miniatura|Sant Pere intenta caminar sobre l'aigua en una pintura de François Boucher (1766) Sobrenatural es refereix a fenòmens o entitats que estan més enllà de les lleis de la naturalesa. El terme deriva del llatí medieval , del llatí (a sobre, més enllà o fora de) + (natura). Tot i que el terme "natura", ha tingut múltiples significats des del món antic, el terme "sobrenatural" va sorgir a l'Edat Mitjana i no existia en el món antic.
Allò sobrenatural apareix en contextos folklòrics i religiosos, però també pot aparèixer com a explicació en contextos més seculars, com en els casos de supersticions o creences en allò paranormal. El terme s'atribueix a entitats no físiques, com ara àngels, dimonis, déus i esperits. També inclou les habilitats reivindicades incorporades o proporcionades per aquests éssers, com ara la màgia, la telecinesi, la levitació, la precognició i la percepció extrasensorial.
Etimologia El terme apareix tant com a adjectiu com a substantiu, els descendents del compost modern sobrenatural prové de llatí postclàssic (supernaturalis). El llatí postclàssic supernaturalis apareix per primera vegada al , compost pel prefix llatí super- i nātūrālis (vegeu natura).
El valor semàntic del terme ha canviat al llarg de la història del seu ús. Originàriament, el terme es referia exclusivament a la comprensió cristiana del món. Per exemple, com a adjectiu, el terme pot significar "pertànyer a un regne o sistema que transcendeix la natura, com el dels éssers divins, màgics o fantasmals; atribuït o pensat per revelar alguna força més enllà de la comprensió científica o de les lleis de la naturalesa; ocult, paranormal" o "més del que és natural o ordinari; antinatural o extraordinàriament gran; anormal, extraordinari". Els usos obsolets inclouen la relació amb la metafísica. Com a substantiu, el terme pot significar "un ésser sobrenatural", sobretot relacionat amb entitats de les mitologies dels pobles indígenes d'Amèrica.
Història del concepte El món antic no tenia cap paraula similar a "sobrenatural". Els diàlegs de la filosofia neoplatònica al van contribuir al desenvolupament del concepte sobrenatural a través de la teologia cristiana en els segles posteriors. El terme naturalesa havia existit des de l'antiguitat, i hi havia autors llatins com Agustí, que va utilitzar la paraula i els seus derivats almenys 600 vegades a La ciutat de Déu. A l'època medieval, "natura" tenia deu significats diferents i "natural" tenia onze significats diferents. Pere Llombard, un escolàstic medieval del , es va preguntar per les causes que estan més enllà de la natura, i de quina manera hi podria haver causes que fossin només de Déu. Va utilitzar el terme praeter naturam en els seus escrits. En el període escolàstic, Tomàs d'Aquino classificava els miracles en tres categories: "per sobre de la natura", "més enllà de la natura" i "contra natura". En fer-ho, va afinar la distinció entre natura i miracles més del que havien fet els primers Pares de l'Església. Com a resultat, havia creat una mena dicotomia de natural i sobrenatural. Tot i que l'expressió "supra naturam" s'utilitzava d'ençà el segle IV dC, va ser l'any 1200 quan Tomàs d'Aquino va utilitzar el terme "supernaturalis" i malgrat això, el terme va haver d'esperar fins al final de l'època medieval abans de fer-se més popular. Les discussions sobre la "naturalesa" durant el període escolàstic van ser diverses, amb alguns que fins i tot van arribar a defensar que els miracles són naturals i que la màgia natural és una part natural del món.
Epistemologia i metafísica Les consideracions metafísiques de l'existència del que és sobrenatural poden ser difícils d'abordar com un exercici de filosofia o teologia perquè qualsevol dependència de la seva antítesi, el natural, haurà de ser finalment invertida o rebutjada. Un factor que ho complica és que hi ha desacord sobre la definició de "natural" i els límits del naturalisme. Els conceptes del domini sobrenatural estan estretament relacionats amb els conceptes d'espiritualitat religiosa i d'ocultisme o espiritualisme.
Robert Boyle afirma que la paraula "natura" pot tenir diversos significats. Pot referir-se a l'Autor de la natura, l'essència d'una cosa, el principi de moviment, l'ordre establert de les coses, les facultats d'un ésser viu o l'univers en conjunt. També pot contrastar amb altres coses, com quan es parla de moviment natural versus moviment violent. A més, la natura pot ser una forma de divinitat o ésser estrany.
La possibilitat nomològica és la possibilitat sota les lleis reals de la naturalesa. La majoria dels filòsofs des de David Hume han sostingut que les lleis de la naturalesa són metafísicament contingents, que podria haver-hi hagut lleis naturals diferents de les que s'han obtingut. Si és així, aleshores no seria impossible lògicament o metafísicament, per exemple, viatjar a Alfa de Centauri en un dia; només hauria de ser el cas que poguessis viatjar més ràpid que la velocitat de la llum. Però és clar que hi ha un sentit important en què això no és nomològicament possible; atès que les lleis de la natura són les que són. En la filosofia de les ciències naturals, les afirmacions d'impossibilitat arriben a ser àmpliament acceptades com a aclaparadorament probables en lloc de considerar-se provades fins al punt de ser inqüestionables. La base d'aquesta forta acceptació és una combinació d'extenses proves que alguna cosa no passa, combinada amb una teoria científica subjacent, molt reeixida en fer prediccions, les hipòtesis de les quals porten lògicament a la conclusió que una cosa és impossible. Tot i que una afirmació d'impossibilitat en ciències naturals mai no es pot demostrar absolutament, es podria refutar mitjançant l'observació d'un únic contraexemple. Aquest contraexemple requeriria tornar a examinar els supòsits subjacents a la teoria que implicava la impossibilitat. Alguns filòsofs, com Sydney Shoemaker, han argumentat que les lleis de la naturalesa són de fet necessàries, no contingents; si és així, aleshores la possibilitat nomològica és equivalent a la possibilitat metafísica.
