OMSG, DBE va ser un activista contra l'apartheid i política sud-africana. Va representar una successió de partits d'oposició liberals i de centreesquerra durant els seus trenta-sis anys de mandat a la Cambra de l'Assemblea de Sud-àfrica, controlada pel Partit Nacional, només per als blancs, en el cim de l'era de l'apartheid. Va ser l'anfitriona de la reunió que va fundar el Partit Progressista el 1959 i va ser la seva única diputada a la Cambra de 160 membres durant un període de tretze anys. Durant aquell període, va ser l'única membre del Parlament sud-africà que es va oposar de manera coherent i inequívoca a tota la legislació sobre l'apartheid.
Suzman va ser fonamental en la millora de les condicions de presó per als membres del prohibit Congrés Nacional Africà, inclòs Nelson Mandela, malgrat les seves reserves sobre les polítiques revolucionàries de Mandela. També era coneguda per utilitzar el seu privilegi parlamentari per evadir la censura del govern i transmetre informació als mitjans sobre els pitjors abusos de l'apartheid. Va ser nominada dues vegades al Premi Nobel de la Pau.
Infància i estudis Suzman va néixer com a Helen Gavronsky el 1917, filla de Frieda i de Samuel Gavronsky, immigrants jueus lituans. Va néixer a Germiston, llavors una petita ciutat minera als afores de Johannesburg. La seva mare va morir poc després de néixer ella.
Suzman es va matricular el 1933 a Parktown Convent, Johannesburg. Va estudiar una llicenciatura en Comerç a la Universitat de Witwatersrand. Als dinou anys, es va casar amb el doctor Moses Suzman (mort el 1994), de trenta-tres anys i que un metge eminent; la parella va tenir dues filles. Va tornar a la universitat el 1941 per completar una llicenciatura en Economia i Història Econòmica. Després d'acabada la carrera, va passar la resta de la guerra treballant per al Fons de Guerra del Governador General i com a estadística a la junta de subministrament de guerra. El 1945, es va convertir en tutora i més tard professora d'història econòmica de la Universitat de Witwatersrand.
Carrera Abans de ser parlamentària Com a membre de l'Institut Sud-africà de Relacions Racials, va participar en la preparació de proves per a la investigació de la Comissió Fagan sobre les lleis que s'aplicaven als africans a les zones urbanes i al sistema de treball migrant. Va atribuir a aquesta experiència la seva primera consciència real de les dificultats que vivien els africans que buscaven feina a les zones urbanes.
Carrera parlamentària La carrera parlamentària de Suzman va ser descrita a The Guardian com una d'«entre les carreres parlamentàries més valentes de la història». Va ser escollida a la Cambra de l'Assemblea el 1953 com a membre del Partit Unit per la circumscripció de Houghton a Johannesburg. El caucus del Partit Unit va donar suport a la segona lectura del projecte de llei de serveis separats de 1953 que preveia instal·lacions separades (i efectivament desiguals) per als negres, els de color, els indis i els blancs. Quan es va votar, Helen Suzman i un altre membre d'UP es van negar a votar i van sortir de la Cambra. Insatisfets amb la postura del Partit Unit davant les polítiques d'apartheid del Govern, Suzman i altres onze membres liberals del Partit Unit es van separar per formar el Partit Progressista el 1959. El partit va rebutjar la discriminació racial i va defensar la igualtat d'oportunitats per a tothom, basada en un cens comú de votants.
miniatura|Suzman amb el caucus de la Cambra del Partit Progressista separatista el 1960, abans de les desastroses eleccions de 1961. Suzman va anar amb el caucus de la Cambra del Partit Progressista separatista el 1960, abans de les desastroses eleccions de 1961. A les eleccions generals de Sud-àfrica de 1961, tots els altres diputats progressistes van perdre els seus escons, mentre que Suzman va conservar el seu per un marge de només 564 vots. Això va deixar a Suzman com l'únic parlamentari que es va oposar inequívocament a l'apartheid durant tretze anys, del 1961 al 1974.A No Uncertain Terms, Memòries de Helen Suzman, Jonathan Ball Publishers
Els anys de soledat: 1961-1974 Després de les eleccions de 1961, el primer ministre Hendrik F. Verwoerd va anunciar al Parlament que mai havia cregut que el Partit Progressista pogués ser una amenaça i, girant-se cap a Suzman, va dir-li: «T'he ben anul·lat.» Suzman va respondre-li: «I el món sencer t'ha anul·lat a tu.»
