Gian Galeazzo Ciano, 2n comte de Cortellazzo i Buccari (18 de març de 1903 - 11 de gener de 1944), va ser un diplomàtic i polític italià, que va servir com a ministre d'exteriors del govern del seu sogre, Benito Mussolini, des de 1936 fins a 1943. Durant aquest període, va ser àmpliament considerat com el successor més probable de Mussolini com a cap de govern.
Era fill de l'almirall Costanzo Ciano, membre fundador del Partit Nacional Feixista; pare i fill van participar en la Marxa sobre Roma de Mussolini el 1922. El 1930 es va casar amb Edda Mussolini. Ciano va veure acció a la guerra italo-etíop (1935–36) i va ser nomenat ministre d'Afers Exteriors al seu retorn. Després d'una sèrie de derrotes de l'Eix a la Segona Guerra Mundial, Ciano va començar a pressionar per la sortida d'Itàlia i, com a resultat, va ser destituït del seu càrrec. Després va ser ambaixador al Vaticà.
El juliol de 1943, Ciano va ser un dels membres del Gran Consell del Feixisme que va forçar l'expulsió de Mussolini i la posterior detenció. Ciano va procedir a fugir a Alemanya però va ser detingut i lliurat al nou règim de Mussolini amb seu a Salò, la República Social Italiana. Va ser condemnat a mort en el judici de Verona el 10 de gener de 1944 i afusellat l'endemà.
Ciano va escriure i va deixar enrere un diari que ha estat utilitzat com a font per diversos historiadors, entre ells William Shirer a The Rise and Fall of the Third Reich (1960) (1960) i al documental-drama de quatre hores de la HBO Mussolini and I (1985).
Biografia Joventut i educació Gian Galeazzo Ciano va néixer a Livorno el 1903. Era fill de Costanzo Ciano i la seva dona Carolina Pini; el seu pare era un almirall i un heroi de la Primera Guerra Mundial a la Regia Marina (per al qual va rebre el títol aristocràtic de comte del rei Víctor Manuel III). El Ciano pare, sobrenomenat Ganascia ("La mandíbula"), va ser un membre fundador del Partit Nacional Feixista i reorganitzador de la marina mercant italiana als anys vint. Costanzo Ciano no estava per sobre d'extreure beneficis privats del seu càrrec públic. Usaria la seva influència per deprimir les accions d'una empresa, després de la qual cosa compraria una participació de control i després augmentaria la seva riquesa després que el seu valor repuntés. Entre altres propietats, Costanzo Ciano posseïa un diari, terres de conreu a la Toscana i altres propietats per valor de grans sumes de diners. Com a resultat, el seu fill Galeazzo estava acostumat a viure un estil de vida d'alt perfil i glamurós, que va mantenir gairebé fins al final de la seva vida. Pare i fill van participar en la Marxa sobre Roma de Mussolini el 1922.
Durant la Primera Guerra Mundial es va traslladar amb la seva família a Venècia, on va assistir al liceo ginnasio Marco Polo. Posteriorment es va traslladar a Gènova, on va obtenir el títol de batxillerat clàssic. Durant els seus estudis universitaris va exercir el periodisme a Il Nuovo Paese, La Tribuna i, el 1924, L'Impero, òrgan feixista intransigent, que s'ocupava no de política sinó de crítica teatral: també va escriure un drama (La felicitat de Hamlet) i una obra en un sol acte (Fons d'or) que, un cop representada, no va aconseguir cap èxit; en una ocasió, durant l'actuació, ell i la seva companyia van ser objecte de llançament de verdures pel públic.Guerri 2011, p. 42 En aquella època freqüentava els cercles artístics, periodístics i socials.
Després d'estudiar Filosofia del Dret a la Universitat de Roma, Galeazzo Ciano va treballar breument com a periodista abans d'escollir una carrera diplomàtica; aviat, va servir com a agregat a Rio de Janeiro. Segons la senyora Milton E. Miles, als anys 20 a Pequín, Ciano va conèixer Wallis Simpson, més tard la duquessa de Windsor, va tenir una aventura amb ella i la va deixar embarassada, provocant un avortament fallit que la va deixar infèrtil. El rumor es va estendre més tard però mai no es va corroborar i la dona de Ciano, Edda Mussolini, ho va negar.
