miniatura|Alexander's Ragtime Band, Edison Amberol cylinder, 1911 Irving Berlin, nascut Israel Isidore Baline, (Tiumén, Rússia o Mahiliou, Belarús, 11 de maig de 1888 – Nova York, EUA, 22 de setembre de 1989) fou un compositor i lletrista estatunidenc, i un dels més prolífics i famosos de la història del seu país.
Berlin fou un dels pocs compositors de Tin Pan Alley/Broadway que escriviren tant les lletres com la música de llurs cançons. Malgrat no arribà a aprendre mai a llegir música més enllà d'un nivell elemental, compongué una gran quantitat de cançons, moltes de les quals, incloent God Bless Amèrica, White Christmas, Alexander's Ragtime Band i There's No Business Like Show Business, deixaren una petjada inesborrable en la música i cultura estatunidenca. Durant els seus 60 anys de carrera, va escriure aproximadament 1.500 cançons, incloent-hi les partitures de 20 espectacles originals de Broadway i 15 pel·lícules originals de Hollywood. El compositor George Gershwin va descriure'l com "el compositor de cançons més gran que ha viscut mai"Wyatt, Robert; Johnson, John A. The George Gershwin Reader, Oxford Univ. Press (2004)
Biografia Berlin va néixer amb el nom d'Israel Isidore Beilin l'11 de maig de 1888 a l'Imperi Rus. Tot i que la seva família provenia del shtetl de Talachin (actualment Belarús), els documents diuen que va néixer a Tiumén, Sibèria."Big Russian Encyclopedia: Irving Berlin" Ministry of Culture, Russian Federation La família emigrà als Estats Units i arribaren a l'illa Ellis el 14 de setembre de 1893, quan Irving només tenia cinc anys. Era un dels vuit fills de Leah (Lena) Jarchin i Moses Baline. El seu pare era un cantor rabí, a Nova York treballà com a qualificador de carn seguint la llei caixer; va morir quan Irving tenia 13 anys,Whitcomb, Ian. Irving Berlin and Ragtime America, Limelight Editions (1988) i ell hagué de deixar l'escola. Des dels vuit anys ja treballava per ajudar la família; va fer feina com a venedor de diaris i també va fer actuacions pels carrers per aconseguir diners.Woollcott, Alexander. The Story of Irving Berlin, Da Capo Press, 1983 El jove Berlin cantava algunes de les cançons que escoltava mentre venia diaris, i la gent li donava algunes monedes. Un vespre va confessar a la seva mare que la seva nova ambició a la vida seria convertir-se en un cambrer dels que canta en una saló.Furia, Philip. The Poets of Tin Pan Alley, Oxford Univ. Press (1992)
Com que guanyava menys que les seves germanes, als 14 anys marxà de casa. Va anar a viure a Bowery, i residia en una de les cases d'allotjament que acollia als milers d'altres nois sense llar de l'East Side. Bergreen els descriu com uns barris de vida miserables, mesquins, bruts i insensibles amb els éssers humans.Bergreen, Laurence. As Thousands Cheer, Viking Penguin, 1990 Berlin cantava algunes de les populars balades que escoltava al carrer, amb l'esperança que la gent li donés uns centaus. En aquest entorn va esdevenir un noi que es va educar al carrer. La música era la seva única font d'ingressos i va agafar el llenguatge i la cultura de l'estil de vida del gueto.
Les primeres cançons La dura realitat d'haver de treballar encara en feines ínfimes per no morir de fam deixà una empremta profunda en la valoració dels diners per part d'ell. Berlin descobrir quina mena de cançons agradava al públic: "les cançons conegudes que expressaven sentiments simples eren les més fiables". En el seu temps lliure després d'hores de feina, aprenia a tocar el piano.Hamm, Charles. Irving Berlin: Songs from the Melting Pot, Oxford Univ. Press, 1997 Quan estava treballant com a cambrer cantant en el Pelham’s Cafe a Chinatown, el propietari demanà a Berlin d'escriure una cançó original per al cafè, ja que un negoci rival tenia la seva pròpia cançó publicada. Marie from Sunny Italy fou el resultat i s'edità aviat. Tot i que només va guanyar 37 centaus, aquesta li obrí les portes d'una nova carrera i un nou nom: Israel Baline fou erròniament imprès amb el pseudònim I. Berlin en la partitura.
