La Casa de Nassau és una dinastia aristocràtica europea d'origen alemany. S'anomena així per la senyoria associada al Castell de Nassau, localitzat a Nassau, avui a l'estat federal de Renània-Palatinat (Alemanya). Els senyors de Nassau eren originàriament anomenats "comtes de Nassau", posteriorment van ser elevats a "Prínceps comtes" (en alemany: gefürstete Grafen), o sigui, comtes que tenien concedit tots els privilegis legals i aristocràtics d'un príncep.
Aviat la dinastia es va dividir en dues branques principals: la branca de Walram que va donar lloc posteriorment a l'emperador alemany Adolf, i la branca Otoniana, que va donar lloc posteriorment als Príncep d'Orange i els monarques dels Països Baixos.
Amb el final del Sacre Imperi Romanogermànic i les Guerres napoleòniques, la branca de Walram, que havia heretat o adquirit totes les terres ancestrals dels Nassau, es va proclamar, amb el permís del Congrés de Viena, "Ducs de Nassau", formant l'estat independent de Nassau, amb la seva capital a Wiesbaden. Avui en dia aquest territori s'ubica principalment a l'estat federal de Hessen i parcialment en l'estat veí de Renània-Palatinat. Al 1866, el Ducat va ser annexionat per Prússia, després de la Guerra Austroprussiana, degut a ser un aliat d'Àustria. Posteriorment el territori va ser incorporat a la nova província prussiana de Hessen-Nassau.
Avui en dia a Alemanya, el terme Nassau, és utilitzat com a nom d'una regió geogràfica, històrica i cultural, però ja no té gaire significat polític.
Tots els monarques holandesos i luxemburguesos d'ençà el 1815 ha estat membres principals de la Casa de Nassau. Tanmateix, des del 1890 als Països Baixos, i des del 1912 a Luxemburg, les línies masculines dels hereus als dos trons s'han extingit, de manera que des de llavors, ha passat a la línia femenina de la Casa de Nassau.
Segons la tradició alemanya, el nom familiar és heretat únicament per la línia masculina de successió. La Casa de Nassau, amb aquesta perspectiva alemanya, s'hauria d'haver extingit al 1985.La Gran Duquesa Carlota va abdicar al 1964, però va morir al 1985 Malgrat això, tant les tradicions monàrquiques, legislacions i regles constitucionals en aquest assumpte dels Països Baixos i Luxemburg, difereixen de la tradició alemanya. És per això ambdós països no consideren la Casa de Nassau extinta. El Gran Duc de Luxemburg encara utilitza "Duc de Nassau" com el seu títol secundari i és el pretendent a ser Cap de la Casa de Nassau (al ser el membre de rang superior dins de la branca més antiga), però no per posar qualsevol reclamació territorial per l'anterior Ducat de Nassau, que és ara part de la República Federal d'Alemanya.
Orígens miniatura|Comtat de Nassau al 1547 entre el Rin i Frankfurt miniatura|Mapa confessional del Ducat de Nassau al 1815 mostrant el resultat d'anys de divisió familiar i religiosa El comte Dudo-Enric de Laurenburg (ca. 1060 – ca. 1123) és considerat el fundador de la Casa de Nassau. El primer cop que s'esmenta el seu nom és en la pretesa carta fundacional de l'abadia de Maria Laach del 1093 (tot i que molts historiadors consideren que el document pot ser fals). El castell de Laurenburg, situat uns quants quilòmetres riu amunt de Nassau, en el Lahn, era la seu de la seva senyoria. La seva família probablement descendida dels Senyors de Lipporn. A partir de 1159, el Castell de Nassau va esdevenir la seu principal de la senyoria, i la Casa s'anomenà a partir de llavors amb aquest nom.
Els comtes de Laurenburg i Nassau van expandir la seva autoritat sota l'autoritat dels germans Robert I (1123-1154) i Arnau I (1123-1148). Robert va ser la primera persona a anomenar-se comte de Nassau, però el títol no va ser confirmat fins al 1159, cinc anys després de la mort de Robert. El fill de Robert, Walram I (1154-1198) va ser la primera persona que es va titular amb el nom de Comte de Nassau.
