Kenzō Tange (en japonès: 丹下健三) (Osaka, 4 de setembre de 1913 - Tòquio, 22 de març de 2005), arquitecte i urbanista japonès.
Després d'estudis d'arquitecte i d'enginyer a la universitat de Tòquio, treballa fins a 1941 per al deixeble de Le Corbusier Kunio Maekawa i guanya el 1949 el concurs per al Parc de la Pau i el museu de la bomba atòmica, que construeix al centre de la ciutat reconstruïda d'Hiroshima. Aquesta primera realització major, marca l'inici d'una carrera internacional. Crea una pròpia agència d'arquitectes, en principi sota el nom de Studio Kenzo Tange després de Kenzo Tange Associates el 1981.
Té un estil orientat cap a edificis depurats, de betó sovint cru, després revestits de parets de vidre o de pedra durant el seu darrer període.
El 1987 fou guardonat amb el Premi Pritzker d'arquitectura. Kenzo Tange es va jubilar el 2002. Influenciat des de ben petit pel modernista suís Le Corbusier, Tange va obtenir el reconeixement internacional el 1949 quan va guanyar el concurs per al disseny del Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima. Va ser membre del CIAM (Congres Internationaux d'Architecture Moderne) als anys 50. No es va unir al grup d'arquitectes CIAM més joves conegut com a Team 10, tot i que el seu pla de la badia de Tòquio de 1960 va ser influent per a l'equip 10 a la dècada de 1960, així com el grup que es va convertir en Metabolisme.
Els seus estudis universitaris d'urbanisme el van situar en una posició ideal per gestionar projectes de reurbanització després de la Segona Guerra Mundial. Les seves idees van ser explorades en dissenys per a Tòquio i Skopje. El treball de Tange va influir en una generació d'arquitectes de tot el món.
Biografia Nascut el 4 de setembre de 1913 a Sakai, Japó, Tange va passar els primers anys a les ciutats xineses de Hankow i Shanghai; ell i la seva família van tornar al Japó després d'assabentar-se de la mort d'un dels seus oncles. En contrast amb la gespa verda i els maons vermells a la seva residència de Xangai, la família Tange es va instal·lar en una masia amb sostre de palla a Imabari, a l'illa de Shikoku.Stewart (1987), p. 170
Després d'acabar l'escola secundària, Tange es va traslladar a Hiroshima el 1930 per anar a l'escola secundària. Va ser aquí on va trobar per primera vegada les obres del modernista suís Le Corbusier. El seu descobriment dels dibuixos del Palau dels Soviets en una revista d'art estrangera el va convèncer per convertir-se en arquitecte. Tot i que es va graduar a l'escola secundària, els mals resultats de Tange en matemàtiques i física van fer que hagués de superar les proves d'accés per poder accedir a les prestigioses universitats. Va passar dos anys fent-ho i durant aquest temps va llegir molt sobre la filosofia occidental. Tange també es va inscriure a la divisió de cinema del departament d'art de la Universitat de Nihon per esquivar la convocatòria d'homes joves del Japó per a l'exèrcit i poques vegades assistia a classes.Stewart (1987), p. 170
El 1935 Tange va començar els estudis terciaris que desitjava al departament d'arquitectura de la Universitat de Tòquio. Va estudiar amb Hideto Kishida i Shozo Uchida.Stewart (1987), p. 170 Tot i que Tange estava fascinat per les fotografies de la vil·la de Katsura que hi havia a l'escriptori de Kishida, el seu treball es va inspirar en Le Corbusier. El seu projecte de graduació va ser un desenvolupament de disset hectàrees ambientat al parc Hibiya de Tòquio.Stewart (1987), p. 171
Carrera inicial Després de graduar-se a la universitat, Tange va començar a treballar com a arquitecte a l'oficina de Kunio Maekawa. Amb la seva feina, va viatjar a Manxúria, participant en un concurs de disseny arquitectònic per a un banc, i al seu retorn va viatjar a Jehol, ocupat pels japonesos. Quan va començar la Segona Guerra Mundial, va deixar Maekawa per reincorporar-se a la Universitat de Tòquio com a estudiant de postgrau. Va desenvolupar un interès pel disseny urbà, i fent referència només als recursos disponibles a la biblioteca universitària, es va embarcar en un estudi dels mercats grecs i romans.Stewart (1987), p. 171 L'any 1942, Tange va participar en un concurs per al disseny del Saló Memorial de l'Esfera de Co-Prosperitat de la Gran Àsia Oriental. Va rebre el primer premi per un disseny que hauria estat situat a la base del mont Fuji; la sala que va concebre era una fusió de l'arquitectura del santuari xintoista i la plaça del turó Capitolí a Roma. El disseny no es va realitzar.Reynolds (2001), p. 126
El 1946, Tange es va convertir en professor ajudant a la universitat i va obrir el laboratori Tange. L'any 1963 va ser ascendit a professor del Departament d'Enginyeria Urbana. Entre els seus alumnes hi havia Sachio Otani, Kisho Kurokawa, Arata Isozaki, Hajime Yatsuka i Fumihiko Maki.
