El Sudan (), oficialment República del SudanOnline Etymology Dictionary () és un estat sobirà de la part nord-oriental de l'Àfrica. Limita amb Egipte al nord, amb la mar Roja al nord-est, amb Eritrea i Etiòpia a l'est, amb Sudan del Sud al sud, amb la República Centreafricana al sud-oest, amb el Txad a l'oest i amb Líbia al nord-oest. La seva capital és Khartum. El riu més llarg del món, el Nil, divideix el país en una part occidental i una d'oriental.Collins, Robert O. A History of Modern Sudan. Cambridge University Press, 2008. 3. Quant als gentilicis, els habitants d'aquest país s'anomenen: sudanès, sudanesa, sudanesos, sudaneses.
Sudan és la llar d'una de les principals civilitzacions contínues més antigues del món, amb assentaments històrics i urbans que es remunten a l'any 3000 aC.HistoryWorld - The History of Sudan Els sudanesos tenen una llarga història que s'estén des de l'antiguitat, que s'entrellaça amb la història d'Egipte, amb el qual estigué unit políticament en diversos períodes. Després d'independitzar-se del Regne Unit el 1956, Sudan sofrí una guerra civil que es perllongà durant 17 anys i que fou seguida per conflictes ètnics, religiosos i econòmics entre els sudanesos del nord (amb arrels àrabs i nubianes) i els nilòtics cristians i animistes del sud del Sudan.Seteney Shami, Linda Herrera, Between field and text, "Ethical Dilemmas of Research Among Sudanese in Egypt: Producing Knowledge about the Public and the Private" d'Anita Hausermann Fabos, (American Univ in Cairo Press: 1999), p.100United Nations Environment Programme, Sudan, (UNEP/Earthprint: 2007), p.35 Això conduí a una segona guerra civil el 1983, i a causa dels continus conflictes polítics i militars, Sudan fou sotmès per un cop d'estat sense morts dut a terme pel coronel Omar al-Bashir el 1989, que posteriorment es proclamà President del Sudan. La segona guerra civil va acabar el 2005 amb un Acord General de Pau, que va suposar la redacció d'una nova constitució i li va donar autonomia a la que en aquell moment era la regió més al sud del país. En un referèndum dut a terme el gener de 2011, el sud del Sudan va autodeterminar-se i passar a constituir-se en la República de Sudan del Sud. Fins al 2019 el Sudan es va considerar una República Federal democràtica representativa presidencialista, malgrat el conegut internacionalment control del Partit del Congrés Nacional sobre tots els estaments del país. Però l'11 d'abril de 2019, l'exèrcit sudanès va enderrocar el fins llavors president, suspenent la Constitució i prometent eleccions en un termini de dos anys. El 25 d'octubre de 2021 el president del Consell Sobirà de Transició de Sudan, Abdelfatá al Burhan, va anunciar la dissolució d'aquest organisme, ratificant el cop d'estat perpetrat durant la matinada d'aquest dia, i la detenció del primer ministre Abdalá Hamdok.
Des del 1989, Sudan experimentà un gran creixement econòmic, implementant reformes macroeconòmiques i acabant finalment la guerra civil amb l'adopció de l'Acord de Naivasha i de la nova constitució l'any 2005, que donà als grups rebels del sud una autonomia limitada que finalment conduí a un referèndum per la independència el 2011. Sent ric en recursos naturals entre els quals destaca el petroli, l'economia del Sudan és actualment una de les economies amb el creixement més ràpid del món. La República Popular de la Xina i Rússia són els socis comercials més grans del Sudan.War in Sudan? Not Where the Oil Wealth Flows - NYTimes.com
Història
miniatura|esquerra|El gran temple construït amb maons de fang, conegut com a shrek o Deffufa Occidental, a l'antiga ciutat de Kerma miniatura|esquerra|Fortalesa del Regne Mitjà reconstruïda durant l'Imperi Nou (ca. 1200 aC9 Al mil·lenni VIII aC ja hi havia pobles de cultura neolítica que s'havien establert al Sudan, amb un estil de vida sedentari i assentaments fortificats construïts amb maons de fang. Complementaven la caça i la pesca al Nil amb la collita de cereals i la ramaderia bovina. Durant el mil·lenni V aC, immigrants provinents del Sàhara, que s'estava assecant, portaren l'agricultura a la Vall del Nil. Al llarg dels segles següents, la població resultant d'aquest gresol cultural i genètic desenvolupà una jerarquia social que es convertí en el Regne de Cuix, amb capital a Kerma, cap al 1700 aC. Estudis antropològics i arqueològics han determinat que Núbia i l'Alt Egipte del període de Naqada eren gairebé idèntics des d'un punt de vista ètnic i cultural i, per tant, tots dos evolucionaren a un sistema de govern faraònic en paral·lel cap al 3300 aC.
