La flauta és un instrument de la gran família dels aeròfons, que es caracteritzen pel fet que el so s'hi produeix quan l'aire que s'hi insufla incideix en un bisell practicat a l'embocadura de l'instrument. Per això mateix s'entén que la flauta és un «instrument de bisell»; d'altra banda, i atès que hom considera que són instruments de fusta tots els instruments de vent que no tenen embocadura de broquet, les flautes es classifiquen com a instruments de fusta, sigui quin sigui el material amb què estiguin construïdes: os, fusta, plàstic, metall, ceràmica, canya o altres.
Aquest bisell divideix el flux de l'aire que hi entra, de manera que una part d'aquest queda dirigida cap a l'exterior de l'instrument i no incideix en el so de l'instrument –o en alguns casos ho fa tangencialment, li dona un color específic- i l'altra entra en vibració mentre recorre el tub ressonador. La funció del tub és doble: amplifica el so, i permet establir l'altura i l'afinació del so bo i modificant la llargada d'aquest, cosa que habitualment es fa tapant o destapant forats, tot i que hi ha, també, altres sistemes com per exemple les flautes d'èmbol o de pistó. miniatura|El pastor flautista de Sophie Gengembre Anderson, 1881 EtimologiaAndrés, Ramon (1995): Diccionario de Instrumentos Musicales. Barcelona, Bibliograf. P. 160 i 161 HI ha diverses hipotesis d'on prové el nom de flauta. Una d'elles ho fa derivar del llatí flatulare, de flatus, que significa buf. D'aquesta hauria pogut derivar flatüar i la seva metàtesi flaütar. D'aquesta manera, el substantiu flauta seria un derivat del verb flaütar i hauria estat difós per la poesia dels trobadors, des de la llengua d'oc a la resta de llengües romàniques. Però també hi ha les formes occitanes flauja, flajol i flaujar que tenen unes semblances amb el francès flageolet, amb el català flabiol, ... que no poden ser considerades com a casuals i que potser ens parlen d'un creuament entre el llatí tardà flatare i l'occità flaujar. El mateix Joan Coromines documenta la forma flaüta l'any 1328 i la forma flahuta el 1378.
Classificació de les flautesErich M. Von Hornbostel i Curt Sachs. "Classification of Musical Instruments." Traduït per Anthony Baines i Klaus P. Wachsmann. The Galpin Society Journal, volum 14, març 1961, p. 3-29. D'acord amb la classificació de Hornbostel-Sachs, les flautes se situen dins de l'apartat dels instruments de vent pròpiament dits que corresponen a la classificació numèrica 421. Dins d'aquesta se subdivideixen segons els criteris següents: miniatura|Secció longitudinal de l'embocadura d'una flauta de bec. La B senyala el conducte d'aire i la C, el bisell. Segons que el bisell es trobi dins d'un conducte d'aire –és a dir, dins del tub- o bé que sigui l'instrumentista el que crea un corrent d'aire molt estret amb els llavis, de manera que el bisell és practicat ben bé a l'extrem del tub. Segons que l'embocadura sigui terminal –és a dir, a l'extrem del tub-, o bé lateral. D'acord amb aquest criteri apareixen el grup de les flautes rectes (entre les quals hi ha les flautes de bec) i el de les travesseres. Segons com sigui l'extrem inferior de la flauta, l'oposat a l'embocadura; és a dir, que sigui obert o tancat. En el cas que el final estigui tapat, pot ser que aquest tap sigui fix –la majoria de casos- o mòbil; en aquest cas es tracta d'un pistó o èmbol. Encara hi ha una possibilitat intermèdia; que al final hi hagi un forat d'un diàmetre molt més petit que el del tub; en aquest cas parlem de tub parcialment tapat. Això es dona, sobretot, en flautes de canya que aprofiten com a final un nus i hi practiquen un petit forat. Segons les lleis de Bernouilli, si tenim dues flautes (o dos tubs en general) de la mateixa llargada, però un obert i l'altre tancat, el tancat produeix un so d'una freqüència que la meitat del que produiria l'obert; és a dir, que l'obert sona a l'octava superior que el tancat. Segons que al llarg del tub s'hi hagin