Pedro de Mena y Medrano (Granada, agost de 1628 - Màlaga, 13 d'octubre de 1688) fou un escultor del barroc espanyol, especialment dedicat a la realització d'imatgeria religiosa. Durant trenta anys va tenir el taller instal·lat a Màlaga, des d'on va realitzar una gran quantitat d'encàrrecs, especialment per ordes religiosos.
De Mena fou alumne del seu pare, Alonso de Mena, i també d'Alonso Cano. Es pot considerar, de fet, un descendent artístic de Juan Martínez Montañés. Entre altres obres, va realitzar el cadiratge del cor de la catedral de Màlaga, així com figures i escultures per a diferents esglésies de Madrid, Múrcia i Toledo, entre d'altres.
Biografia Va ser batejat el 29 d'agost de 1628 a Granada, a la desapareguda parròquia de Sant Andreu. Els seus pares eren Alonso de Mena, un famós escultor, i la seva segona esposa Juana de Medrano. Els seus primers anys d'aprenentatge els va realitzar amb el seu pare, al costat d'altres aprenents de taller entre els quals es trobava Pedro Roldán. El 1646, a la mort del seu pare, Pedro tenia 18 anys, i es va fer càrrec del taller. A partir de 1652 va compartir el taller amb Alonso Cano; Cano havia deixat Madrid i havia tornat a Granada per treballar com a racioner a la catedral.M. Gómez-Moreno (1964) pàg. 20 Gràcies a aquesta col·laboració, Mena va poder assimilar uns procediments de treball més elaborats i un nou concepte estètic que va desenvolupar per la via de la perfecció tècnica i el realisme.
miniatura|Mater Dolorosa, talla de fusta policromada, conservada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid. miniatura|San Juan Bautista Niño popularment conegut com San Juanito. Obra de l'última dècada de l'escultor (1674), Museu de Belles Arts de Sevilla.
Família i religió El 5 de juny de 1647 contragué matrimoni amb Catalina de Vitoria i Urquízar, una noia de Granada de 13 anys, amb la que va tenir sis fills abans de marxar cap a Màlaga; dels sis fill tres que van sobreviure es farien religiosos. Durant la seva estada a Màlaga, van tenir vuit fills més, però d'ells només dos van sobreviure: José, capellà reial a la Capella Reial de Granada, i Juana Teresa, que entrà al Cister, en el mateix lloc que les seves germanes Andrea i Claudia Juana.L. Gila Medina (2007) pàg. 49-51 En el seu testament, de 1675, parla de la seva filla Juana que encara no tenia sis anys: Queda clar que era ell qui havia pres la decisió del que havia de fer la seva filla.
Per la seva ferma creença religiosa, va demanar de ser enterrat entre les dues portes de l'església del Cister, perquè així la seva làpida fos trepitjada per tots els fidels que entressin a l'església. Tenia Mena una gran vinculació religiosa a diferents confraries, i va ser germà major de la del gremi d'artistes del Santíssim Corpus Christi, Ànimes i Misericòrdia.
El 1678 va lluitar i va aconseguir de ser acceptat com a familiar del Sant Ofici de la Inquisició. Aquest fet significava un ascens social, ja que suposava un reconeixement públic de la puresa de sang i comportava, a més a més, uns certs privilegis com el veure's lliure de pagar impostos. Les seves grans amistats van ser sobretot eclesiàstiques, segons Palomino:
Va romandre a Granada fins al 1658 quan va ser cridat pel bisbe de Màlaga, Diego Martínez de Zarzosa, per al cadiratge del cor de la Catedral de Màlaga. Menys una estada a Madrid, entre els anys 1662 i 1663, residiria sempre a Màlaga, on muntaria el seu taller amb un gran èxit d'encàrrecs, fins a la seva mort el 1688.AA.VV. Historia Universal del Arte, Vol. XI, (1982), Madrid, Sarpe,
El maig de 1663, a iniciativa del cardenal Baltasar Moscoso y Sandoval, va ser nomenat mestre major d'escultura de la catedral de Toledo, on es troba el Sant Francesc d'Assís, una de les seves millors obres. Va tornar a Màlaga però, mostrant grans dots empresarials, va deixar a Madrid un representant que era el responsable de recollir possibles encàrrecs i subministrar-li el material necessari per al seu treball. Els seus treballs es van anar estenent per tota la península; es creu que en la divulgació del seu art hi va col·laborar el seu fill Alonso, jesuïta, ja que es troben nombroses obres en temples d'aquesta orde com a Alcalá de Henares, Madrid, Marchena, Sevilla i, fins i tot, a Ciutat de Mèxic i Lima.
