El norrèTermcat (o nòrdic antic segons el terme de la germanística avui dia qüestionat) era la llengua germànica parlada pels pobles d'ascendència germànica septentrional (els habitants d'Escandinàvia, Jutlàndia, les illes veïnes i les seves colònies d'ultramar des dels inicis de l'època vikinga fins a l'any 1300 aproximadament). Aquesta llengua sorgí del proto-norrè durant el i, en evolucionar, va donar lloc a totes les llengües escandinaves.
A causa del fet que la majoria dels textos que han sobreviscut provenen de la Islàndia medieval, la variant estàndard de facto d'aquesta llengua és el dialecte occidental, és a dir, els antics noruec i islandès. Aquest fet fa que, a vegades, per parlar del norrè es parli dislandès antic o de noruec antic.
No obstant això, també hi havia la variant oriental d'aquesta llengua, la qual es parlava als assentaments vikings de les actuals Suècia i Dinamarca. No hi havia una separació geogràfica entre els dos dialectes gaire clara. De fet, es poden trobar trets del norrè antic oriental a l'est de Noruega i trets del norrè antic occidental a l'oest de Suècia. A més a més, també hi havia un dialecte anomenat gotlandès antic, el qual s'inclou dins el norrè antic oriental perquè és el menys conegut dels tres dialectes.
Els parlants d'aquests tres dialectes consideraven que tots parlaven una mateixa llengua, i la van anomenar dansk tunga (NAOr) o dönsk tunga (NAOc) fins al .
El norrè era intel·ligible per als parlants d'anglès antic, de saxó antic i de baix alemany, parlat al nord de l'actual Alemanya. Aquesta llengua va evolucionar fins a dividir-se i convertir-se en les llengües noruega, islandesa, sueca, danesa i feroesa.
L'islandès modern és la llengua que menys ha evolucionat a partir del norrè. El feroès també hi conserva moltes similituds, però la forta influència danesa fa que no sigui tan conservador com l'islandès. Encara que les altres llengües han evolucionat més, els parlants de suec, noruec i danès encara s'entenen entre ells gràcies a la gran herència comuna del norrè.
Gramàtica Sistema fonològic vocals tancades valor i [i] í i llarga [iː] y vocal labial anterior [y] ý vocal labial anterior llarga [yː] u [u] ú u llarga [uː]vocals obertesvalor e [ɛ] é e llarga [eː] ø e labial [ø] œ e labial llarga [œː] o o oberta [ɔ] ó o oberta llarga [oː] æ è llarga [ɛː] a [a] á a llarga [aː], o mitjana [ɑː] ǫ o labial [ɒ] Les grafies i el seu valor fonètic El norrè emprà dos sistemes d'escriptura: L'alfabet rúnic, més conegut com a futhark; i l'alfabet llatí, el qual s'introduí amb l'arribada del cristianisme, després de l'any 1000.Cristianisme al web del parlament islandès.
Fou necessari introduir en l'alfabet llatí nous signes per representar tots els sons del norrè. En aquesta taula hi ha totes les vocals del norrè que s'escrivien emprant l'alfabet llatí:
Els símbols ǫ, ę (que no apareixen a la taula) i ø (una à, originalment, sobre la qual se superposaren o o e) no apareixen en textos fins al . Van ser creats per l'ortografia de l'islandès antic per l'autor del seu primer tractat gramatical: æ s'usa en norrè, però Æ només s'empra en l'anglès antic. El norrè, a més a més, té tres diftongs: æi, ǫu i æy. Aquests diftongs, normalment, apareixen com a digrames en els manuscrits.
El símbol þ (o thorn) representava el so (consonant fricativa dental sorda), transcrit en català com th.
El símbol ð (o eth) representava el so (consonant fricativa dental sonora), transcrit en català com dh.
El símbol y representava el so (vocal tancada anterior arrodonida). Aquest símbol amb aquest valor també l'emprava l'anglosaxó.
