va ser un matemàtic i filòsof anglès. Va publicar treballs sobre àlgebra, lògica, fonaments de les matemàtiques, filosofia de la ciència, física, metafísica, epistemologia i educació. El treball més conegut, del qual és coautor amb Bertrand Russell, és Principia Mathematica. També és conegut per la seva frase, fent referència a Plató: Tota la Filosofia occidental són notes a peu de pàgina dels llibres de Plató.
Vida i obra Whitehead, fill d'un pastor anglicà, va ser educat pels seus pares fins als catorze anys. A aquesta edat va començar la seva escolarització a la Sherborne Independent School (Dorset) en la qual era professor el seu germà més gran. El 1880 va ingressar amb una beca al Trinity College (Cambridge) per estudiar matemàtiques. Es va graduar el 1885, havent estudiat pel seu compte altres temes, com la filosofia, la literatura o la religió. El mateix any va ser nomenat fellow del Trinity College i es va incorporar al seu departament de matemàtiques.
El 1890 es va casar amb Evelyn Wide i el 1898 va publicar el seu primer llibre, el primer volum de A Treatise on universal algebra, tot i que el segon volum no va arribar a ser acabat mai. En aquesta època, Whitehead havia tingut com estudiant el jove Bertrand Russell qui el 1903 havia publicat la seva primera obra sobre els principis de las matemàtiques i també estava treballant en un segon volum sobre el tema. Es van posar d'acord en fer un llibre conjuntament: d'aquesta iniciativa van sorgir els tres volums dels Principia Mathematica publicats successivament els anys 1910, 1912 i 1913.
El 1910 es va traslladar a Londres on, després d'un any, va començar a donar diverses classes al University College de Londres. El 1914 va ser nomenat professor titular del Imperial College London, en el qual, a part de la docència, va desenvolupar diferents càrrecs administratius, que el van ajudar en les seves reflexions sobre l'ensenyament en les modernes societats industrials.
El 1924, amb 63 anys, va rebre una invitació de la Universitat Harvard per fer-se càrrec d'una càtedra de filosofia. Va passar els següents tretze anys de la seva vida a Harvard, fins al 1937 en que es va retirar. En morir el 1947, i d'acord amb els seus desitjos, va ser incinerat, no es va celebrar funeral i tots els seus manuscrits i correspondència van ser destruïts. Les seves cendres reposen a la capella del Trinity College de Cambridge (Anglaterra).
Com diu la placa commemorativa que hi ha a la capella del Trinity College, Es podria dir que va viure tres vides en dos països; la primera dedicada a les matemàtiques, la segona a la física i la tercera a la metafísica. La seva evolució cap a la metafísica podria ser explicada per un fet important a la seva vida personal: la mort d'un fill seu a la Primera Guerra Mundial.
Va ser durant l'època de Cambridge (1890-1910) en que es va dedicar intensivament a la recerca en matemàtiques, assumint que la lògica era a la seva base. En aquest punt coincidia amb Bertrand Russell, amb qui va escriure conjuntament els Principia Mathematica. A part de les seves obres ja citades en la biografia, també va publicar The Axioms of Projective Geometry (1906), The Axioms of Descriptive Geometry (1907) i An Introduction to Mathematics (1911), a més d'alguns articles de contingut més específic.
En finalitzar la publicació dels Principia (1913), Russell i Whitehead, tot i mantenir una relació cordial, van anar separant les seves carreres acadèmiques: les activitats antibèl·liques de Russell i la mort del fill de Whitehead a la guerra, potser en van ser un factor.
Influència Isabelle Stengers va escriure que «els whiteheadians són reclutats tant entre filòsofs com entre teòlegs, i la paleta s'ha enriquit amb professionals dels més diversos horitzons, des de l'ecologia fins al feminisme, pràctiques que uneixen la lluita política i l'espiritualitat amb les ciències de l'educació». En les últimes dècades, l'atenció a l'obra de Whitehead s'ha estès més, amb l'interès que s'estén als intel·lectuals d'Europa i la Xina, i procedents d'àmbits tan diversos com l'ecologia, la física, la biologia, l'educació, l'economia i la psicologia. Un dels primers teòlegs a intentar interactuar amb el pensament de Whitehead va ser el futur arquebisbe de Canterbury, William Temple. A les Gifford Lectures de Temple de 1932-1934 (publicades posteriorment com a Nature, Man and God), Whitehead és un dels nombrosos filòsofs de l'enfocament de l'evolució emergent amb el qual interactua Temple. No obstant això, no va ser fins als anys setanta i vuitanta que el pensament de Whitehead va cridar molt l'atenció fora d'un grup reduït de filòsofs i teòlegs, principalment nord-americans, i encara avui no se'l considera especialment influent fora dels cercles relativament especialitzats.
Els primers seguidors de Whitehead es van trobar principalment a la Universitat de Chicago Divinity School, on Henry Nelson Wieman va iniciar un interès per l'obra de Whitehead que duraria uns trenta anys. Professors com Wieman, Charles Hartshorne, Bernard Loomer, Bernard Meland i Daniel Day Williams van convertir la filosofia de Whitehead en el fil intel·lectual més important que travessa l'escola de la divinitat. Van ensenyar a generacions d'estudiosos de Whitehead, el més notable dels quals és John B. Cobb.
Tot i que l'interès per Whitehead s'ha esvaït des de llavors a l'escola de divinitats de Chicago, Cobb va agafar efectivament la torxa i la va plantar fermament a Claremont, Califòrnia, on va començar a ensenyar a la Claremont School of Theology el 1958 i va fundar el Centre. per a Estudis de Processos amb David Ray Griffin el 1973. En gran part a causa de la influència de Cobb, avui Claremont segueix fortament identificat amb el pensament del procés de Whitehead.
