Lestonià (eesti keel) és una de les llengües uralianes. És parlada per 1 milió d'estonians, principalment a Estònia però també a Rússia (descendents dels reassentaments al final del ) i a Suècia, Canadà, els Estats Units d'Amèrica i Austràlia. Hi ha hagut enclavaments estonians a Letònia i a Rússia; l'enclavament Ilzene i el Lutsi a Ludza, Letònia, no s'extingiren fins al .
Està escrit en grafia llatina i és la primera llengua de la majoria de la població del país; també és una llengua oficial de la Unió Europea.
L'estonià ha estat en contacte amb el finès al nord i al nord-est, amb l'ingrià i el vòtic al nord-est, amb el rus a l'est, amb el letó al sud, amb el livonià al sud-oest i amb el suec a l'oest. Des del fins al 1939 va viure a Estònia una població alemanya (16.000 el 1939) i des del mateix temps fins a 1944 també hi va haver una petita població sueca (8.000 el 1939), la qual estava concentrada a la costa nord-occidental i a les illes de Vormsi i Ruhnu. Des de començaments del hi ha hagut a la costa occidental del llac Peipsi, a la riva oriental de riu Narva al sud del Ingermanland estonià i a l'oriental, una població russa la qual actualment es xifra en 150.000 persones i uns 450.000 parlants de rus procedents de les ex-Repúbliques soviètiques les quals van arribar a Estònia el 1944-48.
Classificació Segons les convencions de la lingüística històrica, l'estonià es classifica com una part de la branca finnica (també coneguda com el finès bàltic) de la família lingüística uràlica (també coneguda com l'urali o ugrofinès)"Finno-Ugric" is sometimes used as a synonym for "Uralic". Altres llengües finneses inclouen el finès i diverses llengües en perill d'extinció que es parlen al voltant del mar Bàltic i al nord-oest de Rússia. L'estonià normalment es subclassifica com a llengua finnica del sud i és la segona llengua més parlada entre totes les llengües fineses.
Juntament amb el finès, l'hongarès i el maltès, l'estonià és una de les quatre úniques (de 24) llengües oficials de la Unió Europea que no són llengües indoeuropees.
Pel que fa a la morfologia lingüística, l'estonià és una llengua predominantment aglutinadora. La pèrdua de sons finals de paraula és extensa, i això ha fet que la seva morfologia flexiva sigui notablement més fusional, especialment pel que fa a la flexió del substantiu i l'adjectiu. La forma de transició d'una llengua aglutinant a una fusional és una característica comuna de l'estonià tipològicament al llarg de la història amb el desenvolupament d'un sistema morfològic ric.
L'ordre de les paraules és considerablement més flexible que en anglès, però l'ordre bàsic és subjecte-verb-objecte.
Dialectes miniatura|300x300px| Dialectes del nord d'Estònia a principis del segle XX
miniatura|307x307px| Dialectes del sud d'Estònia a principis del segle XX
miniatura|Senyal de trànsit en estonià i Võro
miniatura|Un llibre ABC de 1885 a Võro escrit per Johann Hurt: Wastne Võro keeli ABD raamatLa llengua estoniana s'ha dividit tradicionalment en dos grups – els dialectes del nord i del sud, històricament associats a les ciutats de Tallinn al nord i Tartu al sud, a més d'un dialecte kirderanniku diferent, l'estonià costaner del nord-est. El grup nord està format pels o dialecte central que també és la base de la llengua estàndard, el o dialecte occidental, corresponent aproximadament al comtat de Lääne i al comtat de Pärnu, el (dialecte de les illes) de Saaremaa, Hiiumaa, Muhu i Kihnu, i l’ o dialecte oriental a la riba nord-oest del llac Peipus. Una de les característiques de pronunciació del dialecte Saaremaa és la manca de la vocal 'õ'. Un monument de cinc metres erigit l'any 2020, que marca la frontera entre les vocals 'õ' i 'ö', fa referència amb humor a aquest fet.
L'estonià meridional està format per les varietats Tartu, Mulgi, Võro i Seto. De vegades es consideren variants de l'estonià del sud o idiomes completament separats. A més, Seto i Võro es distingeixen menys per la llengua i més per la seva cultura i la seva respectiva confessió cristiana.