Moltes de les seves primeres cançons, entre elles Sadie Salome, That Mesmerizing Mendelssohn Tune i Oh How That German Could Love assoliren un modest èxit tant en forma de partitures, d'enregistraments, en l'escenari del vodevil, o com interpolacions en diversos espectacles; però fou Alexander's Ragtime Band, escrita el 1911, la que el catapultà com una de les més importants estrelles de Tin Pan Alley. La sintonia va reviure el fervor que Scott Joplin havia començat una dècada abans amb el ragtime, i va convertir Berlin en una estrella de la cançó.Corliss, Richard. "That Old Christmas Feeling: Irving America: Richard Corliss remembers Irving Berlin" TIME Magazine. 24 desembre 2001 Alexander's Ragtime Band, era una marxa més que un rag, i la seva influència musical comprenia cites d'una bugle call (un tipus de tema militar) i de Swanee River. Però el tema ragtime que Scott Joplin havia disparat una dècada abans, convertí Berlin en una estrella de la composició. En llur primera realització, quatre versions del tema assoliren els primers llocs en la llista d'èxits. Bessie Smith, el 1927, i Louis Armstrong, el 1937, ocupaven el top 20 amb les seves interpretacions de la peça. El 1938 la cançó fou núm. 1 un altre cop en un duet de Bing Crosby i Connee Boswell; un altre duo de Crosby, aquesta vegada amb Al Jolson, encapçalà el top 20 el 1947. Johnny Mercer dissenyà una versió swing el 1945 i Nellie Lutcher la situà en la llista de R&B en el núm. 13 el 1948. S'ha de destacar també la versió de 1959 de Ray Charles per a big band.
Alexander's Ragtime Band Després de l'èxit d' Alexander's Ragtime Band, corregué la veu que Berlin estava escrivint una òpera ragtime. Tanmateix produí la seva primera obra extensa per als escenaris musicals, Watch Your Step (1914), protagonitzada per Irene i Vernon Castle, la primera comèdia musical en fer un ús penetrant dels ritmes sincopats. La cançó "Play a Simple Melody" es va convertir en la primera de les seves famoses cançons "dobles" en què dues melodies i lletres diferents dialoguen es contrapunt, les unes contra les altres. Un espectacle similar titulat Stop! Look! Listen! el 1915 fou la següent creació.
Primera Guerra Mundial: God Bless Amèrica El 1917, durant la Primera Guerra Mundial, entrà en l'exèrcit estatunidenc i portà a l'escenari una revista musical Yip Yip Yaphank mentre estigué a Camp Upton a Yaphank, Nova York. Presentada com un embolic militar cuinat pels nois de Camp Upton, el repartiment de l'espectacle es formà amb 350 membres de les forces armades. La revista fou un tribut patriòtic a l'exèrcit dels Estats Units, i Berlin compongué una cançó titulada God Bless Amèrica per l'espectacle malgrat que finalment no en feu ús."Swing Music History" . Retrieved January 12, 2010. Quan fou realitzada anys després, God Bless Amèrica es va fer tant popular que se suggerí que podria arribar a ser l'Himne Nacional, això és, una espècie de cançó nacional. Ha romàs fins al dia d'avui com una de les més exitoses cançons i una de les més conegudes a tots els Estats Units. És particularment recordada la interpretació que de la mateixa es realitzà després de l'atac terrorista de l'onze de setembre de 2001, quan membres del congrés la cantaren en les escales del Capitoli. Algunes cançons de la revista Yaphank foren més tard incloses en el film de 1943 This Is the Army, en la que també apareixien altres cançons de Berlin, tant la cançó que dona títol al film com una versió de God Bless Amèrica per Kate Smith."Kate Smith, "God Bless America", 5 min.