practicat uns forats que es poden deixar oberts o tancar-los, o que aquests forats no hi siguin. En el cas que hi hagi forats, poden ser tapats amb els dits directament o bé amb unes claus accionades en un lloc diferent i que acaben tapant els forats. Segons que la flauta tingui un sol tub o diversos; en el cas que en tingui uns quants –aquestes són, sobretot, les flautes de pan, però també flautes doble o triples del tipus del dvojnice- aquests poden estar agrupats en filera –recta o corbada- o bé en forma e feix. Segons que es bufin amb la boca –la immensa majoria- o amb el nas, com és el cas d'alguns models d'Oceania (Illes Tonga, Tahití, la Polinèsia), Malàisia, etc. Segons la forma del ressonador, que pot ser tubular o globular. En el primer cas, a més, també es poden classificar segons que el tub tingui perforació cilíndrica o lleugerament cònica; en aquest darrer cas, és més freqüent que sigui de diàmetre més ample prop de l'embocadura que a l'altre extrem i no pas a l'inrevés com en la resta d'instruments de tub cònic (oboès, etc.)
La majoria d'aquestes característiques es creuen entre elles de maneres molt diverses en instruments propis de cultures també diverses provinents dels cinc continents.
Els tipus més difosos de flautes en la nostra cultura són la denominada flauta travessera i la flauta de bec o flauta dolça.
La producció dels sons Tot i que els xiulets també produeixen el so per mitjà d'un bisell i que tipològicament poden ser considerats com a flautes, el cert és que, normalment, quan hom es refereix a la flauta és per aplicar-ho a instruments que tenen unes possibilitats més grans per articular sons diversos que no pas aquells. La producció dels sons, com en qualsevol instrument de vent amb un tub ressonador, ve determinada per les anomenades lleis de [Johann] Bernouilli segons les quals la freqüència (i, consegüentment, l'altura) del so produït és inversament proporcional a la llargada del tub que vibra, i directament proporcional a la velocitat que té el fluid (l'aire en aquest cas) que hi ha dins del tub. D'altra banda, els tubs oberts poden produir el to fonamental i tots els seus harmònics, mentre que els tancats només produeixen el fonamental i els harmònics imparells. Finalment, i com s'ha dit, dos tubs de la mateixa llargada, en els quals l'aire vibra amb la mateixa velocitat, però de manera que l'un sigui obert i l'altre tancat, el so fonamental que produeix el tub tancat té una freqüència que és la meitat que l'altre, és a dir, que sona una octava inferior. Finalment, cal afegir que els tubs que tenen un diàmetre especialment petit amb relació a la seva llargada faciliten molt la producció d'harmònics (i esdevé difícil produir el so fonamental). D'acord amb això, la producció de sons d'altures diferents en una flauta es pot fer de maneres molt diverses: Modificant la pressió de la columna d'aire que es fa incidir sobre el bisell: a una pressió major hi correspon un so una mica més agut, de manera que la variació contínua de pressió pot produir un so que fluctua en la seva altura, produint una mena de glissando d'àmbit més aviat reduït. Aquesta variació també es pot fer de manera discontínua, per tal d'obtenir sons separats i articulats d'altura diferent. Modificant la pressió de la columna d'aire però en una magnitud més gran que en el cas anterior: l'augment de la pressió i, per tant, de la velocitat de l'aire dins del tub sonor força a variar el mode de vibració d'aquesta, de manera que deixa de sonar la nota que sonava fins llavors i passa a sonar un harmònic superior. Modificant la llargada del tub sonor. L'altura del so produït és inversament proporcional a la llargada del tub sonor. En la majoria de flautes aquesta alteració és discontínua atès que la llargada de la columna d'aire dins del tub es modifica tapant i destapant forats, però en les flautes de pistó o d'èmbol aquesta modificació és contínua i produeix un efecte de glissando.
