Una truita d'ous, truita, truitada, ous en truita, ous caragolats, truita a la francesa és un plat que es prepara batent els ous (rovell i clara) i posteriorment fregint amb poc oli el líquid que en resulta.
Es tracta d'un plat amb possibles orígens prehistòrics que ha anat evolucionant fins a acabar sent un plat present a moltes cultures diferents, presentant diverses variants. La truita d'ous en si és una recepta bàsica a la qual se li poden afegir ingredients extra com formatge, marisc, verdures, embotits... Fent versions de la truita d'ous amb una important història i tradició arreu de la MediterràniaLa cuina de les Terres de l'Ebre: receptes tradicionals del Baix Ebre, del Montsià i de la Terra Alta, Maria del Carme Queralt Tomàs, Cossetània Edicions, 2006. i altres regions arreu del món.
La manera d’elaborar truites pot variar en gran manera, des de mètodes més tradicionals a mètodes innovadors fent ús, per exemple, de preparats de truita d’ous en pols que poden tenir una vida útil més llarga, ja que estan deshidratats. A més, també existeix la producció industrial de truites d’ous precuinades refrigerades o congelades, que ha de seguir un conjunt de lleis europees i estatals per tal de garantir la seguretat dels consumidors.
També hi ha normatives pel que fa a la conservació de la truita, per tal d’evitar contaminacions amb microorganismes patògens que puguin causar malalties als consumidors, especialment Salmonella enterica i Staphylococcus aureus. És molt important mantenir un control rigorós, ja que la presència d’aquests i altres microorganismes pot causar brots amb un gran impacte en salut pública.
Història A dia d'avui, els orígens de la truita d'ous romanen desconeguts, a causa que és un plat fàcil d'elaborar arreu del món i que costa trobar registres antics que el mencionin. Les primeres possibles evidències de preparació d'una "truita prehistòrica" són de fa entre 4000 i 7500 anys a una excavació arqueològica als camps de cultius de Be’er Milka, un moixav d'Israel. Es va descobrir una escena d'una foguera amb closques d'ou d'estruç, així com sílex, pedra i fragments de ceràmica. Més endavant, a l'antiga Pèrsia durant l'Imperi Aquèmida, es cuinava el kuku, una variant tradicional de la truita d'ous.
Els grecs, que el segle IV aC preparaven una mena de truita d'ous primitiva amb ous i herbes aromàtiques. Més endavant, els Romans també en feien: gaudien d’una truita d’ous mencionada al llibre de receptes romà més antic conservat fins ara, escrit per Marc Gavi Apici: De re coquinaria. Aquesta, de nom Ova spongia ex lacte consistia en una truita d’ous amb llet, mel i pebre.
Així i tot, va ser a França que es va popularitzar el plat, que en anglès es coneix pel nom d'omelette, d'origen francès. Aquesta paraula prové del substantiu francès lamelle, que significa 'tall' o 'tira fina'. De fet, la truita d'ous als Països Catalans es coneix amb el nom de truita a la francesa.
Al llarg dels segles, nombroses civilitzacions, antigues i modernes, han desenvolupat diferents tipus de truita d'ous amb variacions pel que fa als ingredients i al procés de preparació bàsica del plat.
Ingredients i elaboració La truita d'ous se sol preparar en racions individuals. La recepta bàsica per a una persona inclou un o dos ous de gallina, sal i oli (preferiblement d'oliva) o mantega, segons la tradició culinària de la zona. Actualment, la truita es pot elaborar de manera casolana mitjançant el mètode tradicional o bé utilitzant mètodes alternatius basats en productes industrials.
