Loceà Pacífic o simplement el Pacífic és el cos d'aigua més gran del món. Aquest oceà cobreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179,7 milions de km².Pacific Ocean ". Britannica Concise. 2006. Chicago: Encyclopædia Britannica, Inc. S'estén uns 15.500 km des del mar de Bering, al nord de l'Àrtida, fins als marges gelats de l'Antàrtida (el mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O aproximadament a 5 graus de latitud Nord, on s'estén per uns 19.800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit occidental de l'oceà se situa sovint a l'estret de Malaca. El punt de més fondària de la superfície terrestre, la fossa de les Mariannes, està ubicat al Pacífic.
El Pacífic conté unes 25.000 illes, més que tota la resta d'oceans junts, la majoria de les quals es troben al sud de l'equador. Aquest oceà cobreix una àrea de 165.700.000 km². El punt més baix de la superfície de l'escorça terrestre, la fossa de les Marianes, es troba al Pacífic.
Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts mars, els més grans dels quals són el mar de Cèlebes, mar del Corall, Mar de la Xina Oriental, mar del Japó, mar de Sulu, Mar de Tasmània i la mar Groga. L'estret de Malaca uneix l'oceà Pacífic i l'Índic a l'oest, i el Passatge de Drake uneix el Pacífic i l'Atlàntic a l'est. Aquests dos oceans també estan units pel canal de Panamà a l'Amèrica Central.
El primer europeu que va contemplar la immensitat de l'oceà Pacífic des de la vora americana va ser el gentilhome i explorador espanyol Vasco Núñez de Balboa, qui el dia 25 de setembre de 1513 després d'haver pres possessió de les seves aigües en nom dels reis de Castella, li va atorgar el nom de mar del Sud a l'enorme extensió d'aigua que va mirar des d'una cimera ubicada a l'istme de Panamà.
L'explorador portuguès Fernando de Magallanes va batejar l'oceà amb el nom de Pacífic, és a dir, tranquil. En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. Per descomptat, el Pacífic no està sempre en calma; a les illes del Pacífic hi ha molts tifons i huracans, i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Els tsunamis, deguts a terratrèmols submarins han devastat moltes illes i han escombrat pobles sencers.
Geografia física miniatura|esquerra|Vista del Pacífic Sud des del pont d'un submarí estatunidenc. Localització i delimitació de l'IHO miniatura|Platja a San Francisco, situat al Pacífic Nord. En la 3a edició (1953) de "Límits d'Oceans i Mars" de l'Organització Hidrogràfica Internacional, màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, el Pacífic està dividit en Pacífic Nord i Pacífic Sud i delimitat de la forma següent:
Pacífic Nord Al sud-oest. El límit nord-oriental de l'Arxipèlag de les Índies Orientals (malai) des de l'Equador fins a l'illa de Luzon. A l'oest i nord-oest. Els límits orientals del Mar de les Filipines i del Mar del Japó i el límit sud-oriental del Mar d'Okhotsk. Al nord. Els límits meridionals del Mar de Bering i el Golf d'Alaska. A l'est. El límit occidental de les aigües costaneres del sud-est d'Alaska i la Colúmbia Britànica, i el límit meridional del Golf de Califòrnia. Al sud. L'Equador, però excloent les illes de Kiribati i les Galápagos, grups que cauen al nord del mateix Equador.
Pacífic Sud A l'oest. El meridià 146° 55′ E des del continent Antàrtic, fins al cap sud-est a Tasmània (l'extrem meridional de l'illa). Al sud-oest i nord-oest. Els límits meridional, oriental i nord-oriental del Mar de Tasmània, els límits sud-oriental i nord-oriental del Mar del Corall, els límits meridional, oriental i septentrional dels mars de Salomó i Bismark, i el límit nord-oriental de l'Arxipèlag de les Índies Orientals des de Nova Guinea fins a l'Equador. Al nord. L'Equador, però incloent-hi les illes de Kiribati i les Galápagos, grups que cauen al nord de la mateixa línia. A l'est. Una línia des del cap Virgenes () al cap Esperit Sant, al nord de Terra del Foc (l'entrada oriental a l'Estret de Magallanes; el meridià del Cap d'Hornos (67° 16′ W) des de Terra del Foc fins al Continent Antàrtic. (Aquests límits encara no han estat acceptats oficialment per Xile.) Al sud. El continent antàrtic.
L'any 2000 l'OHI va redefinir el Pacífic, movent el seu límit meridional al Paral·lel 60° sud, de forma que les aigües al sud de la línia queden definides com a Oceà Antàrtic. Aquesta nova definició no ha estat encara ratificada (ja que una reserva ha estat presentada per Austràlia) malgrat això està en ús per l'OHI i altres. Quan sigui adoptada, la definició del 2000 serà publicada en la 4a edició de Límits dels Oceans i els Mars i restaurarà l'Oceà Antàrtic com estava originalment definit en la segona edició i posteriorment omès en la tercera edició.
Aigua Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees.
La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15 ° N pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450° N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el corrent de les Aleutianes, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix a l'aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base d'un gir en contra de les agulles del rellotge al mar de Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud.
El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dona la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Corrent Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.
Clima miniatura|Núvols de tempesta cumulonimbus incus solcant un capvespre vist des de l'Estació Espacial Internacional. Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equador, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius.
La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sud-oest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronèsia oriental.
Geologia La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamtxatka, les Illes Kurils, Japó, les Mariannes, les illes Salomó, i Nova Zelanda.
La discontinuïtat continua cap al nord-est al llarg de l'extrem oest de la Serralada Albatros al llarg de Sud-amèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonèsia, les Filipines, el Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita.
En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de fosses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el vulcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.
Història Geològica L'Oceà Pacífic va desenvolupar a patir de l'oceà Pantalàssic després de la ruptura de Pangea. No hi ha establerta una data precisa de quan es va produir aquest canvi, donat que la substitució del fons del mar és un procés continu. Nombrosos mapes de reconstrucció sovint canvien el nom de Pantalassa al Pacífic en l'època en què l'oceà Atlàntic va començar a formar-se. l'oceà Pantalàssic es formà per primera vegada fa 750 milions d'anys després de la ruptura del supercontinent Rodínia, amb tot s'estima que el fons oceànic més antic de l'Oceà Pacífic és de l'ordre d'uns 180 milions d'anys d'antiguitat.
Fons oceànic miniatura|Imatge del fons de l'Oceà Pacífic. Les característiques més notables són les fosses al costat occidental i les grans planes que s'estenen pel costat oriental A la conca del Pacífic, el fons de l'oceà és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4.270 metres. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com a grups d'illes, com les illes Salomó i Nova Zelanda, i fosses profundes, com la de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les fosses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental.
Al llarg del límit est de la conca Pacífica està el Dorsal del Pacífic Oriental, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent.
Com que una àrea relativament petita drena al Pacífic i junt amb la mida immensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i zeolita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argiles roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.
Masses de terra miniatura|Imatge de satèl·lit d'Oceania