La seva gran capacitat de treball així com la seva capacitat administrativa i la seva visió comercial,Es va dedicar també al negoci de la seda, venent-la en branca o bruta perquè la teixissin; aquest negoci no li era aliè, ja que la seva àvia materna pertanyia a una família de sedaires de l'Albaizín granadí. li van proporcionar un patrimoni que li va permetre una vida tranquil·la i una respectable posició. El 1679 va ser nomenat tinent d'alcalde del Castell de Gibralfaro, i aquest mateix any, mesos més tard, es va contagiar de la pesta, i va redactar el seu tercer testament, on detalla la propietat de sis habitatges i regala al convent de Santa Anna del Cister, a canvi del seu enterrament, una parella de talles consistent en una Dolorosa i un Ecce Homo.L. Gila Medina (2007) pàg. 12-13
Es va guarir de la malaltia però li van quedar seqüeles; des d'aleshores, va posar al capdavant del taller el seu deixeble Miguel Félix de Zayas el qual, després de la mort del seu mestre, va continuar signant les escasses obres que es coneixen d'ell, com a deixeble de Pedro de Mena. Durant aquests darrers anys de vida, es creu que Pedro de Mena només dibuixava i feia esbossos, sempre amb models repetitius, però que complien amb els encàrrecs que arribaven al taller. Va rebre sepultura, tal com havia desitjat, al convent del Cister el 14 d'octubre de 1688.
L'any 1876, l'abadia cistercenca de Santa Anna de Màlaga va ser derrocada i es van localitzar les seves despulles en una capsa de pi, despulles que van ser traslladats a l'església del Sant Crist de la Salut. El 1996 es va realitzar un nou trasllat, aquest cop a l'actual església del Cister, molt a prop de la casa on va viure i va morir. Pedro de Mena està enterrat en una petita capella, amb les talles de la Dolorosa i lEcce Homo que havia realitzat i donat amb aquest objectiu.
Estil miniatura|Ecce Homo per Pedro de Mena al Museu Díocesà i Catedralici de Valladolid, on es copsa la importància de la policromia per donar caràcter a la talla. A les seves primeres obres s'aprecia perfectament l'estil del seu pare, estil que va anar transformant com han comentat diversos autors, com Antonio PalominoA. Palomino (1986) pàg. 322-325 o Ceán Bermúdez. També s'observa la gran influència que va tenir Alonso Cano sobre la seva obra artística, influència que és evident en els rostres femenins, que són més ovalats, amb colls més llargs, el nas es perfila amb una major estretor i redueix la boca.R. Ortueta y Duarte (1988) pàg. 35-44 Des de la seva estada a Màlaga va anar decantant-se cap a un estil molt més realista i naturalista, i va adquirir un gran domini tècnic de la talla i la policromia. D'altra banda, el coneixement de les obres i artistes castellans que pogué adquirir en la seva estada Madrid, el conduí a una simplificació en les formes i els volums de les seves figures, sobrecarregant en canvi el seu contingut espiritual; en aquesta etapa és quan realitza les millors obres. Només a la seva darrera etapa, en la que els models es tornen més simples, és quan millor s'aprecia el seu mestratge i la gran habilitat tècnica, ja que, sense esforçar-se, aconsegueix grans resultats artístics.
La major part dels models iconogràfics que empra no són creacions personals; estan inspirats en el que han realitzat els artistes que té al seu voltant: el seu pare, Alonso de Mena, el seu gran mestre Alonso Cano, i els artistes Gregorio Fernández i Pablo de Rojas; també l'influeixen la visió de pintures o estampes. És la qualitat de la tècnica el que impera en el seu art, com es pot apreciar en el resultat aconseguit a les vores de les túniques i els mantells, que semblen teles finíssimes; o els detalls dels rostres, que expressen una gran espiritualitat. Tota la seva producció va ser sobre temàtica religiosa, amb l'excepció de les imatges dels Reis Catòlics de les catedrals de Granada i Màlaga.
