Atari 2600 va ser el nom d'una videoconsola llançada al mercat estatunidenc a l'octubre de 1977 sota el nom de Atari VCS (Video Computer System), convertint-se en la primera consola a tenir èxit utilitzant cartutxos intercanviables.La primera consola de jocs a utilitzar aquest format va ser el Fairchild Channel F, el 1976. El 1982, després del llançament del Atari 5200, va adoptar el nom final basat en el nombre de catàleg que li identifica (CX2600). Aquesta consola va ser un gran èxit i va assolir que durant els anys 1980 «Atari» fos sinònim de videojocs. La consola venia acompanyada amb dues palanques de control, un parell de controladors tipus paddle i un cartutx de joc (inicialment Combat i subsegüentment Pac-ManImatge de caixa amb adhesiu de Pac-Man).
Història miniatura|esquerra|El prototip «Stella» (1975). Atari Inc. va adquirir el 1973 un think tank anomenat Cyan Engineering per a investigar sistemes de videojoc de nova generació i que durant algun temps havia treballat en un prototip conegut com a «Stella» (nom de la bicicleta d'un dels enginyers). Diversament de les màquines de generacions anteriors que usaven lògica customitzada per a executar un petit nombre de jocs, el nucli del Stella va ser una UCP completa, el famós MOS Technology 6502, en una versió reduïda anomenada 6507. Va ser combinat amb un xip de RAM-i-entrada/eixida, el MOS Technology 6532, i un xip de pantalla i so de disseny propi conegut com el TIA (Television Interface Adaptor o «Adaptador d'Interfície de Televisor»). A més d'aquests tres, les primeres dues versions de la màquina contenien només més un xip, un buffer lògic CMOS estàndard, totalitzant només quatre xips, el que reduïa extremadament els costos.
Programes per a petits ordinadors generalment s'hi emmagatzemaven en cintes de casset, disquets o cinta de paper. A principis dels anys 1970, Hewlett-Packard va fabricar ordinadors de sobretaula que van costar milers de dòlars, com el HP 9830, amb memòria ROM empaquetada dins cartutxos mòbils per afegir característiques especials de programació, i aquests van ser considerats per ús en jocs. Al principi, el disseny no anava per ser basat en cartutxos, però després de veure un sistema de cartutx «fals» en una altra màquina, van percebre que podien col·locar els jocs en cartutxos bàsicament pel preu del connector i embalatge.
L'agost de 1976, Fairchild Semiconductor va llançar la seva pròpia videoconsola basada en UCP, el Video Entertainment System. Stella encara no estava llest per a entrar en producció, però estava clar que això necessitava ser fet abans que una gran quantitat de productes similars envaís el mercat - el que ja havia ocorregut després del llançament del Pong. L'Atari Inc. simplement no disposava de fluix de caixa per a concloure el sistema ràpidament, mentre que les seves vendes de sistemes Pong estaven en caiguda. Eventualment, Nolan Bushnell va buscar suport a la Warner Communications, i va vendre la companyia per a ells el 1976 per US$ 28 milions, sota la promesa que el Stella seria produït el més ràpid possible.
La contractació de Jay Miner, un projectista de CIs, va ser essencial per a l'èxit de la màquina. Ell va aconseguir estrènyer el prototip (vegeu imatge) en un únic xip, el TIA. Tan aviat va ser acabat i depurat, el sistema estava preparat per a comercialització. Quan finalment va ser llançat el 1977, el seu desenvolupament havia costat entorn de US$ 100 milions.
Desenvolupament i consideracions de mercat En 1975, Atari mantenia un grup de desenvolupament per a la recerca de sistemes de videojocs d'última generació. Aquest grup, denominat Cyan Engineering, va estar treballant durant algun temps en un prototip anomenat "Stella". El nom "Stella" sorgeix per la bicicleta d'un dels enginyers.