Els parapsicòlegs utilitzen el terme "psi" per referir-se a una força subjacent als fenòmens estudiats, que inclou la percepció extrasensorial (ESP) i la psicocinesi (PK), segons Michael Winkelman.
Hi ha diversos punts de vista sobre allò sobrenatural:
Indistinta de la natura. Des d'aquesta perspectiva, alguns esdeveniments passen d'acord amb les lleis de la naturalesa, i d'altres es produeixen segons un conjunt separat de principis externs a la naturalesa coneguda. Per exemple, a l'escolàstica, es creia que Déu era capaç de fer qualsevol miracle sempre que no conduís a una contradicció lògica. Algunes religions postulen deïtats immanents, però no tenen una tradició anàloga a la sobrenatural; alguns creuen que tot allò que algú experimenta es produeix per voluntat (ocasionalisme), en la ment (neoplatonisme) o com a part (no-dualisme) d'una realitat divina més fonamental (platonisme). Atribució humana incorrecta. En aquesta visió, tots els esdeveniments tenen causes naturals i només naturals. Creuen que els éssers humans atribueixen atributs sobrenaturals a esdeveniments purament naturals, com ara els llamps, els arcs de Sant Martí, les inundacions i l'origen de la vida.
Estudis antropològics Els estudis antropològics entre cultures indiquen que les persones no tenen ni utilitzen explicacions naturals i sobrenaturals d'una manera mútuament excloent o dicotòmica. En canvi, la reconciliació d'explicacions naturals i sobrenaturals és normal i generalitzada entre cultures. Els estudis interculturals indiquen que hi ha coexistència d'explicacions naturals i sobrenaturals tant en adults com en nens per referir-se a diverses coses sobre el món com ara la malaltia, la mort i els orígens. El context i l'aportació cultural tenen un paper important a l'hora de determinar quan i com els individus incorporen explicacions naturals i sobrenaturals. La coexistència d'explicacions naturals i sobrenaturals en els individus pot ser el resultat de dos dominis cognitius diferents: un relacionat amb les relacions físic-mecàniques i un altre amb les relacions socials. Els estudis sobre grups indígenes han permès conèixer com pot funcionar aquesta coexistència d'explicacions.
Conceptes sobrenaturals Deïtat Una divinitat és un ésser sobrenatural considerat diví o sagrat. L'Oxford Dictionary of English defineix la deïtat com "un déu o una deessa (en una religió politeista)", o qualsevol cosa venerada com a divina. C. Scott Littleton defineix una deïtat com "un ésser amb poders més grans que els dels humans corrents, però que interactua amb els humans, de manera positiva o negativa, de manera que els porten a nous nivells de consciència, més enllà de les preocupacions de la vida ordinària". Una deïtat masculina és un déu, mentre que una deïtat femenina és una deessa.
Les religions es poden classificar pel número de deïtats que veneren. Les religions monoteistes accepten només una divinitat (coneguda principalment com a Déu), les religions politeistes accepten múltiples deïtats. Les religions henoteistes accepten una divinitat suprema sense negar altres divinitats, considerant-les com a aspectes equivalents del mateix principi diví; i les religions no teistes neguen qualsevol divinitat suprema creadora eterna però accepten un panteó de divinitats que viuen, moren i reneixen com qualsevol altre ésser.
Diverses cultures han conceptualitzat una divinitat de manera diferent a un Déu monoteista. Una deïtat no ha de ser necessàriament omnipotent, omnipresent, omniscient, omnibenevolent o eterna.John Murdoch, , pages 141–142; Quote: "We [monotheists] find by reason and revelation that God is omniscient, omnipotent, most holy, etc, but the Hindu deities possess none of those attributes. It is mentioned in their Shastras that their deities were all vanquished by the Asurs, while they fought in the heavens, and for fear of whom they left their abodes. This plainly shows that they are not omnipotent." El Déu monoteista, però, té aquests atributs. Les religions monoteistes solen referir-se a Déu en termes masculins, mentre que altres religions es refereixen a les seves deïtats de diverses maneres: masculina, femenina, andrògina i de gènere neutre.
Històricament, moltes cultures antigues, com ara l'Antiga Índia, l'Antic Egipte, l'antiga Grècia, l'Antiga Roma, la nòrdica i la cultura asiàtica, van personificar els fenòmens naturals, de manera diversa com les seves causes conscients o simplement els seus efectes, respectivament. Algunes deïtats avestiques i vèdiques eren considerades com a conceptes ètics. A les religions índies, s'ha imaginat que les deïtats es manifesten dins del temple del cos de cada ésser viu, com a òrgans sensorials i en la ment. Les divinitats també s'han imaginat com una forma d'existència (Saṃsāra) després del renaixement, per als éssers humans que obtenen mèrits a través d'una vida ètica, on es converteixen en divinitats guardianes i viuen feliços al cel, però també estan subjectes a la mort quan s'esgota el seu mèrit.
Àngel miniatura|L'arcàngel Miquel porta una capa i una cuirassa militars romanes en aquesta representació del segle XVII de Guido Reni. miniatura|Schutzengel (anglès: "Àngel de la guarda") de Bernhard Plockhorst, representa un àngel de la guarda vigilant dos nens.