El murcià (en castellà: murciano) és una variant meridional del castellà peninsular que es parla principalment a la Regió de Múrcia, a les comarques adjacents valencianes del Baix Segura i l'Alt Vinalopó i al corredor d'Almansa (a la província d'Albacete, Castella-La Manxa). Des d'una perspectiva més àmplia, l'àrea del murcià pot incloure també algunes zones que formaven part de l'antic Regne de Múrcia, com ara el sud-est de la província d'Albacete i parts de les de Jaén, Granada i Almeria (actualment, part d'Andalusia). El terme panotxo (castellà: panocho) es fa servir també per a designar el dialecte murcià, però fa referència principalment a la varietat parlada a l'Horta de Múrcia i a la d'Oriola.
Les varietats lingüístiques del murcià formen un continu dialectal amb l'andalús oriental i el castellà peninsular manxec, amb la particularitat del gran nombre de catalanismes i aragonesismes presents al seu lèxic.
Història
L'antiga taifa de Múrcia va ser, juntament amb el veí Regne de Granada, un dels dos darrers reductes de domini musulmà a la península Ibèrica. Durant el va entrar dins l'àrea d'influència del Regne de Castella i el 1243 n'esdevingué vassall, sota el nom de Regne de Múrcia. Castella, però, mai no va fer efectiu el seu poder nominal sobre el territori i, finalment, fou Jaume el Conqueridor qui conquistà el Regne de Múrcia el 1266 i, en virtut del Tractat d'Almizra, el lliurà a Castella. Malgrat romandre sota la sobirania de Castella, després de la conquesta catalanoaragonesa es repoblà tota la zona principalment amb catalans, la qual cosa va fer que la llengua d'ús principal entre els cristians a Múrcia fos el català. Tant Ramon Muntaner com Alfons X el Savi recullen aquests fets a les seves respectives cròniques.
El net de Jaume el Conqueridor, Jaume II, va tornar a conquerir el Regne de Múrcia el 1296 i el va mantenir sota la seva sobirania fins al 1304, en què retornà a Castella la major part del territori tret de la zona del Baix Segura en amunt, que passà definitivament al Regne de València. Malgrat aquesta cessió definitiva a Castella, el català es va mantenir a la zona encara ben bé dos-cents anys. El veïnatge amb el Regne de València, amb nombroses zones de parla xurra (des d'on podien haver anat passant repobladors al nou Regne cristià), probablement va fer que l'aragonès fos també habitual a Múrcia.
Al llarg del , successives repoblacions amb castellans provinents de La Manxa van anar esborrant progressivament el català (i l'aragonès) del regne de Múrcia. El contacte entre aquestes tres llengües durant aquella etapa va acabar creant un castellà farcit de catalanismes i aragonesismes que donà lloc a l'actual dialecte murcià.
A banda de les llengües castellana, catalana i aragonesa, el murcià pot haver estat influït també per un possible substrat mossàrab i la convivència amb els moriscos de la zona -molts d'ells parlants a l'època d'àrab i/o llengües amazigues- fins a la seva expulsió al .
Secessionisme lingüístic Durant les dècades del 1990 i 2000, alguns grupuscles, organitzats a l'entorn d'una entitat anomenada L'Ajuntaera, reivindicaven per al murcià (al qual anomenaven, en murcià, "llengua murciana") la consideració de llengua amb entitat pròpia, separada del castellà. Actualment, L'Ajuntaera treballa sobretot per a aconseguir que la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) incorpori més lèxic procedent del murcià al seu diccionari normatiu del castellà.
Préstecs al castellà Al llarg dels segles, el murcià ha cedit nombrosos manlleus al castellà. Ja el 1726, la RAE, creada feia poc, va incloure al seu primer diccionari murcianismes com ara ababol, alcabor, aletría, alhábega, tahúlla i zafa.
A causa d'aquestes freqüents incorporacions, es dona el cas que nombrosos vocables catalans han acabat formant part del lèxic normatiu castellà per mitjà del murcià. Entre d'altres, el diccionari de la RAE recull com a "murcianismes" albercoque 'albercoc', bajoca, bardiza 'bardissa', bufar, leja 'lleixa', mindango 'mandangues', tápena 'tàpera' i zuro 'suro'.