Com a única representant del seu partit al Parlament, va intentar fer la feina d'un partit de l'oposició en solitari. En la seva primera sessió va fer 66 intervencions, va presentar 26 esmenes i va fer 137 preguntes. La majoria de les seves preguntes es referien al tractament de les persones negres, de color i índies, en qüestions com l'habitatge, l'educació, les mudances forçades, els delictes de la Llei d'Aprovació, les detencions, les prohibicions, els assots, la brutalitat policial i les execucions. Mandela va escriure més tard: «Suzman va ser, sens dubte, l'única veu real contra l'apartheid al Parlament i la descortesia dels diputats del Partit Nacional cap a ella va mostrar com els afectaven els seus cops de puny i fins a quin punt estaven ressentits de la seva presència».
Per a dues eleccions generals més, les de 1966 i 1970, va tornar a ser l'única diputada del seu partit al Parlament. Com a resultat, durant tretze anys, va sopar sola al Parlament sense cap altre diputat per discutir tàctiques o punts de vista. Sovint, a mesura que s'introduïa la legislació sobre l'apartheid, Suzman intentava dividir la cambra, demanant votacions nominals, amb els membres del Parlament aixecant-se per emetre el vot. En moltes d'aquestes ocasions, com quan es va oposar a la infame llei de detenció dels 90 dies, es va trobar sola a un costat de la cambra del Parlament i tots els altres diputats a l'altre costat.
Suzman, una oradora pública eloqüent amb maneres agudes i enginyoses, es va destacar per la seva forta crítica pública a les polítiques d'apartheid del Partit Nacional governant en un moment en què això era atípic dels sud-africans blancs. Es va trobar encara més forastera perquè era una dona jueva de parla anglesa en un parlament dominat per homes calvinistes afrikàners. En els seus tretze anys com a membre únic del seu partit al Parlament sud-africà, Suzman va fer 885 discursos sobre gairebé tots els temes imaginables i va plantejar 2.262 preguntes. En un període en què es van aprovar nombroses lleis que imposaven la censura a la premsa, el privilegi parlamentari va assegurar que els seus intercanvis al Parlament poguessin ser publicats. Una vegada va ser acusada per un ministre de fer preguntes al parlament que feien vergonya a Sud-àfrica, a la qual cosa va respondre: «No són les meves preguntes les que avergonyeixen Sud-àfrica; són les vostres respostes.»
En una ocasió, el primer ministre Verwoerd li va anunciar al Parlament: «No comptes per a res, els teus dies al Parlament estan comptats.» Suzman va respondre-li: «Per què? Em posaràs sota arrest domiciliari o m'enviaràs a Robben Island?»
Suzman va ser decidida en la seva oposició a totes les formes de discriminació racial. Al començament de la seva carrera, una dona blanca va dir en una reunió del caucus: «Bé, no sé si li passa el mateix a la senyora Suzman, però quan jo vaig a un museu, no m'agrada que algun negre estrany es fregui contra mi.» Suzman va replicar: «No t'importa que un home blanc estrany es fregui contra tu?» Més endavant, en la seva carrera, va fer reflexionar al Parlament: «No sé per què equiparem —i amb exemples com aquests que tenim— una pell blanca amb la civilització.»
