Els pobles eslaus són una branca ètnica i lingüística dels pobles indoeuropeus, establerta principalment a Europa, continent on formen el grup etnolingüístic més gran. Des del principi del , es van expandir des del seu territori originari (que se suposa que també era a l'Europa de l'Est) per establir-se a la major part dels Balcans, l'Europa de l'Est i l'àrea oriental de l'Europa Central.Geografia i geografia ètnica dels Balcans fins a l'any 1500. Més endavant, molts també se n'establiren a SibèriaFiona Hill, Russia — Coming In From the Cold? , The Globalist, 23 de febrer del 2004. i a l'Àsia central, o van emigrar a altres parts del món.Poles in the United States, Catholic Encyclopedia.
Els grups ètnics i les nacions que avui s'anomenen eslaus són molt diversos des del punt de vista genètic i cultural, i les relacions entre ells són molt diferents, des d'un cert sentit de germanor fins al recel mutu.«Kundera remarca que durant un centenar d'anys els txecs no havien tingut cap contacte directe amb Rússia. Malgrat la seva afinitat lingüística, els txecs i els russos mai no han compartit un imaginari comú, ni una història ni una cultura comunes». […] Josep Conrad va escriure que «res no podria estar més allunyat del que literàriament a vegades s'anomena "l'esperit eslau" que el temperament dels polonesos, amb la seva devoció cavalleresca pels límits morals i el seu exagerat respecte dels drets individuals». Robert Bideleux, History of Eastern Europe: Crisis and Change, Routledge, 1998.«Des del començament, Polònia es va emmirallar en l'Europa occidental i desenvolupà una afinitat molt més gran amb els francesos i els italians, per exemple, que amb els seus veïns eslaus, hereus de la tradició romana d'Orient o de l'Església ortodoxa d'Orient. Aquesta orientació cap a Occident, que en certa manera ha convertit Polònia en el lloc més oriental de la tradició catòlica i llatina, ajuda a explicar el tenaç sentiment dels polonesos que pertanyen a l'"Oest", i el seu profund antagonisme amb Rússia és prou representatiu d'un estil de vida que consideren essencialment estrany». Biblioteca del Congrés dels Estats Units
Els pobles eslaus es classifiquen geogràficament en eslaus occidentals (que inclouen txecs, caixubis, moravians, polonesos, silesians, eslovacs i sòrabs), eslaus orientals (que inclouen belarussos, russos, rutens i ucraïnesos), i eslaus meridionals (que inclouen búlgars, macedonis, montenegrins, serbis, croats, bosnians i eslovens).
Genèticament, però, un estudi recent del cromosoma YRebala, K., et al. (2007) «Y-STR variation among Slavs: evidence for the Slavic homeland in the middle Dnieper basin», Journal of Human Genetics, 52:406-414 indica que només hi ha dos grups de pobles eslaus: un que inclou els eslaus occidentals, els eslaus orientals i dos grups dels eslaus meridionals (els croats i els eslovens), i un altre que inclou la resta de pobles eslaus meridionals.
Origen del terme eslau A banda de les imprecises referències de Ptolemeu a les tribus dels slavanoi i els soubenoi, la primera vegada que es parla dels eslaus fent servir aquest nom és al . La paraula s'escriu de diferents maneres: en grec medieval, es parla de Sklaboi (), Sklabēnoi (), Sklauenoi (), Sthlabenoi (), or Sklabinoi (), i en llatí, de sclaveni o sclavi. Al , un document en antic eslau eclesiàstic parla dels slověne per descriure els eslaus de la rodalia de Tessalònica. Hi ha altres testimonis primerencs de la paraula en rus antic (slověně, per referir-se a un grup d'eslaus orientals establerts a prop de Nóvgorod, i slovutich, 'riu Dnièper') i en croat (slavonica, 'un riu').