Variants El murcià no és exactament un dialecte uniforme, sinó més aviat una família o conjunt de parlars que comparteixen trets comuns. En general, se sol dividir en vuit variants geogràfiques:
miniatura|Mapa de l'antic Regne de Múrcia del 1778 Parlar de l'eix central de la Ribera del Segura. Parlar de la costa. Parlar de l'altiplà. Parlar de l'antic Marquesat de Villena. Parlar del Baix Segura. Parlar del nord-oest de Múrcia. Parlar de la vall del Guadalentí. Parlar del sud d'Albacete.
Isoglosses Hi ha diverses isoglosses que, en general, divideixen la regió de Múrcia en dues àrees lingüístiques diferenciades, sobretot pel que fa al lèxic: l'oriental i l'occidental. La línia imaginària que va de Jumella a Massarró, travessant el territori de nord-est a sud-oest, assenyala sovint aquests límits dialectals; a l'est queden les zones d'històrica influència catalana, mentre que a l'oest es pot observar la penetració més gran del castellà. Això es pot comprovar, per exemple, amb la isoglossa colorín-cabernera/cagarnera 'cadernera' o mecer-abruzar/agrusar 'agrunsar, gronxar '. El terme per a pèsols, en canvi, es gairebé idèntic en ambdues zones: présoles a l'oest i pésoles a l'est.
Algunes isoglosses, però, són vàlides només per a la costa murciana. Així, d'Águilas a San Pedro del Pinatar diuen cranco, mentre que més al nord ja diuen cangrejo.
Panotxo Malgrat que, sovint, es fa servir impròpiament el terme panotxo per a referir-se al murcià, aquell és més que res una creació artificial literària que exagera alguns trets particulars del parlar de l'Horta de Múrcia.UM 2003: «¿Qué se habla en la región de Murcia?» p. 6 De fet, "panocho" és la denominació popular tradicional dels naturals d'aquesta comarca.
El murcià al País Valencià miniatura|upright|El Baix Segura A començaments del , en el context de la Guerra de Successió, el murcià es va expandir a la comarca valenciana veïna del Baix Segura, on fins aleshores s'hi parlava el valencià en la modalitat alacantina. Successives colonitzacions de l'Horta d'Oriola i la zona de les Pies Fundacions amb pagesos murcians, promogudes pel cardenal Belluga a partir del 1715, van acabar ocasionant la substitució lingüística del valencià pel castellà en la variant murciana a tota la comarca (tret de Guardamar i la pedania de Barba-roja). D'altra banda, a l'Alt Vinalopó el murcià hi és present des d'uns segles abans, ja que els seus dos nuclis més poblats, Villena i Saix, són d'origen castellà i van ser integrats a la província d'Alacant l'any 1836. La resta de municipis de la comarca, però, pertanyen a l'àmbit lingüístic valencià.
El murcià que es parla al Baix Segura conserva molts elements del català: al recer 'a recer', bajoca (pronunciat amb fricativa uvular sorda), blea 'bleda', calbote o calbotaso 'calbot', camal, chicón 'xicon', embolicar, estar amagaíco 'estar al llit ben tapat', esclatar, llampo 'llamp'/'ràpid', milocha 'milotxa', pésoles, etc.
Característiques Els trets dialectals murcians difereixen entre zones, pobles, classes socials i individus d'acord amb la situació comunicativa en què es troben; això és així per la influència de la norma estàndard. A grans trets, però, se'n poden resumir una sèrie de característiques significatives.
