El Pour le Mérite ( en alemany: [puːɐ̯ lə meˈʁiːt] ; en francès: [puʁ lə me.ʁit], lit. Pel Mèrit), també conegut informalment com el Blue Max (en alemany: Blauer Max) en honor a l'as de l'aviació alemany de la Primera Guerra Mundial Max Immelmann, és una ordre al mèrit establerta el 1740 pel rei Frederic II de Prússia. Juntament amb l'extinta Orde de l'Àguila Negra, l'Orde de l'Àguila Roja i l'Orde de la Casa de Hohenzollern, la condecoració va ser una de les més significatives del Regne de Prússia, sent el Pour le Mérite en si mateix la màxima ordre de valentia per a oficials de tots els rangs i el màxim reconeixement a la realització civil atorgat per la Corona Prussiana.
Separada en dues classes, cadascuna amb els seus propis dissenys, la Pour le Mérite es va atorgar com a honor militar i civil. Tot i que la classe militar s'ha extingit des de l'abolició de la monarquia alemanya, l'honor civil continua sent atorgat per l'estat alemany sota la supervisió del Ministre d'Estat de Cultura i a discreció del President Federal. La Pour le Mérite es va atorgar com a reconeixement d'un assoliment personal extraordinari, més que no pas com un marcador general d'estatus social o un honor de cortesia, tot i que s'aplicaven certes restriccions de classe social i rang militar. L'orde era secular, i la pertinença persistia durant la resta de la vida del receptor, tret que es renunciessin o es revoqués.
Els nous premis de la classe militar van cessar amb el final de la monarquia prussiana el novembre de 1918. L'autor alemany Ernst Jünger, que va morir el 1998, va ser l'últim receptor viu del premi de la classe militar.
El 1842, el rei Frederic Guillem IV va establir una classe civil per mèrits en ciències, humanitats i arts. La classe civil va ser reviscuda com a organització independent el 1923 (Pour le Mérite für Wissenschaften und Künste). En lloc del rei de Prússia, el president d'Alemanya va actuar com a cap de l'orde. Després de la Segona Guerra Mundial, la classe civil es va restablir el 1952. És aquesta manifestació del Pour le Mérite la que roman activa. El Pour le Mérite és un orde en el qual s'admet una persona, com l'Ordre de l'Imperi Britànic del Regne Unit, i no és simplement una medalla o una condecoració estatal.
Història
Classe militar La Pour le Mérite va ser fundada el 1740 pel rei Frederic II de Prússia. Va rebre el nom en francès, que era la llengua internacional principal i la llengua preferida a la cort de Frederic. El nom francès es va mantenir, malgrat la creixent onada de nacionalisme i l'hostilitat creixent entre francesos i alemanys durant el , i de fet molts dels seus receptors van ser honorats per actes realitzats en guerres contra França.
La insígnia de la condecoració militar era una creu de Malta esmaltada de blau amb àguiles daurades entre els braços (que es basa en el símbol de l'Orde Johanniter) i el monograma reial prussià i les paraules Pour le Mérite ("Per Mèrit" en francès) escrites en lletres daurades al cos de la creu. La cinta era negra amb franges de vora de color blanc platejat. L'orde consistia en una sola classe, tant civil com militar, fins al 1810. Només uns quants civils van ser honorats: Pierre Louis Maupertuis (1747), Francesco Algarotti (1747) i Voltaire (1750). miniatura| Pour le Mérite amb fulles de roure El gener de 1810, durant les Guerres Napoleòniques, el rei Frederic Guillem III va decretar que la condecoració només es podia atorgar a oficials militars en servei actiu.
Graus superiors Fulles de roure El març de 1813, el rei va afegir una distinció addicional, un manat de fulles de roure daurades enganxades sobre la creu. La condecoració amb les fulles de roure originalment indicava un assoliment extraordinari en batalla i normalment estava reservada per a oficials d'alt rang.
Les regulacions originals exigien la captura o la defensa amb èxit d'una fortificació, o la victòria en una batalla. Durant la Primera Guerra Mundial, les fulles de roure sovint indicaven una segona condecoració o una condecoració superior del Pour le Mérite, tot i que en la majoria dels casos els receptors encara eren oficials d'alt rang (normalment comandants de camp distingits que complien els criteris anteriors; els pocs receptors de les fulles de roure de rang inferior eren principalment oficials de l'estat major responsables de planificar una batalla o campanya victoriosa).