Mètode tradicional Consisteix en trencar els ous i abocar-ne el contingut (incloent-hi la clara i el rovell) en un recipient, on es pot afegir un polsim de sal al gust. A continuació, s'han de batre amb una forquilla o un batedor fins a obtenir una barreja homogènia. Seguidament, s'escalfa una paella a foc mitjà o mitjà baix amb un rajolí d'oli o una mica de mantega. Quan l'oli és calent, s'hi aboquen els ous batuts. La cocció sol durar entre dos i tres minuts, tot i que es pot ajustar segons si es prefereix una truita més feta o més tendra a l'interior. Mentre la truita qualla, és habitual doblegar-ne suaument les vores cap al centre o plegar-la per la meitat per donar-li forma allargada.
Mètodes alternatius A més del mètode tradicional, la truita d’ous també es pot elaborar a partir de productes industrials, com ara preparats comercials en pols. Es tracta d'un producte comercial format a partir de la barreja de diferents ingredients en pols mitjançant una batedora. Per a la seva preparació, s’ha de barrejar amb aigua i mesclar fins a obtenir una massa homogènia. Tot seguit, la massa es col·loca en una paella preescalfada a 120°C amb oli vegetal i es cuina fins que s’observin bombolles a superfície. Després, es cuina per l’altra banda uns 2,5 minuts.
D'altra banda, també es comercialitzen truites precuinades que acostumen a anar envasades al buit, les quals poden ser refrigerades o congelades, allargant la seva vida útil. En aquest cas, abans del consum i, seguint sempre les instruccions específiques del producte, s'haurà d'escalfar al microones o bé cuinar en una paella.
Tipus de truites miniatura|Truita d'ou miniatura|Truita de patatesA partir de la truita d'ous bàsica és possible elaborar nombroses truites variades afegint diversos ingredients i cuinant-los conjuntament amb els ous batuts. D'aquesta manera, poden existir milions de tipus diferents de truita. Alguns exemples tradicionals o coneguts a Catalunya són els següents: Truita d'ous, elaborada solament amb ou. Tot i que en molts llocs se l'anomena "truita a la francesa", no és únicament d'origen francès. A França se n'acostumen fer amb molts ous, una per família, que després es talla en porcions. A Catalunya, en canvi, sol ser d'un o dos ous i sempre és individual. Se sol menjar amb pa amb tomàquet o dins d'un entrepà. A la majoria de països es diu truita natural. En català, el nom truita d'ous la diferència de la truita de riu. Truita de patates, elaborada amb una mescla d'ou i patates fregides. Sol portar també ceba fregida. Es fa a la península Ibèrica, Illes Balears i Occitània. A Catalunya és molt comú fer-ne versions en les quals les patates o una part de les patates se substitueixen per una altra hortalissa mediterrània de temporada, les més habituals són l'albergínia, el carabassó i les carxofes. A Itàlia aquestes truites de patates i hortalisses també es fan, i reben el nom de frittata. Truita de formatge, una variant de la truita simple individual a la qual s'afegeix formatge ratllat a l'interior. Truita de tonyina, una variant de la truita simple individual a la qual s'afegeix tonyina en oli a l'interior. Truita de peix, truita de peix fregit o de galeres, tradicional a les Terres de l'Ebre. Truita benedictina, de llagosta o llagostins que es menjava, prop de Montserrat (d'on li ve el nom), tant a la Quaresma com a grans àpats familiars i que apareix a La Teca (1924). Té variants més econòmiques fetes amb potes de cranc o amb brandada de bacallà.El menjar en la història, de Jaime Castell Abella, Cossetània Edicions, 2004. Truita d'espinacs. Es prepara amb espinacs prèviament lleugerament bullits o també fregits sols o amb una mica de cansalada i alls. A Catalunya sovint s'hi afegeixen panses i pinyons, i de fet és una truita d'espinacs a la catalana. També se li poden afegir mongetes bullides. Truita de faves amb tavella. Es fa amb faves amb tavella fregides i també se li pot afegir ceba i pebre. Truita de pèsols. Es prepara amb pèsols verds i tendres. Sovint s'afegeixen trossets de pernil. Truita paisana. La truita paisana també és típica i tradicional a Catalunya, on de fet és un enriquiment del trinxat. Es trinxen sobres de verdures, patata i cansalada -o pernil o una altra carn- i s'emboliquen en una truita individual a cadascú. A l'actualitat s'ha començat a utilitzar ja no com a enriquiment sinó per allargar encara més les restes. Truita a la catalana. Truita preparada amb ous, mongetes blanques seques i botifarra. En algunes variants s'afegeix cansalada, all o porro. Truita de botifarra o truita de Carnaval. Es prepara amb ous i botifarra blanca ferma tallada en làmines. Es menja típicament el Dijous Gras. Truita fines herbes. Truita preparada amb ous, herbes aromàtiques, millor fresques, com julivert, cibulet, cerfull i estragó. Aquestes herbes en particular són conegudes com a fines herbes a la cuina francesaRecepta francesa de la truita d'herbes del lloc web "ibiblio" tot i que a Catalunya les fines herbes són les herbes que utilitzem per a condimentar, en general, i per extensió ho són les emprades al país (romaní, farigola, julivert, etc.). La truita d'ous amb herbes és comuna a molts països, amb la diferència que a cadascun s'hi afegeixen les herbes o condiments més habituals de la seva cultura.
