Les llengües austronèsiques és una família que agrupa un conjunt d'idiomes parlats a les illes del Pacífic properes a Àsia i Austràlia, a tot el sud-est asiàtic marítim, parts del sud-est asiàtic continental, Madagascar, les illes de l'oceà Pacífic i els indígenes de Taiwan.Són parlades per uns 328 milions de persones (el 4,4% de la població mundial). Això la converteix en la cinquena família lingüística més gran per nombre de parlants. Les principals llengües austronesies inclouen el malai (al voltant de 250–270 milions només a Indonèsia en el seu propi estàndard literari anomenat " indonesi "),) javanès, sondanès, tagal (estandarditzat com a filipí), malgaix i cebuà. És un dels grups de llengües major del món, tant quant a nombre d'idiomes (1.244, d'acord amb Ethnologue) com quant a extensió geogràfica (des de Madagascar fins a l'illa de Pasqua). El nom prové de l'grec austronesia que significa 'illes del sud'.
El descobriment de la família precedeix al de les llengües indoeuropees (establerta a partir del de manera certa). Des del 1706, el lingüista Hadrian Reland ja havia subratllat la semblança entre la llengua parlada en Futuna, el malai i el malgaix, a partir del glossari recollit per Jacob Le Maire a Futuna. Al segle XIX, els investigadors (per exemple Wilhelm von Humboldt, Herman van der Tuuk) van començar a aplicar el mètode comparatiu a les llengües austronesies. El primer estudi extens sobre la història de la fonologia va ser realitzat pel lingüista alemany Otto Dempwolff. Inclou una reconstrucció del lèxic protoaustronesi. El terme austronesi es va encunyar (com a alemany ) de Wilhelm Schmidt, derivant-lo del llatí "sud" i del grec antic ( "illa"), que significa "llengües de l'illa del sud".
L'existència d'una família de llengües, que més tard serà denominada austronèsia, es reconeix definitivament en el Catalogo delle Lingue de Lorenzo Hervas i Panduro, del 1784. El 1834, la família, estesa fins a l'illa de Pasqua, és batejada com a malaiopolinèsia pel lingüista Wilhelm von Humboldt en Über die Kawi-Sprache auf der Insel Java (1836-1839). Les llengües melanèsies van ser tractades a part durant llarg temps, en part per prejudicis racials, a pesar dels treballs del lingüista Otto Dempwolff (1920).
La majoria de les llengües austronesies són parlades per la gent del sud-est asiàtic insular i d'Oceania. Només unes poques llengües, com l'urak lawoiʼ i les llengües càmices (excepte l'acehnese), són indígenes de l'Àsia continental, o el malgaxe, que és l'única llengua austronesia indígena de l'Àfrica oriental insular. Hi ha poques llengües austronesies que tinguin poblacions que superin els pocs milers, però un grapat tenen poblacions parlants de milions. Per exemple, l'indonesi és parlat per uns 197,7 milions de persones. Això la converteix en l'onzena llengua més parlada del món. Aproximadament una vintena de llengües austronésiennes són oficials als seus respectius països.
Pel nombre d'idiomes que inclouen, l'austronesi i el Níger–Congo són les dues famílies lingüístiques més grans del món. Cadascun conté aproximadament una cinquena part de les llengües del món. L'abast geogràfic de l'austronesi va ser el més gran de qualsevol família lingüística a la primera meitat del segon mil·lenni d.C., abans de l'expansió de les llengües indoeuropees en el període colonial. Va anar des de Madagascar fins a l'illa de Pasqua al Pacífic oriental.
La majoria de les llengües austronesies no tenen una llarga història d'atestació escrita. La inscripció més antiga en llengua cham, la inscripció Đông Yên Châu datada al c.350 dC, és el primer testimoni de qualsevol llengua austronesia.