Music Box Després de la Guerra, Berlin construí el seu propi teatre, el Music Box,"Dreaming of Irving Berlin In the Season That He Owned", The New York Times, December 23, 2005 com un local per a revistes anuals que incorporaven les seves últimes cançons; la primera d'aquestes revistes fou The Music Box Revue of 1921. El teatre encara està en ús actualment, de manera ocasional.Leopold, David. Irving Berlin's Show Business: Broadway—Hollywood—America, Harry N. Abrams, 2005
La majoria de llurs obres per l'escenari de Broadway prengueren la forma de revistes –col·leccions de cançons sense un tema comú—, i va escriure uns quants "book shows". The Cocoanuts (1925) fou una comèdia, amb un repartiment en el que hi apareixien, entre d'altres, els germans Marx. Face the Music (1932) era una sàtira política amb un llibret de Moss Hart, i Louisiana Purchase (1940) era una sàtira d'un polític del Sud, òbviament basada en les proeses d'una secció d'un diari, algun d'ells tocant afers del moment. L'espectacle presentava una successió de cançons exitoses, com Easter Parade, Heat Wave (presentada com el pronòstic del temps), Harlem on My Mind i la que potser és la seva balada més poderosa, Supper Time, una turmentada cançó sobre el fanatisme racial, amb un pes inusual en una revista musical i que fou cantada per Ethel Waters en una dramàtica interpretació.
Darrers musicals Durant la Segona Guerra Mundial, després de rebre un permís del general George Marshall, Berlin organitzà una revista tota de soldats amb l'esperit del Yip Yip Yaphank. This Is the Army s'estrenà el 4 de juliol de 1942 amb un repartiment de més de 300 cents soldats, i va romandre en cartell durant tres anys, primer a Broadway, i després en una gira pels Estats Units i després a l'estranger. El show el va mantenir allunyat de la seva família durant tres anys i mig, durant aquest temps no va assumir ni sou ni despeses, i va lliurar tots els beneficis al Army Emergency Relief Fund.
El musical de més èxit a Broadway d'en Berlin va ser Annie Get Your Gun (1946), produït per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II. Basat lliurement en la vida de la tiradora Annie Oakley, la música i les lletres foren escrites per Berlin, amb un llibret de Herbert Fields i la seva germana Dorothy Fields. Berlin havia estat contractat després de morir Jerome Kern. En principi, refusà l'oferiment, afirmant que no sabia res de la música hillbilly, però l'espectacle acabà per complir les 1147 representacions. Se sap que la cançó, "There's No Business Like Show Business", per poc no s'inclou en l'espectacle perquè Berlin tenia la impressió equivocada de que a Rodgers i Hammerstein no els agradava. Annie Get Your Gun és considerat el millor musical de Berlin no solament per la quantitat d'èxits musicals que conté sinó perquè les seves cançons combinen encertadament la descripció dels personatges amb l'ajuda al desenvolupament de la història. Per a Alec Wilder, la perfecció de la partitura, en comparació amb les seves obres anteriors, fou "un xoc profund".Wilder, Alec. American Popular Song: The Great Innovators, 1900–1950, Oxford Univ. Press (1972)
El següent espectacle de Berlin, Miss Liberty (1949), fou un fracàs relatiu. Call Me Madam (1950), amb Ethel Merman interpretant a Perle Mesta, funcionà quelcom millor, però el seu últim espectacle Mr. President (1962) fou un fracàs tan enorme que portà Berlin a retirar-se de l'escena pública. Tot i que va durar vuit mesos (amb l'estrena al qual va assistir el president John F. Kennedy), no va ser una de les seves obres d'èxit.
Cançons al cinema