Reconstrucció postguerra miniatura|Museu Memorial de la Pau d'Hiroshima que mostra un eix amb un cenotafi i una cúpula de la bomba atmosfèrica (1955) L'interès de Tange pels estudis urbans el va posar en una bona posició per gestionar la reconstrucció de la postguerra. L'estiu de 1946 va ser convidat per la Junta de Rehabilitació de Danys de Guerra per presentar una proposta per a determinades ciutats danyades per la guerra. Va presentar plans per a Hiroshima i Maebashi.Yorifusa (2003), p. 29 El seu disseny per a un aeroport a Kanon, Hiroshima, va ser acceptat i construït, però un parc al costat del mar a Ujina no ho va ser.Norioki (2003), p. 92
Les autoritats d'Hiroshima van rebre consells sobre la reconstrucció de la ciutat dels consultors estrangers, i el 1947 Tam Deling, un planificador de parcs nord-americà, va suggerir que construïssin un Memorial de la Pau i preservés els edificis situats a prop de la zona zero, directament sota l'explosió de la bomba atòmica.Norioki (2003), p. 96 L'any 1949 les autoritats van promulgar la Llei de reconstrucció del Memorial de la Pau d'Hiroshima, que donava a la ciutat accés a una subvenció especial, i l'agost de 1949 es va convocar un concurs internacional per al disseny del Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima.Diedfendorf, Hein & Yorifusa (2003), p. 95
Tange va rebre el primer premi per un disseny que proposava un museu l'eix del qual travessa el parc, creuant Peace Boulevard i la cúpula de la bomba atòmica. L'edifici s'aixeca sobre columnes massives, que emmarquen la vista al llarg de l'eix de l'estructura.Diedfendorf, Hein & Yorifusa (2003), p. 98
Projectes Centre de la Pau a Hiroshima miniatura|Museu Memorial de la Pau d'Hiroshima, vista al llarg de l'eix (1955) miniatura|Cenotafi, Hiroshima Peace Memorial Park, Japó Les obres del Centre de la Pau van començar l'any 1950. A més de la naturalesa axial del disseny, la disposició és similar a l'arranjament de competició inicial de Tange per al Saló Memorial de l'Esfera de Co-Prosperitat de la Gran Àsia Oriental.Stewart (1987), p. 175
En el disseny inicial, el Museu Memorial de la Pau d'Hiroshima estava dominat per edificis de serveis públics adjacents, que estaven connectats amb ell per passarel·les d'alt nivell. Tange va perfeccionar aquest concepte per situar el museu de manera destacada al centre, separat dels edificis d'utilitat (només un va ser dissenyat posteriorment per ell). A més del simbolisme arquitectònic, va pensar que era important que el disseny se centres al voltant de l'edifici que allotja la informació sobre l'explosió atòmica.Kulterman (1970), p. 17
El museu està construït amb formigó armat nu. La planta principal del museu s'eleva a sis metres sobre el terra en pilots enormes i s'hi pot accedir mitjançant una escala independent. La façana rítmica consta d'elements verticals que es repeteixen cap a fora des del centre. Igual que l'exterior, l'interior està acabat amb formigó en brut; la idea era mantenir les superfícies planes perquè res pogués distreure el visitant del contingut de les exposicions.Kulterman (1970), p. 18
La Plaça de la Pau és el teló de fons del museu. La plaça va ser dissenyada per permetre que 50 mil persones s'apleguessin al voltant del monument de la pau al centre. Tange també va dissenyar el monument del Cenotafi com un arc compost per dos paraboloides hiperbòlics, que es diu que es basa en les tombes cerimonials tradicionals japoneses del període Kofun.Kulterman (1970), p. 18
