miniatura|Fanny Hensel, 1842, per Moritz Daniel Oppenheim Fanny Cäcilie Mendelssohn, posteriorment i per matrimoni Fanny Hensel (Hamburg, 14 de novembre de 1805-Berlín, 14 de maig de 1847), va ser una gran compositora i pianista alemanya. Va compondre 466 peces musicals, incloent-hi «cançons sense paraules», gènere del qual és pionera.
La seva música s'ha convertit en part del repertori habitual mercès a nombroses interpretacions i enregistraments per part del segell Hyperion CPO. Hom diu que la seva música és més entenedora que la del seu germà, Felix Mendelssohn.
Biografia Fanny Mendelsshonn va nàixer en el si d'una família benestant. El seu pare, Abraham Mendelssohn, era un banquer i filantrop berlinès, per la qual cosa ella va gaudir d'excel·lent educació. L'entorn musical de la jove incloïa personalitats com Ignaz Moscheles, Sir George Smart, que varen ser els seus mestres, Carl Friedrich Zelter i Ludwig Berger. Visitants de la casa dels Mendelssohn a principis de la dècada de 1820, incloent Ignaz Moscheles i Sir George Smart, estaven impressionats pels dos germans.
Des de petita es va perfilar com a prodigi musical, raó per la qual la seva educació va ser dirigida a la composició. Mendelssohn va començar a rebre formació de la seva mare, qui podria haver après la tradició berlinesa de Bach a través dels escrits de Johann Philipp Kirnberger, un alumne de Johann Sebastian Bach. Als catorze anys, Fanny Mendelssohn ja podia tocar de memòria els 24 preludis d'El clavecí ben temperat de Bach, i ho va fer en motiu de l'aniversari del seu pare el 1819. Segons la seva mare, la jove havia nascut «amb els dits per tocar fugues de Bach». Més enllà de la inspiració de la seva mare, Lea, la tradició musical familiar remunta a les seves ties Fanny von Arnstein i Sarah Levy, ambdues amants de la música, la primera patrona d'un saló i la segona, una teclista reconeguda.
Després d'estudiar breument amb la pianista Marie Bigot a París, Fanny i Felix Mendelssohn van rebre lliçons de piano de Ludwig Berger i formació en composició de Carl Friedrich Zelter a partir de 1819. Zelter aviat va apreciar les capacitats de la jove i va escriure a Johann Wolfgang von Goethe el 1816, en una carta en què presentava Abraham Mendelssohn al poeta: «Té uns fills adorables i la seva filla gran podria donar-te alguna cosa de Sebastian Bach. Aquesta noia és realment especial».
L'octubre de 1820, es van unir a la Sing-Akademie zu Berlin, la qual dirigia Zelter en aquell moment. La favorable situació econòmica de la família va permetre que els dos fills reberen una sòlida cultura general. Tots dos estudiaven des de les cinc del matí fins a les últimes hores de la tarda. Aquest horari rigorós era una tradició familiar des de l'època de l'avi filòsof.
Molt més tard, en una carta de 1831 a Goethe, Zelter descrivia l'habilitat de Fanny Mendelssohn com a pianista amb l'elogi més gran per a una dona en aquell moment: «... toca com un home». Els visitants de la casa Mendelssohn a principis de la dècada de 1820, incloent-hi Ignaz Moscheles i George Thomas Smart quedaren igualment impressionats pels dos germans.
El 1829 va contraure matrimoni amb el pintor Wilhelm Hensel. Un cop casada, cada dilluns organitzava reunions musicals a casa seva en les quals exposava les seves pròpies obres. Un any després de la seva mort, el seu marit va persuadir dos editors que van imprimir una selecció de les seves obres. La majoria d'aquestes, però, encara no estan publicades. El seu debut públic és el 1838, quan interpreta el Concert núm. 1 per a piano del seu germà.