Elements d'història miniatura|Flauta del període aurinyacià, feta amb os, trobada al jaciment de Geissenklösterle, Alemanya. Rèplica exposada al Parc de la Prehistòria de Treverga, Principat d'Astúries. miniatura|Aulos grec del segle V aC conservat al Museu arqueològic d'Atenes miniatura|Diaulos representat en una ceràmica grega conservada al Museu arqueològic d'Atenes La flauta més antiga que s'ha trobat mai, tot i que és un tema controvertit, podria ser feta amb un fèmur d'un exemplar jove d'os de les cavernes, amb entre dos i quatre forats, i que es va trobar a Divje Babe, Eslovènia, i que ha estat datada amb una antiguitat de 43.000 anys.Flute History, UCLA. Juny de 2007. L'any 2008, es descobrí una altra flauta a la qual s'atorga una antiguitat de com a mínim 35.000 anys, a la cova Hohle Fels, prop d'Ulm, Alemanya.BBC: 'Oldest musical instrument' found la flauta de cinc forat té una embocadura en forma de V i és feta amb un os d'ala de voltor comú. Els investigadors que van fer la troballa van publicar de manera oficial els resultats a la revista Nature el juny de 2009. El descobriment és especialment important perquè representa la troballa de l'instrument musical més antic de la història i permet posar data a la producció de música per part de l'espècie humana. Aquesta flauta, un dels diversos instruments trobats, fou descoberta a la cova Hohle Fels, a prop de la Venus de Hohle Fels, trobada el maig de 2009, l'escultura més antiga que es coneix. Té tres forats i, com les flautes moderns de tres forats, hom ha suggerit que modificant la pressió d'aire podria haver produït melodies de notable complexitat. En anunciar la descoberta, els científics suggerien que la troballa demostra la presència d'una tradició musical ben establerta en el temps en què els humans moderns colonitzaren Europa. Els científics també han suggerit que la descoberta d'aquesta flauta pot ajudar a explicar la probable diferència cognitiva i comportamental entre els Neanderthals i els primers humans moderns. Tot i que aquesta és la més ben conservada de les que van trobar en aquest jaciment, també se n'hi van trobar altres fetes amb ullal de mamut, una d'elles amb tres forats.
Una antiguitat d'entre 30000 i 37000 anys és la que s'atribueix a la flauta o xiulet feta amb un ullal de mamut que es va trobar a la cova de Geißenklösterle, a Alemanya, prop d'Ulm CBC Arts; Canadian Broadcasting Corporation. 30.12.2004 (consultat el 21 d'abril de 2009) l'any 2004. Aproximadament de la mateixa època daten unes altres dues flautes, aquestes fetes amb os de cigne que s'havien descobert una dècada abans a la mateixa cova alemanya, i a les quals s'atribueix una antiguitat d'uns 36000 anys. Aquests es trobarien entre els instruments més antics que es coneixen, la qual cosa permet afirmar que la flauta (o el xiulet) seria l'instrument més antic de la humanitat.
Altres flautes igualment del Paleolític amb antiguitats entre els 20.000 i 25.000 anys ja inclouen les dues grans tipologies d'embocadura, segons que el bisell estigui practicat a l'extrem del tub sonor o a l'interior d'aquest. Entre els primers, progressivament es van anar desenvolupament diversos tipus de bisell segons que tingués una osca, que podria tenir formes diverses (rectangular, ovoïdal, triangular ...) o que no en tingués. Són posteriors els tipus de flauta amb forat lateral. En el període aurinyacià aquests instruments, ara amb unes perforacions laterals, es començaren a prodigar més, i proliferaren uns 5000 anys més tard, en el magdalenià.
La Bíblia, al Gènesi, capítol 4, verset 21, cita a Jubal com a pare de tots els que toquen lugab i el kinnor. El primer terme es refereix a vegades a alguns instruments de vent en concret i, altres, a alguns en particular (i el segon a instruments de corda). Com a tal, en la tradició judeocristiana, Jubal és tingut com a l'inventor de la flauta, un terme que s'empra en algunes traduccions de la Bíblia.