Accentuació El norrè diferenciava les síl·labes accentuades i no accentuades. L'accent s'emprava, no per a marcar síl·labes tòniques, sinó per a diferenciar les vocals llargues, accentuades, de les curtes, que no duien accent. L'accent es col·locava, normalment, al lexema de la paraula, la qual cosa feia que la majoria de les vegades aquest aparegués a la primera síl·laba de la paraula. No obstant això, en alguns casos el prefix duia l'accent i el radical el perdia. En els noms compostos, cadascun dels elements duia el seu propi accent.
Morfologia Els noms Els noms, en norrè, es classifiquen seguint dos criteris: Pel seu lexema. Pel seu gènere.
Lexemes forts i lexemes febles N'hi ha dues possibilitats: Si el lexema accentuat acaba amb les vocals a, o llarga, i o u aleshores el nom pertany a la declinació forta. Si el lexema accentuat acaba amb les seqüències an, on o in aleshores el nom pertany a la declinació feble. La resta de noms que no compleixen les regles de la declinació forta també pertanyen a la declinació feble. També cal dir que els noms que presenten petites alteracions en la seva pronunciació a causa de la dificultat que suposa pronunciar certes combinacions consonàntiques, com ara els que el lexema dels quals acaben amb l o r, també pertanyen a la declinació feble, tot i les alteracions que presenten en la seva declinació.
El gènere nominal El norrè té tres gèneres: masculí, femení i neutre. El gènere depèn, normalment, de la terminació del lexema del nom. Generalment: els lexemes que acaben amb -a pertanyen al gènere masculí o femení; els lexemes que acaben amb -o llarga pertanyen al gènere femení; els lexemes que acaben amb -u pertanyen al gènere masculí; els lexemes que acaben amb -n, -nd o -r pertanyen als gèneres masculí o femení.
El nombre Originàriament, hi havia tres nombres gramaticals en norrè: el singular, el dual i el plural, com en grec antic. No obstant això, a l'època clàssica el dual s'havia fusionat amb el plural, la qual cosa fa que puguem parlar, en norrè clàssic, de només dos nombres.
Les declinacions nominals El norrè tenia quatre casos, els mateixos que hi ha en alemany modern, és a dir, nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu.
Exemple de la declinació forta: cas singular plural nominatiu*armaz > armr*armōr > armar acusatiu*arma > arm*armanz > arma genitiu*armas > arms*armō > arma datiu*armē > armi*armumz > ǫrmum
(Les formes reconstruïdes del proto-norrè estan precedides per un asterisc i, al seu costat, hi ha les formes en nòrdic antic clàssic.)
Exemple de la declinació feble: cas singular plural nominatiu granni grannar acusatiu granna granna genitiu granna granna datiu granna grǫnnum
Els adjectius Al principi, els adjectius es declinaven com els noms. No obstant això, ja en proto-norrè, s'adoptaren algunes formes pronominals, la qual cosa feu que aparegués la declinació pròpia dels adjectius, fruit de la mescla de les declinacions nominal i pronominal. Les formes que tenen un origen pronominal són: cas singular plural masculífemeníneutremasculífemeníneutre nominatiu - - t ir - - acusatiu (a)n a t - - - genitiu - rar - ra ra ra datiu um ri u - - - Les altres formes empren: terminació en -a per al masculí i el neutre; i la terminació -o per al femení.
Aquesta declinació s'usa quan un adjectiu fa la funció de predicat o modifica un sintagma nominal indefinit. A aquesta declinació se la coneix amb el nom de declinació forta.
Per als sintagmes nominals definits, s'usa la declinació feble. Les seves característiques són: terminació -an per al masculí i el neutre singulars; terminació -ōn per al femení singular; terminació -um per al datiu plural de tots els gèneres i -u per a la resta de casos en plural.
Comparatiu i superlatiu Hi ha dues maneres de fer el comparatiu i el superlatiu en norrè: La majoria d'adjectius empren el sufix -ar per a formar el comparatiu i -ast per a fer el superlatiu, així tenim que: ríkr → comparatiu: ríkari → superlatiu: ríkastr.
però un petit grup d'adjectius fan el comparatiu i el superlatiu amb els sufixos -r i -st, provinents aquests dos d'una inflexió que té el seu origen en la desaparició d'una i final. Seguint aquesta regla, tenim que el comparatiu i el superlatiu d'aquests adjectius queda així: langr → comparatiu: lengri → superlatiu: lengstr.