Trets fonètics Compartits amb el català i/o l'aragonès Preservació freqüent de consonants intervocàliques sordes o altres consonants sordes que eren o són sonores en castellà estàndard: cocote (castellà: "cogote"), parata ("parada"), sermonata, cangrena, pescatero, capítulo ("cabildo"), súpito ("súbito"), escorrata. En molts casos, el resultat és idèntic al català: atoba 'tova', caparra, gayato. Sonorització freqüent de les consonants sordes: gambusino ("campesino"), morga 'morca', alhábega 'alfàbrega' (castellà: "albahaca"), chiguito ("chiquito"), regüestar ("recostar"), bambulla 'bombolla' (castellà: "ampolla"). Conservació del grup llatí inicial /cl-/: clamar. Conservació del grup llatí /fl/, ja sigui inicial o no: flama i derivats (flamante, flamar, flamarada, suflama/soflama), inflar i derivats (infleta, botinflar, botinflao). Manteniment freqüent del llatí /f/ en la seva forma original (fenazar, fenás, vafada, fito a fito, manifacero, ferrija, figue) o bé aspirat (sempre s'aspira abans d'/u/, com en huerte, huerza, huente, humar, humo, conhundir). La /f/ passa, però, a /h/ en determinats casos abans d'/o/ (hormar, hondo, hongo, hopo) i d'/a/ (haldar, hambre). Presència del grup consonàntic intervocàlic /ns/: ansa 'nansa', pansa (i pansir, pansío), suspensar, ansín/ansina. Alternança consonàntica entre /k/ i /t/ sordes: La Rápica o La Rápita, tavacote 'cavalló' (castellà: "cavacote"), tápena 'tàpera' (castellà: "alcaparra"), friolenco, cantamusa, a tatas ("a gatas"), chito ("chico" a Cieza). Canvi de /b/ a /m: mandurria, meneno, comenencia, moñiga, camota 'cabota', etc. Palatalització de /l/ inicial: llampar, llampuga, llanda, llengua, lletra, lluego, etc. Tant la fricativa postalveolar [ʒ] com la sibilant palatal [ʃ] després de consonant s'han "apitxat" donant [tʃ], tal com passa en algunes variants del català i en l'aragonès. Cal destacar-ne formes encara ben vives, com ara chitar ‘gitar’, chepa 'gepa', minchar ‘menjar’ (d'on deriven els coneguts minchirones) o rodancha. En canvi, la sibilant palatal [ʃ] en posició inicial o entre vocals dona [x], cosa que no passa em català: jeja 'xeixa', jumera 'xumera' (gatera, pet). En algunes zones, especialment al Baix Segura i al Camp de Cartagena, s'hi observa el fenomen del "seseo" (exemple: sanguango).
Compartits amb el castellà-andalús miniatura|En lila clar, el murcià dins l'àrea del castellà meridional Alguns trets d'evolució fonètica que presenta el murcià cal posar-los en paral·lel amb els de les varietats andaluses:
Caiguda de /s/, /r/ o /l/ implosives finals: ['kæsæ] (casas), [min'chæ] (minchar), [kæ'næ] (canal). Caiguda de consonants sonores intervocàliques; general en el cas de /d/ (minchao; pare per padre, o la seua vocalització paere), i més ocasional pel que fa a /b/ (caeza) i /g/ (juar). Assimilació regressiva de consonants en grups interns com /ds/ (adscribir), /bs/ (substracción), /ks/ (exponente), /rs/ (intersticio), /ns/ (constar), /rn/ (carne), /rl/ (Carlos), /kt/ (contacto), /dk/ (adquirir) o /gd/ (Magdalena), la qual provoca la geminació del segon dels sons consonàntics (procés que es culmina amb la reducció d'aquesta geminada com en el cas de madalena). Aspiració de la /s/ implosiva; davant de sordes (explosives) assimila el punt d'articulació al del segon element (obippo, cáccara) i pot arribar a desaparèixer (Getrudis, bácula); la naturalesa fricativa de /s/ i el seu anterior ensordiment són característiques que es fan extensives a les consonants sonores que les seguiran (las jallinas, las fotas o en alguns casos las votas, los zeos, efaratar, ejarrar, ejraciao). Neutralització de les líquides /l/ i /r/ en posició implosiva (farta per falta o calpintero per carpintero).
L'esmentada aspiració de la /s/ implosiva té una capacitat revolucionària superior a la de qualsevol altre fenomen diacrònic de la llengua. Les seues conseqüències afecten radicalment el sistema fonològic, que passa de tindre cinc vocals a tenir-ne vuit o deu en andalús i en murcià. Tot plegat és necessari per a poder distingir parelles de paraules com ara pato i pacto, mimo i mismo o peca i pesca, en què la vocal que precedeix a l'aspiració sol pronunciar-se oberta, i quan l'aspiració desapareix completament la seua funció significativa és desenvolupada per l'obertura de la vocal, que a més a més s'allarga molt més.
Vocalisme miniatura|Sistema vocàlic del murcià segons el Web llenguamaere.com El sistema vocàlic del castellà murcià és essencialment el mateix de l'andalús oriental.