miniatura|256x256px| Una representació francesa del de l'ordre social tripartit de l'edat mitjana: Oratores ("els que resen"), Bellatores ("els que lluiten") i Laboratores ("els que treballen").Els estaments, els tres estaments, els tres estats o els tres braços (per al cas específic de la Corona d'Aragó) eren els grans ordres de jerarquia social utilitzats a la cristiandat (Europa cristiana) des de l'edat mitjana fins a l'inici de l'Europa moderna. Al llarg del temps i llocs es van desenvolupar diferents sistemes per classificar els membres de la societat en estaments. Aquesta forma d'organització social característica de l'antic règim, es coneix com societat estamental.
El sistema més conegut és el francès de l'anomenat Ancien Régime (Antic Règim), un sistema de tres estaments existent fins a la Revolució Francesa (1789-1799). La monarquia incloïa el rei i la reina, mentre que el sistema estamental estava format per clergues (el primer estament), nobles (segon estament), camperols i burgesos (tercer estament). En algunes regions, especialment a Escandinàvia i Rússia, els burgesos (la classe mercant urbana) i els comuns rurals es van dividir en estaments separats, creant un sistema de quatre estaments amb els comuns rurals en el darrer esgraó: el quart estat. A més, els pobres no propietaris podien quedar fora dels estaments, deixant-los sense drets polítics. A Anglaterra, va evolucionar un sistema de dos estaments que combinava noblesa i clergat en un estament senyorial junt amb un de "comuns" com a segon. Aquest sistema va produir les dues cambres del parlament, la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords. Al sud d'Alemanya, es va utilitzar un sistema de tres estaments entre noblesa (prínceps i alt clergat), cavallers i burgesos. A Escòcia, els tres estaments eren el clergat, la noblesa i la burgesia, representant aquesta darrera tant la classe mitjana com la baixa. Els estaments hi formaven el parlament escocès. Al Principat de Catalunya, les arrels de la institució parlamentària a Catalunya fou l'organització en els Tres Braços: el "braç militar" amb representants de la noblesa feudal, el "braç eclesiàstic" amb representants de la jerarquia religiosa i el braç reial (o braç popular) amb representants dels municipis lliures sota privilegi reial.
Avui dia, els termes tres estaments o estats de vegades es poden reinterpretar per referir-se a la moderna separació de poders dels estats en el poder legislatiu, executiu i judicial. A més, el terme modern del quart poder sol referir-se a forces fora de l'estructura de poder establerta (evocant els sistemes medievals dels tres estaments), habitualment fent referència a la premsa o als mitjans independents. Històricament, a l'Europa del Nord i de l'Est, el quart era una divisió del tercer estament, i podia estar format per plebeus rurals.
Mobilitat social Durant l'edat mitjana, ascendir cap a altres classes socials era poc freqüent i molt difícil.
L’Església medieval era una institució on la mobilitat social era més probable que s'arribés a un cert nivell per als plebeus (generalment a la del vicari general o l’ abat/abadessa). Normalment, només la noblesa era nomenada per als càrrecs més elevats de l'església (bisbes, arquebisbes, caps d'ordes religiosos, etc.), tot i que la baixa noblesa podia aspirar als càrrecs més elevats de l'església. Com que el clergat no es podia casar, aquesta mobilitat es limitava teòricament a una generació. El nepotisme era freqüent en aquest període.
Una altra forma possible d'ascendir de la seva posició social era a través d'un èxit militar o comercial excepcional. Aquestes famílies eren poc habituals i el seu ascens a la noblesa va requerir el patrocini reial d'alguna manera. No obstant això, com que les línies nobiliàries es podien extingir de forma natural, eren necessaris alguns ennobliments periòdicament.
Dinàmica "L'especulació política medieval està impregnada d'una medul·la amb la idea d'una estructura de la societat basada en ordres diferents", va observar Johan Huizinga.Huizinga The Waning of the Middle Ages (1919, 1924:47). Els termes pràcticament sinònims estament i ordre designaven una gran varietat de realitats socials, no tan sols limitades a una classe, sinó també totes les funcions socials, cada ofici, cada agrupació reconeixible.
Aquesta visió estàtica de la societat es basava en posicions heretades. Els plebeus eren universalment considerats l'ordre més baix. Hi havia una necessària dependència dels estaments més alts respecte la producció dels plebeus però, sovint, dividia encara més la gent comuna, altrament igual, en burgesos de les ciutats i pobles del regne, i els camperols i serfs de les terres i pobles circumdants del regne. L'estament i la posició d'una persona en general eren heretats del pare i de la seva ocupació, de manera similar a una casta dins d'aquest sistema. A moltes regions i regnes també hi havia grups de població nascuts fora dels estaments específicament existents al lloc.
Els òrgans legislatius o òrgans assessors de la monarquia s'agrupaven tradicionalment al llarg d'aquests estaments, estant el monarca per sobre dels tres estaments. Les reunions dels estaments es van convertir en primers parlaments legislatius i judicials. Sovint els monarques intentaven legitimar el seu poder exigint-los juraments de fidelitat. Avui dia, a la majoria de països, els estaments han perdut tots els seus privilegis legals i són principalment d'interès històric i nominal. La noblesa pot ser una excepció, per exemple a causa de la legislació contra falsos títols; de la mateixa manera, el govern britànic manté la distinció històrica de forma testimonial: la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns.
Un dels primers pamplets polítics que tractava aquestes idees fou "Què és el tercer estat? " (en francès: Qu'est-ce que le tiers-état?). Va ser escrita per l'abat Emmanuel Joseph Sieyès el gener de 1789, poc abans de l'inici de la Revolució Francesa.