Les llengües austronèsiques es divideixen en 10 branques, nou de les quals es parlen a Taiwan i algunes illes pròximes, i s'agrupen dintre de les llengües formosanes, sense relació amb el xinès. Les branques que van romandre a Taiwan mostren grans diferències entre si. La branca restant és l'anomenada malaiopolinèsia, que engloba totes les altres llengües de la família. Aquesta branca se subdivideix en dues grans subgrups: el grup occidental, amb uns 300 milions de parlants, i l'oriental amb aproximadament un milió de parlants.
La lingüística comparativa, recolzada per troballes arqueològiques, localitza l'origen dels ancestres lingüístics de la família al sud-est de l'actual Xina, des d'on van emigrar cap a Taiwan.
Alguns lingüistes creuen que la família tai-kadai hauria de col·locar-se dintre d'una versió expandida de la família austronèsica. Uns altres es decanten a favor d'una relació amb la família sinotibetana. I finalment uns altres han proposat una relació amb les llengües afroasiàtiques, formant una superfamília àustrica. Cap d'aquestes propostes s'ha guanyat l'acceptació de la comunitat científica.
Les llengües malaiopolinèsies tendeixen a la reduplicació (repetició de tot o part d'una paraula) per a expressar el plural i totes les llengües austronèsiques tenen una entropia baixa, és a dir, els textos són bastant repetitius quant a la freqüència dels sons. La majoria no posseïx grups de consonants (com [str] o [mpl]) i té un nombre de vocals petit, sent-ne cinc el més comú.
miniatura|lang=ca|El malgaix és una de les llengua austronèsiques de l'Àfrica (en groc).
Algunes de les branques i llengües més importants són: Llengües formosanes (llengües vernaculars de Taiwan no emparentades amb el xinès, d'arribada més tardana a l'illa. En perill de desaparició) Llengües malaiopolinèsies Llengües malaiopolinèsies occidentals Indonesi (250 milions de parlants) / malai (23 milions) Javanès (80 milions) Malgaix (10 milions) Tagàlog o tagal (90 milions) Cebuà (31 milions) Chamorro Palauès Acehnès Llengües malaiopolinèsies centrals i orientals Llengües malaiopolinèsies orientals Llengües de Halmahera-Sud i de Nova Guinea occidental Llengües oceàniques (antigament subdividides en llengües melanèsies, llengües micronèsies i llengües polinèsies) Llengües oceàniques de Nova Guinea septentrional i occidental i llengües mesomelanèsies Llengües oceàniques orientals (regions més a l'est de Nova Guinea i Salomó, que comprenen totes les llengües de Vanuatu, Nova Caledònia, Rotuma, Fiji, Micronèsia i de Polinèsia Drehu Fijià (337.000) Gilbertès Maori (100.000) Tahitià
Característiques tipològiques Fonologia Les llengües austronesies en general tenen inventaris de fonemes que són més petits que la mitjana mundial. Al voltant del 90% de les llengües austronesies tenen inventaris de 19-25 sons (15-20 consonants i 4-5 vocals), situant-se així a l'extrem inferior de l'interval típic global de 20-37 sons. Tanmateix, també es troben inventaris extrems, com Nemi (Nova Caledònia) amb 43 consonants.
El tipus d'arrel canònica en protoaustronesi és disíl·lab amb la forma CV(C)CVC (C = consonant; V = vocal), i encara es troba en moltes llengües austronesianes. En la majoria dels idiomes, els grups de consonants només es permeten en posició medial i, sovint, hi ha restriccions per al primer element del clúster. Hi ha una deriva comuna per reduir el nombre de consonants que poden aparèixer en posició final, per exemple, el Buginese, que només permet les dues consonants /ŋ/ i /ʔ/ com a finals, d'un nombre total de 18 consonants. S'observa l'absència completa de consonants finals, per exemple, en Nias, elMalgaix i moltes llengües oceàniques.
Els contrastos tonals són rars a les llengües austronesies, encara que el moken–moklen i algunes llengües dels subgrups chamic, Halmahera del Sud–Nova Guinea Occidental i Nova Caledònia mostren un to lèxic.