La cronologia dels Comtes de Laurenburg no és molt clara i el vincle entre Robert I i Walram I és especialment controvertit. A més, algunes fonts consideren que Gerard, catalogat com a comte de Laurenburg l'any 1148, podria ser fill d'Arnau I, el germà de Robert I.Family tree of the early House of Nassau , retrieved on 2009-01-22. No obstant això, Erich Brandenburg en el seu Die Nachkommen Karls des Großen ("Els descendents de Carlemany") afirma que el més probable és que Gerard fos el fill de Robert I, perquè Gerard era el nom de l'avi matern de Beatriu de Limburg, la seva muller.Table 11, Page 23 and note on page 151, quoted at Genealogy of the Middle Ages , retrieved on 2009-01-23
Comtes de Laurenburg (ca. 1093–1159) ca. 1060 – ca. 1123: Dudo-Enric 1123–1154: Robert I – fill de Dudo-Enric 1123–1148: Arnau I – fill de Dudo-Enric 1148: Gerard – fill (probable) de Robert I 1151–1154: Arnau II – fill de Robert I 1154–1159: Robert II – fill de Robert I
Comtes de Nassau (1159–1255) 1154–1198: Walram I – fill de Robert I 1158–1167: Enric I – fill d'Arnau I, va morir a Roma a l'agost de 1167 per una epidèmia (després de la batalla de Monte Porzio) 1160–1191: Robert III, el bel·licós – fill d'Arnau I 1198–1247: Enric II, el ric – fill de Walram I 1247–1255: Otó I – fill d'Enric II; de 1255–1289: compte de Nassau a Dillenburg, Hadamar, Siegen, Herborn i Beilstein 1249–1255: Walram II – fill d'Enric II; de 1255–1276: compte de Nassau a Wiesbaden, Idstein, i Weilburg
Al 1255, els fills d'Enric II, Walram II i Otó I, van partir les possessions dels Nassau. Els descendents de Walram van donar lloc a la coneguda branca de Walram, la qual va esdevenir important en el Comtat de Nassau i a Luxemburg. Els descendents d'Otó van donar lloc a la coneguda branca Otoniana, el qual heretaria parts de Nassau a França i els Països Baixos. Ambdues línies sovint es subdividiran en els següents segles. Al 1783, els caps de diverses branques de la Casa de Nassau van segellar el Pacte familiar dels Nassau (Erbverein) per regular successió futura en els seus estats i per establir una jerarquia dinàstica, on el Príncep d'Orange-Nassau-Dietz va ser reconegut com a Cap de la Casa de Nassau.
La branca de Walram (1255–1985)
Comtes de Nassau en Wiesbaden, Idstein, i Weilburg (1255–1344) 1255–1276: Walram II 1276–1298: Adolf, coronat Rei d'Alemanya al 1292 1298–1304: Robert VI 1298–1324: Walram III, comte de Nassau a Wiesbaden, Idstein, i Weilnau 1298–1344: Gerlach I, comte de Nassau a Wiesbaden, Idstein, Weilburg, i Weilnau
Després de la mort de Gerlach, les possessions de la branca de Walram es van dividir en Nassau-Weilburg i Nassau-Wiesbaden-Idstein.
Nassau-Weilburg (1344–1816) miniatura|Bandera de Nassau-Weilburg El comte Walram II va iniciar el comtat de Nassau-Weilburg, el qual va existir fins a 1816. Els sobirans d'aquesta casa després governarien el Ducat de Nassau fins que 1866, i des del 1890 el Gran Ducat de Luxemburg, on els Nassau-Weilburg encara governen. La branca de Walram va rebre la senyoria de Merenberg al 1328 i Saarbrücken (per matrimoni) al 1353.
miniatura|412x412px|Mapa de Nassau-Weilburg mentre de 1789 Comtes de Nassau-Weilburg (1344–1688) 1344–1371: Joan I 1371–1429: Felip I, i des de 1381 comte de Saarbrücken 1429–1492: Felip II 1492–1523: Lluís I 1523–1559: Felip III 1559–1593: Albert 1559–1602: Felip IV 1593–1625: Lluís II, Compte de Nassau-Weilburg i d'Ottweiler, Saarbrücken, Wiesbaden, i Idstein 1625–1629: Guillem Lluís, Joan IV i Ernest Casimir 1629–1655: Ernest Casimir 1655–1675: Frederic 1675–1688: Joan Ernest
Prínceps comtes de Nassau-Weilburg (1688–1816) 1688–1719: Joan Ernest 1719–1753: Carles August 1753–1788: Carles Cristià 1788–1816: Frederic Guillem 1816: Guillem I, príncep de Nassau-Weilburg i duc de Nassau. Nassau-Weilburg es fusiona al Ducat de Nassau
Ducs de Nassau (1816–1866) 1816–1839: Guillem I 1839–1866: Adolf Al 1866, Prússia s'annexiona el Ducat de Nassau, ja que el duc havia estat un aliat d'Àustria en la Guerra Austroprussiana. Al 1890, el duc Adolf esdevindria Gran Duc Adolf de Luxemburg.
miniatura|Ducat de Nassau al 1812 com a menbre de la Confederació del Rin miniatura|Ducat de Nassau al 1848
Gran Ducs de Luxemburg (de la Casa de Nassau-Weilburg)
1890–1905: Adolf 1905–1912: Guillem IV 1912–1919: Maria Adelaida 1919–1964: Carlota 1964–2000: Joan I 2000–present: Enric I
D'un matrimoni morganàtic, del 1868, descendeix una família (veure Comte de Merenberg) la qual al 1907 va ser declarada no-dinàstica. Si no hagués estat exclosa de la successió, haurien heretat el liderat de la casa al 1912.
