La Nova Cançó va ser un moviment artístic que, en ple franquisme, impulsà una cançó cantada en català als Països Catalans. Va ser un gènere nou, diferenciat del cant coral, del cuplet o de les cançons de muntanya i de clares arrels franceses —Brassens, Jacques Brel, etc.— i articulat com a moviment entorn de la reivindicació idiomàtica i d'uns pressupòsits ètics de caràcter democràtic. De forma paral·lela el Grup de Folk va reivindicar i difondre en català la música popular d'arrels anglosaxones.
Context històric Per ubicar-ne la importància històrica de la Nova Cançó cal recordar que només feia vint anys de l'ocupació franquista de Catalunya i "la repressió posterior contra la cultura catalana es pot definir sense pal·liatius com un genocidi cultural".Vilarnau, Joaquim (2009, gener). 50 cançons de la Cançó. Mig segle de cançons. A la revista Enderrock (núm 159). (pàgina 45). Van ser anys de misèria cultural, en què les iniciatives per a la recuperació cultural es produïen a l'exili o, en tot cas, de manera individual i sense gaire transcendència pública. El 1957, Josep M. Espinàs va fer alguna conferència sobre "Georges Brassens, el trobador del nostre temps", del qual havia traduït les primeres cançons. El 1958 apareixen dos Eps que amb el temps seran considerats els primers de música moderna en català: Hermanas Serrano: Cantan en catalán los éxitos internacionales (La Voz de su Amo) i José Guardiola: Canta en catalán los éxitos internacionales (Regal). Aquests intèrprets, juntament amb altres com Font Sellabona i Rudy Ventura formen la prehistòria de la Nova Cançó.
Al final de la dècada dels 50, la situació va començar a canviar: en l'àmbit econòmic va finalitzar el període d'autarquia econòmica i, en l'àmbit polític, l'Estat franquista va ser admès a les Nacions Unides; fet que va obligar al govern a millorar la seva imatge internacional. En aquest nou context, a principis dels seixanta, van aparèixer algunes iniciatives culturals de primera línia. El 1961 es va crear Edigsa,Josep Espar i Ticó va presidir la constitució d'Edigsa, societat promoguda per ell que és la primera que es va dedicar a l'edició de discos exclusivament catalans. es va fundar Òmnium Cultural i es va publicar el primer número de Cavall Fort. L'abril del 1962 va sortir el primer llibre d'Edicions 62. A poc a poc, el català, l'ús públic del qual havia estat expressament prohibit després de la caiguda de Catalunya, va anar aconseguint petites escletxes de presència pública; com per exemple, la circular de l'Abadia de Montserrat, Germinabit que l'octubre de 1959 es va reconvertir en la revista Serra d'Or.
La Nova Cançó Els inicis (1959-1962) El gener de 1959, Germinabit, circular de la Unió Escolania de Montserrat, publicava un article de l'advocat Lluís Serrahima titulat Ens calen cançons d'ara. Al règim franquista no li va fer cap por perquè es tractava d'una petita revista de difusió molt limitada; però és aprofitant aquesta plataforma que Josep Benet suggereix a Lluís Serrahima de fer un article sobre la conveniència de cantar cançons actuals en català:
Tanmateix, el naixement de la Nova Cançó va ser més complex: el mateix 1959, des del País Valencià, Raimon, que ni ha llegit l'article ni sap res de les reunions on setmanalment Miquel Porter i Lluís Serrahima comencen a escriure cançons, va aprofitar un viatge d'acompanyant amb moto entre el seu poble, Xàtiva, i València per donar forma a la seva primera cançó: Al vent.
El gener de 1961 Miquel Porter va editar uns fulls amb sis cançons noves, el febrer del mateix any Josep Tremoleda va organitzar dues matinals de ball i a partir de 1961 es produeixen els concerts inicials d'Els Setze Jutges al Centre Lleidatà de Barcelona. En poc més d'un any es van bastir les bases sobre les quals es va sustentar la Nova Cançó. Els Setze Jutges van anar acollint nous intèrprets fins a arribar al nombre que els donava el nom.