En resum, sis dialectes, força uniformes i que no mostren gran varietat entre ells:
El del Nord o de Tallinn, base de la llengua literària. El del sud o de Tartu, que manté l'harmonia vocàlica. El de Pärnu, proper al livonià. L'insular, a Saaremaa, Hiumaa, influït pel suec El de Setô, a Pihkwa, molt russificat. El de Rannameeske o Vôru, a la costa septentrional, més similar al finlandès.
Es calcula que el 95,5% dels estonians tenien com a llengua materna l'estonià.
Característiques Té molta influència del finès, sobretot pel que fa al vocabulari: Paraules comunes amb el finès, com kuu (lluna), tuli (foc), maa (terra) i suu (boca). Paraules similars al finès: mees-mies (home), pilv-pilvi (núvol), poeg-poika (fill), härg-harka (bou), pea-pää (cap), õun-omena (poma) i hea-hyvä (bo). Paraules diferents del finès, com õhk-ilma (aire), lill-kukka (flor), linn-kaupunki (vila), rahvas-kansa (poble).
S'escriu amb l'alfabet llatí i la seva ortografia és bastant senzilla. Cal destacar que la declinació dels noms i dels adjectius en estonià és molt complexa, ja que compta amb 14 casos diferents. Com a curiositat, usa el present com a forma de futur i té una conjugació especial per a les formes impersonals. L'accent recau sempre en la primera síl·laba de la paraula. Té un complicat sistema d'alternança quantitativa, sigui vocàlica (fins a 4) o consonàntica (fins a 3). És l'única llengua que manté una alternança de tres vocals contrastives i consonants llargues com a vara (aviat), vaara (dalt del turó) i vaara (turonet, partitiu), i a lina (lli), linna (de la ciutat) o linna (a la ciutat). Les dues NN es pronuncien com a NY. Pas de G, D i B sordes a SH, Z, ZH i TX davant O (com A romanès o Y rus). Emmudiment de la H inicial baltofínica. Palataltizació de les dentals davant I i J. Té un total d'11 vocals. Manté certes afinitats de vocabulari amb les altres llengües uralianes, com vask (coure), que es correspon al vas (ferro) en hongarès i basa (ferro) en nganasan. Té nombroses consonants curtes i llargues, com osta (compro) i osta [pron. ossta] (comprar), i taevas (cel) i taevas [pron. taēvas] (al cel). L'estructura de la frase és semblant a la de l'alemany, amb tendència a posar el verb auxiliar en segona posició, mentre que la resta del verb complex es posa al final de la frase, com a mehed olid ammu koju jõudnud (Els homes han anat a casa per molt temps; literalment, homes han ells llarg temps a casa anat). Compta amb uns 14 casos, com el finlandès. Ha desenvolupat prefixos verbals separables amb significació aspectual i adverbial (influència de l'eslau i de l'alemany), com a ära sööma (menjar, perfectiu), ta sōi kala ära (ell va menjar peix), ta sōi kala (ell està menjant peix) i ta hakkas kala ära sööma (ell comença a menjar peix).
Sistema d'escriptura Alfabet L'estonià utilitza l'escriptura llatina com a base del seu alfabet. El guió afegeix les lletres ä, ö, ü i õ, més les addicions posteriors š i ž. Les lletres c, q, w, x i y es limiten a noms propis d'origen estranger, i f, z, š i ž només apareixen en préstecs i noms estrangers. Ö i Ü es pronuncien de manera semblant als seus equivalents en suec i alemany. A diferència de l'alemany estàndard però com el suec (quan va seguit de 'r') i el finès, Ä es pronuncia [æ], com en anglès mat. Les vocals Ä, Ö i Ü són fonemes clarament separats i inherents a l'estonià, encara que les formes de les lletres provenen de l'alemany. La lletra õ denota , sense arrodonir , o una vocal propera-mitja posterior sense arrodonir. És gairebé idèntic al búlgar ъ i el vietnamita ơ, i també s'utilitza per transcriure el rus ы. A més, C, Q, W, X i Y s'utilitzen per escriure noms propis estrangers. No apareixen en paraules estonies i no formen part oficialment de l'alfabet. Incloses totes les lletres estrangeres, l'alfabet consta de les 32 lletres següents:
LletraIPANomNotesLletraIPANomNotesAaaa Qq—kuu Bbbee Rrerr or ärr Cc—tsee Ssess Dddee Šš or šaa Eeee Zzzett Ff or eff Žžžee Gggee Tt or tee Hhhaa Uuuu Iiii Vvvee Jjjott Ww—kaksisvee Kk or kaa Õõõõ Llell Ääää Mmemm Öööö Nnenn Üüüü Oooo Xx—iks Pp or pee Yy—igrek o üpsilon
Ortografia Encara que l'ortografia estoniana es guia generalment per principis fonèmics, amb cada grafema corresponent a un fonema, hi ha algunes desviacions històriques i morfològiques d'això: per exemple, la preservació del morfema en la declinació de la paraula (escriptura b, g, d als llocs on es pronuncia p, k, t) i en l'ús de i i j. Quan és molt poc pràctic o impossible escriure š i ž, es substitueixen per sh i zh en alguns textos escrits, tot i que això es considera incorrecte. En cas contrari, la h en sh representa una fricativa glotal sorda, com en Pasha (pas-ha); això també s'aplica a alguns noms estrangers.
