Pèrsia, modernament Iran, és el país dels perses, originats a l'antiga regió de Perside (després Fars). Les zones de llengua i cultura persa, esteses a les poblacions iranianes, abasten un territori més gran que va entre la mar Càspia i el golf Pèrsic de nord a sud, i entre el Khuzestan, Luristan, Kurdistan i Azerbaidjan Iranià l'oest, abraçant a l'est part de l'Afganistan i al sud-est fins al Balutxistan Iranià. Aquesta zona fou dominada per diversos imperis o dinasties (algunes de les quals foren ètnicament perses) que van tenir els territoris perses com a centre del seu domini. Els principals imperis i dinasties a què es pot referir la paraula Pèrsia, són: Imperi Mede, vers 700-550 aC, iranians Imperi Persa Aquemènida 550 aC a 330 aC, ètnicament persa Imperi Macedoni d'Alexandre el Gran i els diàdocs 330-306 aC grecoiranians Regne d'Àsia d'Antígon el Borni 306-301 aC grecs Imperi Selèucida 301-141 aC grecs Imperi Part 141 aC-227 dC iranià Imperi Persa Sassànida 227-649, ètnicament persa Califat àrab 649-661 àrab Califat omeia 661-750 àrab Califat abbàssida 750-867 àrab Tahírides del Khorasan 821-873, ètnicament perses Safàrides 873-901, ètnicament perses Samànides 901-998, ètnicament perses Gaznèvides 998-1041, turcs Seljúcides 1041-1181, turcs Atabegs regionals 1181-1210, turcs Coràsmia 1210-1231, turcs Imperi Mongol 1231-1256, mongols Il-kanat 1256-1335, mongols Djalayírides, cobànides, kukàyides i altres 1335-1380 Timúrides 1380-1447, turcomongols Kara Koyunlu 1447-1466, turcs Ak Koyunlu 1466-1502, turcs Xas Safàvides 1502-1725, persoiranians Xas Ghilzai 1725-1730, persoafganesos Xas Afshàrides (Nàdir-Xah Afxar) 1730-1749, turcs Xas de la Dinastia Zand 1749-1794, luroiraniana Dinastia qajar 1794-1925, turcs Xas Pahlevi (Pèrsia és rebatejada Iran) 1925-1979, persoiranians
Llengua persa
miniatura|Localització dels parlants de persa al món. El persa (فارسی Fārsi) és una llengua indoeuropea parlada a l'Iran, l'Afganistan, el Tadjikistan, l'Uzbekistan, Bahrain, l'Iraq, l'Azerbaidjan, Armènia, Geòrgia, el sud de Rússia i països veïns. Deriva de la llengua dels perses, la llengua dels aquemènides. És de la família de llengües indoàries, és una pluricèntrica i la gramàtica és similar a la de moltes llengües europees contemporànies.Richard Davis, “Persian”. A Josef W. Meri, Jere L. Bacharach. Medieval Islamic Civilization, Taylor & Francis, 2006. Pp. 602-603.
Des de la conquesta islàmica, el persa s'escriu amb l'alfabet àrab, amb algunes lletres afegides (vegeu alfabet persa), per bé que al Tadjikistan, des dels anys 30, coincidint amb importants campanyes d'alfabetització, s'hi adoptà l'alfabet ciríl·lic, en part per motius lingüístics (l'alfabet ciríl·lic, com l'alfabet llatí i el grec, s'adapten millor a les llengües indoeuropees, amb més nombre de vocals que les semítiques) i en part per motius polítics. En aquella època el persa s'hi començà a anomenar-se tadjik.
