Els papilionoïdeus (Papilionoidea) són una superfamília de lepidòpters ditrisis del subordre dels glossats (Glossata) coneguts popularment com a papallones; agrupa els lepidòpters diürns i amb coloracions vistoses.
Les papallones són insectes.
Abans formaven el subordre dels ropalòcers (Rhopalocera), que s'oposava al subordre dels heteròcers (Heterocera), les arnes, de costums nocturns i colors discrets. Aquesta classificació simplista ha estat àmpliament superada.
S'han trobat fòssils de papallones del Paleocè, fa uns 55 milions d'anys.
Culturalment, les papallones són un motiu popular en les arts visuals i literàries.
Noms dialectals a l'ALDC voliana; voliaina - Alt Urgell, Urgell, Noguera, Segrià, Pallars parpallol; parpillol - Rosselló, Capcir, la Jonquera pampallola - Baix Rosselló, Conflent parpanyol; parpinyol - Rosselló volei - Vallespir papovolai; volai - Camprodon babaianes; papallons; papallones - Mallorca papalloles (diürnes); papallons (nocturnes) - Eivissa papallola; papalló - l'Alguer
En valencià, la paraula palometa fa referència a tots els insectes lepidòpters, tant a les palometes de nit com a les papallones (les de color).
Característiques miniatura|250x250px|Papallona amb l'espiritrompa enrotllada Les papallones, de cos lleugeríssim, tenen típicament un aparell bucal molt modificat en forma de trompa, anomenada espiritrompa, amb què succionen nèctar i altres fluids. Tenen les antenes llargues i primes, acabades en un engruiximent o maça. Les ales estan cobertes d'escates i acostumen a tenir colors vistosos. Moltes espècies utilitzen el camuflatge, el mimetisme i l'aposematisme per esquivar els depredadors. Algunes, com la papallona monarca (Danaus plexippus) i la migradora dels cards (Vanessa cardui), emigren a grans distàncies. Moltes papallones són atacades per paràsits o parasitoides, incloses les vespes, els protozous, les mosques i altres invertebrats, o són preses d'altres organismes. Algunes espècies són plagues perquè en les seves fases larvàries poden danyar cultius o arbres; altres espècies són agents de pol·linització d'algunes plantes. Les larves d'unes poques papallones mengen insectes nocius, i algunes són depredadores de formigues, mentre que altres viuen amb formigues en forma de mutualisme.
Cicle biològic miniatura|236x236px|Papallones aparellant-se sobre una flor miniatura|234x234px|Erugues de Pieris brassicae, una plaga per les cols miniatura|230x230px|Ous d'Aporia crataegi en una fulla de pomera miniatura|227x227px|Cicle d'una papallona Les papallones tenen el cicle de vida típic dels insectes holometàbols, amb quatre estadis amb una morfologia força diferent: ou larva o eruga pupa (crisàlide) papallona adulta o imago; aquesta és la forma que s'acostuma a anomenar papallona Els adults alats (imago) ponen ous a la planta que servirà d'aliment per a les seves larves (erugues). Les erugues creixen, de vegades molt ràpidament, mudant diverses vegades i quan estan totalment desenvolupades passen a l'estat de pupa (crisàlide). Quan es completa la metamorfosi, la pell de la pupa es trenca i surt l'insecte adult, i després d'haver-se expandit i assecat, vola.
Algunes papallones, especialment les dels tròpics, tenen diverses generacions durant un any, mentre que altres tenen una única generació, i algunes en llocs freds poden trigar diversos anys a passar per tot el seu cicle de vida. Cada canvi en el cicle s'ha de fer en un moment concret; per exemple, l'eruga ha d'aparèixer quan broti la planta nutrícia, i l'adult, quan les flors de les quals s'alimenta s'obrin i no faci gaire mal temps. Per aconseguir-ho, les papallones es guien pel fotoperíode, la temperatura i la pressió atmosfèrica.
L'eruga té una voracitat extrema i el primer que fa en néixer és menjar-se la closca de l'ou. El creixement de l'eruga és rapidíssim i espectacular: multiplica el seu pes per tres mil des que neix.