Però tot i que Claremont continua sent el centre més concentrat de l'activitat de Whitehead, el lloc on el pensament de Whitehead actualment sembla que està creixent més ràpidament és a la Xina. Per afrontar els reptes de la modernització i la industrialització, la Xina ha començat a combinar les tradicions del taoisme, el budisme i el confucianisme amb la filosofia constructiva postmoderna de Whitehead per crear una civilització ecològica. Fins ara, el govern xinès ha encoratjat la construcció de vint-i-tres centres universitaris per a l'estudi de la filosofia de Whitehead, i els llibres dels filòsofs de processos John Cobb i David Ray Griffin s'estan convertint en lectura obligatòria per als estudiants de postgrau xinesos. Cobb ha atribuït l'interès de la Xina per la filosofia del procés en part a l'èmfasi de Whitehead sobre la interdependència mútua de la humanitat i la natura, així com el seu èmfasi en un sistema educatiu que inclogui l'ensenyament de valors en lloc de fets senzills.
En general, però, la influència de Whitehead és molt difícil de caracteritzar. Als països de parla anglesa, les seves obres principals estan poc estudiades fora de Claremont i un nombre selecte de programes de teologia i filosofia de grau liberal. Fora d'aquests cercles, la seva influència és relativament petita i difusa i ha tendit a provenir principalment del treball dels seus estudiants i admiradors més que del mateix Whitehead. Per exemple, Whitehead va ser professor i amic i col·laborador de molt temps de Bertrand Russell, i també va ensenyar i supervisar la dissertació de Willard van Orman Quine, tots dos figures importants de la filosofia analítica, la soca dominant de la filosofia. als països de parla anglesa del . Whitehead també ha tingut admiradors d'alt perfil en la tradició continental, com el filòsof postestructuralista francès Gilles Deleuze, que una vegada va comentar secament sobre Whitehead que «es presenta provisionalment com l'últim gran filòsof angloamericà abans que els deixebles de Wittgenstein escampessin la seva boira, confusió, suficiència i terror». El sociòleg i antropòleg francès Bruno Latour va arribar fins i tot a anomenar Whitehead el filòsof més gran del segle XX.
Les opinions de Deleuze i Latour, però, són minoritàries, ja que Whitehead no ha estat reconegut com a particularment influent dins de les escoles filosòfiques més dominants. És impossible dir exactament per què la influència de Whitehead no ha estat més estesa, però pot ser en part que les seves idees metafísiques semblen una mica contraintuïtives (com la seva afirmació que la matèria és una abstracció), o la seva inclusió d'elements teistes en la seva filosofia, o la percepció de la metafísica mateixa com a passat, o simplement la gran dificultat i densitat de la seva prosa.
Filosofia i teologia del procés esquerra|miniatura|220x220px| El filòsof Nicholas Rescher. Rescher va ser un defensor tant de la filosofia del procés de Whitehead com del pragmatisme estatunidenc.
Històricament, el treball de Whitehead ha estat més influent en el camp de la teologia progressista estatunidenca. El primer defensor més important del pensament de Whitehead en un context teològic va ser Charles Hartshorne, que va passar un semestre a Harvard com a assistent docent de Whitehead el 1925, i se li atribueix àmpliament el desenvolupament de la filosofia del procés de Whitehead en una teologia del procés en tota regla. Altres teòlegs de processos notables són John B. Cobb, David Ray Griffin, Marjorie Hewitt Suchocki, C. Robert Mesle, Roland Faber i Catherine Keller.
La teologia dels processos generalment subratlla la naturalesa relacional de Déu. En lloc de veure Déu com a impassible o sense emocions, els teòlegs del procés veuen Déu com el company de patiment que entén i com l'ésser que es veu supremament afectat pels esdeveniments temporals. Hartshorne assenyala que la gent no elogiaria un governant humà que no es veiés afectat ni per les alegries ni per les tristeses dels seus seguidors, així que per què seria una qualitat lloable en Déu? En canvi, com l'ésser més afectat pel món, Déu és l'ésser que pot respondre més adequadament al món. Tanmateix, la teologia del procés s'ha formulat de moltes maneres. C. Robert Mesle, per exemple, defensa un naturalisme de procés, és a dir, una teologia de processos sense Déu.
De fet, la teologia del procés és difícil de definir perquè els teòlegs del procés són tan diversos i transdisciplinaris en els seus punts de vista i interessos. John B. Cobb és un teòleg de processos que també ha escrit llibres sobre biologia i economia. Roland Faber i Catherine Keller integren Whitehead amb la teoria postestructuralista, postcolonialista i feminista. Charles Birch va ser alhora teòleg i genetista. Franklin I. Gamwell escriu sobre teologia i teoria política. A Syntheism - Creating God in The Internet Age, els futuròlegs Alexander Bard i Jan Söderqvist atribueixen repetidament a Whitehead la teologia del procés que veuen sorgir de la cultura participativa que s'espera que domine l'era digital.
La filosofia del procés és encara més difícil d'esbrinar que la teologia del procés. A la pràctica, els dos camps no es poden separar perfectament. La sèrie de 32 volums de la Universitat Estatal de Nova York sobre pensament postmodern constructiu editada pel filòsof i teòleg de processos David Ray Griffin mostra la gamma d'àrees en què treballen diferents filòsofs de processos, com ara la física, l'ecologia, la medicina, les polítiques públiques, la noviolència, la política i la psicologia."Search Results For: SUNY series in Constructive Postmodern Thought", Sunypress.edu, accessed 5 desembre 2013, http://www.sunypress.edu/Searchadv.aspx?IsSubmit=true&CategoryID=6899