miniatura|Pell humana: 1 - epiteli, 2 - epidermis, 3 - dermis, 4 - subcutis La pell és el tegument resistent i flexible que recobreix la superfície del cos i que continua, als orificis naturals, amb les mucoses que entapissen els aparells respiratori, digestiu i genitourinari.Entrada "Pell". Diccionari enciclopèdic de medicina. És l'òrgan dels animals que actua com a barrera protectora i aïlla l'organisme del medi que l'envolta. Actua protegint-lo i contribueix a mantenir íntegres les seves estructures, alhora que té un paper com a sistema de comunicació amb l'entorn. La paraula pell prové del nom pellis en llatí clàssic. L'adjectiu "cutani/cutània" significa literalment "de la pell" (del llatí cutis, 'pell viva').
La pell està constituïda per una capa epitelial ectodèrmica més externa –l'epidermis–, una capa d'origen mesodèrmic –el derma o corium cutani–, i una capa més profunda, el teixit subcutani o pannicle adipós –hipoderma–. El desenvolupament embrionari de la pell en els mamífers comença poc després de la gastrulació. El conjunt de l'epidermis i del derma és anomenat cutis. Els annexos cutanis són les glàndules sudorípares (ecrines, apocrines i apoecrines), els fol·licles pilosos (pèls) amb les seves glàndules sebàcies i les ungles. Les seves funcions són, entre d'altres, la d'aïllament, regulació de la temperatura i de sensibilitat.
La pell és una coberta exterior suau dels animals, en particular d'un vertebrat. Altres estructures similars d'origen animal, com l'exoesquelet dels artròpodes o les petxines dels mol·luscs tenen un origen diferent, i també tenen una estructura i una composició química diferent. En els mamífers, la pell és l'òrgan més gran del sistema tegumentari format per diverses capes de teixit ectodèrmic, i protegeix els músculs subjacents, els ossos, els lligaments i els òrgans interns. La pell és de diferent naturalesa segons es tracti d'amfibis, rèptils o ocells.Alibardi L. (2003). "Adaptation to the land: The skin of reptiles in comparison to that of amphibians and endotherm amniotes". J Exp Zoolog B Mol Dev Evol. 298 (1), pp: 12-41. Tots els mamífers tenen una mica de pèl a la pell; fins i tot els mamífers marins, com el dofí, que semblen no tenir pèl. Com que interacciona amb el medi ambient, la pell té un paper fonamental en la protecció del cos contra organismes patògens, i la pèrdua excessiva d'aigua. A la pell de l'home es produeix més secreció sebàcia que a la de la dona. Això és degut a la major quantitat d'andrògens (hormona sexual masculina) produïts per l'home. Com a conseqüència, la pell masculina és més gruixuda, i presenta més greix que la femenina.
La pell danyada tracta de restablir-se mitjançant la formació de cicatrius (teixit cicatricial). La pell pot patir diverses malalties, denominades dermatitis -com, per exemple, la seborrea- o dermatosis, molt comunes en la gent gran. Són estudiades principalment per la dermatologia i l'anatomia patològica; així com per la dermatopatologia, una subespecialitat mèdica en auge que integra coneixements d'aquestes dues disciplines.
Les malalties de la pell representen un problema no menor pel que fa a les seves implicacions negatives, tant socioeconòmiques com sobre la qualitat de vida, sobretot en els països en vies de desenvolupament.
Fisiologia La pell té una importància capital en la vida d'un organisme. Està adaptada per a exercir funcions diferents, ja que constitueix la principal intercomunicació entre l'organisme i el medi ambient.Montagna, W. (1968). The Structure and Functions of Skin, 2a edició, Academic Press: Nova York, Londres. Redueix, en allò que és possible, els efectes potencialment nocius de les agressions ambientals, mecàniques, osmòtiques, químiques, tèrmiques i lluminoses; s'oposa a la invasió per part dels microorganismes i regula l'intercanvi de calor amb l'entorn mitjançant certs mecanismes neurovasculars amb el suport de les propietats d'aïllament tèrmic de determinades capes de la pell.Gray, Anatomia, p. 1332 A la seva superfície hi ha una rica microbiota, encarregada d'oferir protecció contra els patògens i d'assegurar l'estabilitat de la pel·lícula hidrolipídica que la cobreix.