Ha tingut força influència sobre les llengües veïnes, en particular sobre les llengües turqueses de l'Àsia central, el Caucas, el paixtu, el kurd i l'urdú. També ha exercit una influència menor sobre l'hindi, el panjabi, el saraiki i altres idiomes de l'Àsia meridional. Encara que amb menor grau, també ha influït en l'àrab, i en altres idiomes de Mesopotàmia; el seu vocabulari bàsic és d'origen persa mitjà.Richard Davis, “Persian” in Josef W. Meri, Jere L. Bacharach, “Medieval Islamic Civilization”, Taylor & Francis, 2006. Ppg 602-603. El persa modern conté una quantitat considerable d'elements lèxics de l'àrab,Lazard, Gilbert 1975. “The Rise of the New Persian Language”. A Frye, R. N., The Cambridge History of Iran, Vol. 4, p. 595–632. Cambridge: Cambridge University Press.Lazard, Gilbert, "Pahlavi, Pârsi, dari: Les langues de l'Iran d'après Ibn al-Muqaffa". A R.N. Frye. Iran and Islam. In Memory of the late Vladimir Minorsky, Edinburgh University Press, 1971. que es "persianitzà" i,Ann K. S. Lambton. Persian grammar, Cambridge University Press, Cambridge University Press 1953. sovint, va tenir un significat diferent i l'ús que l'àrab original. El vocabulari àrab en altres llengües iranianes, turques i índiques són, generalment, han incorporat elements del persa modern.John R. Perry. "Lexical Areas and Semantic Fields of Arabic". A Éva Ágnes Csató, Eva Agnes Csato, Bo Isaksson, Carina Jahani. Linguistic convergence and areal diffusion: case studies from Iranian, Semitic and Turkic. Routledge, 2005. p. 97. En general, la varietat de vocabulari àrab varia del 8,8% (2,4% amb freqüència) al Shahnameh,John Perry. Encyclopedia Iranica, "Arabic words in ŠĀH-NĀMA" 14% en cultura material, 24% en l'apartat de vida intel·lectual i el 40% de l'activitat literària quotidiana.John R. Perry. "Lexical Areas and Semantic Fields of Arabic. A Éva Ágnes Csató, Eva Agnes Csato, Bo Isaksson, Carina Jahani. Linguistic convergence and areal diffusion: case studies from Iranian, Semitic and Turkic. Routledge, 2005, pp 97-110. La majoria de les paraules en àrab de préstec del persa són sinònims de termes nadius, o poden ser, i moltes vegades han estat, glossades en formes natives perses.
L'antiga religió persa: el zoroastrisme
miniatura|Faravahar (o Ferohar), un dels símbols principals del Zoroastrisme, es creu que és la imatge d'un Fravashi (un esperit guardià). El zoroastrisme, mazdaisme o mazdeisme (culte d'Ahura Mazda) era la religió dels antics perses abans l'arribada de l'islam, basada en la doctrina predicada per Zoroastre a l'Iran. Actualment la segueixen encara els anomenats parsis.
El zoroastrisme va substituir el politeisme indoeuropeu per un culte monoteista, fonamentat en la saviesa moral: l'entitat creadora suprema (Ahura Mazda o Ormazd) engendra l'esperit del bé o principi de la Veritat (Spenta Mainyu) i l'esperit del Mal o principi de la Mentida (Angra Mainyu o Ahriman). Tots dos tenen els seus corresponents seguidors, sovint divinitats anteriors lleugerament transformades. Lluiten eternament pel domini del món i sobretot per a convèncer l'ésser humà, l'únic amb llibertat per triar, perquè segueixi un camí o l'altre. Aquest combat s'acabarà a la fi dels temps amb el triomf del bé i una purificació general pel foc.
El terme 'zoroastrisme' és una construcció moderna que, segons el diccionari Oxford, va aparèixer en primer lloc el 1874 a Principis de filologia comparada d'Archibald Sayce. A Occident, la primera referència a Zoroastre és atribuïda a Thomas Browne, que breument es refereix a ell en el seu llibre Religio Medici. El terme 'mazdeisme' probablement derivi de mazdayasna, una expressió composta de l'avèstic que combina l'últim element del nom Ahura Mazda i la paraula yasna, que vol dir devoció.
El zoroastrisme mantingué restes de l'antiga religió iraniana, com per exemple el paper central del foc i la llum (que esdevenen símbols del bé). Posteriorment, però, va esdevenir una religió ritualista on es van afegir elements judaics i budistes, i la seva essència monoteista es va anar diluint fins a convertir-se en una concepció quasi absolutament dualista.
LAvesta és el conjunt de llibres sagrats d'aquesta religió, si bé només se'n conserva una part molt fragmentària.
Desenvolupament històric El rei Darios I (cap al 500 aC) fou probablement el primer a adoptar l'ensenyament de Zoroastre com a religió oficial. Sota els seus descendents, però, el zoroastrisme es barrejà amb les antigues creences politeistes, com ho reflecteixen els texts sagrats inclosos en aquella època anomenats Yasht. Aquest texts són lloances dirigides a deïtats menors.
