La ciutat de Santiago de Xile (oficialment Santiago) és la ciutat més granInstituto Nacional de Estadística, Chile; Proyecciones de población al 30 de Junio 1990-2020, Region Metropolitana de Santiago; Provincias. Consultat 5/8/2009 i la capital de la República de Xile.
És en la vall central del país, i l'àrea metropolitana, anomenada Gran Santiago, té més de set milions d'habitants, més d'un terç de la població total del país. L'aglomeració de Santiago no constitueix una sola unitat administrativa sinó que inclou el territori de 36 municipis. La major part de la metròpoli es troba dins de la Província de Santiago, amb alguns municipis a les províncies de Cordillera, Maipo, Melipilla i Talagante.
La ciutat alberga els principals organismes administratius, comercials, culturals, financers i governamentals del país —a excepció del Congrés Nacional, de l'Armada de Xile, del Servei Nacional de Duanes, del Servei Nacional de Pesca i del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, establerts a Valparaíso. És seu de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL).
Santiago és a una altitud mitjana de 567 msnm. El 2002 la conurbació s'estenia sobre 867,75 km² i tenia 5.428.590 habitants, el que equivalia a prop del 35,9% de la població total del país. Santiago és la setena ciutat més habitada d'Amèrica Llatina i segons algunes estimacions, una de les cinquanta aglomeracions urbanes més poblades del món.
Santiago es posiciona habitualment com una ciutat capdavantera a l'Amèrica Llatina en una sèrie de sectors socials, econòmics i ambientals. És un important centre de negocis, així com la cinquena amb millor qualitat de vida —la tercera sud-americana i la 90a del món— i la cinquena més segura —la tercera sud-americana i la 107a mundial. A més, és classificada com una ciutat mundial de «classe alfa -», i la 53a ciutat amb majors ingressos del món, amb un PIB de 91.000 milions de dòlars el 2005 i un estimat de 160.000 milions de dòlars cap al 2020.
Segons un estudi publicat per la multinacional del sector tecnològic Indra, Santiago i la ciutat colombiana de Medellín serien, amb diferència, les millors ciutats llatinoamericanes per viure.
Història miniatura|esquerra|Palau de la Moneda, seu de la Presidència de la República de Xile. Santiago va ser fundada amb el nom de Santiago de la Nueva Extremadura (Santiago de la Nova Extremadura) pel conqueridor extremeny Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541 a la vall de Mapocho, una zona de clima temperat i fàcil de defendre, com que el riu Mapocho hi fa una illa fluvial. Els primers edificis hi van ser construïts amb el suport dels indígenes nadius picunches. Va ser designada com a capital de Xile el 1818.
Durant el , Santiago va ser una ciutat petita amb pocs edificis importants, excepte el Palau de la Moneda, i altres construccions cíviques i religioses. De 1880 a 1890 l'extracció de guano a la regió nord de Xile va precipitar el desenvolupament i la prosperitat de la ciutat. Santiago va començar un procés de modernització durant els anys trenta del , amb la construcció del Barrio Cívico, envoltant el Palau de la Moneda. La ciutat va créixer en població i rebre molts immigrantd del nord i sud del país.
Després de la transició a la democràcia i del desenvolupament subsegüent del país, Santiago s'ha convertit en un centre financer important de Llatinoamèrica, i ha rebut en diverses ocasions la distinció de Millor ciutat per a fer negocis de Llatinoamèrica.
Orígens i fundació miniatura|La fundació de Santiago, oli de Pedro Lira (1888). L'obra mostra a Pedro de Valdivia proclamant la fundació de la ciutat, el 12 de febrer de 1541. D'acord amb certes recerques arqueològiques, a la conca de Santiago s'haurien establert els primers grups humans devers el desè mil·lenni aC Aquests grups eren nòmades caçadors-recol·lectors, que transitaven des del litoral cap a l'interior en cerca de guanacs durant l'època dels desglaços serrans. Prop de l'any 800, van començar a instal·lar-s'hi els primers habitants sedentaris quan es van formar comunitats agrícoles al costat del riu Mapocho, principalment de blat de moro, papa i poroto, i la domesticació dels auquènids de la zona.
Els pobles establerts a les zones pertanyien a grups picunches (nom donat pels xilens) o promaucaes (nom donat pels inques), sotmesos a l'Imperi Inca des del final del fins a començaments del . Els inques van establir a la vall alguns mitimaes, sent el principal un instal·lat al centre de l'actual ciutat, fortaleses com el huaca de Chena i el santuari del turó El Plom. La zona hauria servit com a base per a les expedicions inques cap al sud, i com a nus viaris del Camí de l'Inca.
Després d'haver estat enviat per Francisco Pizarro des del Perú i realitzar una llarga travessia des de Cuzco, el conqueridor extremeny Pedro de Valdivia va arribar a la vall del Mapocho, el 13 de desembre de 1540. Les hosts de Valdivia van acampar al costat de les aigües del riu, a les faldilles del turó Tupahue i van començar lentament a entaular relacions amb els indis picunches que habitaven la zona, després de la qual cosa Valdivia va convocar als cacics de la zona a un parlament on els va explicar que volia fundar una ciutat en nom del rei Carles I d'Espanya, que seria la capital de la governació de Nova Extremadura. Els indígenes haurien acceptat i fins i tot li haurien recomanat la fundació de la localitat en una petita illa entre dos braços del riu al costat d'un petit turó anomenat turó Huelén.
