La història de la lingüística és l'evolució del pensament sobre el llenguatge i sovint es barreja amb altres disciplines com la filosofia del llenguatge, la semiòtica o amb la gramàtica de cada època. La diferència fonamental amb aquestes és que la lingüística estudia el funcionament dels idiomes i no solament la correcció de determinades construccions o qüestions conceptuals relacionades amb la ment o la realitat.
L'especulació sobre el llenguatge data de l'antiguitat, si bé la lingüística no va assolir un rol de ciència fins a finals del (fins aleshores se n'ocupaven diverses branques d'estudi com la retòrica).
Època antiga i medieval Índia La lingüística a l'antiga Índia deriva el seu impuls de la necessitat de recitar i interpretar correctament els textos vèdics. Ja en el text indi més antic, el Rigveda, vāk (discurs) és deificat. Cap al 1200 aC, la representació oral d'aquests textos s'estandarditza, i els tractats sobre recitació ritual suggereixen dividir els compostos sànscrits en paraules, arrels i unitats fonètiques, cosa que proporciona un impuls per a la morfologia i la fonètica.
Algunes de les primeres activitats en la descripció del llenguatge s'han atribuït al gramàtic indi Pànini (segle VI aC), que va escriure una descripció de la llengua sànscrita basada en regles a la seva obra Aṣṭādhyāyī.
Durant els segles següents, es va aconseguir claredat en l'organització de les unitats sonores, i les consonants oclusives es van organitzar en un quadrat de 5x5 (c. 800 aC, Pratisakhyas), que finalment va conduir a un alfabet sistemàtic, Brāhmī, al segle III aC.
En semàntica, el gramàtic sànscrit primerenc Śākaṭāyana (abans de c. 500 aC) proposa que els verbs representen categories ontològicament prèvies i que tots els substantius deriven etimològicament d'accions.
L'etimòleg Yāska (c. segle V aC) postula que el significat és inherent a l'oració i que els significats de les paraules es deriven de l'ús oracional. També proporciona quatre categories de paraules —substantius, verbs, preverbs i partícules/invariants— i una prova per a substantius tant concrets com abstractes: paraules que es poden indicar amb el pronom que.
Pāṇini (c. segle VI aC) s'oposa a la visió yāska que les oracions són primàries i proposa una gramàtica per compondre semàntica a partir d'arrels morfèmiques. Transcendent el text ritual per considerar el llenguatge viu, Pāṇini especifica un conjunt complet d'unes 4.000 regles aforístiques (sutres) que:
Mapejar la semàntica de les estructures argumentals verbals en rols temàtics Proporcioneu regles morfosintàctiques per crear formes verbals i formes nominals, els set casos de les quals s'anomenen karaka (similars al cas) que generen la morfologia. Preneu aquestes estructures morfològiques i considereu els processos fonològics (per exemple, la modificació de l'arrel o del tija) pels quals s'obté la forma fonològica final.
A més, l'escola pāṇiniana també proporciona una llista de 2000 lexemed verbals que formen els objectes sobre els quals s'apliquen aquestes regles, una llista de sons (els anomenats Shiva-sutres) i una llista de 260 paraules no derivables per les regles.
L'especificació extremadament succinta d'aquestes regles i les seves complexes interaccions van donar lloc a considerables comentaris i extrapolacions durant els segles següents. L'estructura fonològica inclou la definició d'una noció d'universals sonors similars al fonema modern, la sistematització de consonants basada en la constricció de la cavitat oral i vocals basades en l'alçada i la durada. Tanmateix, és l'ambició de mapejar-los des del morfema fins a la semàntica el que és realment remarcable en termes moderns.
