Els gots eren un dels pobles germànics originaris d'Escandinàvia que van expandir-se per mig Europa amenaçant el poder de l'Imperi Romà. Durant el es van dividir en dues tribus independents: els ostrogots i els visigots. Ambdues van mantenir contactes i aliances puntuals. Una altra versió més recent, defensada per J. RosalesLes quatre mentides sobre els gots de Jurate Rosales i admesa per Fermín Miranda-García, defensa que els gots eren d'origen bàltic. S'han trobat moltes restes dels gots a l'actual Polònia, on van romandre durant segles. Segons l'autor, la pàtria originària dels gots ha de situar-se a l'àrea més meridional dels territoris germànics, i no a Escandinàvia.
Societat i economia L'economia era bàsicament agrícola i ramadera. Establien els seus poblats al voltant dels rius i llacs per aprofitar l'aigua. Gran part dels seus recursos, però, provenien de la guerra. Els gots eren temuts per la seva ferocitat. Dedicaven les victòries al déu de la guerra, Tyz o Tir (alguns hi veuen una versió del déu Mart romà), incloent-hi els sacrificis dels presoners, que després deixaven penjats dels arbres com a trofeu i advertiment pels enemics.
La societat estava organitzada en clans amb una noblesa pròpia i dinasties de sacerdots. Tenien una rica mitologia, lligada amb la literatura de transmissió oral. Enterraven els seus morts i marcaven la zona amb cercles de grans pedres de poder màgic.
Quan van tenir els primers contactes amb l'Imperi Romà els gots van viure del pillatge dins de les seves terres. Quan es van instal·lar a la Dàcia, es van dedicar a l'extracció de recursos minerals que després comercialitzaven amb els romans.
Amb l'establiment a la província romana de la Dàcia, es produeix un profund canvi en l'estructura econòmica i social dels gots. En un principi es tractava d'un poble seminòmada on tots els homes eren lliures i tenien els mateixos drets davant dels seus cabdills, sent tots guerrers en potència, per després passar a ser una societat dedicada a l'activitat agrícola i en menor escala ramadera. Neix així una força de camperols lliures que no han de guerrejar i una altra casta que estava conformada per guerrers professionals que es lliuraven de ple a la preparació militar.
Sorgeix també una aristocràcia que es dedicava a acumular grans riqueses obtingudes majoritàriament del comerç amb l'Imperi Romà. Aquest canvi social i econòmic d'esdevenir una nació agrícola, comporta que les aspiracions militars dels gots siguin la conquesta de terres fèrtils on poder assentar-se i desenvolupar l'activitat majoritària. En tot el territori conquerit es produeix aquest poderós fenomen, però es mostra una accentuació en comarques visigodes, atès que limitaven amb l'Imperi Romà, d'una banda, i amb els ostrogots, de l'altra, mentre que aquests últims posseïen la rereguarda desprotegida davant invasions hunes i d'altres grups bàrbars.
Cal destacar que els gots van absorbir amb facilitat innovacions tecnològiques, com l'estrep, l'arc, l'equitació i noves tàctiques militars basades principalment en la cavalleria armada amb arc i fletxa. Amb aquests avenços i la riquesa obtinguda del comerç amb els romans, els gots es converteixen llavors en una gran potència que es troba per sobre d'altres pobles germànics. Això fa que es transformin en un problema per a l'Imperi Romà.
Aquest desenvolupament econòmic (i també el desenvolupament militar) va produir preocupació dins dels límits imperials, de manera que Aurelià es va decidir a proclamar el Deus et dominus natus, reconeixent així a la nació goda assentada a la Dàcia, l'any 270. D'aquesta manera, els romans reconeixien als gots com una nació amiga i veïna, tot i que les incursions a l'altra banda del Danubi prosseguien sense importar el que s'estipulés en els tractats. Amb el Deus et dominus natus es va intentar pacificar als gots, fent-los creure que eren grats i necessaris per a l'Imperi Romà, com bé se sap, els romans sempre van ser bons diplomàtics.