El 12 de febrer de 1541, Valdivia va fundar oficialment la ciutat de Santiago de la Nova Extremadura en honor de l'apòstol Santiago, sant patró d'Espanya, a la rodalia del turó Huelén, reanomenat pel conqueridor com «Santa Lucía». Seguint les normes colonials, Valdivia va encomanar el traçat de la nova ciutat l'«alarife» Pedro de Gamboa, que va dissenyar la ciutat en forma de pla hipodàmic. Al centre va dissenyar una plaça major, al voltant de la qual es van construir la catedral, la presó i la casa del governador. En total s'hi van construir vuit quadres de nord a sud, i deu d'orient a ponent que van ser lliurats als colonitzadors, que hi van construir cases de fang i palla.
Valdivia va partir mesos després al costat dels seus soldats cap al sud, continuant la Guerra d'Arauco. Santiago va quedar desprotegida, la qual cosa va ser aprofitat per les hosts indígenes de Michimalonco, les quals van atacar la incipient urbs. L'11 de setembre de 1541, la ciutat va ser arrasada pels indígenes, però els 55 espanyols de la guarnició van aconseguir derrotar els atacants. Pel que sembla, la resistència va ser liderada per Inés de Suárez, parella de Valdivia. La ciutat seria reconstruïda lentament donant protagonisme a la recentment fundada Concepción, on es fundaria la Reial Audiència de Xile el 1565. No obstant això, el constant perill que afrontava Concepción degut, d'una banda, a la seva proximitat del conflicte bèl·lic, i per una altra a una successió de desoladors terratrèmols, no permetria l'establiment definitiu de la Reial Audiència a Santiago fins a l'any 1607, reafirmant-se el seu rol de capital.
La ciutat del miniatura|Mapa de Santiago el 1895. Durant la denominada República Conservadora es van crear diverses institucions, principalment de caràcter educatiu com la Universitat de Xile i la Cinquena Normal d'Agricultura. Els canals que recorrien la ciutat per a l'evacuació d'aigües servides van desaparèixer donant pas al clavegueram, al que es van sumar les primeres xarxes de gas, aigua potable i enllumenat públic, i el 1851 es va establir el primer sistema de telegrafia amb Valparaíso. No obstant això, un tràgic fet va passar a la ciutat quan més de 2.000 persones van morir en l'incendi de l'Església de la Companyia el 8 de desembre de 1863.
Un nou impuls en el desenvolupament urbà de la capital es va produir durant l'anomenada República Liberal i l'administració de l'intendent de la ciutat, Benjamín Vicuña Mackenna, dins de les principals obres del qual van destacar la remodelació del turó Santa Lucía, que va passar de ser una zona de deixalles a un parc adornat amb obres arquitectòniques neoclàssiques, la creació d'un camí que envoltava la ciutat, que en aquesta època tenia una extensió similar a l'actual comuna de Santiago, i la remodelació de l'Albereda. Aquesta avinguda es va consagrar com l'artèria central de la ciutat gràcies al desenvolupament de diversos palaus petits construïts per l'oligarquia beneficiada per l'auge econòmic derivat de la mineria del coure i el salnitre. Moltes de les principals obres urbanes eren finançades per aportacions voluntàries dels veïns il·lustres, destacant obres com el Teatre Municipal, el Club Hípic o l'actual Parc O'Higgins, construït pel filantrop Luis Cousiño el 1873.
La ciutat es va convertir ràpidament en el principal nus del sistema ferroviari xilè, el principal mitjà de transport durant més d'un segle. El primer ferrocarril va arribar a la ciutat el 14 de setembre de 1857 i el 1884 va ser inaugurada l'Estación Central de Santiago. Mil vehicles particulars i cinc-cents d'arrendament circulaven a Santiago cap a aquests anys i 45.000 persones utilitzaven diàriament el tramvia. Els primers telèfons van ser instal·lats durant els anys 1880 i en menys de deu anys existien més de 1.200 línies.
Ja concloent el segle, es van construir sistemes de recol·lecció d'aigües de les pluges per evitar inundacions al centre i s'iniciarien les obres de canalització del riu Mapocho, i per això va ser necessària la demolició dels tallamars i del Pont de Calicanto, ocorreguda el 10 d'agost de 1888. Per a aquest llavors, Santiago tenia una població propera als 256.000 habitants, escampats en una extensió de 3.766 hectàrees. Molts d'aquests habitants vivien en barriades pobres, excloses del desenvolupament urbà fomentat per l'oligarquia, fora de les vores de la ciutat com als barris occidentals de Yungay i Chuchunco.
El Santiago del Centenari miniatura|La Plaça d'Armes de Santiago el 1906. Amb l'adveniment del nou segle, la ciutat va començar a experimentar diversos canvis relacionats amb el fort desenvolupament de la indústria. Valparaíso, que fins avui havia estat el centre econòmic del país, comença lentament a perdre protagonisme a favor de la capital. Ja el 1895 el 75% de la indústria fabril nacional radicava a la capital i només un 28% en el port, i cap al 1910 els principals bancs i botigues comercials es van instal·lar als carrers del centre de la ciutat, abandonant Valparaíso.
La promulgació tant de la llei de Comuna Autònoma i el Decret de Creació de Municipalitats de Xile permetrien la creació de diverses divisions administratives en el Departament de Santiago, amb la finalitat de millorar l'administració local. Maipú, Ñuñoa, Renca, Lampa i Colina es crearien el 1891, Providencia i Barrancas el 1897; i el 1901, Las Condes. En el departament de la Victoria, s'originarien El Cañas el 1891, el que seria dividit en La Granja i Puente Alto el 1892. El 1899 naixeria La Florida i el 1925, La Cisterna.
El Cerro San Cristóbal va començar en aquest període un llarg procés de millorament. El 1903 es va instal·lar un observatori astronòmic i a l'any següent es va col·locar la primera pedra del santuari marià en el seu cim, el qual es caracteritza per la imatge de 14 metres de la Mare de Déu, visible des de diversos punts de la ciutat. No obstant això, la idea de reforestar-lo no seria completa fins algunes dècades després.