Fanny (Mendelssohn) Hensel mor a Berlín el 1847 a causa d'un infart cerebral durant un assaig d'un concert del seu germà, on s'estava interpretant l'obra Die erste Walpurgisnacht. La seva mort va causar tan gran dolor al seu germà Felix, que la pena també el va portar a la tomba en menys de sis mesos després. Abans, li va dedicar la seva última gran obra, el Quartet de corda núm. 6.
Context social i familiar El context social masclista de l'època no va permetre a Fanny Mendelssohn assolir major fama. El seu pare, el 1820, li va escriure: «Potser la música acabarà sent la professió del teu germà, mentre que per a tu només pot ser i ha de ser un ornament.» Tot i haver rebut la mateixa educació musical que el seu germà, els camins es van bifurcar en deixar la infantesa enrere. Fanny va haver d'acceptar que mai desenvoluparia cap tipus d'identitat professional, sota la creença que «el seu deure com a dona», segons el seu pare, li ocuparia gran part del seu temps, ja que era la seva «autèntica vocació».
El seu pare sempre la va elogiar per mostrar-se sensata i per mantenir-se fidel als sentiments i la conducta femenins de l'època. El més terrible és que Abraham Mendelssohn admet que si ella hagués ocupat el lloc del seu germà, «hauria merescut la mateixa aprovació». En les seves composicions, el seu entorn social també dicta, en forma de judici sobre les seves primeres peces, com la seva música hauria de ser, basant-se en la seva concepció de «feminitat», més aviat «lleugera, agradable i natural» i sense cap ambició ni complexitat. La composició és un ornament femení, una virtut domèstica, un plaer privat.
Per una altra banda, el seu germà li donava suport com a compositora i com a intèrpret i li deixava publicar obres en nom seu. Ella l'ajudava en les seves peces.
Entre els dos germans hi havia una estima sincera i insòlita. Durant la seva vida es va mantenir sempre una dinàmica d'intercanvi de material musical. Amb freqüència es barrejaven idees i frases musicals entre les seves composicions, se citaven mútuament i es recolzaven, fins al punt de dependre l'un de l'altre per completar l'acte creatiu. (Per exemple, l'estudi en sol menor de Fanny Mendelssohn, compost el 1838 és cita material del primer moviment del concert per a piano núm. 2 op. 40 de Felix)
El vincle dels germans era fort per la seva passió compartida per la música. Les obres d'ella sovint eren tocades al costat de les del seu germà a la casa de la família a Berlín en una sèrie de concerts dominicals (Sonntagskonzerte), que originalment eren organitzats pel seu pare i, després de 1831, va continuar ella mateixa. El 1822, quan Fanny Mendelssohn tenia disset anys i el seu germà tretze, va escriure: «Fins al moment present posseeixo la seva [de Felix] confiança il·limitada. He observat el progrés del seu talent pas a pas i puc dir que he contribuït al seu desenvolupament. Sempre he estat el seu únic assessor musical i mai escriu un pensament abans de sotmetre'l al meu judici ».
El 1826 o 1827, els germans van acordar que algunes de les cançons compostes per ella fossin publicades sota el nom d'ell, tres a la seva col·lecció op. 8 i tres més a la seva op. 9. El 1842, aquest fet va provocar una situació compromesa quan la reina Victòria, en rebre Felix Mendelssohn al Palau de Buckingham, va expressar la seva intenció de cantar-li a compositor la seva cançó preferida, Italien (amb lletra de Franz Grillparzer), i ell va confessar quer era una composició de la seva germana.