L'ortografia moderna d'Estònia es basa en lortografia més nova creada per Eduard Ahrens a la segona meitat del , basat en l'ortografia finlandesa. L'Ortografia més antiga que va substituir es va crear el XVII per Bengt Gottfried Forselius i Johann Hornung basat en l'ortografia alemanya estàndard. L'escriptura anterior en estonià havia utilitzat, en general, una ortografia ad hoc basada en l'ortografia llatina i del baix alemany mitjà. Algunes influències de l'ortografia alemanya estàndard (per exemple, escriure 'W'/'w' en comptes de 'V'/'v') van persistir fins ben entrada la dècada del 1930.
Fonologia miniatura|Una mostra de l'estonià parlat de manera nativa
Vocals Hi ha 9 vocals i 36 diftongs, 28 dels quals són nadius de l'estonià. Les nou vocals poden aparèixer com a primer component d'un diftong, però només /ɑ eiou/ apareix com a segon component. Una vocal característica de l'estonià és la vocal posterior no arrodonida /ɤ/, que pot ser tanca-mitjada posterior, tancada enrere o tancada-mitjana central.
+Monoftongs d'estonià Davant Enrere sense arrodonir arrodonida sense arrodonir arrodonida Tancar Vocal mitjana Obert
Consonants +Fonemes consonàntics de l'estonià Labial Alveolar Post- alveolar Velar / palatal Glotal pla palatalitzat Nasal nʲ Oclusiva curt tʲ geminat pːtː tʲː kː Fricativa expressat curt sense veu sʲ ʃ geminat fː sː sʲː ʃː hː Aproximant lʲ Trill
Les inicials de la paraula b, d, g només apareixen en préstecs i alguns préstecs antics s'escriuen amb p, t, k en comptes de b, d, g etimològics: pank 'banc'. Mitjançant la paraula i al final de la paraula, b, d, g representen plosives curtes /p, t, k/ (es poden pronunciar com a consonants parcialment sonores), p, t, k representen plosives mig llargues /pː, tː, kː/ i pp, tt, kk representen plosives massa llargues /pːː, kːː/, tːː/; per exemple: kabi /kɑpi/ 'peülla' — kapi /kɑpːi/ 'armari [ gen sg ] — kappi /kɑpːːi/ 'armari [ ptv sg ]'.
Abans i després de b, p, d, t, g, k, s, h, f, š, z, ž, els sons [p], [t], [k] s'escriuen com p, t, k, amb algunes excepcions degudes a la morfologia o l'etimologia.
La representació de les consonants palatalitzades és inconsistent i no sempre s'indiquen.
ŋ és un al·lòfon de /n/ abans de /k/.
Mentre que els dialectes perifèrics de l'Estònia es caracteritzen per diversos graus d'harmonia vocal, els dialectes centrals han perdut gairebé completament la característica. Com que la llengua estàndard es basa en dialectes centrals, tampoc no té harmonia vocàlica. En la llengua estàndard, les vocals davanteres apareixen exclusivament a la primera síl·laba o tònica, encara que l'harmonia vocàlica encara és evident en els textos més antics.
Gramàtica Tipològicament, l'estonià representa una forma de transició d'una llengua aglutinadora a una llengua fusional. L'ordre canònic de les paraules és SVO (subjecte-verb-objecte), encara que sovint es debat entre els lingüistes.