Morfologia La majoria de les llengües austronesies són llengües aglutinants amb un nombre relativament elevat d'afixos i límits morfemàtics clars. La majoria d'afixos són prefixos (malai i indonesi ber-jalan 'caminar' < jalan 'carretera'), amb un nombre menor de sufixos (tagalog titis-án 'cendrer' < títis 'cendra') i infixos (Roviana t<in>avete 'treball (nom)' < tavete 'treball (verb)').
La reduplicació s'utilitza habitualment a les llengües austronesies. Això inclou la reduplicació completa (malai i indonesi anak-anak 'nens' < anak 'nen'; Karo Batak nipe-nipe 'eruga' < nipe 'serp') o reduplicació parcial (Agta taktakki 'cames' < takki 'cama', at-atu 'gosset' < atu 'gos'). miniatura|Un bitllet de 5 dòlars, Hawaii, c. 1839, utilitzant la llengua hawaiana
Sintaxi És difícil fer generalitzacions sobre les llengües que formen una família tan diversa com l'austronesi. De manera molt àmplia, es poden dividir les llengües austronesies en tres grups: llengües de tipus filipí, llengües de tipus indonèsia i llengües de tipus post-indonèsia:
El primer grup inclou, a més de les llengües de les Filipines, les llengües austronesies de Taiwan, Sabah, Sulawesi del Nord i Madagascar. Es caracteritza principalment per la retenció del sistema original d'alternances de veu de tipus filipí, on normalment tres o quatre veus verbals determinen quin paper semàntic expressa el "subjecte"/"tema" (pot expressar l'actor, el pacient, la ubicació i el beneficiari, o diversos altres rols circumstancials com l'instrument i el concomitant). El fenomen s'ha referit sovint com a focus (que no s'ha de confondre amb el sentit habitual d'aquest terme en lingüística). A més, l'elecció de la veu està influenciada per la definició dels participants. L'ordre de les paraules té una forta tendència a ser verbal-inicial. En canvi, les llengües més innovadores de tipus indonèsia, que estan especialment representades a Malàisia i l'oest d'Indonèsia, han reduït el sistema de veu a un contrast entre només dues veus (veu d'actor i veu "subidor"), però aquestes es complementen amb dispositius morfològics aplicatius (originalment dos: el més directe * -i i el més oblic * -an/-[a]kən del "senderman"), que serveixen per modificar el paper del "senderugo". També es caracteritzen per la presència de pronoms clítics preposats. A diferència del tipus filipí, aquestes llengües tendeixen majoritàriament a l'ordre del verb-segona paraula. Una sèrie de llengües, com les llengües batak, el javanès antic, el balinès, el sasak i diverses llengües de Sulawesi semblen representar un estadi intermedi entre aquests dos tipus. Finalment, en alguns idiomes, que Ross anomena "post-indonès", el sistema de veu original s'ha trencat completament i els afixos de marcatge de veu ja no conserven les seves funcions.
Lèxic La família de llengües austronesia s'ha establert pel mètode comparatiu lingüístic sobre la base de conjunts cognats, conjunts de paraules de múltiples llengües, que són similars en so i significat que es pot demostrar que descendeixen de la mateixa paraula ancestral en protoaustronesi segons regles regulars. Alguns conjunts afins són molt estables. La paraula per a ull en moltes llengües austronesies és mata (des de les llengües austronesies més septentrionals, les llengües formoses com ara el bunun i l'amis fins al sud fins al maori).
Altres paraules són més difícils de reconstruir. La paraula per a dos també és estable, ja que apareix en tota la gamma de la família austronesia, però les formes (p.ex.Bunun dusa; Amis tusa; Maori rua) requereixen una certa experiència lingüística per reconèixer-les. La base de dades de vocabulari bàsic austronesi ofereix llistes de paraules (codificades per a la cognació) per a aproximadament 1000 llengües austronesianes.
Classificació miniatura|La distribució de les llengües austronesies, per Blust (1999). Ja no s'accepten el malaiopolinesi occidental i el malaiopolinesi central.