Llengua
L'idioma gòtic és una llengua germànica extinta, que, amb la llengua dels burgundis, vàndals, hèruls i rogens, constituïa el grup germànic oriental. A diferència de les últimes, de les quals només es coneixen alguns noms propis i alguns substantius, el gòtic és conegut per fragments que es conserven de la traducció de la Bíblia, efectuada per Ulfilas, que va convertir i evangelitzar als gots. Aquests, assentats al principi al nord del Danubi, van ser conduïts per l'esmentat bisbe l'any 348 a l'altre costat del riu, a prop de Nicòpolis, perquè poguessin escapar-se de les persecucions anticristianes decretades per Atanaric.
L'obra de Ulfilas va ser de gran importància. No només era gran coneixedor de la seva pròpia llengua, sinó també del llatí i del grec. Es va veure en la necessitat de traslladar els conceptes, els fets culturals i els objectes de la civilització grecoromana a una llengua allunyada de tot això, a causa de les característiques culturals del poble que la parlava tot i que sense cap tradició literària, si s'exceptuen les inscripcions rúniques germàniques. Per tant, Ulfilas va haver de crear primerament un alfabet provinent del grec, però amb trets llatins i rúnics, i solucionar a continuació els complicats problemes relacionats amb la semàntica. Fins i tot amb la limitació de tractar-se d'una llengua d'una sola persona i resultat d'una traducció, és la primera llengua germànica documentada. A més la llengua gòtica posseeix certs traços de conservació, absent o en vies de desaparició en altres llengües germàniques, que col·loquen a aquest idioma històric bastant a prop d'aquella abstracció científica que constitueix el germànic comú.
Història Al , després d'haver emigrat des del seu lloc d'origen a les regions bàltiques, els gots van avançar cap al Sud, seguint el curs del Vístula i després van penetrar per les planes danubianes fins a les ribes septentrionals de la mar Negra. El registres arqueològics demostren que la població gòtica s'havia traslladat i assentat a l'actual Ucraïna, i allí s'havia barrejat amb la població de cultura de Zarubintsy, i junts van formar la Cultura de Txèrniakhov. Aquest moviment cultural s'identifica amb la migració dels gots de Gothiscandza fins a Oium, però no tots els estudiosos troben proves convincents. En la seva migració, després de deixar darrere nombrosos pobles afins (els escirs i els gèpids en el Vístula, els hèruls i els rugens a Pomerània, els burgundis en la conca alta del riu Elba i els vàndals en la desembocadura d'aquest riu), van perdre la seva uniformitat ètnica a causa de baralles i confrontacions internes entre els clans de la tribu (les fonts que descriuen aquest fet són molt escasses), transformats en una nació relativament poderosa, es van dividir en dues faccions: els ostrogots a l'Est (entre el Don i el Dnièper) i els visigots a l'Oest (entre el Dnièper i el Tisza).
Els gots van aparèixer al a la regió de la mar Negra. Caracal·la (198-211), en una expedició a l'est, diu haver derrotat els gots. Els seus assentaments bloquejaven les rutes migratòries naturals dels nòmades de les estepes, raó per la qual anaren ocupant la Dàcia. En temps de l'emperador Felip l'Àrab (244-249) van assetjar Marcianòpolis, capital de la Mèsia Segona, i es va haver de comprar la pau a canvi d'una gran quantitat de diners. En temps d'Alexandre Sever (222-235) es trobaven de nou a la rodalia de Dàcia, país dels antics getes i dels escites; però no gaire més tard van tornar a assolar Mèsia.