Ascens al règim miniatura|esquerra|Galeazzo Ciano amb uniforme diplomàtic el 1930 El 24 d'abril de 1930 es va casar amb Edda Mussolini, la filla gran de Benito Mussolini, i van tenir tres fills (Fabrizio, Raimonda i Marzio), tot i que se sap que va tenir diverses aventures mentre estava casat. Poc després del seu matrimoni, Ciano va marxar a Xangai per servir com a cònsol italià, on la seva dona va tenir una aventura amb el senyor de la guerra xinès Zhang Xueliang.
Havent tornat a Itàlia , l'1 d'agost de 1933 va ser nomenat cap del Gabinet de Premsa per Mussolini (per al control i orientació dels mitjans de comunicació de masses) amb el títol de subsecretari de Premsa i Cultura. El 1935 va esdevenir ministre de Premsa i Propaganda (el futur MINCULPOP), després es va oferir voluntari per a la guerra d'Etiòpia (1935–36), on es va distingir com a pilot de bombarders , comandant el 15è esquadró de bombardeig Caproni. Va rebre dues medalles de plata al valor i va assolir el grau de capità. El seu futur oponent Alessandro Pavolini va servir en el mateix esquadró com a tinent.
L'any 1936 va ser nomenat ministre d'Afers Exteriors, el més jove en assumir el càrrec fins aleshores, prenent el relleu del mateix Mussolini (el subsecretari, de 1932 a 1936, havia estat Fulvio Suvich, que d'acord amb la nova línia de política exterior del Duce havia estat "destituït" com a ambaixador a Washington, igual que Dino Grandi, només quatre anys, va ser emvoat com a ambaixador a Londres). Potser va estar implicat en el doble assassinat dels germans Carlo i Nello Rosselli,Guerri 2011, p. 251 culpable de ser els fundadors del moviment antifeixista Giustizia e Libertà i assassinats a la ciutat balneària francesa de Bagnoles-de-l'Orne el 9 de juny per sicaris feixistes francesos.
miniatura|Galeazzo Ciano i Benito Mussolini revisen una unitat militar després del retorn de Ciano a Itàlia des de l'Àfrica oriental italiana – Bríndisi, 17 de maig de 1936 Ciano s'havia guanyat una certa confiança del príncep del Piemont Umberto di Savoia, fill de Víctor Manuel III, també en virtut dels deu anys d'amistat amb Giorgio Rea, professor emèrit del Politècnic de Torí força conegut a la Cort,Ciano 1943, p. 76 amb qui comparteix una certa mentalitat, fins i tot un Cim discret, però més discret, que el més discret. Esdevingué el corresponsal predilecte entre Umberto (i Maria Josep) i el moviment feixista. Aquesta amistat va ser considerada productiva tant pel rei com pel Duce, ja que tots dos serien els respectius hereus de la Corona i del govern i les bones relacions entre els futurs hereus van tranquil·litzar els familiars sobre l'estabilitat futura de l'equilibri assolit. El sobirà li va atorgar el Collar de la Santíssima Annunciació, el màxim honor reial.
Probablement amb l'aprovació d'una part del príncep Umberto , Ciano va mantenir Itàlia allunyada de l'Alemanya de Hitler el màxim temps possible, amb l'ajuda de l'ambaixador a Berlín, Bernardo Attolico. Ciano va percebre clarament el perill que representava Hitler també per a Itàlia, quan els nazis van matar el primer ministre austríac Dollfuss, que havia tingut una estreta vinculació amb la família Mussolini (la dona i els fills de Dollfuss estaven de vacances a Itàlia a casa del Duce quan el seu marit va ser assassinat), i va poder veure en aquest acte de força un fred avís de les intencions del Führer. miniatura|Ciano (extrema dreta) al costat (de dreta a esquerra) de Benito Mussolini, Adolf Hitler, Édouard Daladier i Neville Chamberlain abans de la signatura de l'Acord de Munic. A poc a poc, arran d'una sèrie de reunions amb Joachim von Ribbentrop i Hitler que van portar a la signatura del Pacte d'Acer el 22 de maig de 1939 , Ciano (pràcticament obligat pel seu sogre a signar-lo, malgrat els seus intents d'endarrerir-ho, a causa de la informació que el ministre d'Afers Exteriors britànic Anthony Eden li havia enviat, instat i consolidat per Dino Grandi, que li havia fet arribar els seus dubtes) consolidà els seus dubtes sobre les nacions aliades, i tenia diversos desacords amb el seu sogre. Al final, com va escriure als seus diaris, no estava segur de si desitjar als italians "una victòria o una derrota alemanya".