Truites tradicionals arreu del món La truita d'ous no destaca només a Catalunya, sinó que també és un plat tradicional a nombroses cultures diferents, que tenen la seva manera característica de fer truita d'ous amb altres ingredients. Alguns exemples tradicionals són els que trobem a continuació: miniatura|Kuku sabziKuku sabzi. A l’Antiga Pèrsia destaca el kuku sabzi, un plat similar a una frittata d'herbes, la qual encara forma part de la gastronomia iraniana. El nom kuku [kˈuku], fa referència a un plat d’ou o truita i sabzi [sˈabzi], es tradueix a herbes en persa. Es creu que es va originar a l'Imperi Aquemènida i en gaudien tant la reialesa com els plebeus. Històricament, s’associa amb l’Any Nou persa, Nowruz, on les herbes fresques simbolitzen renaixement i renovació. Els ingredients de kuku sabzi són herbes fresques (julivert, coriandre, anet), cebes verdes, ous, cúrcuma, sal, pebre, safrà i, de vegades, nous. Una vegada cuinat, s’acostuma a tallar en peces. Es menja en conjunt, servit normalment als convidats.
Sfougato. També destaca l’sfougato [sfɔwɣˈatu], una truita tradicional grega que té origen a les illes del Dodecanès com Rodes, principalment, i el seu origen es remunta a l’Antiga Grècia. Es creu que és un plat que deriva de les truites rudimentàries que cuinaven segles abans els antics grecs, però que temps després, durant l’etapa de l’antic Imperi Bizantí, a l’any 600 a.C (segle VI), es va començar a utilitzar el mot sfougato i modernitzar la recepta amb l’addició d’ingredients de la Mediterrània i de Pèrsia, donant vertader origen a aquesta recepta. El nom d’aquest plat tradicional prové de la paraula sfougari [sfɔwɣˈatu], que significa esponja en grec, a causa del seu aspecte dens però esponjós. Els ingredients de l’Sfougato són la ceba, all, carn picada de vedella, carabassó, farigola, brou de pollastre, orenga, julivert, ous, formatge feta, sal i pebre. Hi ha altres varietats d’ingredients, com menta o formatge kefalotiri, i d’altres que no contenen carn. Eggah. L’eggah [ˈɛɡɡə] és un plat egipci tradicional similar a una truita ferma. Es va crear a l'Edat de Bronze, al 3150 aC, i els egipcis han cuinat variacions de la recepta inicial fins a l'actualitat. És cuinat amb ous, patates, ceba i, de vegades, carn de vedella o xai, espinacs, albergínia; tot i que pot haver-hi molta varietat en els ingredients. Es condimenta amb cúrcuma, pebre negre, julivert, comí, nou moscada i coriandre. L’eggah es pot servir en fred o en calent i es menja en tots els àpats tallat en peces per tal de compartir-lo.