Entre els gramàtics que segueixen Pāṇini hi ha Katyayana (c. segle III aC), que va escriure aforismes sobre Pāṇini (el Varttika) i matemàtiques avançades; Patànjali (segle II aC), conegut pels seus comentaris sobre temes seleccionats de la gramàtica de Pāṇini (el Mahabhasya) i sobre els aforismes de Kātyāyana, així com, segons alguns, l'autor dels Ioga sutras, i Pingala, amb el seu enfocament matemàtic de la prosòdia. Diversos debats van abastar segles, per exemple, sobre si les correspondències de significat de paraules eren convencionals (Vaixesika - Nyaya) o eternes (Kātyāyana-Patañjali- Mimamsa).
Els Nyaya Sutras especificaven tres tipus de significat: l'individual (aquesta vaca), el tipus universal (la condició de vacuïtat) i la imatge (dibuixa la vaca). Que el so d'una paraula també forma una classe (universal sonor) ho va observar Bhartṛhari (c. 500 dC), que també postula que els universals lingüístics són les unitats de pensament, properes a la posició nominalista o fins i tot al determinisme lingüístic. Bhartṛhari també considera que l'oració és ontològicament primària (els significats de les paraules s'aprenen a partir del seu ús oracional).
Dels sis textos canònics o Vedangas que van formar el programa bàsic de l'educació bramínica des del segle I dC fins al , quatre tractaven del llenguatge:Shiksha (śikṣā): fonètica i fonologia (sandhi), Gārgeya i comentaristesChandah (chandas): prosòdia o mètrica, Pingala i comentaristesVyakarana: gramàtica, Pāṇini i comentaristesNirukta (nirukta): etimologia, Yāska i comentaristes
Bhartrihari, cap al 500 dC, va introduir una filosofia del significat amb la seva doctrina sphoṭa.
El mètode d'anàlisi i descripció lingüística basat en regles de Pāṇini ha estat relativament desconegut per a la lingüística occidental fins fa més poc. Franz Bopp va utilitzar l'obra de Pāṇini com a font lingüística per a la seva gramàtica sànscrita de 1807, però va ignorar la seva metodologia. El sistema de Pāṇini també difereix de la lingüística formal moderna en què, com que el sànscrit és una llengua d'ordre de paraules lliure, no proporcionava regles sintàctiques. La lingüística formal, tal com la va proposar per primera vegada Louis Hjelmslev el 1943, es basa, tanmateix, en el mateix concepte que l'expressió del significat s'organitza en diferents capes de forma lingüística (inclosa la fonologia i la morfologia).
La gramàtica pali de Kacchayana, datada dels primers segles de la nostra era, descriu el llenguatge del cànon budista.
Grècia i Roma Els primers pensadors grecs es van preguntar per la relació entre llenguatge i realitat, ja que es van adonar que la llengua era convencional, és a dir, no hi havia un vincle unívoc i necessari entre el món i les paraules usades per expressar-lo. Proves d'aquesta manca d'univocitat eren les diferents llengües, les ambigüitats i la possibilitat de la metàfora o el sentit figurat; hi havia diverses maneres de dir una mateixa cosa tant en un idioma com en d'altres i, per tant, l'elecció d'una forma determinada esdevenia qüestionable. D'aquí van sorgir les primeres polèmiques sobre la superioritat d'una llengua davant les veïnes (com reflecteix la idea grega de bàrbar) i la pregunta sobre què hi havia d'universal en tot acte comunicatiu.
Els grecs van desenvolupar un alfabet utilitzant símbols dels fenicis, afegint signes per a les vocals i per a les consonants addicionals apropiades per al seu idioma (vegeu Robins, 1997). En els fenicis i en els sistemes d'escriptura grecs anteriors, com el lineal B, els grafemes indicaven síl·labes, és a dir, combinacions de sons d'una consonant i una vocal. L'addició de vocals per part dels grecs va ser un gran avenç, ja que va facilitar l'escriptura del grec representant tant les vocals com les consonants amb grafemes diferents. Com a resultat de la introducció de l'escriptura, es va començar a escriure poesia com els poemes homèrics i es van crear i comentar diverses edicions, que van constituir la base de la filologia i la crítica.
