El Segon Imperi Búlgar (en búlgar: Второ българско царство, Vtorо Balgarskо Tsartsvo; en català medieval: Imperi de Latzaura) fou un estat medieval que existí entre els anys 1185 i 1396 (o 1422). Com a successor del Primer Imperi Búlgar, arribà al seu màxim poder sota els regnats de Kaloian i d'Ivan II, per caure posteriorment en un període de decadència que finalitzà amb la conquesta de l'Imperi Otomà el 1396. Fou el precedent del Principat que originà el Regne de Bulgària el 1878.
El 1018 l'emperador Basili II derrotà els búlgars i conquerí el Primer Imperi Búlgar, que passà a formar part de l'Imperi Romà d'Orient. L'Església Ortodoxa Búlgara fou subordinada a l'autoritat del Patriarcat de Constantinoble, i a l'aristocràcia i als familiars del deposat tsar búlgar se'ls donaren títols de l'aristocràcia romana d'Orient.
Antecedents Una tribu búlgara liderada per Asparukh Khan, es va desplaçar a l'oest i va ocupar el sud de l'actual Bessaràbia. Després d'una victoriosa guerra contra els romans l'any 680, el kanat d'Asparukh va conquerir Mèsia i Dobrudja i va ser reconegut com a estat independent pel tractat firmat amb els romans l'any 681. Aquell any és el que es considera com a l'any de fundació de l'actual Bulgària.
Com a resultat de dècades de conflicte amb l'Imperi Romà d'Orient, a principis del , Joan Ladislau de Bulgària provà de negociar una treva amb l'emperador romà, Basili II per consolidar la seva posició però les negociacions fracassaren i Joan Ladislau mantingué la resistència en un intent fallit de fer recular els romans. Durant el seu regnat, intentà reforçar l'exèrcit búlgar, reconstruí nombroses fortaleses búlgares i fins i tot totalment sotmesa llançà un contraatac, però acabà perdent la vida el 1018 en la batalla de Dirràquion. Després de la seva mort, la seva vídua, l'emperadriu Maria, es rendí finalment a Basili II juntament amb el patriarca i la majoria dels nobles. Ben aviat, l'emperador romà extingí els últims focus de resistència i posà fi al Primer Imperi Búlgar.
El Segon Imperi Búlgar El desastrós govern de l'emperador romà d'Orient Andrònic I Comnè va empitjorar la situació de la pagesia i la noblesa búlgara. El primer acte del seu successor Isaac II Àngel va ser imposar un impost extra per finançar el seu casament. Pere i Ivan Assèn es van presentar davant el nou emperador i li van demanar ser acceptats com a generals del seu exèrcit a canvi de terres, la resposta d'Isaac II va ser una humiliant bufetada. Quan van tornar a Bulgària, aprofitant el descontentament de la gent perquè Isaac havia apujat els impostos per les despeses el seu matrimoni, els van aixecar apel·lant al patriotisme i dient que sant Demetri, el sant patró dels búlgars, els enviava. Isaac II va confiar el control de la sublevació al seu oncle, el sebastocràtor Joan Àngel Ducas, però fou derrotat i fet presoner a Tessalònica. En substitució d'aquest va enviar a Joan Cantacouzè. Els rebels búlgars van reconèixer Pere Assèn com a rei donant inici al Segon Imperi Búlgar amb el suport dels descendents dels antics colons romans a Tessàlia i Macedònia que havien emigrat més enllà del Danubi per escapar-se de la rapacitat d'Isaac i es van barrejar amb tribus d'eslaus originant el poble dels valacs. La capital Veliko Tàrnovo es convertí en un important centre cultural.
A mitjan 1187, Isaac va enviar contra els búlgars el general Aleix Branàs, que havia vençut definitivament als normands del Regne de Sicília en la batalla de Demetritzes però en lloc de lluitar contra els rebels es va proclamar emperador romà d'Orient i va amenaçar de fer servir el seu exèrcit contra Constantinoble si no el reconeixien, però fou assassinat poc després pel cunyat de l'emperador Conrad de Montferrat. Aprofitant el descontrol, els búlgars van fer pillatge per Tràcia, sense que els romans d'Orient poguessin fer res per evitar-ho. En una ocasió els dos exèrcits es van enfrontar a la fortalesa de Lardea però no hi va haver un resultat decisiu i els búlgars es van retirar amb el seu botí cap al nord dels Balcans. Cap a finals del 1186, Isaac II va iniciar la segona campanya contra Bulgària, però el seu exèrcit es va veure forçat a passar l'hivern a Sofia, cosa que va donar temps als búlgars a preparar-se per la invasió. Els romans d'Orient van assetjar la ciutat de Lòvetx però no la van poder conquerir i van signar un armistici que, de facto, era el reconeixement de la independència búlgara.