A principis de 1918, es va proposar atorgar les fulles de roure al millor as de l'aviació d'Alemanya, Manfred von Richthofen, però es va considerar inelegible segons una lectura estricta del reglament (ja havia rebut el seu Pour le Mérite sense fulles de roure el gener de 1917). En lloc de les fulles de roure, Prússia va atorgar a von Richthofen un honor una mica menys prestigiós, l'Orde de l'Àguila Roja, de 3a Classe amb Corona i Espases. Aquest encara era un gran honor, ja que la 3a Classe normalment s'atorgava als coronels i tinents coronels i, com a capità, normalment hauria rebut la 4a Classe. La 3a Classe amb Corona i Espases atorgada a Von Richthofen va ser una de les dues úniques que es van atorgar durant tot el transcurs de la Primera Guerra Mundial.
Corona El 1844 es va establir una altra marca de distinció: una corona sobre la creu. Es documenten un total de 147 premis.En lloc de ser per mèrits addicionals, la corona era un reconeixement de 50 anys de jubileu.
Gran Creu El 1866, es va establir una classe especial de Gran Creu militar d'aquesta condecoració. Aquest grau de la condecoració es donava a aquells que, amb les seves accions, havien causat la retirada o la destrucció d'un exèrcit. Com a resultat, la Gran Creu seria la classe més alta de la distinció més alta atorgada per la Corona Prussiana.
La Gran Creu afegeix un retrat de Frederic el Gran al centre de la creu, i també afegeix una corona al cap de cada àguila entre els braços de la creu. A més, la Gran Creu venia amb una estrella al pit per ser portada a més de la Gran Creu.
Gran Creu amb Fulles de Roure La Gran Creu, com el grau regular de Pour le Mérite, podria ser realçada amb el seu propi conjunt de fulles de roure. L'estrella del pit que l'acompanya també tindria un conjunt de fulles de roure afegides.
Només hi va haver cinc receptors de la Gran Creu del Pour le Mérite. Destinatari Pour le Mérite Fulles de roure Gran Creu ... amb fulles de roure Guillem I, rei de Prússia (més tard emperador alemany) 27 de juliol de 1849 4 d'agost de 1866 11 de novembre de 1866 no atorgat Frederic Guillem, príncep hereu de Prússia (més tard emperador alemany Frederic III) 29 de juny de 1866 3 d'agost de 1866 20 de setembre de 1866 2 de setembre de 1873 Príncep Frederic Carles de Prússia 16 de setembre de 1848 27 de febrer de 1864 20 de setembre de 1866 2 de setembre de 1873 Alexandre II, emperador de Rússia 8 de desembre de 1869 8 de desembre de 1871 24 d'abril de 1878 no atorgat Helmuth von Moltke (el Vell) 29 de novembre de 1839 17 de febrer de 1871 8 de març de 1879 29 de novembre de 1899* *En coincidir amb el 60è aniversari de la seva condecoració per la Pour le Mérite, von Moltke també va rebre la Corona (normalment atorgada el 50è), juntament amb —una distinció única per a aquest premi— Diamants (per commemorar el 60è aniversari). miniatura|Gran Creu de la Pour le Mérite miniatura|Estrella de pit de la Gran Creu de la Pour le Mérite
Prominència durant la Primera Guerra Mundial La Pour le Mérite va guanyar fama internacional durant la Primera Guerra Mundial. Tot i que es podia atorgar a qualsevol oficial militar, els seus receptors més famosos van ser els pilots del Servei Aeri de l'Exèrcit Alemany (Luftstreitkräfte), les gestes dels quals es van celebrar en la propaganda de guerra. En la guerra aèria, un pilot de caça tenia dret inicialment al premi en abatre vuit avions enemics. Els asos Max Immelmann i Oswald Boelcke van ser els primers aviadors a rebre el premi, el 12 de gener de 1916. Va ser atorgat a l'as amb més puntuació d'Alemanya, Manfred von Richthofen, el gener de 1917. miniatura| El "Baró Roig" Manfred von Richthofen porta la "Blue Max". El nombre de victòries aèries necessàries per rebre el premi va continuar augmentant durant la guerra; a principis de 1917, generalment calia destruir entre 16 i 20 avions enemics, i al final de la guerra la xifra aproximada era de 30. Tanmateix, altres receptors de l'aviació van incloure comandants de zeppelins, tripulacions de bombarders i observadors, i almenys un observador de globus.