Els pronoms Els pronoms, en norrè, empren vuit sistemes morfològics diferents: els pronoms personals els pronoms personals de tercera persona els demostratius els possessius els interrogatius els reflexius els relatius els indefinits
Aquests vuit tipus de pronoms tenen formes diferents.
Els pronoms personals S'organitzen en tres nombres (singular, plural i dual) i quatre casos, però no fan diferències entre gèneres. Aquests només són els pronoms de primera i segona persona, i el reflexiu de la tercera. El dual s'empra per a parlar d'accions en les quals actuen només dos individus.
Taula dels pronoms personals: cas singular dual plural nominatiu ek þú - vit it vér ér acusatiu mik þik sik okkr ykkr oss yðr genitiu mín þín sín okkar ykkar vár yðar datiu mér þér sér okkr ykkr oss yðr
Els pronoms personals de tercera persona Els pronoms personals de tercera persona, a diferència dels pronoms de primera i segona, distingeixen entre els gèneres masculí, femení i neutre i correspon a un radical germànic caracteritzat pel prefix h-. En norrè, aquest sistema només s'empra en el singular dels gèneres masculí i femení. El genitiu, en plural, empra la mateixa declinació per als adjectius i per als pronoms.
Declinació dels pronoms de tercera persona : cas masculí femení nominatiu hann hon acusatiu hann hana genitiu hans hennar datiu honum henni
Els pronoms demostratius En norrè hi ha dos tipus de pronoms demostratius: els demostratius de distància, els quals són formats per dos paradigmes, són sa (que només s'usa per al nominatiu singular de gèneres masculí i femení) i þa: cas singular plural masculí femení neutre masculí femení neutre nominatiu sá sú þat þeir þær þau acusatiu þann þá þat þá þær þau genitiu þess þeirrar þess þeirra þeirra þeirra datiu þeim þeirra því þeim þeim þeim
i els pronoms demostratius de proximitat. Aquests últims tenen el seu origen en els demostratius de distància, però hi afegeixen els sufixos -si i -a, quedant aquests com els demostratius del proto-norrè com ara þansi. A causa de l'afegiment d'aquests sufixos, els radicals varien molt com a resultat de l'aparició de les consonants subjacents, la qual cosa fa que la declinació d'aquest tipus de pronoms sigui molt irregular.
Els verbs El norrè, de la mateixa manera que la resta de llengües germàniques, fa la distinció entre els verbs forts i febles. Els verbs febles són aquells que, en la seva declinació, el lexema no mostra cap mena d'alteració i els temps verbals es formen mitjançant la suma dels sufixos i prefixos necessaris. Els verbs forts, en canvi, són aquells que presenten una alteració de tipus vocàlic en el seu lexema en determinats temps verbals. El sistema temporal del norrè es basa en les formes del passat per formar la resta de temps. Aquest sistema de formació dels temps verbals es pot trobar en altres llengües, especialment en les semítiques com l'àrab.
Distribució geogràfica miniatura|Domini aproximat del norrè l'any 900:
L'islandès antic era gairebé idèntic al noruec antic i ambdós formaven el dialecte occidental del norrè. El dialecte oriental es parlava a Suècia i Dinamarca i en assentaments vikings de Rússia,Article Nordiska språk, section Historia, subsection Omkring 800–1100, in Nationalencyklopedin (1994). Anglaterra i Normandia. El gotlandès antic es parlava a l'illa de Gotland i en alguns assentaments a l'est del mar Bàltic. En el , el norrè era la llengua més parlada a Europa. S'estenia des de Vinland fins al Volga. El punt de Rússia on va sobreviure més temps va ser a Nóvgorod: desaparegué d'aquesta ciutat al .
Descendents actuals Els descendents del norrè antic occidental són les llengües islandesa, noruega (nynorsk) i feroesa i l'extinta llengua norn, parlada a les illes Orcades i Shetland. Del norrè antic oriental descendeixen les llengües sueca, danesa i noruega (bokmål). El noruec (bokmål) en un principi pertanyia al dialecte occidental, però va rebre una gran influència oriental.