miniatura|Bulgària durant el tsarat de Kaloian Assèn Un boiar anomenat Ivanko va matar Ivan Asen I el 1196 i va ser succeït pel seu germà petit Kaloian Assèn, qui aprofità la destrucció de l'Imperi Romà d'Orient durant la Quarta Croada per estendre els seus dominis pel baix Danubi, Sofia, Macedònia i la Tràcia fins a la mar de Màrmara. El mateix 1204 es feu coronar pel legat d'Innocenci III, i quan la població local va expulsar la guarnició d'Adrianòpolis i l'emperador Balduí s'apressà a intentar recuperar-la, La batalla tingué lloc el 14 d'abril de 1205 i fou una completa victòria búlgara, que va destruir quasi per complet a l'exèrcit llatí i va capturar l'emperador Baldui, que va caure presoner de Kaloian, i Lluís I de Blois va morir. Kaloian va saquejar Tràcia i Macedònia després de la seva victòria sobre els llatins i va atacar el Regne de Tessalònica prenent Serres, Veria i Moglena, i Enric I de Flandes, regent de l'Imperi Llatí va llançar una contrainvasió contra Bulgària al juny però no va poder capturar ni Adrianòpolis ni Demòtica. Kaloian va tornar a Veliko Tàrnovo després que esclatés una revolta contra ell, va tornar a envair Tràcia el gener de 1206 i va capturar Rousion i destruir la majoria de les fortaleses al llarg de la Via Egnàcia, fins a Athira. La massacre i la captura dels seus compatriotes van indignar els grecs a Tràcia i Macedònia que es van adonar que Kaloian els era més hostil que els llatins i els ciutadans d'Adrianòpolis i Demòtica es van dirigir a Enric oferint la seva submissió, que fou acceptada i Teodor Branàs va prendre possessió de les dues ciutats. Kaloian va atacar Demòtica al juny, però els croats el van obligar a aixecar el setge però poc després que Enric fos coronat emperador el 20 d'agost, Kaloian va destruir Demòtica i va posar setge a Adrianòpolis, però Enric el va obligar a retirar les seves tropes de Tràcia i va irrompre a Bulgària, on va alliberar 20.000 presoners. Mentrestant, Bonifaci I de Montferrat havia recuperat Serres per Tessalònica. Kaloian va aliar-se amb Teodor I Làscaris, emperador de Nicea que havia iniciat una guerra contra l'emperador de Trebisonda David Comnè, aliat dels llatins i va envair Tràcia, obligant a Enric a retirar les seves tropes d'Àsia Menor. Kaloian va assetjar Adrianòpolis l'abril de 1207, utilitzant trabuquets, però els defensors van resistir i un mes més tard, els cumans van abandonar el setge perquè volien tornar a les estepes pòntiques, cosa que va obligar Kaloian a aixecar el setge. Enric va concloure una treva amb Làscaris el juliol de 1207 i Bonifaci de Tessalònica va reconèixer la seva sobirania a Kypsela a Tràcia i en el seu camí de tornada a Tessalònica va ser emboscat i mort pels búlgars a Mosinòpolis el 4 de setembre i Kaloian es va dirigir a Tessalònica, va posar setge a la ciutat i va morir durant aquest.