miniatura|upright=1.15|Piràmides de Núbia a Mèroe miniatura|upright=1.15|Soldat aquemènida de Kušiya (ca. 480 BCE. Relleu de la tomba de Xerxes I. El Regne de Cuix fou un antic estat nubià centrat a les confluències del Nil Blau amb el Nil Blanc i l'Atbara amb el Nil. Fou establert del col·lapse i la desintegració de l'Imperi Nou d'Egipte durant l'edat de bronze i inicialment estava centrat a Napata.
El rei Kashta envaí Egipte al segle VIII i els reis de Cuix governaren Egipte com a faraons de la Dinastia XXV durant un segle, fins que finalment foren derrotats i expulsats pels assiris. En el seu punt àlgid, Cuix bastí un imperi que s'estenia des d'allò que avui en dia és el Kordofan del Sud fins al Sinaí. El faraó Piankhi intentà expandir-se cap a l'Orient Pròxim, però el rei assiri Sargon II li ho impedí.
Segons la Bíblia, el Regne de Cuix salvà els israelites de la fúria dels assiris, encara que el principal motiu pel qual no aconseguiren conquerir la ciutat foren les malalties que afectaren les forces assetjadores. La guerra entre el faraó Taharqa i el rei assiri Sennàquerib fou un moment clau en la història d'Occident. Els nubians fracassaren en el seu intent d'obrir-se pas a l'Orient Pròxim. El successor de Sennàquerib, Assarhaddon, passà a l'ofensiva amb una invasió d'Egipte que acabà amb la deposició de Taharqa i l'expulsió dels nubians d'Egipte. Taharga fugí a la seva terra natal, on morí dos anys més tard, i Egipte esdevingué una colònia assíria. Tanmateix, el faraó Tanutamon, successor de Taharqa, feu un últim intent determinat de recuperar Egipte. Assarhaddon morí mentre es preparava per sortir de la capital assíria de Nínive per expulsar-lo, però el seu successor Assurbanipal (688 - 627 aC) envià una gran host al sud d'Egipte que infligí una derrota sense pal·liatius a Tanutamon i enterrà definitivament la possibilitat d'una restauració de l'Imperi Nubi.
Mèroe fou la capital de Núbia durant l'antiguitat clàssica. En la geografia de l'antiga Grècia, aquest regne era conegut com a «Etiòpia» (un nom que els assiris també havien utilitzat en les seves interaccions anteriors amb els nubians). La civilització de Cuix fou una de les primeres del món a dominar la tecnologia de fosa del ferro. El regne nubià de Mèroe es mantingué fins a mitjan .
A l'edat antiga s'hi instal·laren diversos regnes, que formaven part de Núbia. La vida d'aquestes civilitzacions girava entorn del Nil i dels hafirs i tenia molta relació amb els faraons d'Egipte.
El cristianisme hi va arribar al però va ser substituït per l'islam ja des del 640, amb una influència creixent. El sud del país roman cristià, però aquesta religió s'hi barreja amb l'animisme.
Egipte va envair el país el 1820. Seixanta anys després, el Mahdi, autoproclamat messies, va encapçalar la revolta per la independència. L'estat Mahdista va sobreviure fins a ser derrotat el 1898 per una força angloegípcia, sota el comandament de lord Horatio Kitchener, en la batalla d'Omdurman. Després de l'enfrontament armat, es va fundar -el 1899- una nova administració política al territori, en la qual -formalment- el Regne Unit va acceptar la demanda egípcia sobre el Sudan, i va declarar-lo un protectorat angloegipci, encara que les majors atribucions van quedar en mans britàniques, ja que els britànics tenien l'última paraula i tots els governadors en general durant el transcurs del condomini van ser britànics.