Malgrat ser una època de molta activitat creadora per part de les germandats penitencials de Setmana Santa, solament es té notícia que Mena realitzés una escultura, concretament d'un Natzarè (1679) per la ciutat de Lucena que, en no tenir el mecanisme d'articulació al braç que serveix per beneir, no va ser del grat de la confraria.L. Gila Medina (2007) pàg. 75 Sobretot, es va dedicar a fer talles, en general petites, sobre el Nen Jesús, diversos sants, la Immaculada, la Dolorosa i algun Ecce Homo; només es té coneixement d'un Crucificat, actualment desaparegut, de mida més gran que el natural: el Crist de la Bona Mort del convent de Sant Domènec; la resta d'obres són també de mida més petita.
Durant la seva primera etapa de treball, ell mateix s'ocupava de l'acabat de les seves imatges i en feia l'aplicació de la policromia; amb el temps, aquesta tasca la deixaria en mans d'un pintor especialista tot i que sota la seva supervisió. També, en aquest aspecte, s'aprecia clarament la influència d'Alonso Cano; en els primers temps, la policromia emprada era un estofat de rics motius i vores amb sanefes i carnacions torrades. Influït per Cano, va deixant els estofats, es decanta pels tons llisos i els colors contrastats, i aposta pel realisme a les austeres estamenyesL'estamenya és una espècie de teixit de llana o d'estam, senzill i ordinari, empleat per fer la indumentària dels frares. dels hàbits dels sants franciscans; i amb les carnacions més clares, s'afegeixen els postissos freqüents a l'època, de pèl natural, pestanyes, dents d'ivori i ulls de vidre.
Període de Granada Entre les seves primeres obres realitzades al taller del seu pare, a Granada, es troba la realització d'un Sant Francesc Solano. La comanda, de l'any 1647, la van fer els marquesos de Priego per al convent franciscà de Montilla. És de mida natural, amb els atributs d'una petxina per batejar i un santcrist a l'altra mà; actualment es conserva a la parròquia de Santiago de l'esmentada ciutat.AA.VV. (2002). Montilla en Catálogo artístico y monumental de la Provincia de Córdoba, Volum VII, Córdoba, pàg. 154, Les millors obres catalogades d'aquest període primerenc són un Sant Pere i un Sant Pau del convent de Sant Anton, de mida mitjana (123 cm); tenen les vestimentes tallades amb uns plecs fins d'una gran naturalitat, una policromia molt rica en estofats i la pintura dels rostres és d'un to torrat.
Amb l'arribada de Cano i el fet que treballaven de manera conjunta en un únic taller fa difícil de precisar les autories de determinades obres. A l'església dels sants Just i Pastor es poden apreciar els quatre evangelistes, recol·locats en un tabernacle de finals del , que presenten una gran policromia de la mateixa qualitat que el Sant Joan Baptista del convent de Sant Anton de Granada.Sánchez-Mesa, D.(1971). Técnica de la escultura policromada granadina. Universidad de Granada, pàg. 154-167 Palomino afirma que Mena va realitzar les imatges de Sant Josep i Sant Antoni amb el Nen, Sant Dídac d'Alcala i Sant Pere d'Alcántara, avui al museu de Belles Arts de Granada:
Sánchez-Mesa, l'any 1967,D.Sánchez-Mesa (1967) Algunas noticias sobre la obra de Pedro de Mena, Madrid, AEA, pàg.245-262 comentant aquestes mateixes imatges, recalcava que tot i que eren tallades per Mena a partir de models de Cano, i sota la seva direcció, n'introduïa modificacions personals. Aquestes escultures destaquen per la seva elegància, per la capacitat d'envoltar les figures en un gran aïllament i pel realisme que desprenen. Així es pot destacar: El gest del Sant Dídac d'Alcalá, que aixeca l'hàbit on s'ha produït el miracle de la conversió del pa en roses i alça el seu rostre amb una lleugera inclinació cap a les altures.