Els anteriors sistemes estaven basats en circuits de configuració, la qual cosa limitava la quantitat de jocs que podien brindar. Stella, per contra, comptava amb una unitat central de processament completa (6507) a més d'incloure 3 circuits integrats més: el primer dedicat al maneig de gràfics i sons (TIA), el segon encarregat de subministrar memòria i control d'entrada/sortida (6532), i l'últim, un buffer CMOS estàndard que en posteriors versions va ser eliminat.
La combinació d'aquests 4 circuits integrats li atorgava un enorme potencial al mateix temps que permetia un abaratiment dels costos de fabricació. Justament una de les claus de l'èxit de la consola va ser la contractació de Jay Miner, que va aconseguir comprimir en el TIA tota la funcionalitat de la placa del controlador de gràfics i sons del prototip original.
Al principi l'aparell no va ser dissenyat per utilitzar cartutxos, però la implementació de cartutxos falsos per part de la Magnavox Odyssey (els esmentats circuits de configuració) va fer reflexionar als tècnics de Atari que era possible distribuir jocs mitjançant aquest mètode amb solament afegir un connector d'expansió a la consola.
El novembre de 1976, Fairchild Semiconductor va llançar al mercat la Channel F, la primera consola amb cartutxos reals de jocs. Stella encara no estava llista per a producció però estava clar que hauria d'estar-ho abans que aparegués una quantitat de productes similars que saturessin el mercat (alguna cosa que Atari ja estava sofrint amb el seu altre producte, PONG). El problema era que no existia el finançament necessari per finalitzar el projecte, ja que les vendes dels jocs PONG disminuïen ràpidament. Va ser llavors quan Nolan Bushnell va contactar amb Warner Communications, i en 1976 va vendre la companyia per 28 milions de dòlars sota la promesa de tenir finalitzada Stella tan aviat com fos possible.
Una vegada complet i provat el prototip, i la consola va estar finalment llista per a la venda, va ser llançada al mercat en 1977 amb un cost final de desenvolupament calculat en 100 milions de dòlars.
Desenvolupament de tercers un petit grup de programadors de jocs de Atari es va disgustar amb l'empresa per no acreditar als desenvolupadors i per no compartir els beneficis dels jocs. Després que el port de Missile Command de Rob Fulop va vendre més de 2 milions de còpies, Atari ho va recompensar amb un certificat per a un gall dindi gratis. Tres programadors de Atari van partir per fundar Activision en 1979, i els seus jocs es van tornar tan populars com els de Atari. Atari va intentar bloquejar el desenvolupament d'un tercer pels 2600 en la cort, però va fallar. Rob Fulop cofundó Imagic, i el seu primer joc per a la companyia, Demon Attack, es va convertir en un èxit.
Altres empreses de desenvolupament de jocs centrades en VCS van sorgir a principis de la dècada de 1980 inclouen US Games, Telesys, Games by Apollo, Data Age, Zimag, Mystique i CommaVid. fins i tot Mattel i Coleco, dels quals ja producian la seva pròpies consoles més avançada, van crear versions simplificades de títols existents pel 2600. Mattel va usar la marca M Network per als seus cartutxos.
Rebuig i redisseny Atari va continuar adquirint llicències pels 2600, el més destacat dels quals incloïa a ' Pac-Man' ', que els crítics criticaven com "Flicker-Man" i I.T. the Extra-Terrestrial, que es va dissenyar i va programar en sis setmanes. La decepció pública amb aquests dos jocs i la saturació del mercat dels títols de tercers pobres se citen com a desencadenants de la Crisi del videojoc de 1983. El setembre del 1983, Atari va enterrar 14 camions carregats de cartutxos i altres equips en el desert de Nou Mèxic; un esdeveniment etiquetat més tard com el enterro del videojoc Atari. Warner ràpidament es va cansar de recolzar a Atari, i va començar a buscar compradors en 1984.