miniatura|Bulgària durant el tsarat de Boril Boril, fill d'una germana de Kaloian, Pere i Ivan Assèn es va casar amb la vídua de Kaloian i es va apoderar del tron. Ivan Assèn va fugir de Bulgària permetent a Boril reforçar la seva posició però Aleix Slav no el va reconèixer i va assegurar el seu domini al massís del Ròdope. Boril va marxar cap a Tràcia per reconquerir la regió el maig de 1208 i Enric I de Flandes va dirigir personalment el seu exèrcit contra Boril, forçant-lo a retirar-se a Filipòpolis, on fou derrotat el 8 de juliol. Mentre Boril feia la guerra contra els llatins, Esteve el Primercoronat de Sèrbia va envair Macedònia i va ocupar la terra entre els rius Struma i Vardar concedint els territoris ocupats a Strez però va deixar les tropes sèrbies a la regió per assegurar-se la seva lleialtat. Boril va llançar campanyes militars sense èxit contra l'Imperi Llatí i el Regne de Tessalònica durant els primers anys del seu regnat. Va convocar el sínode de l'Església búlgara a principis de 1211 que condemnar el bogomilisme per heretgia. Després d'esclatar un aixecament contra ell a Vidin entre 1211 i 1214, va buscar l'ajuda d'Andreu II d'Hongria, que va enviar reforços per reprimir la rebel·lió. Boril desitjava la pau perquè ja s'havia adonat que no seria capaç de recuperar els territoris tracis perduts per l'Imperi Llatí i Enric volia la pau amb Bulgària per reprendre la seva guerra contra Teodor I Làscaris. Després de llargues negociacions, Enric es va casar amb Maria de Bulgària, la fillastra de Boril a finals de 1213 o principis de 1214. Després de la mort d'Enric el 1216, Andreu va deixar Hongria per liderar la Cinquena Croada, i Ivan Assèn ho va aprofitar per tornar a Bulgària, capturant i cegant Boril a Veliko Tàrnovo el 1218.
Ivan II Assèn succeí Boril el 1218, durant el regnat del qual el país visqué un moment de gran esplendor política i cultural i expandí els seus dominis per Albània, l'Epir (1230), Macedònia i Tràcia. Després de la desastrosa derrota del despotat de l'Epir pel Segon Imperi Búlgar en la batalla de Klokòtnitsa de 1230, els territoris conquerits per Teodor I Làscaris als llatins es van sotmetre a Ivan II Assèn de Bulgària i els búlgars van entrar amb poca resistència a Albània i Dirràquion. Manuel, germà de Teodor, casat amb una filla d'Ivan Assèn, va prendre i conservar el poder a l'Epir, Etòlia, Acarnània i part de Tessàlia, perquè es va reconèixer vassall del tsar de Bulgària, i l'Imperi de Nicea va començar a conquerir de territoris a Grècia. L'emperador Joan III Ducas Vatatzes de Nicea va celebrar una aliança amb Bulgària, que el 1235 va donar lloc a una campanya conjunta contra l'Imperi Llatí que va assetjar Constantinoble infructuosament.
El 1235 Germà II de Constantinoble va restaurar el Patriarcat Búlgar, independent i reconegut pels patriarques orientals.
Ivan II Assèn va enviar enviats a Hongria abans del maig de 1240, probablement perquè volia forjar una aliança defensiva contra els mongols, que havien estès la seva autoritat fins al Baix Danubi després de la conquesta de Kíev el 6 de desembre de 1240. L'expansió mongola va obligar desenes de prínceps i boiars russos desposseïts a fugir a Bulgària. Els cumans que s'havien establert a Hongria també van fugir a Bulgària després que el seu cap, Köten, fos assassinat el març de 1241. La data de la mort d'Ivan Assèn és desconeguda però Asen probablement va morir al maig o juny de 1241.
Després del restabliment de l'Imperi Romà d'Orient, els successors de Ivan II Assèn no pogueren conservar un territori tan extens, que fou reconquerit pels romans d'Orient.
Kaliman Assèn I de Bulgària només tenia set anys quan va succeir el seu pare. Tot i que cap font primària proporciona informació sobre el govern del país durant el regnat del monarca menor, Bulgària estava evidentment governada per un o més regents. L'historiador Alexandru Madgearu proposa que el germà d'Ivan Asen, Alexandre, va ser probablement l'únic regent de Kaliman; altres estudiosos diuen que es va establir un consell de regència sota el lideratge del patriarca Joaquim I. Bulgària, l'Imperi Llatí i l'Imperi de Nicea van signar una treva de dos anys poc després de l'ascensió de Kaliman Asen. El 1242 els tàtars van devastar Bulgària després que el Regne d'Hongria fou saquejat i destruït després de la derrota en la batalla de Mohi, morí amb dotze anys en juliol o agost de 1246.
El 1265 l'emperador romà d'Orient Miquel VIII Paleòleg, que havia recuperat Constantinoble el 1261, va establir una aliança el 1265 amb Nogai Noyan contra Constantí Tikh, i va assolar les ciutats búlgares a la costa de la mar Negra.