Cada capa de la pell fa possible la realització d'unes funcions específiques. L'epidermis és la barrera primària davant una possible lesió mecànica, la dessecació i la invasió microbiana, i més especialment, l'estrat corni extern, molt impermeable a l'aigua i força inert des del punt de vista químic.
Estructura en humans i altres mamífers miniatura|Les tres capes de la pell: l'epidermis, el derma i teixit subcutani (hipoderma). Es pot observar un fol·licle pilós, una glàndula sudorípara i una glàndula sebàcia.
On hi ha orificis naturals entra en contacte amb les mucoses dels tractes respiratori, digestiu i urogenital, i allà es modifica per donar lloc a les unions mucocutànies.Gray, Anatomia, p. 1332 Es compon de tres capes de teixits diferenciats: la més externa és l'anomenada epidermis, la del mig, derma, i la més profunda, hipoderma.
De manera més coherent, es poden considerar dues capes fonamentals, l'epidermis i la derma, amb unes propietats, estructura i origen embriològic diferents, i una tercera capa de teixit cel·lular subcutani que es troba unida als teixits inferiors mitjançant una aponeurosi profunda que és densa i fibrosa. Gray, Anatomia, p. 1333 El pes aproximat de l'epidermis i la derma en un adult pot representar uns 4 kg de pes.Enciclopèdia de Medicina i Salut, vol. I, p. 19
Epidermis miniatura|Estrat corni (ES). Microscopi òptic. 150X. Tinció: Tricròmic de Masson. L'epidermis es compon en la seva majoria de queratinòcits, que es troben segmentats en l'estrat corni, a més d'un factor important que són els melanòcits, també anomenats pigmentòcits, que donen la pigmentació a la pell i que es troben justament sobre l'estrat germinatiu. A la pell, des del punt de vista histològic, es poden apreciar cèl·lules de Langerhans i limfòcits, que s'encarreguen de donar protecció immunològica, a més de trobar mecanoreceptòcits o cèl·lules de Merkel. Aquestes cèl·lules ovals són mecanoreceptors de tipus I, adherits als queratinòcits basals per unions desmosòmiques i localitzats a zones d'alta sensibilitat tàctil. Es troben als dits, llavis, punts de la cavitat oral i a la capa externa de l'arrel del fol·licles pilosos.
Els estrats o capes de l'epidermis, és a dir, cadascuna de les capes de teixit diferenciat disposades les unes damunt de les altres, són:Entrada "Estrat". Diccionari enciclopèdic de medicina. Estrat basal. És el més profund de l'epidermis, i està compost per una sola capa de cèl·lules cilíndriques amb el nucli ovoide. La cara interna o basal d'aquestes cèl·lules està eriçada de digitacions fines o petites arrels que estableixen la unió entre l'epidermis i el derma. També és anomenat estrat cilíndric. Estrat espinós o estrat germinatiu. Està format per diverses capes de cèl·lules polièdriques, proveïdes d'espines primes que s'uneixen a altres semblants de les cèl·lules adjacents i formen ponts intercel·lulars, anomenats fibres plasmàtiques o tonofibril·les. Estrat granulós. Està compost de 3 a 5 capes de cèl·lules aplanades proveïdes de grànuls de queratohialina. Quan els queratinòcits arriben a l'última capa d'aquest estrat les cèl·lules epidèrmiques moren i, en morir, aboquen el seu contingut a l'espai intercel·lular. Estrat lúcid. Es distingeix per tenir una zona molt prima de característiques eosinòfiles (amb afinitat per l'eosina). Els nuclis comencen a degenerar en les cèl·lules externes de l'estrat granulós i desapareixen en l'estrat lúcid. S'observa com una banda clara i brillant, formada per cèl·lules sense nucli o amb el nucli molt alterat. Estrat corni. És la capa més superficial de l'epidermis. Format per cèl·lules planes queratinitzades (mortes) sense nucli, també anomenades cèl·lules còrnies. Aquesta capa es distingeix per ser la més gruixuda, ja que està formada per diverses capes, generalment molt nombroses, de cèl·lules mortes, sense nucli, còrnies i aplatades, que contenen queratina. Estrat disjuntiu. És el conjunt de les capes més superficials de l'estrat corni, format per cèl·lules còrnies que es desprenen constantment. També és anomenat capa disjuntiva de descamació.