La paraula eslau se sol relacionar amb les formes eslàviques sláva, 'glòria', 'fama', o slovo, 'paraula, conversa' (totes dues semblants a la forma slušati, 'sentir', provinent d'una hipotètica arrel indoeuropea *ḱlew-). Així doncs, slověne voldria dir 'les persones que parlen (la mateixa llengua)', és a dir, les persones que s'entenen entre si, en oposició a la paraula eslava que designa els estrangers, nemtsi, que vol dir 'que no sap parlar' (de la forma eslava němi, 'mut', 'callat', 'que no parla'). Per exemple, i d'una manera semblant al que passa en moltes altres llengües eslaves, la paraula polonesa niemcy vol dir 'alemany' o 'Alemanya'.
Alguns estudiosos, però, han proposat teories alternatives per explicar l'origen de la paraula. B. P. Lozinski diu que, en un moment donat, sláva podria haver significat 'devot, fidel', és a dir, 'practicant de la religió eslava', i a partir d'aquí hauria evolucionat com a etnònim. S. B. Bernstein apunta que podria derivar d'una forma indoeuropea no documentada *(s)lawos, emparentada amb la paraula grega laós 'població, poble', tot i que l'etimologia de laós és força dubtosa. Per la seva banda, a partir de la comparació amb paraules semblants com la forma llatina cluere, 'netejar a fons, purificar', provinent d'una arrel desconeguda que hauria donat formes amb un significat semblant en eslau i en altres llengües (cf. grec klyzein, 'rentar'; anglès antic, hlūtor, 'net, pur'; noruec antic hlér, 'mar'; gal·lès clir, 'clar, net'; lituà šlúoti, 'escombrar'), Max Vasmer i altres suggereixen que la paraula vindria del nom d'un riu (d'una manera semblant al que passa amb els volques, que haurien pres el nom del riu Volcos).
Llengua protoeslava El protoeslau, l'antiga llengua de la qual deriven totes les llengües eslaves, se separà de l'indoeuropeu en un moment i un lloc indeterminats per passar a formar part del grup de llengües baltoeslaves, fase en la qual desenvolupà moltes isoglosses lèxiques i morfofonològiques comunes amb les llengües bàltiques. D'acord amb la hipòtesi dels kurgans (vegeu cultura dels kurgans), «els indoeuropeus que no van emigrar van començar a parlar baltoeslau».F. Kortlandt, «L'expansió dels indoeuropeus», p. 4
El protoeslau pròpiament dit, sovint conegut amb els noms d'eslau comú o protoeslau tardà, i que es defineix com l'última etapa d'aquesta llengua abans de la divisió geogràfica de les llengües eslaves històriques, probablement es parlà entre els segles VI i VII en un extens territori que anava des de Nóvgorod fins al sud de Grècia. Sembla que era una llengua d'una uniformitat poc comuna, i a partir dels préstecs que va prendre d'altres llengües i dels préstecs que els deixà no es pot dir que tingués uns dialectes clarament diferenciats. La unitat lingüística eslava durà, si més no, cent o dos-cents anys més, com es pot observar pels manuscrits de l'antic eslau eclesiàstic que, tot i basar-se en el dialecte local de Tessalònica, al sud dels Balcans, encara eren útils com a primera llengua literària comuna dels pobles eslaus.
Religió Les poblacions paganes eslaves es van cristianitzar entre els segles VII i XII a partir de missions liderades per diversos sectors de l'església. El cristianisme ortodox és predominant entre els eslaus orientals i del sud, mentre que el catolicisme és predominant entre els eslaus occidentals i alguns eslaus del sud occidentals. Les fronteres religioses són en gran part comparables al Gran Cisma d'Orient que va començar al segle XI.
Orígens miniatura|Expansió dels pobles eslaus entre els segles V i X El debat sobre els primers eslaus El lloc d'origen dels parlants de preprotoeslau i protoeslau és força discutit; diferents teories defensen que els primers eslaus provindrien dels territoris de les actuals Belarús, Polònia, la Rússia europea i Ucraïna. Les hipòtesis que s'hi han proposat són:
Hipòtesi de la cultura lusaciana: els preprotoeslaus estaven establerts a l'àrea nord-oriental de l'Europa central des de, si més no, el segon mil·lenni aC; fins al de la nostra era, s'hi van desenvolupar les cultures lusaciana i de Przeworsk (part de la cultura de Txèrniakhov). Hipòtesi de la cultura de Milograd: els preprotoeslaus (o baltoeslaus) serien membres d'aquesta cultura. Hipòtesi de la cultura de Txernoles: els preprotoeslaus serien hereus d'aquesta cultura, al nord de l'actual Ucraïna.