El Sudan va aconseguir la independència el 1956 després de lluitar amb egipcis i britànics. La inestabilitat política ha dominat des de llavors, amb contínues guerres civils (primera i segona guerra civil sudanesa). Es volia instaurar una teocràcia islàmica, cosa que va atreure l'atenció d'Osama bin Laden, que va invertir grans sumes per tractar de modernitzar el país. L'Acord de Pau Complet és un conjunt d'acords culminats el 9 de gener de 2005 en què foren signats, entre el Moviment d'Alliberament del Poble Sudanès (SPLM) i el Govern del Sudan (GOS). L'acord posava final a la Segona guerra civil sudanesa, i es suposava que havia de permetre desenvolupar un govern democràtic i compartir els ingressos del petroli. Establia també que en un termini de sis anys el Sudan del Sud podria fer un referèndum sobre la seva possible independència, celebrat en 2011, el qual finalitzà amb un 98,83% de suport a la independència i en conseqüència el país es va independitzar el 9 de juliol del 2011, sis anys després de l'acord de pau.
El 2005, va rebre la declaració de guerra del seu veí, el Txad, que també es trobava en guerra civil, fins que el 2010 es va signar la pau.
Geografia física El Sudan està situat al nord de l'Àfrica, a les costes del mar Roig, entre Egipte i Eritrea. Està en part travessat pel Nil i els seus afluents. Fins al 2011 era el país més extens de l'Àfrica, però amb la independència del Sudan del Sud va passar a ser el tercer país més gran del continent, després d'Algèria i la República Democràtica del Congo. Al centre s'hi troba una gran plana, vorejada a l'est i l'oest per muntanyes. Al sud, el clima és el propi del Sahel, mentre que al nord és desèrtic, on l'estació de pluges va des de l'abril fins a l'octubre. La desertització, que es va estenent amb el pas del temps cap al sud, i l'erosió del sòl suposen greus problemes per al país.
Clima Si bé el Sudan es troba dins dels tròpics, el clima varia d'àrid al nord a tropical humit i sec a l'extrem sud-oest. Les temperatures no varien molt al llarg de les temporades, i les variables climàtiques més significatives són les precipitacions i la durada de l'estació seca. Les variacions en la longitud de l'estació seca depenen de quin dels dos corrents d'aire que predomina, vent sec del nord-est de la Península Aràbiga o els vents humits del sud-oest a la conca del riu Congo.
De gener a març, el país està sota la influència dels vents secs del nord-est. Pràcticament no hi ha pluges a tot el país a excepció d'una petita àrea al nord-oest del Sudan, on els vents han passat sobre el Mediterrani, portant pluges febles ocasionals. A principis d'abril, els vents humits arriben al sud del Sudan, provocant fortes pluges i tempestes elèctriques. El juliol, la humitat de l'aire arriba a Khartum, i a l'agost estén els seus límits habituals a tot el nord d'Abu Hamad, encara que en alguns anys, l'aire humit i fins i tot pot arribar a la frontera amb Egipte. El flux es torna més feble, ja que s'estén cap al nord. Al setembre, els vents secs del nord-est es tornen a enfortir i a impulsar cap al sud i cap al final de desembre que cobreixen tot el país. Yambio, prop de la frontera amb Zaire, té una estació plujosa de nou mesos (abril-desembre) i rep una mitjana de 1.142 mm de pluja cada any, Khartum té una temporada de tres mesos de pluges (juliol-setembre) amb una precipitació mitjana anual de 161 mm; Atbara rep pluges a l'agost, que produeixen una mitjana anual de només 74 mm.
Alguns anys, l'arribada dels vendavals i la seva pluja al centre del Sudan es pot retardar, o no pot venir. Si això succeeix, la sequera continua i la fam s'incrementa. Les dècades dels anys 1970 i 1980 van veure com sovint aquestes pluges no arribaven, amb resultats desastrosos per al poble sudanès i l'economia.