Abusos i respostes de Suzman Suzman va ser objecte d'abusos antisemites i misògins per part de parlamentaris nacionalistes, tant al Parlament com fora del Parlament. Al Parlament li feien comentaris freqüents del tipus «no ens agrada la teva veu cridanera jueva» o «torna a Israel!». Un diputat nacionalista, Piet Koornhof, li va dir al Parlament: «Si tornés a casa un vespre i la meva dona malparlés i delirés com ho va fer l'honorable membre de Houghton aquesta tarda, només hi hauria una de les dues coses que un podria fer-li… penso que es mereix que se la ignori.» El maig de 1965, Pieter Willem Botha (aleshores ministre d'Afers de Color) va comentar: «L'honorable membre de Houghton... té el costum de xerrar contínuament. Si la meva dona parlés com aquella honorable diputada, sabria què fer amb ella. No hi ha res que em posi més nerviós que una dona que m'interromp contínuament. És com l'aigua que goteja sobre un sostre de llauna.» El 1986, va tenir un intercanvi verbal amb l'aleshores president de l'Estat P. W. Botha, al qual Helen Suzman va dir «estúpid!» Botha va replicar: «Dona!»
Quan el primer ministre Verwoerd va ser assassinat a la cambra del Parlament el 1966, P.W. Botha, llavors ministre de Defensa, va acusar Suzman de ser la responsable, tot dient-li: «Sou vosaltres, vosaltres liberals ho heu fet! Us enxamparem!» Ella va demanar, i finalment va rebre, una disculpa formal, però l'enemistat entre tots dos va romandre. A principis de la dècada de 1980, Suzman va quedar-se a observar com la policia desmuntava les barraques d'un assentament negre i portava els ocupants a la presó. P.W. Botha va advertir en el Parlament que la seva conducta va vorejar la il·legalitat i li va dir: «Li dic que si vostè intenta infringir la llei, veurà què passa.» Suzman va respondre: «El primer ministre fa vint-i-vuit anys que intenta intimidar-me i encara no ho ha aconseguit. No tinc por de vostè, no n'he tingut mai ni mai en tindré. No penso res de vostè.» En una ocasió, P.W. Botha va dir: «A l'honorable membre de Houghton, és ben sabut, no li agrado.» Suzman va intervenir: «Agradar-me? No el suporto!»
Sovint va ser assetjada per la policia, que li punxava el seu telèfon. Van inscriure el seu nom en el llistí telefònic i sovint rebia trucades telefòniques amb missatges obscens, racistes i amenaçadors. Tenia una tècnica especial per fer front a aquestes trucades, que era fer sonar un xiulet agut que enviava pel micròfon del telèfon.
Marie van Zyl, de la Kappie Kommando (una organització política ultraconservadora de dones afrikaners), va escriure a Suzman protestant pel suport de Suzman als «infidels», tot presumint que el seu poble, els Voortrekkers, havia portat la Bíblia als negres anant per les muntanyes de l'interior. Va preguntar què havia fet la gent de Suzman, a la qual cosa Suzman va respondre: «Vostè diu que la vostra gent va portar la Bíblia per les muntanyes i em pregunta què va fer la meva gent. La van escriure, la Bíblia, estimada…»
El febrer de 1974, un diputat nacionalista de Rustenburg, Botha, va comentar: «Quan s'aixeca en aquesta Cambra, em recorda un grill en un arbre d'espines al bosc quan està molt sec. El seu piular t'ensordeix, però la melodia segueix sent la mateixa any rere any. En la seva lluita pels bantús, l'honorable membre… canta la mateixa melodia any rere any.»
Suzman va aconsellar John Vorster, primer ministre entre 1966 i 1978, que algun dia visités un municipi «disfressat d'ésser humà». Quan un ministre es va queixar de la taxa d'assassinats a la seva circumscripció, ella va aconsellar-li que no hi anés «o n'augmentarà en un.»
Carrera parlamentària: 1974–1989 Més tard, a mesura que creixia l'oposició parlamentària blanca a l'apartheid, el Partit Progressista va obtenir 6 escons més (el 1974) i Suzman es va veure acompanyada al parlament per notables col·legues liberals, com ara Colin Eglin. El partit es va fusionar el 1975 amb el Partit de la Reforma de Harry Schwarz i es va convertir en el Partit de la Reforma Progressiva. Va ser rebatejat com a Partit Federal Progressista quan es van incorporar més diputats de l'ala reformista del Partit Unit el 1977, esdevenint el partit en l'oposició oficial. Suzman va passar un total de trenta-sis anys al Parlament.