Santuari d'Ise El 1953 Tange i el periodista i crític d'arquitectura Noboru Kawazoe van ser convidats a assistir a la reconstrucció del Santuari d'Ise. El santuari s'ha reconstruït cada 20 anys i el 1953 va ser la 59a iteració. Normalment el procés de reconstrucció era un afer molt tancat però aquesta vegada la cerimònia es va obrir a arquitectes i periodistes per documentar l'esdeveniment. La cerimònia va coincidir amb la fi de l'ocupació americana i semblava que simbolitzava un nou començament en l'arquitectura japonesa. L'any 1965, quan Tange i Kawazoe van publicar el llibre Ise: Prototype of Japanese Architecture, va comparar l'edifici amb una estructura modernista: una expressió honesta de materials, un disseny funcional i elements prefabricats.Diedfendorf, Hein & Yorifusa (2003), p. 197
Sala de govern de la prefectura de Kagawa La sala de govern de la prefectura de Kagawa a l'illa de Shikoku es va acabar el 1958. L'estil de construcció expressiva es podria comparar amb l'estil Daibutsu vist al Tōdai-ji de Nara.Stewart (1987), p. 207 Les columnes de l'elevació només suportaven càrregues verticals, de manera que Tange va poder dissenyar-les perquè fossin fines, maximitzant les superfícies per al vidre. Encara que el saló ha estat anomenat un dels seus millors projectes,Japan Architect (2005), p. 100 va generar crítiques en el moment de la construcció per confiar massa en la tradició.Kulterman (1970), p. 56 miniatura|La casa de Kenzō Tange (1953)
La pròpia casa de Tange La pròpia casa de Tange, dissenyada el 1951 i acabada el 1953, utilitza una estructura d'esquelet similar aixecada del terra com el Museu de la Pau d'Hiroshima; tanmateix, es fusiona amb un disseny japonès més tradicional que utilitza fusta i paper. La casa es basa en el mòdul tradicional japonès del tatami, amb les habitacions més grans dissenyades per tenir flexibilitat perquè es puguin separar en tres habitacions més petites mitjançant portes corredisses fusuma.Kulterman (1970), p. 28 La façana està dissenyada amb un patró rítmic; comprèn dos tipus de dissenys de façana ("a" i "b") que s'ordenen lateralment en una disposició abaaba. La casa està rematada amb una teulada de dos nivells. La casa de Kazuo Shinohara de 1954 a Kugayama és notablement similar en el seu disseny, tot i que està construïda amb acer i té un ritme més senzill a la façana.Stewart (1987), p. 197
Ajuntament, Kurashiki L'ajuntament de Kurashiki, semblant a una fortalesa, es va dissenyar el 1958 i es va acabar el 1960. Quan es va construir, estava situat a la vora del nucli antic de la ciutat, connectant-lo amb les zones més noves de la ciutat. Kurashiki és més conegut com un lloc turístic per les seves antigues cases d'estil Machiya.Kulterman (1970), p. 92
Situat en una plaça oberta, l'edifici s'assenta sobre columnes massives que es redueixen cap a dins a mesura que s'aixequen. L'elevació consta de taulons horitzontals (alguns dels quals s'ometen per crear finestres) que se superposen a les cantonades en un efecte de "cabana de troncs". L'entrada està coberta amb una pesada marquesina de formigó que s'aixeca a un vestíbul monumental. L'escala d'aquesta sala ascendeix en trams rectes en voladís a l'esquerra i a la dreta. Les parets d'aquest interior són de formigó amb persianes nues perforades per finestres que recorden La Tourette de Le Corbusier. La Sala del Consell és un edifici independent el sostre inclinat del qual té seients al damunt per formar un espai exterior d'actuació.Banham (1978), p. 82
Arenas olímpiques de Tòquio miniatura|Gimnàs Nacional Yoyogi (1964)