El 23 de març de 1939 Ciano va esdevenir Conseller Nacional de la Cambra de Fasci i Corporacions. El 26 de juny de 1939 moria el pare Costanzo Ciano, president de la Cambra de Fasces i Corporacions, mentre estava en un sopar amb amics.
Regne d'Albània miniatura|Ciano amb el rei Zogú I d'Albània El 1937, abans de l'annexió italiana el 1939, Gian Galeazzo Ciano va ser nomenat ciutadà d'honor de Tirana.Municipality of Tirana website , tirana.gov.al; accessed 5 January 2016.
Mentrestant, el 7 d'abril de 1939, un Divendres Sant, Itàlia havia envaït i poc després conquerit el Regne d'Albània. Tirana feia temps que estava dins de l'esfera d'influència italiana i l'empresa, militarment poc exigent i no dificultada per la poca resistència trobada, consistia, a la pràctica, només en el desembarcament d'un petit contingent de tropes italianes als quatre principals ports albanesos, i va provocar una desena de morts en enfrontaments amb bandes de resistència civil.
El projecte, ja proposat anteriorment, es va realitzar ràpidament quan Alemanya , el març de 1939, va enviar les seves tropes a Txecoslovàquia i va establir el protectorat de Bohèmia i Moràvia; dins de l'Eix, aquestes operacions havien consolidat -a l'opinió pública- la imatge dels alemanys i alhora afeblit la dels italians, integrant una mena de jerarquia de facto. Ciano va assenyalar que Mussolini va reaccionar enfadat davant la notícia de les conquestes alemanyes (que no s'havien pactat prèviament i només li havien estat anunciades de manera sumaria) i que se sent especialment ofès per les comunicacions entusiastes que li va enviar el canceller nazi, jutjant-les com a "participacions" irritants. Així, des d'una perspectiva d'imatge, les accions alemanyes van assenyalar, amb una claredat vergonyosa, una disparitat de poder que calia posar remei, tant per mantenir el consens a casa com per evitar perdre l'autoritat (i, en conseqüència, els contactes) davant les altres potències europees.
Una expansió cap a Albània o cap al Regne de Iugoslàvia ja feia temps que es parlava a fons a Roma; pel que fa a Albània , el tema s'havia tractat en realitat amb Belgrad, primer amb Milan Stojadinović i després amb Cvektović,però aquest últim havia declinat l'oferta de partició, també per l'elevada presència d'albanesos en territori iugoslau, i havia sorgit un tractat (1937) que contenia un pacte de no agressió (1937) que contenia un pacte de no agressió italià que no era possible en realitat com un intent del regent Pau de Iugoslàvia per allunyar Itàlia i Alemanya). Tot i que Itàlia també tenia molts immigrants albanesos al seu sòl, així com nombroses comunitats del sud històricament vinculades lingüísticament i culturalment a Albània, aquesta condició va ser interpretada per Ciano com una facilitació: si era fàcil, va argumentar, gestionar-los a la seva terra, potser encara seria més fàcil, va concloure, gestionar-los a casa, i ell personalment organitzaria tota la seva empremta.
Alemanya, a més, havia indicat repetidament que no tenia interessos en aquests àmbits, per la qual cosa l'operació no hauria creat vergonya amb el seu aliat; i encara que Itàlia havia desenvolupat mentrestant, amb Ciano com a bon protagonista, l'activitat diplomàtica més important de tota la zona balcànica, Alemanya mantenia un control de facto sobre tota l'economia de la regió, i per tant era capaç de mirar amb certa indiferència els afers polítics locals.