La Simfonia núm. 3 en do menor, op. 44, va ser composta per Serguei Prokófiev l'estiu de 1928, a l'Alta Savoia (França), basada en material de l’òpera L'àngel de foc. La va dedicar al seu amic i compositor Nikolai Miaskovski. Va ser estrenada el 17 de maig de 1929 a París per l'Orquestra Simfònica de París sota la direcció de Pierre Monteux. Té una durada d'uns 35 minuts.
Estructura Moderato Andante Allegro agitato - Allegretto Andante mosso - Allegro moderato
Història La música deriva de l'òpera de Prokófiev L'àngel de foc, que havia estat acceptada per a estrenar-se en la temporada 1927-1928 de l'Òpera de l'Estat de Berlín per Bruno Walter, però l'estrena no arribà a materialitzar-se; de fet, l'òpera mai no va ser posada en escena en vida del compositor. Prokófiev, que havia treballat en l'òpera durant anys, no es resignava a deixar que la música llanguís sense interpretar-se, i després d'escoltar una interpretació del segon acte en versió de concert per Serge Koussevitzky el juny de 1928, va adaptar parts de l'òpera per construir la Tercera Simfonia (poc després, de manera similar, bussejaria en la música del seu ballet El fill pròdig per a la Quarta Simfonia). En aquest sentit, es poden considerar una mena de díptic dins del conjunt de les seves set simfonies. No només són properes en el temps, sinó que comparteixen també un origen comú: totes dues deriven de material creat inicialment per a obres escèniques.
L’àngel de foc va ocupar Prokófiev de manera intermitent entre 1919 i 1927. El 1928, una versió reduïda del segon acte es va presentar en concert a París sota la direcció de Serge Koussevitzky. Tot i la qualitat de la interpretació, la recepció no va ser favorable. Paral·lelament, el compositor va saber que el projecte d’una producció escènica completa a Berlín, que havia estat considerada per Bruno Walter, finalment no es duria a terme. Alguns assistents al concert parisenc van arribar a qualificar l’obra de «passada de moda», cosa que va afectar profundament Prokófiev. En una carta al seu amic i confident Nikolai Miaskovski, es queixava amb ironia d’aquesta actitud: «Sembla que estan obsessionats a decidir què és modern i què no, quan Angel ja havia estat concebuda el 1920».
Sorpren que en el seu moment fos titllada de poc innovadora. L’obra, basada en una novel·la simbolista de Valeri Briússov, presenta una trama inquietant: una monja marcada per visions persistents d’un àngel acaba convençuda que aquest ha pres forma humana en un comte, a qui persegueix amb obsessió. La seva fixació arriba a contagiar la resta del convent, desencadenant una espiral de fervor descontrolat, amb elements de deliri religiós i tensions de caràcter psicosexual. Prokófiev va quedar fascinat per aquest univers extrem, que ell mateix descrivia amb ironia com ple «d’orgies sense fi».
Prokófiev va desenvolupar aquest projecte sobretot durant l’estiu de 1928, mentre passava unes vacances als Alps francesos amb la seva família. En una carta del 3 d’agost d’aquell any adreçada a Miaskovski, explicava que havia començat a extreure una suite a partir del material de l’òpera. I afegia: «Imagina’t que el material que n’he triat, per a la meva sorpresa, ha acabat prenent forma de simfonia en quatre moviments! Encara no sé si m’atreviré a anomenar aquest conjunt una simfonia —em llançarien pedres—, però està quedant ben equilibrat, i no puc negar que em sedueix molt la idea d’haver escrit una nova simfonia «de franc»!»
Prokófiev mateix va reconèixer que, en escriure la seva Simfonia núm. 3, va recórrer extensament al material de l’òpera L’àngel de foc, reutilitzant-ne idees i transformant-les per adaptar-les al llenguatge simfònic:
Recepció La simfonia ocupa un esglaó intermedi entre les set de Prokófiev pel que fa a la popularitat, no tan coneguda com la Simfonia Clàssica però tampoc tan oblidada com la Simfonia núm. 2 o la primera versió de la Simfonia núm. 4. Entre els més aferrissats defensors d'aquesta simfonia cal esmentar Riccardo Muti, Riccardo Chailly i Michael Tilson Thomas, els quals han contribuït significativament a augmentar la popularitat de la simfonia a les acaballes del .
