miniatura|Manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» El nacionalisme és un corrent de pensament que propugna la nació com una de les bases del desenvolupament de la humanitat, tant en termes polítics com culturals. Es plasmà com a ideologia política i moviment social ja durant el , es consolidà amb un corpus teòric durant el i esdevingué el corrent polític hegemònic durant el .
S'han oposat a aquest corrent de pensament diverses doctrines polítiques al llarg de la història com ara l'absolutisme i les monarquies plurinacionals durant el i , els corrents de pensament individualista —anarquisme— i les ideologies de classe —socialisme, comunisme— durant el i , i avui en dia les idees defensores de la globalització —cosmopolitisme, capitalisme global, governament mundial.
Existeix un debat significatiu sobre quin és l'origen històric de les nacions, no obstant això existeix un consens gairebé total entre els especialistes en situar que el nacionalisme, com a mínim com una ideologia i un moviment social, és un fenomen modern originat a Europa. Precisament l'on i el quan emergí el nacionalisme és difícil de determinar, però el seu desenvolupament és de prop referit a l'estat modern i a l'empenta per la sobirania popular arribà de la mà de la revolució francesa a finals del . Des d'aquell moment, el nacionalisme s'ha convertit en una de les forces polítiques i socials més significatives de la història, potser la majoria notablement influenciades en essència o a causa de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona Guerra Mundial amb l'ascens del feixisme, una ideologia nacionalista radical i autoritària.Laqueuer, Walter." Comparative Study of Fascism" de Juan J. Linz. Fascism, A Reader's Guide: Analyses, interpretations, Bibliography. Berkeley i Los Angeles: University of California Press, 1976. P. 15 "Fascism is above all a nationalist movement and therefore wherever the nation and the state are strongly identified." (en anglès)Laqueur, Walter. Fascism: Past, Present, Future. Oxford University Press, 1997. P. 90. "the common belief in nationalism, hierarchical structures, and the leader principle." (en anglès)"Goebbels on National-Socialism, Bolshevism and Democracy, Documents on International Affairs, vol. II, 1938, p. 17-19. Accessed from the Jewish Virtual Library on February 5, 2009. Joseph Goebbels describes the Nazis as being allied with countries which had "authoritarian nationalist" ideology and conception of the state "It enables us to see at once why democracy and Bolshevism, which in the eyes of the world are irrevocably opposed to one another, meet again and again on common ground in their joint hatred of and attacks on authoritarian nationalist concepts of State and State systems. For the authoritarian nationalist conception of the State represents something essentially new. In it the French Revolution is superseded.". (en anglès)Koln, Hans; Calhoun, Craig. The Idea of Nationalism: A Study in its Origins and Background. Transaction Publishers. P 20. (en anglès)Universitat de Califòrnia. 1942. Journal of Central European Affairs. Volume 2.
Com a ideologia, el nacionalisme sosté que «la gent» en la doctrina de la sobirania popular és la nació, i com a resultat només els estats-nacions fundats en el principi de determinació nacional són legítims. Ja que la majoria d'estats són multinacionals, o com a mínim hi ha més d'un grup de persones que reclamen l'estatus de nacionalitat, en molts casos provoca que la recerca nacionalista d'autonomia provoqui un conflicte entre la gent i estats que ha derivat en guerres (tant internes com externes), secessions; i en casos extrems, en genocidis.
El nacionalisme és un fenomen social important en el món, com les banderes nacionals, els himnes nacionals i les divisions nacionals, que són exemples «banals« d'un nacionalisme que sovint és mentalment involuntari. A més a més, alguns acadèmics sostenen que el nacionalisme com a sentiment o forma de cultura, a vegades descrita com a 'nacionalitat' per evitar la reputació desenllustrada de la ideologia, és la fundació social de la societat moderna. La industrialització, la democratització, i el suport per a la redistribució econòmica ha estat parcialment atribuït al context social compartit i a la solidaritat que el nacionalisme proveeix.
Tot i que el nacionalisme en el fons es basa a donar suport a la nació pròpia, nacionalistes d'estats diferents poden fàcilment cooperar l'un amb l'altre per donar suport a la creença mundial que tots els grups tenen el dret a tenir les seves pròpies nacions.
No obstant això, el nacionalisme segueix sent un tema candent de disputes en el qual hi ha poc consens en general. L'exemple més clar d'oposició al nacionalisme és el cosmopolitisme, que inclou a vegades membres de grups com liberals, marxistes i anarquistes, però fins i tot els mateixos nacionalistes sovint estan en desacord en les seves pròpies virtuts, i és habitual que els nacionalistes d'una persuasió denigrin les aspiracions d'altres per raons tant ètiques com estratègiques. Una de les qüestions que no són tema de disputa és que hi ha pocs o cap fenomen social que hagi estat tan durador en el món modern com el nacionalisme.
Definicions Etimologia i significat miniatura|Qu'est ce que le Tiers-État, Syiegès. El terme nacionalisme deriva de nació. Anomenem nacionalisme una ideologia que neix al i es desenvolupa fins hui. Atesa la seua vigència, es torna complicat definir-la sense ser objecte de crítiques, protestes o discrepàncies.