Els gots semblen haver sorgit de la fusió dels bastarnes, un poble germànic que ja habitava a Europa oriental el , amb altres pobles germànics procedents del nord. Els bastarnes van emigrar el de la regió del Vístula cap a la desembocadura del Danubi, ocupant la regió entre els Carpats i la desembocadura del Danubi, al costat de pobles sàrmates i emigrant més tard cap al nord, unint-se a l'aliança marcomana en temps de Marc Aureli (161-180). Els gots procedents del nord, els van sotmetre cap al 200.
El 250 foren derrotats per Deci havent d'aixecar el setge de Nicòpolis, a la riba del Danubi, però poc després un exèrcit romà sencer fou anihilat en la batalla de Filipòpolis Herwig Wolfram. History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of California Press, 1988 i els gots van entrar a Macedònia i Grècia i van arribar fins a les Termòpiles on foren obligats a retirar-se; un altre cop a Mèsia van derrotar Deci i li van anihilar un segon exèrcit en la batalla d'Abrit, la primera vegada que un emperador romà moria en combat davant dels bàrbars.
Per aquest temps es van estendre per la costa de l'Euxí (mar Negra) i quan van construir vaixells es va embarcar per atacar Pitiünt (253), on van trobar una forta resistència que els va fer retirar, però van tornar al cap de poc i la van ocupar. La mateixa sort va córrer Trapezunt, on a més van apoderar-se d'una gran flota amb la que van sortir a la mar el 258. El 259 van fer una segona expedició al Bòsfor Traci i van ocupar Calcedònia, Nicomèdia, Nicea, Prusa, Apamea i Cios.
Amb una flota encara més gran (un 500 vaixells) van iniciar la seva tercera expedició naval i van desembarcar a Cízic, que fou destruïda, i van passar a la mar Egea on van arribar a l'Àtica, la costa de la qual fou assolada, i també la del Peloponnès arribant fins a la costa de l'Epir i Il·líria; també van saquejar la costa de Tessàlia.
Cansats d'aquestes expedicions, van retornar a Mèsia i van travessar el Danubi cap al país on s'havien establert, al nord-oest de l'Euxí; però una part va decidir seguir les expedicions cap a la costa de l'Àsia Menor, si bé finalment també van tornar al país d'assentament.
No hi van romandre molt de temps i el 269 van iniciar una nova expedició per mar i encara que van patir algunes derrotes a les costes de Tràcia i de l'Àsia Menor, van assolar Creta i van assetjar Cassandrea i Tessalònica. Finalment, però, foren derrotats el mateix 269 per l'emperador Claudi II el Gòtic en tres batalles (l'emperador fou anomenat "gòtic" per aquesta raó). La majoria dels que havien participat en l'expedició no van tornar però els que havien restat al país van continuar atacant territori romà, i Lluci Domici Aurelià els va haver de cedir la província de Dàcia i això els va tenir quiets per uns cinquanta anys, amb l'excepció d'una expedició a Còlquida i Àsia Menor feta en temps de Marc Claudi Tàcit (275-276).
El 332, avançat el regnat de Constantí el Gran, un regiment de cavalleria taifal Zòsim, New History, llibre segon de 500 homes comprometia els romans i els va fer fugir Thompson, E. A. The Visigoths in the Time of Ulfila. Oxford: Oxford University Press, 1966. però finalment van caure en mans dels romans. El mateix 332 els teruings del rei Ariaric envaïren el territori dels sàrmates esperant l'habitual reacció imperial d'acollir els refugiats, però en canvi l'emperador va enviar el seu fill Constantí el Jove a territori dels sàrmates en el seu suport, atacant els teruings, als que derrotà causant cent mil baixes; Michael Kulikowski, Rome's Gothic Wars: from the third century to Alaric, p.84 i, com que els habitants de Crimea envaïren els territoris gots, va pactar la pau amb Roma, pau que van respectar mentre la família de Constantí va romandre al tron (fins al 363). El rei Hermanric no va voler fer la guerra a Roma, però els gots occidentals o visigots van fer la guerra a Valent (367 a 369) al final de la qual es va signar un tractat de pau avantatjós per als gots.