Anàlisi musical Tot i que la música procedeix d'una òpera, el material està desenvolupat de manera simfònica i, per tant, no es tracta de música programàtica. A la Tercera Simfonia, Prokófiev porta el seu llenguatge gairebé fins al límit més radical. Bona part de l’obra es caracteritza per una tensió intensa, fins i tot violenta en alguns passatges, mentre que en d’altres emergeix una energia obsessiva que sembla no donar treva.
Tanmateix, hi continuen presents els cinc elements que el mateix compositor identificava com a fonamentals en la seva música: el clàssic, l’innovador, el motriu, el líric i el grotesc. En aquesta simfonia, però, són especialment predominants els aspectes innovador, motriu i grotesc, que en defineixen el caràcter general. El desenllaç és especialment impactant: la música es precipita cap a un clímax explosiu —en un sentit gairebé literal—, hereu directe del material operístic d’origen, amb el seu univers de visions desbordades. Prokófiev hi desplega alguns dels passatges més contundents i sonorament extrems dels anys vint, una dècada que ja destacava per la seva intensitat i ruptura amb les convencions.
El primer moviment, en la tradicional forma sonata, obre amb uns forts acords de l'orquestra al complet, junt amb tocs de campanes, escampant una atmosfera d'amenaça i inquietud. Tot seguit les cordes ataquen un apassionat tema, mentre que un malenconiós segon tema en els fagots i les cordes greus serveix de contrast. Segueix una secció de desenvolupament, deixant espai a un tercer tema que acaba per fusionar-se amb els dos inicials. Després d'un greu clímax amb un acord gegantí de l'orquestra i un darrer episodi amb temps de marxa entra l'etèria recapitulació, en la qual el primer i segon tema apareixen integrats, tot i que molt reduïts i interpretats de manera més suau, com si en restés només l'ombra del que van ser.
El segon moviment, un andante meditatiu amb estructura tripartita, mostra el talent de Prokófiev com a creador de textures fràgils i delicades. La secció central és més densa, amb el tema principal construït amb semitons.
El tercer moviment serveix com a scherzo i trio. Lscherzo és molt conegut per les nervioses textures de les cordes (les cordes estan dividides en 13 parts), mentre que el trio ofereix un tranquil repòs a la precedent excitació. El retorn del scherzo es complementa amb amenaçadores intervencions del bombo i els metalls.
El fosc finale comença lentament, i només s'anima a poc a poc. Una secció central més tranquil·la reprèn material del primer i tercer moviments, però la severitat inicial retorna, amb l'afegit de les intenses intervencions dels metalls.
Instrumentació La simfonia va ser escrita per a flautí, 2 flautes, 2 oboès, corn anglès, 2 clarinets, clarinet baix, 2 fagots, contrafagot, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, bombo, caixa, plats, pandereta, gong, castanyoles, campanes, 2 arpa, instruments de corda
Enregistraments OrquestraDirectorCompanyia DiscogràficaAny d'enregistramentFormatOrquestra Nacional EscocesaNeeme JärviChandos Records1986CDOrquestra Simfònica de LondresValeri GuérguievPhilips2004CDOrquestra Simfònica de LondresWalter WellerDecca1977CDOrquestra de FiladèlfiaRiccardo MutiPhilips1991CDOrquestra Reial del ConcertgebouwRiccardo ChaillyDecca Records1993CDOrquestra Nacional de FrançaMstislav RostropóvitxErato1988CDOrquestra Simfònica Nacional d'UcraïnaTheodore KucharNaxos Records1994CDOrquestra Simfònica de LondresClaudio AbbadoDecca1969CD/LPOrquestra Nacional de l'O.R.T.F.Jean MartinonVox RecordsCDOrquestra Filharmònica TxecaZdenek KoslerSupraphon1982CDOrquestra Filharmònica de BerlínSeiji OzawaDeutsche Grammophon1990CDOrquestra del Ministeri de Cultura de l'Estat de l'URSSGuennadi RojdéstvenskiCD/LPOrquestra Simfònica de BostonErich LeinsdorfRCA Records1967LP
Referències
Categoria:Simfonies de Serguei Prokófiev Prokofiev 3 Categoria:Composicions musicals del 1929 Categoria:Composicions en do menor