Ex.: Són dues nacions, Catalunya i Espanya? Són dues nacions Escòcia i Anglaterra? Són dues nacions Sèrbia i Montenegro? Tornen a ser dues nacions Còrsega i França? Són dues nacions Espanya i França? La resposta a totes aquestes preguntes de ben segur que aixequen polseguera.
Per mirar de definir doncs el terme cal anar a l'arrel i definir en primer lloc el concepte de nació. Si ens fixem en diversos diccionaris, torna a evidenciar-se la dificultat de definir el terme nació. El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola apunta que la nació és el,
Df.: conjunt d'habitants d'un país regit pel mateix govern
La definició fa entendre que nació seria qualsevol conjunt d'habitants governats per un executiu, la qual cosa remet a dir que Baviera és una nació en tenir govern propi. Tan se val la naturalesa d'aquest govern, tot conjunt d'habitants amb un govern ja és nació, si prenem tot just la primera entrada del diccionari. La definició és doncs difícilment utilitzable. El diccionari de la llengua portuguesa de l'Institut Camões allarga molt més els criteris per definir la nació. Diu exactament que la nació és,
Df.: conjunt d'individus habituats als mateixos usos, costums i llengua
Una definició així torna a presentar dificultats perquè no considera situacions en què hi ha diverses llengües i un sentiment col·lectiu de pertànyer a una mateixa nació, com és el cas d'Irlanda, Suïssa o Finlàndia. El diccionari de la llengua francesa Petit Robert preferix deixar-ho tot en una visió molt més àmplia,
Df.: conjunt d'humans vast que es caracteritza per la consciència de la seua unitat i la voluntat de viure en conjunt
Sota aquest criteri, tot és subjecte de nació, sempre que hi haja voluntat. Fet que remet a una corrent de pensament nacionalista, és a dir, a un tipus de concepció particular sobre què és una nació. La definició partix ja de bon començament coixa perquè remet a una versió. El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans preferix definir doncs la nació com a,
Df.: comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat
El diccionari de llengua catalana mira de ser més complet. Altre cop, les dificultats són evidents. S'hi posa èmfasi en «voluntat», «consciència» i elements «diferenciadors». Cap d'aquests elements per separat pot donar doncs una nació i una definició així es veu determinada. Es torna doncs ben difícil donar una definició de nació, no cal imaginar-se la problemàtica que engendra la definició de nacionalisme i la resta de derivats, com ara nacionalitat.
Per treure'ns de l'embull hom pot mirar de remuntar-se a la definició primària de nació, és a dir, la primera que es registra en llengua llatina, la qual dona les llengües neollatines modernes. Inicialment el terme feia referència al lloc de naixement d'una persona. Natio en llatí es feia servir a l'antiga Roma però no era habitual i no tenia el mateix significat. És amb la Revolució Francesa que canvia del tot el seu significat. És sota la ploma de l'abat de Sieyès que el terme passa a tenir un altre significat. Definix nació allò que no és noblesa i clergat, és a dir, el tercer estat. Som lluny de les connotacions culturals, voluntàries del diccionari català, de les llengües, del diccionari portuguès, de l'estatisme del diccionari castellà i lluny també de «consciència» del diccionari francès.
Tot seguit, l'abat assimila a nació, poble. Durant la Revolució Francesa, més que de francesos, es parla de «ciutadans» d'un territori que s'anomena França, sense cap mena de connotació, vulgui ser cultural, voluntària o conscienciada. Nació eren els habitants d'aqueix territori que s'anomenava així, com podia haver-se anomenat d'una altra manera.
És amb l'ideal romàntic alemany i amb la construcció de les fronteres del que s'acaba definit el concepte de nació. S'hi introduïx la noció lingüística, tal com podria veure's reflectit al diccionari portuguès. És aleshores que el terme planteja problemes. En ple context colonial, s'hi vol afegir la noció, implícita, de pobles superiors a altres, i, en acord, el terme es torna excloent. És lluny de la Revolució Francesa. En contrapartida i en virtut de les ambicions territorials franceses, igual d'imperials que les alemanyes, es proposa una definició oberta del nacionalisme, com la proposada pel diccionari francès.
A la pràctica, després de dos segles de construcció de noves fronteres a tot el món, la nació acaba barrejant ambdós conceptes. Suprimix la noció de superioritat alemanya, conjuga amb l'igualtat francesa, però, hi afig la voluntat, consciència, tradició, etc, en una òptica vasta. En efecte, encara que França diguera oficialment practicar un concepte de nació obert, la realitat és que obligava els seus ciutadans a parlar francès, la qual cosa l'acosta molt al concepte romàntic que es definia a Alemanya.
Cap col·lectiu que s'haja volgut anomenar de nació ha practicat mai totalment els dos vessants. Tothom, qui més, qui menys, posa en pràctica una definició hibridada i, per això, podem dir que la definició següent és més propera a la realitat:
Df.: comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat
Dit això, si, en efecte, el col·lectiu se sent nació, es comporta nacionalment, és a dir, practica el nacionalisme. El nacionalisme és doncs la posada a la pràctica de la ideologia que neix de la Revolució Francesa i que es dota de contingut durant el .
Una noció construïda El nacionalisme podria entendre's com un concepte d'identitat experimentat col·lectivament per membres d'un govern, una nació, una societat o un territori habitat en particular. Els nacionalistes s'esforcen a crear o sustentar una nació basada en diverses nocions de legitimació política.