A mitjan 1984, la majoria del desenvolupament de programari pel 2600 s'havia detingut, excepte per Atari i Activision que van continuar desenvolupant programari. El 2600 va ser llevat d'èmfasi dos anys després de la venda de Warner en 1984 de Atari, Inc.'s al fundador de Commodore, Jack Tramiel, que volia concentrar-se en les computadores de la seva casa. Va acabar tot el desenvolupament de jocs de consola.
En 1986, Atari Corporation va llançar un model redissenyat de 2600, recolzat per una campanya publicitària que promociona un preu de "menys de 50 dòlars". El mateix any, Atari també va presentar el Atari 7800 ProSystem, un tercer consola de generació compatible amb versions anteriors amb 2600 cartutxos. Amb una gran biblioteca de jocs i un baix preu, el 2600 va continuar venent-se a finalitats de la dècada de 1980. Atari va llançar un lot final de títols en 1989-90 incloent Secret Quest i Fatal Run. L'últim llançament amb llicència de Atari és el port del joc de arcade KLAX en 1990 solament es va llançar en territori PAL.
Després de més de 14 anys al mercat, la línia 2600 es va suspendre formalment l'1 de gener de 1992, juntament amb la Atari 7800 i les computadores de Atari de 8 bits.
Més dades El nom original, Atari VCS, prové de Video Computer System (Sistema Informàtic de Vídeo). El nom Atari 2600 es va utilitzar per primera vegada al novembre de 1982, quan va sortir al mercat la consola Atari 5200.
La Atari 2600 va generar uns espectaculars ingressos per Atari fins a l'any 1983, quan es va produir la caiguda de mercat dels videojocs. És un dels principals èxits de la indústria del videojoc, en vendre's durant més de 14 anys, principalment en Europa i Estats Units. De la consola Atari 2600 existeixen diversos models, una amb carcassa gran i frontal de fusta amb 6 botons, una amb frontal de fusta i 4 botons, una completament negra i 4 botons anomenada "Vader", i un model reduït de la mateixa trucada Junior, sent per a la majoria la millor consola de Atari quant a durabilitat, fortalesa i acabats de millor qualitat pel que fa a les fabricades fins a 1992, a més de ser la més venuda a Europa, ja que si bé la Atari 7800 se suposa tenia gràfics superiors, la seva pobra biblioteca de jocs, no arribava ni per remei a la immensa quantitat de jocs que tenia la Atari 2600.
Models de consola Revisions menors miniatura|El model completament negre que va utilitzar per primera vegada el nom Atari 2600 (1982). En 1980, el VCS va rebre una actualització en la qual els interruptors de dificultat esquerra i dreta es van moure a la part posterior de la consola, deixant quatre interruptors en el front. A part d'això, aquestes consoles de quatre commutadors semblaven gairebé idèntiques als models anteriors de sis commutadors. En 1982, Atari va canviar el nom de la consola com "Atari 2600", un nom que es va utilitzar per primera vegada en una versió del model de quatre commutadors sense vetes de fusta, donant-li un aspecte totalment negre.
Sears Tele-Games Atari va continuar la seva relació amb OEM amb Sears baix la marca Tele-Games d'aquest últim, que va començar en 1975 amb l'original Pong . (La companyia Telegames, que més tard va produir cartutxos pel 2600, no està relacionada). Sears va llançar diversos models del VCS com la sèrie Sears Video Arcade a partir de 1977. En 1983, el Atari 2800, anteriorment solament per al Japó, va ser renombrado com Sears Video Arcade II.
Sears va llançar versions dels jocs de Atari amb marca de Tele-Games, generalment amb diferents títols. Tres jocs van ser produïts per Atari per Sears com a llançaments exclusius: Steeplechase, Stellar Track i Submarine Commander.
Atari 2800 miniatura|El disseny d'Atari 2800, solament per al Japó, es va utilitzar després als Estats Units per Sears Video Arcade II.