Sempre hi va haver una correspondència musical entre els dos. Fanny Mendelssohn va ajudar el seu germà brindant-li crítiques constructives de peces i projectes, que ell sempre va considerar. Ell reelaboraria peces basant-se en els suggeriments que ella feia, i la va anomenar «Minerva» en honor de la deessa romana de la saviesa. La seva correspondència dels anys 1840 i 1841 revela que tots dos estaven delineant escenaris per a una òpera sobre el tema del Cantar dels nibelungs (Nibelungenlied), que mai es va materialitzar. Fanny Menmdelssohn va escriure: «La caça amb la mort de Sigfrid proporciona un esplèndid final al segon acte».carta del 9 de desembre de 1840,
El 1829 Fanny Mendelssohn va contraure matrimoni amb el pintor Wilhelm Hensel. Un cop casada, cada dilluns organitzava reunions musicals a casa seva en les quals exposava les seves pròpies obres. Ja cap al 1839, els diumenges musicals del núm. 3 de la Leipzigerstrasse, adquireixen major abast i comencen a rebre personalitats externes a l'entorn familiar. El seu espòs, també li feia costat en la composició, però, a diferència d'altres del seu cercle, que només li donaven suport en l'àmbit privat, la va empènyer a què publiqués.
La historiadora de la música Nancy B. Reich ha suggerit dos esdeveniments que van poder augmentar la seva confiança. En va ser un la seva visita a Itàlia, amb el seu marit i Sebastian, el 1839-1840. En aquesta primera visita es va sentir animada i inspirada; També van passar estones amb joves músics francesos que havien guanyat el premi de Roma (el jove Charles Gounod n'era un). El seu respecte per Fanny impulsava la seva autoestima com a músic. L'altre esdeveniment va ser la seva amistat amb l'entusiasta de la música Robert von Keudell. En el seu diari va escriure: «Keudell mira tot allò nou que escric amb gran interès i m'aconsella sobre què podria corregir... Sempre m'ha donat el millor consell».
La seva reputació ha estat redimida per associacions que cerquen reivindicar el paper de la dona en la creació musical.
La seva obra musical Fanny Mendelsohnn va compondre 466 peces musicals. Set dels opus de petites obres individuals van ser publicades durant la seva vida (entre 1847 i 1847). Més tard, quatre col·leccions més van arribar a publicar-se pòstumament. Aquestes són una petita mostra de la seva gran producció. Va compondre en diversos dels gèneres populars, especialment lieder i peces per a teclat, moltes de les quals escrites per a la interpretació dins l'àmbit privat, en els Diumenges musicals. També va escriure algunes obres per a orquestra i cambra i algunes obres per a l'«escena dramàtica», d'entre les quals destaquen el Trio per a piano Op. 11, un quartet per a piano (1822), un quartet de corda, un oratori orquestral i quatre cantates. En la seva música, Fanny Mendelssohn desenvolupa un estil propi ple de subtileses en el terreny harmònic i melòdic, amb una clara influència del contrapunt doble que havia estudiat amb Carl Friedrich Zelter) La major part de la seva obra posterior al seu matrimoni és variada, però se centra en peces per a piano i cançons. Arribarà a escriure una sonata, el 1828 (Sonata de pasqua en La major)
El 1831, escriu, durant l'epidèmia, Cantate nach Aufhören der Cholera (Cantata del còlera), Són trenta minuts de música, tres anys abans que Felix Mendelssohn acabés el seu primer oratori. Pel primer aniversari del seu fill Sebastian escrigué una cantata, la Lobgesang (Cançó d'alabança). Durant aquell any també va escriure dues obres per a orquestra, solistes i cor: Hiob, Kantate i un oratori de 16 seccions, Höret zu, merket auf (Escolta i pren nota). El 1832 escriu una obertura, la seva obra orquestral de format més gran.
En 1840 va compondre, per a la celebració d'aniversari del seu espòs, un cicle de peces per a piano que representen els mesos de l'any, Das Jahr (L’ any). La música la va escriure en paper tenyit i el seu espòs en va fer les il·lustracions, amb cada peça acompanyada d'un breu poema.consulta Das Jahr en el Projecte Biblioteca Internacional de Partituras Musicales (en inglés) . L'obra dura aproximadament una hora i funciona com una suite per a piano sol de dotze moviments, que es troben sota un mateix context tonal. Todd el compara amb els cicles de Robert Schumann. Els elements més rellevants son l'ús de corals (que ressalten la passió de Fanny Mendelssohn per Bach i un ús d'un motiu unificador, derivat de les (evocadores i contingudes) octaves descendents del baix amb què comença «gener».