Comtes de Nassau-Wiesbaden-Idstein (1344–1728) 1344–1370: Adolf I 1370–després 1386: Gerlach II, comte de Nassau-Wiesbaden 1370–1393: Walram IV, comte de Nassau-Idstein; va heretar Wiesbaden quan Gerlach II va morir 1393–1426: Adolf II 1426–1480: Joan II 1480–1509: Felip, comte de Nassau-Idstein 1480–1511: Adolf III, comte de Nassau-Wiesbaden; va heretar Idstein al 1509 1511–1558: Felip I 1558–1566: Felip II 1566–1568: Baltasar 1568–1596: Joan Lluís I 1596–1599: Joan Felip, conjuntament amb el seu germà Joan Lluís II 1596–1605: Joan Lluís II 1605–1627: Lluís II 1627–1629: Guillem Lluís 1629–1677: Joan, comte de Nassau-Idstein, i (des de 1651) de Wiesbaden, Sonnenberg, Wehen, Burg-Schwalbach i Lahr 1677–1721: Jordi August (1688–1721) 1721–1723: Carles Lluís 1723–1728: Frederic Lluís, comte de Nassau-Ottweiler (1680–1728), de Rixingen (1703–28), d'Idstein (1721–1728), i Wiesbaden, etc. (1723–28)
Després de la mort de Frederic Lluís, Nassau-Wiesbaden-Idstein va passar a Carles de Nassau-Usingen
Comtes de Nassau-Saarbrücken (1429–1797)
1429–1472: Joan III 1472–1545: Joan Lluís 1545–1554: Felip II 1554–1574: Joan IV 1574–1602: Felip III 1602–1625: Lluís II, compte de Nassau-Saarbrücken i Ottweiler 1629–1640: Guillem Lluís, compte de Nassau-Saarbrücken i Ottweiler 1640–1642: Kraft 1642–1659: Joan Lluís, compte de Nassau-Saarbrücken i (1659–80) d'Ottweiler, Jungenheim, i Wöllstein 1659–1677: Gustau Adolf 1677–1713: Lluís Kraft 1713–1723: Carles Lluís 1723–1728: Frederic Lluís 1728–1735: Carles 1735–1768: Guillem Enric, primer príncep de Nassau-Saarbrücken 1768–1794: Lluís 1794–1797: Enric Lluís 1797–1812: Adolf II
Després que la mort d'Enric Lluís, Nassau-Saarbrücken va caure a Carles Guillem de Nassau-Usingen fins que Adolf va ser major d'edat al 1805.
Prínceps de Nassau-Usingen (1659–1816) 1659–1702: Walrad, elevat a Príncep 1702–1718: Guillem Enric 1718–1775: Carles 1775–1803: Carles Guillem 1803–1816: Frederic August
Al 1816, Nassau-Usingen es va fusionar amb Nassau-Weilburg per formar el Ducat de Nassau. Els títols de prínceps van continuar sent usats, com ho demostra el títol príncep de Nassau-Weilburg que usa el Gran Duc de Luxemburg. Després de la mort de Frederic August, el títol de "príncep" va ser adoptat (en pretensió) pel seu mig germà Carles Felip. Com a Cap de la Casa, al 1907, Guillem IV va declarar el comte de Merenberg no dinàstic.Pütter, Johann Stephan. Primae lineae juris privati Principum speciatim Germanicae. Göttingen, 1789 (3rd ed.).
La branca otoniana
miniatura|l'Electorat de Hessen i les terres dels Nassau en un mapa del on mostra les múltiples divisions basades en les línies familiars 1255–1290: Otó I, comte de Nassau a Siegen, Dillenburg, Beilstein, i Ginsberg 1290–1303: govern conjunt d'Enric, Joan i Emich I, fills d'Otó I Al 1303, els fills d'Otto van dividir les possessions de la branca otoniana. Enric va rebre Nassau-Siegen, Joan va rebre Nassau-Dillenburg i Emich va rebre Nassau-Hadamar. Després que la mort de Joan. Nassau-Dillenburg va anar a parar a Enric.
Comtes de Nassau-Dillenburg 1303–1328: Joan a Dillenburg, Beilstein i Herborn, i des de 1320 a Katzenelnbogen 1328–1343: Enric de 1303 a Siegen, Ginsberg, Haiger, i el Westerwald, i des de 1328 a Dillenburg, Herborn, i Beilstein 1343–1350: Otó II 1350–1416: Joan I Tetrarquia 1416–1420: Adolf 1420–1429: Joan III