Antecedents Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, es van desenvolupar nombrosos regnes geogràfics i ètnics entre els pobles propis d'Europa, que van afectar la seva vida secular del dia a dia; juntament amb aquests, la creixent influència de l'Església catòlica i del seu Papat va afectar la vida i les decisions ètiques, morals i religioses de tothom. Això va conduir a la dependència mútua entre els poders seculars i religiosos per a la guia i la protecció públiques, però amb el pas del temps i amb el poder creixent dels regnes, les realitats seculars competidores es van diferenciar cada cop més de l'idealisme religiós i de les decisions de l'Església.
Els nous senyors de la terra es van identificar principalment com a guerrers, però com que les noves tecnologies de guerra eren costoses, i els lluitadors necessitaven recursos materials importants i de temps ociós considerable per entrenar-se, es van haver de cobrir aquestes necessitats. La transformació econòmica i política del camp en el període es va omplir amb un gran creixement de la població, la producció agrícola, les innovacions tecnològiques i els centres urbans; els moviments de reforma i renovació van intentar aguditzar la distinció entre els estatus clerical i laic, i el poder, reconegut per l'Església, també va tenir el seu efecte.
Al seu llibre The Three Orders: Feudal Society Imagined, el medievalista francès Georges Duby ha demostrat que, en el període 1023-1025, el primer teòric que va justificar la divisió de la societat europea en els tres estaments va ser Gerard de Cambrai, el bisbe de l'arquebistat de Cambrai, al nord de França.Georges Duby, The Three Orders: Feudal Society Imagined, Part 1
Com a resultat de la controvèrsia d'investidura de finals del segle XI i principis del , el poderós càrrec de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic va perdre gran part del seu caràcter religiós i va mantenir una preeminència universal més nominal que no pas real sobre altres governants, tot i que va variar. La lluita per la investidura i el moviment reformista també va legitimar totes les autoritats seculars, en part per la seva obligació de fer complir la disciplina.Encyclopædia Britannica, "History of Europe – Middle Ages – From territorial principalities to territorial monarchies"
Als segles i els pensadors argumentaven que la societat humana consistia en tres ordres: els que resen, els que lluiten i els que treballen. L'estructura del primer ordre, el clergat, ja existia el 1200 i va romandre intacta individualment fins a les reformes religioses del . El segon ordre, els que lluiten, era el rang políticament poderós, ambiciós i perillós. Els reis es van esforçar per assegurar-se que no es resistís a la seva autoritat. La categoria general dels que treballen (específicament aquells que no eren guerrers o nobles cavallers) es va diversificar ràpidament després del segle XI en el món viu i enèrgic de camperols, artesans qualificats, comerciants, financers, professionals laics i empresaris, que junts impulsaven l'economia europea fins als seus èxits més importants.Encyclopædia Britannica, "History of Europe – Middle Ages – From territorial principalities to territorial monarchies – The three orders"
Al , la majoria dels pensadors polítics europeus van acordar que la monarquia era la forma ideal de governança. Això es deu al fet que imitava a la terra el model establert per Déu per a l'univers; va ser la forma de govern dels antics hebreus i la base bíblica cristiana, l'Imperi Romà posterior, i també els pobles que van succeir Roma després del .
Regne de França La França sota l'Antic Règim (abans de la Revolució Francesa) dividia la societat en tres estaments: el Primer Estat (clergat); el Segon Estat (noblesa); i el Tercer Estat (plebeus). Es considerava que el rei no pertanyia a cap estament en concret. miniatura|335x335px| Representació dels Tres estaments sota la senyoria de Jesucrist. Se'ls etiqueta "Tu supplex ora" (reses), "Tu protege" (tu protegeixes), "Tuque labora" (i tu treballes).
Primer Estament El primer estament comprenia tot el clergat i els religiosos, tradicionalment dividits en clergues "superiors" i "inferiors". Tot i que no hi havia una demarcació formal entre les dues categories, el clergat superior era, efectivament, noblesa clerical, de les famílies del Segon Estament. En temps de Lluís XVI, tots els bisbes de França eren nobles, una situació que no havia existit abans del .R.R. Palmer, A History of the Modern World 1961, p. 334.
Segon Estament El segon estament (en francès deuxieme état) era la noblesa francesa i (tècnicament, encara que no era d'ús comú) la família reial, que no fos el propi monarca, que es trobava fora del sistema estamental. El Segon Estament es dividia tradicionalment en noblesse d'épée ("noblesa de l'espasa") i noblesse de robe ("noblesa de la bata"), la classe que administrava justícia reial i govern civil i estava exempt de les corvees royales (prestacions personals o treball forçat a les carreteres) i de la majoria dels altres impostos, com la gabelle (impost sobre la sal) i el més important, la taille (la forma més antiga de tributació directa). Aquesta exempció del pagament d'impostos va provocar la seva reticència a la reforma.
Tercer Estament El Tercer Estament (en francès Tiers état) comprenia tots aquells que no eren membres de cap dels anteriors i es poden dividir en dos grups, urbans i rurals, que representen junts més del 90% de la població de França. El nucli urbà incloïa jornalers assalariats. Les zones rurals incloïen camperols lliures (que posseïen les seves pròpies terres) que podien ser pròspers i vilatans (serfs o camperols que treballaven a la terra d'un noble). Els camperols lliures pagaven impostos desproporcionadament elevats en comparació amb els altres estaments i no estaven satisfets perquè volien més drets. A més, el primer i el segon estaments es basaven en el treball del tercer, cosa que feia que el seu estatus inferior fos encara més flagrant.