El llenguatge es veia com una eina poderosa que permetia influir en els altres, per això es van desenvolupar les escoles d'oratòria amb els filòsofs sofistes, on s'ensenyaven tècniques per polir el mateix discurs i fer-lo més atractiu i convincent. En aquestes escoles es va desenvolupar l'estudi de la gramàtica, perfeccionant la teoria sobre les parts de l'oració i introduint nocions com la de síl·laba. Els grecs van impulsar també la lexicografia amb el recull de termes i arrels per a l'ensenyament de la seva llengua, que havia esdevingut llengua de cultura.
Juntament amb la parla escrita, els grecs van començar a estudiar qüestions gramaticals i filosòfiques. Una discussió filosòfica sobre la naturalesa i els orígens del llenguatge es pot trobar ja a les obres de Plató. Un tema de preocupació era si el llenguatge era creat per l'home, un artefacte social o d'origen sobrenatural. Plató, al seu Cràtil, presenta la visió naturalista segons la qual el significat de les paraules emergeix d'un procés natural, independent de l'usuari de la llengua. Els seus arguments es basen en part en exemples de composició, on el significat del tot sol estar relacionat amb els constituents, tot i que al final admet un petit paper per a la convenció. Els sofistes i Sòcrates van introduir la dialèctica com un nou gènere textual. Els diàlegs platònics contenen definicions dels metres dels poemes i la tragèdia, la forma i l'estructura d'aquests textos (vegeu la República i Fedros, Ió, etc.).
Aristòtil defensa els orígens convencionals del significat. Va definir la lògica del discurs i de l'argumentació. A més, les obres d'Aristòtil sobre retòrica i poètica van esdevenir de màxima importància per a la comprensió de la tragèdia, la poesia, les discussions públiques, etc. com a gèneres textuals. L'obra d'Aristòtil sobre la lògica s'interrelaciona amb el seu interès especial pel llenguatge, i el seu treball en aquesta àrea va ser fonamentalment important per al desenvolupament de l'estudi del llenguatge (logos en grec significa tant llenguatge com raonament lògic). A Categories, Aristòtil defineix què s'entén per paraules sinònimes o unívoques, què s'entén per paraules homònimes o equívoques i què s'entén per paraules parònimes o denominatives. Ell divideix les formes de parla en:
Ja sigui simple, sense composició ni estructura, com ara home, cavall, lluita, etc. O tenir composició i estructura, com ara un home lluita, el cavall corre, etc.
A continuació, distingeix entre un subjecte de predicació, és a dir, allò del qual s'afirma o es nega alguna cosa, i un subjecte d'inhesió. Es diu que una cosa és inherent a un subjecte quan, tot i que no forma part del subjecte, no pot existir sense el subjecte, per exemple, la forma en una cosa que té forma. Les categories no són entitats platòniques abstractes sinó que es troben en la parla; aquestes són substància, quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció i afecte. A De la interpretació, Aristòtil analitza les proposicions categòriques i extreu una sèrie de conclusions bàsiques sobre les qüestions rutinàries de classificar i definir formes lingüístiques bàsiques, com ara termes i proposicions simples, substantius i verbs, negació, la quantitat de proposicions simples (arrels primitives dels quantificadors en la lògica simbòlica moderna), investigacions sobre el terç exclòs (que per a Aristòtil no és aplicable a les proposicions de temps futur — el problema dels contingents futurs) i sobre les proposicions modals.
Els estoics van fer de la lingüística una part important del seu sistema del cosmos i l'humà. Van tenir un paper important en la definició dels termes de signes lingüístics adoptats més tard per Ferdinand de Saussure, com ara significant i significat. Els estoics estudiaven la fonètica, la gramàtica i l'etimologia com a nivells d'estudi separats. En fonètica i fonologia es van definir els articuladors. La síl·laba es va convertir en una estructura important per a la comprensió de l'organització de la parla. Una de les contribucions més importants dels estoics a l'estudi del llenguatge va ser la definició gradual de la terminologia i la teoria que es va reflectir en la lingüística moderna.