Les cèl·lules que migren des de l'estrat germinatiu triguen a escatar-se al voltant d'unes 4 setmanes. Això depèn de la raça i gènere, i també de l'espècie en el cas dels animals. Val a dir que la majoria de mamífers comparteixen aquestes característiques estratals. Si la descamació es fa en menys de 2 setmanes o en més de 4 setmanes es considera un estat patològic, el qual pot ser degut a alteracions congènites o formar part de les manifestacions d'una malaltia sistèmica.
La tinció habitual emprada en les tècniques histològiques és la d'hematoxilina i eosina. La tinció tricròmica de Masson és molt útil en material de biòpsia. Per a l'estudi ultraestructural de l'epidermis calen tècniques de microscòpia electrònica. Una altra tinció per a microscòpia òptica no molt usual és la tinció de Matoltsy i Parakkal, específica per l'estudi de les disqueratosis.
Derma El derma o dermis és una capa profunda de teixit conjuntiu moderadament dens que presenta abundància de fibres de col·lagen i elàstiques que es disposen de forma paral·lela i que li donen a la pell la consistència i elasticitat característica. Consisteix en una xarxa de fibres col·làgenes, amb un contingent considerable de fibres elàstiques, proteoglicans (àcid hialurònic, sulfat de condroïtina i sulfat d'heparina), fibronectina i altres components de la substància fonamental, vasos sanguinis, vasos limfàtics i nervis. En algunes zones de la superfície cutània (aèrola mamària, penis, escrot, perineu, llavis majors) hi ha també fibres musculars llises del derma.Entrada "Derma". Diccionari enciclopèdic de medicina.
El derma és entre vint i trenta vegades més gruixut que l'epidermis. S'hi troben els annexos cutanis –cornis (pèls i ungles) i glandulars (glàndules sebàcies i sudorípares)– els vasos sanguinis i els nervis. L'epidermis i el derma es mantenen units per la membrana basal, una capa de proteïnes i altres substàncies químiques secretades en part per cèl·lules epidèrmiques.Enciclopèdia de Medicina i Salut, vol. I, p. 22.
Histològicament s'hi distingeixen dues zones no ben delimitades: la capa o estrat papil·lar i la capa o estrat reticular. Estrat papilar. Compost per teixit connectiu lax, fibres de col·lagen tipus III, i nanses capil·lars. És la més superficial i rep aquest nom perquè hi ha les papil·les dèrmiques, unes eminències que faciliten la nutrició de l'epidermis. Consta d'un estrat connectiu lax amb algunes fibres elàstiques i abundants cèl·lules conjuntives i vasos sanguinis. Estrat reticular. Més profund, està compost per teixit connectiu dens, fibres de col·lagen tipus I, fibres elàstiques, i on es troben mastòcits, reticulòcits i macròfags. Per tant, es caracteritza per la presència de fibres col·làgenes més gruixudes i per l'escassetat de cèl·lules i vasos; les fibres elàstiques hi formen xarxes ben robustes i es condensen al voltant dels fol·licles pilosos i de les glàndules sudorípares i sebàcies. En la seva porció inferior s'observa una capa de múscul llis que conforma al múscul piloerector. A la pell facial existeix musculatura de tipus múscul estriat on hi ha fixació dels músculs de la mímica en la dermis.
Hipodermis