Durant el regne d'Artaxerxes II (vers el 400 aC) es van construir els primers temples on es veneraven Ahura Mazda, Mitra i Anahita.
Sota els imperis d'origen grec i part (els selèucides i els arsàcides), el zoroastrisme es va mantenir al costat de nous cultes estrangers. Durant aquest període es van fer malbé una bona part dels texts que componien l'''Avesta, perdent-se per sempre més.
Amb l'Imperi Sassànida (226-651), el zoroastrisme esdevingué de nou la religió oficial de l'Estat. Durant aquesta època es va codificar el que restava de lAvesta i l'ensenyament original va rebre certs canvis fonamentals. El principal va ser la transformació d'Ahura Mazda, que va passar de ser un principi creador abstracte i universal a la divinitat benèfica contraposada a Ahriman, la força malèfica.
El sacerdoci es va estructurar, amb un mobadhan mobadh (cap suprem) al capdavant, els mobadh (caps de districte) com a caps territorials i els moghan (mags) com a baix clergue. El mobadha mobadh era el principal dirigent espiritual i la segona personalitat de l'imperi després del rei, al que tenia el dret de coronar. L'''Avesta era la seva guia escrita i Artaxerxes I en va escriure una edició completa per substituir a la reduïda que havia fet el rei Vologès I de Pàrtia (51-77). Sapor I va reunir vers el 325 un concili per fixar els cànons. Molta informació sobre l'organització de la religió es troba a la carta de Tansar al rei de Tabaristan, que està datada vers el 560 amb Còsroes I. Un dels més grans representants de la filosofia zoroàstrica fou AdurbadZoroastrianism: The Zoroastrian Way Of Seeking Solace
Amb l'arribada de l'islam, el zoroastrisme va desaparèixer gairebé del tot. Alguns dels seus practicants, anomenats avui dia "parsis", van fugir cap al subcontinent indi, enduent-se els fragments restants dels texts sagrats. Vers el 2006, els practicants del zoroastrisme eren prop de 155.000.
Societat Entre la noblesa de l'època sassànida s'hi podien trobar les grans famílies senyorials, conegudes com a Vuzurgan (els grans). Els seus caps rebien el nom de Vaspuhran.
La política persa de tolerància, i la seva benvinguda com alliberadors A mesura que els perses anaven incorporant al seu imperi noves zones, mostraven polítiques molt tolerants. Els governs locals comptaven amb membres de les elits locals, els impostos generalment eren menors, els perses tenien una gran tolerància religiosa, i fins i tot van alliberar molts pobles sotmesos, com ara els hebreus que es trobaven deportats a Babilònia. En moltes zones on abans regnava l'anarquia els perses també van ser benvinguts com els restauradors de les lleis. Les zones que es van caracteritzar pel suport als perses van ser sobretot Palestina, ja que els hebreus estaven feliços de tenir un govern que respectés i recolzés la seva religió, i també la zona de Síria, especialment les ciutats fenícies, que a més de ser respectades pels perses, aquests els van proporcionar nous mercats per terra i van donar suport al seu desenvolupament naval. També les zones de l'Àsia central es van mostrar addictes al govern persa, ja que quan l'imperi es va enfonsar aquestes zones van continuar la resistència contra Alexandre el Gran durant diversos anys.
Característiques de l'administració persa El sistema de govern era una monarquia absoluta hereditària on el rei era considerat la forma antropomòrfica de déu a la terra. El rei havia de ser el millor guerrer, com també el millor caçador. Disposava d'un exèrcit personal: els "Immortals".
Els governs perses es van caracteritzar pel seu despotisme militar; l'autoritat de l'emperador era absoluta, estava defensat i sostingut pels Immortals. El govern persa va portar moltes novetats en matèria política i econòmica per a l'època, entre els quals: Tolerància religiosa i dels costums locals. Manteniment d'estructures administratives locals. Divisió del territori en satrapies que eren auditades cada any sent castigat el Sàtrapa si la població no estava contenta amb la seva gestió. Desgravament impositiu del comerç i baixa general de tots els impostos. Facilitament del comerç mitjançant la construcció de camins i de canals navegables a més de la unificació territorial que feia menys perillosos els viatges. Creació de reserves de moneda en diferents punts de l'imperi, i difusió del crèdit.