Després van venir els primers recitals a ciutat i a comarques. El Centre d'Influència Catòlica Femenina va programar per al 19 de desembre de 1961 la sessió La poesia de la Nova Cançó. Hi van cantar Miquel Porter i Josep Maria Espinàs. El primer cop que es va emprar el terme Nova Cançó va ser en la convocatòria d'aquest acte, considerat com la presentació pública d'Els Setze Jutges. Aquest grup de cantautors no va adoptar, però, el nom oficial fins uns mesos després, a partir d'una actuació a la Penya Barcelonista de Premià de Mar el 29 d'abril de 1962. Josep Maria Espinàs i Massip va batejar-lo amb el nom d'Els Setze Jutges apel·lant a un tret de genuïnitat lingüística, un objectiu d'anàlisi crítica de la societat del seu temps i una voluntat d'acció col·lectiva.Planas, Xevi. "Al vent de la Nova Cançó", a la revista Òmnium. núm. 12, tardor'09. Pàgina 23
A Castelló de la Plana, al Tercer Aplec de la Joventut del País Valencià, alguns dels jutges van coincidir amb Raimon el 21 d'octubre de 1962. Impressionats per la seva capacitat de comunicació, el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després. El 13 de desembre de 1962, a l'Hotel Colón, Raimon va cantar per primera vegada en públic davant una audiència no formada exclusivament per amics. Va ser a la festa de la Nit Literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. La primera actuació conjunta entre Els Setze Jutges i Raimon va ser al Fòrum Vergés de Barcelona el 15 de desembre de 1962. Començava un esforç ininterromput de creació i també d'organització, mantinguda pel treball dels mànagers Lluís Serrahima i Josep Porter i Moix.Passola, Ermengol (2009). Els Jutges i els altres. Al llibret del CD Els Setze Jutges. Audiència pública. Edició 2009.
El maig de 1962 es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta Brassens i un de ballables cantat per Grau Carol que recollia algunes peces estrenades al Centre Lleidatà. Des d'un principi, doncs, el moviment va ser ampli i va presentar dues vessants: la cançó i el ballable, és a dir, la creació individual i la base popular.Passola, Ermengol (2009). Els Jutges i els altres (text original de 1966). Al llibret del CD Els Setze Jutges. Audiència pública. Edició 2009.
A la fi del mes de desembre va començar el primer enregistrament dels Jutges amb les seves pròpies cançons; fet que va permetre copsar la diversitat de tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits altres autors, etc. Josep Maria Espinàs va cantar en públic A la vora de la nit, la primera cançó de protesta al nostre país. La lletra de la cançó A la vora de la nit evoca amb una intenció renovadora A la vora de la mar, una de les peces més conegudes del cançoner popular català: "Oblidem velles cançons / que encomanen la tristesa. / encetem la nova veu / i alegrem l'antiga terra".
Primers èxits (1963-65) El febrer de 1963 es va llogar, per primer cop, el teatre Romea de Barcelona i Frederic Roda va crear un nou tipus d'espectacle: Matinals de Romea-Show. A l'agost el mateix grup va organitzar una festa multitudinària a l'Ametlla del Vallès on es va atorgar el primer Premi del Disc català. Per les festes de la Mercè del mateix any, Josep M. Andreu i Lleó Borrell amb una cantant professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, van obtenir, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se'n va anar.
L'any 1964 arrela la Nova Cançó a Lleida de la mà de Xavier Ribalta i del col·lectiu de cantautors Can 64.
També l'any 1964 es va celebrar a Palma, organitzat pel President de "Juventudes Musicales" de Palma, Pau Valls, el I Festival de la Nova Cançó a l'Hotel Jaume I. Aquest festival va tenir continuïtat els dos anys següents al Castell de Bellver amb la participació de Maria del Mar Bonet, Lluís LLach, Els Valldemossa, Miquelina LLadó, Enric Barbat, Joan Manel Serrat, Antoni Parera Fons, Joan Ramon Bonet, Francesc Pi de la Serra, Queta i Teo, entre d'altres
Ràdio Barcelona, amb Salvador Escamilla, va iniciar, el gener de 1964, el programa Radioscope en connexió amb totes les emissores de Catalunya i Mallorca. A més de fer les funcions de caçatalens, Escamilla actuava en públic com a cantant i enregistrava discos amb adaptacions al català de cançons del teatre musical de Broadway i de la pel·lícula Mary Poppins. Des de Ràdio Barcelona també s'organitzava la Vuelta a Catalunya de la Canción, un festival d'estil de música italiana.