El debat començà ja l'any 1745, quan Johann Christoph de Jordan publica De Originibus Slavicis. A partir del , la discussió ha estat molt connotada políticament, en especial en relació amb les particions de Polònia i l'imperialisme alemany conegut com a Drang nach Osten ('Avançant cap a l'est'). El debat sobre l'origen germànic o eslau dels pobladors indígenes de la riba est del riu Oder fou utilitzat políticament per a justificar els drets d'alemanys i polonesos, respectivament, a governar aquestes terres.
Primeres referències Plini el Vell i Ptolemeu esmenten una tribu de vènets establerta a la vora del riu Vístula. L'any 98 aC, Tàcit es refereix a les terres a l'est del Rin, l'Elba, l'Oder i a l'oest del Vístula amb el nom de Magna Germania. Des del Romanticisme, la teoria de l'escola al·lòctona diu que, al , s'aplicà aquest etònim a un nou poble format per unes tribus eslaves desconegudes; d'aquí vindria posteriorment el nom de vends aplicat a les tribus eslaves, i les llegendes medievals que parlaven de la connexió entre polonesos i vàndals.
Els eslaus coneguts com a vènets, els antes i els sclaveni apareixen per primera vegada als registres romans d'Orient al començament del . Els historiadors romans d'Orient de l'època de Justinià I (527-565), com ara Procopi, Jordanes i Teofilacte Simocata, expliquen que una sèrie de tribus es van desplaçar fins a les muntanyes dels Carpats, el baix Danubi i la mar Negra i van envair aquestes províncies de l'Imperi Romà d'Orient.
Jordanes explica que els vènets se subdividien en tres grups: els venethi, els antes i els sklavens (sclovenes, sklavinoi). El terme romà d'Orient sklavinoi passà a l'àrab pels seus historiadors medievals amb la forma saqàliba.
Escenaris d'etnogènesi La cultura de l'àmfora globular s'estén des del riu Dnièper mitjà fins a l'Elba a finals i principis del quart i el tercer mil·lennis aC. S'ha suggerit com el lloc d'un continu germànic-bàltic-eslau (comparat amb la hipòtesi del substrat germànic), però la identificació dels seus portadors com a indoeuropeus és incerta. L'àrea d'aquesta cultura conté nombrosos túmuls, típics dels originadors de l'IE.
La cultura dels txernoles (del fins al , de vegades associada amb els "agricultors escites" d'Heròdot) "de vegades es presenta, ja siga com un estat en desenvolupament de les llengües eslaves o almenys com algun tipus d'evolució de la població eslava dels tardans ancestrals indoeuropeus".James P. Mallory, "Chernoles Culture", EIEC. La cultura Milograd (700 aC - 100 dC), centrada aproximadament en l'actual Belarús, al nord de la cultura contemporània dels txernoles, també han estat proposada com a avantpassada tant dels eslaus com dels bàltics.
La composició ètnica dels portadors de la cultura Przeworsk ( fins al segle IV dC, associats amb els lugii) del centre i el sud de Polònia, el nord d'Eslovàquia i d'Ucraïna, incloent-hi la cultura zarubintsy (II aC fins al II segle dC, també connectats amb la tribu bastarnae) i la cultura oksywie, en són els altres candidats.
Se sap que l'àrea del sud d'Ucraïna ha estat habitada per tribus escites i sàrmates abans de la fundació del Regne got. Les primerenques esteles de pedra eslaves trobades a la regió del Dniestr Mitjà són molt diferents a les esteles escites i sàrmates trobades a Crimea. miniatura|Vida diària dels eslaus orientals, de Sergei Ivanov