Durant la fase de crisàlide es produeix el que es coneix com a metamorfosi completa (holometabolia): tots els teixits de la larva es desfan i només resta intacte un grup de cèl·lules, els discos imaginals, a partir de les quals es construeix la papallona adulta. Quan es troba en fase de pupa, la papallona pot viure sota terra, agafada sota una fulla, etc.
La papallona adulta no creix més ni torna a mudar, i només li cal xuclar algunes flors o fruites madures per tenir energia per aconseguir aparellar-se i pondre els ous, en el cas de la femella; un cop fet això, moren tot seguit. Fins i tot, moltes papallones adultes no s'alimenten mai i viuen de les reserves de l'eruga.
Hàbitat i alimentació Les papallones adultes de la majoria d'espècies s'alimenten bàsicament del nèctar de les flors. Per fer-ho disposen d'un aparell bucal modificat en què hi ha l'espiritrompa, un conducte llarg que s'enrotlla en espiral i que es pot desenrotllar per succionar el nèctar, de manera semblant a com es fa amb una canya de les que es fan servir per beure. De vegades, l'espiritrompa és tan llarga com tot el cos de la papallona.
Les papallones tenen una funció molt important dins els ecosistemes: la pol·linització. Anant de flor en flor, les papallones barregen els diferents pòl·lens, i fecunden així les flors.
Les papallones viuen a tots els continents, des del nivell del mar fins a les muntanyes més altes i des dels tròpics fins a les regions àrtiques. Per aquesta raó i perquè són ben conegudes, són uns dels millors organismes bioindicadors.
Filogènia Els primers fòssils de lepidòpters són d'una petita arna, Archaeolepis mane, del Juràssic (fa uns 190 milions d'anys). Les papallones van evolucionar des de les arnes, de manera que mentre les papallones són monofilètiques (formant un sol clade), les arnes no ho són. Les papallones més antigues provenen del Paleocè (aproximadament fa uns 55 milions d'anys). La papallona americana més antiga és la Prodryas persephone de l'Eocé tardà, dels llits fòssils de Florissant (aproximadament fa uns 34 milions d'anys).
Al principi de la nomenclatura binomial, Linnaeus va col·locar totes les papallones dins del gènere Papilio. La creació de nous gèneres i la seva agrupació en famílies ha permès gradualment esbossar l'organització interna de l'ordre dels lepidòpters (Lepidoptera).
Inicialment, basat en criteris morfològics superficials, aquest procés va conduir a la classificació tradicional, on Rhopalocera (papallones diürnes) i Heterocera (papallones nocturnes) constitueixen dos subordres. Actualment els Rhopalocera són la superfamília Papilionoidea, una superfamília més entre less trenta que inclou l'ordre Lepidoptera. Rhopalocera forma un grup monofilètic, per tant científicament coherent. D'altra banda Heterocera només es defineix en oposició a la Rhopalocera i forma un grup parafilétic, per tant injustificat.
La classificació actual es basa en avenços en filogènia, que en gran manera utilitza caràcters moleculars com els proporcionats per l'ADN. Els estudis més recents estableixen, d'una banda, que les set famílies de papilionoïdeus formen un grup monofilètic dins dels lepidòpters i, d'altra banda, que les relacions de parentiu prenen la forma següent:
Famílies de papallones (superfamília Papilionoidea) + Famílies de papallones Imatge Família Característiques 100px Hedylidae Petites i marrons, semblants a les arnes geomètrides; antenes no rectes; abdomen llarg i prim. 100px Hesperiidae Petites, enlairament ràpid; antenes rectes. 100px Lycaenidae Petites i de color brillant; sovint tenen caps falsos amb ulls i petites cues semblants a antenes. 100px Nymphalidae Normalment, tenen les potes posteriors reduïdes i sembla que tinguin quatre potes; sovint són de colors brillants. 100px Papilionidae Sovint tenen «cues» a les ales; l'eruga genera un mal gust amb l'òrgan osmeteri; la pupa es protegeix amb un capoll de seda. 100px Pieridae Sobretot són blanques, grogues o taronges; algunes són molt nocives per les Brassica; la pupa es protegeix amb un capoll de seda. 100px Riodinidae Sovint tenen taques metàl·liques a les ales; sovint són grogues, taronges i blaves.