Els receptors del "Blue Max", un sobrenom de l'orde, havien de portar la condecoració sempre que anessin uniformats. Tot i que molts dels seus famosos receptors eren oficials subalterns, especialment pilots, més d'un terç de totes les condecoracions de la Primera Guerra Mundial van anar a generals i almiralls. Les condecoracions per a oficials superiors solien ser més per un lideratge destacat en combat que per actes individuals de valentia.
Els oficials subalterns (capitans i tinents de l'exèrcit i els seus equivalents de la marina) només van representar aproximadament una quarta part de totes les condecoracions. Diversos comandants de submarins famosos, com ara Lothar von Arnauld de la Perière (U-35), Walther Schwieger (U-20), Otto Hersing (U-21) i Otto Weddigen, van rebre la Pour le Mérite .
La Pour le Mérite es va extingir com a resultat de l'abdicació del kàiser Guillem II com a rei de Prússia i emperador alemany el 9 de novembre de 1918. Això va marcar la fi de la monarquia prussiana i mai més es va atorgar després; tanmateix, l'honor va continuar sent reconegut i portat pels receptors anteriors.
Receptors notables miniatura|Erwin Rommel, lluint la Pour le Mérite amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro miniatura|Robert de Baviera Helmuth von Moltke|miniatura Hermann Göring|miniatura Robert de Baviera, Mariscal de Camp alemany; rebé la Pour le Mérite a l'agost de 1915 i les fulles de roure al desembre de 1916 Lothar von Arnauld de la Perière, comandant alemany de submarins durant la Primera Guerra Mundial, que rebé la Pour le Mérite a l'agost de 1916 per l'enfonsament de 200.000 tones de vaixells aliats. Al final de la guerra, havia enfonsat més de 450.000 tones (més que qualsevol altre comandant de submarí), rebent una fotografia signada del Kàiser i una carta reial de recomanació, escrita de puny del mateix Kàiser. Otto von Bismarck, Canceller Prussià i Alemany durant el període de la unificació; condecorat el 1884 amb la Pour le Mérite amb les Fulles de Roure.. També rebé la classe civil el 1896. Gebhard von Blücher, Mariscal de Camp Prussià de l'època napoleònica, que comandà les forces prussianes a la batalla de Waterloo Werner von Blomberg, condecorat al juny de 1918 com a major, posteriorment Ministre de la Guerra i Comandant en Cap de la Wehrmacht entre 1935 i 1938. Leonhard Graf von Blumenthal, general prussià (posteriorment mariscal de camp), receptor de la Pour le Mérite el 1864 durant la Guerra Germano-Danesa i les Fulles de Roure a la Guerra Austro-Prussiana de 1866. Fedor von Bock, condecorat com a major a l'abril de 1918, seria mariscal durant la Segona Guerra Mundial Oswald Boelcke, un dels primers aviadors a rebre-la. Hermann von Boyen, general prussià i Ministre de la Guerra d'època napoleònica; que rebé la Pour le Mérite i les Fulles de Roure de manera simultània. Friedrich Wilhelm Freiherr von Bülow, general prussià de l'època napoleònica; que rebé la Pour le Mérite i les Fulles de Roure Leo von Caprivi, general prussià, que la rebé el 1871 pel mèrit durant la Guerra francoprussiana; després Canceller d'Alemanya Nikolaus Burggraf und Graf zu Dohna-Schlodien, comandant alemany de creuer auxiliar, un dels dos únics oficials inferiors en rebre els màxims honors militar dels 5 principals estats alemanys: la Pour le Mérite prussiana, l'Orde Militar de Max Joseph bavaresa, l'Orde Militar de Sant Enrinc saxona, l'Orde del Mèrit Militar de Württembergi l'Orde del Mèrit Militar de Karl-Friedrich de Baden.