El 1965 va produir-se l'estrena discogràfica de Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Ramon Bonet, mentre Guillermina Motta va publicar el seu primer elapé. I sense formar part d'Els Setze Jutges, van aparèixer en el mercat català Guillem d'Efak i Núria Feliu.
A nivell discogràfic, el nucli dur de la Nova Cançó es va anar configurant al voltant d'Edigsa, presidida per Josep Espar i Ticó. Però alguns dels seus socis van creure que la política d'enregistraments d'Edigsa era massa restrictiva i el 1965 van fundar Concèntric, sota la direcció d'Ermengol Passola. A l'entorn del nou segell es va crear La Cova del Drac, un local del carrer Tuset de Barcelona que aviat es va convertir en el punt de trobada del públic interessat en la Nova Cançó per motius artístics o polítics.Vilarnau 1965: pàg. 12
Un dels artistes habituals a La Cova del Drac va ser Guillem d'Efak. Va ser el primer cantant que va actuar-hi i que va publicar un disc a Concèntric. L'èxit de les seves cançons va ser immediat i Concèntric va editar-li el mateix 1965 tres discos senzills més, amb temes propis, entre els quals Blues en sol, i versions de cançons d'artistes dels Estats Units.
Núria Feliu, que procedia del teatre d'aficionats, va debutar com a cantat i va publicar el primer disc, en què destacava la cançó Anirem tots cap al cel, amb la qual va guanyar el Premi Gavina del I Gran Premi del Disc Català, a Lloret de Mar.
El 1965 també va aparèixer el primer disc de Joan Manuel Serrat, amb quatre cançons com s'estilava a l'època; entre elles Una guitarra. El 14 de maig, Serrat va debutar compartint escenari a Esplugues de Llobregat amb Joan Ramon Bonet i Remei Margarit, i es va integrar a Els Setze Jutges com el tretzè component.
La Nova Cançó es projecta més enllà dels Països Catalans (1966) El 1966 Raimon va actuar a l'Olympia de París. El recital va tenir un gran ressò internacional i va servir perquè Europa descobrís Raimon i el situés en l'àmbit de la incipient Nova Cançó, fins llavors desconeguda més enllà de l'Estat espanyol. Els comentaris de la premsa també explicaven que a l'Estat hi havia joves contraris al règim de Franco capaços de dir-ho en veu ben alta.Vilarnau 1966: pàg. 7. De l'actuació a l'Olympia, en va sortir un elapé que el 12 de desembre del mateix any va rebre el Prix Francis Carco de l'Académie du Disque Français. El disc només es va comercialitzar a l'Estat francès, perquè algunes de les cançons que s'hi van incloure havien estat prohibides per la censura espanyola.Vilarnau 1966: pàg. 12 L'èxit parisenc va facilitar el multitudinari concert que Raimon va oferir a Barcelona a l'Institut Químic de Sarrià el 15 de desembre. Aquest recital va convocar més de 4.000 persones i va ser el primer acte massiu de la Nova Cançó. A més de dedicar molt de temps als concerts, Raimon va enllestir el mateix any el disc Cançons de la roda del temps, que no va arribar a les botigues fins al 1967.Edigsa, l'editora, el considerava un disc poc comercial i no es va decidir a llançar-lo al mercat fins que Raimon va aconseguir per a la portada una obra realitzada per Joan Miró expressament per a l'ocasió. El disc, que va ajudar a divulgar l'obra de Salvador Espriu entre el gran públic, unia en un sol treball tres referents importants de la cultura catalana del moment: Joan Miró, Salvador Espriu i Raimon. I el 28 de gener de 1967 va oferir el seu primer recital tot sol al Palau de la Música Catalana. L'actuació es va enregistrar i en va sortir el disc Raimon al Palau.