En la cultura En l'art i literatura Les papallones han aparegut en l'art fa 3.500 anys a l'antic Egipte. A l'antiga ciutat mesoamericana de Teotihuacan, la imatge de colors brillants de la papallona es va tallar en molts temples, edificis, joies i en peveters. La papallona es representava de vegades amb la màscara d'un jaguar, i algunes espècies eren considerades com les reencarnacions de les ànimes dels guerrers morts. L'estreta associació de papallones amb el foc i la guerra va persistir en la civilització asteca; s'ha trobat evidència d'imatges de jaguar-papallona similars entre les civilitzacions zapoteca i maia. miniatura|302x302px|Jan van Kessel el Vell, Estudi de papallones i insectes. Oli sobre marbre (1657) Les papallones s'utilitzen àmpliament en objectes d'art i joies; afegides en estructures, incrustades en resines, pintades en ampolles, laminades en paper, i que s'utilitzen en algunes obres d'art i mobiliari. El naturalista noruec Kjell Sandved va compilar un Alfabet de la papallona en una fotografia que contenia les 26 lletres de l'alfabet i els números del 0 al 9 formades amb ales de papallones.
Sir John Tenniel va dibuixar una famosa il·lustració d'Alícia amb una eruga per al llibre de Lewis Carroll, Alícia en terra de meravelles, c. 1865. L'eruga està asseguda sobre un estufa i està fumant una pipa; la imatge es pot llegir com mostrant les potes davanteres de la larva, o suggerint una cara amb un nas sobresortint i una barbeta. El llibre per a nens d'Eric Carle, The Very Hungry Caterpillar, retrata la larva com un animal extraordinàriament famolenc, al mateix temps que ensenya els nens a comptar (fins a cinc) i els dies de la setmana.
Una de les cançons més populars i més cantades pel trobador suec del , Carl Michael Bellman, és Fjäriln vingad syns på Haga (La papallona alada es veu a Haga), una de les seves Fredmans sånger (Cançons de Fredman).
Madama Butterfly és una òpera de Giacomo Puccini de 1904 sobre una jove núvia japonesa romàntica que és abandonada pel seu marit americà després de casar-se. Es va basar en la història curta de John Luther Long escrita el 1898.
En la mitologia i folklore L'Encyclopédie de Diderot cita les papallones com a símbol de l'ànima. Una escultura romana representa una papallona que surt de la boca d'un home mort, que representa la creença romana que l'ànima surt per la boca. D'acord amb això, l'antiga paraula grega per a «papallona» és ψυχή (psȳchē), que principalment significa «ànima» o «ment».Hutchins, M., Arthur V. Evans, Rosser W. Garrison and Neil Schlager (Eds) (2003) Grzimek's Animal Life Encyclopedia, 2nd edition. Volume 3, Insects. Gale, 2003. En algunes cultures, les papallones simbolitzen la reencarnació. Per això pot ser vista com a portadora de bona sort (contacte amb l'altre món) o com un presagi perillós (un mort que torna).
Segons Lafcadio Hearn, al Japó es veu la papallona com la personificació de l'ànima d'una persona; ja sigui viva, morint-se o ja morta. Una superstició japonesa diu que si una papallona entra a la vostra habitació i es posa darrere de la pantalla de bambú, la persona que més us agrada vindrà a veure't. Veure un gran nombre de papallones es considera un mal presagi. Quan Taira no Masakado (平 将門) es preparava secretament per la seva famosa revolta, a Kyoto va aparèixer un enorme eixam de papallones que van atemorir a la gent, pensant que l'aparició era un portent del mal que venia.
A la Xina, però, simbolitza l'amor, en una imatge semblant a la del cor occidental,
Segons Mircea Eliade, alguns dels Nagas de Manipur diuen que descendeixen d'una papallona.Rabuzzi, M. 1997. Butterfly etymology. Cultural Entomology November 1997 Fourth issue online