Els saxons (saxones, Σάξονες) eren un dels anomenats pobles germànics. El seu nom derivaria del seax, un ganivet o espasa curta de combat.
Història Són esmentats per primer cop el 287 aC per Eutropi i a partir d'aquesta data es van infiltrar a la Gàl·lia Belga. Claudi Ptolemeu diu que vivien al Quersonès Címbric entre el riu Albis i el Chalusus (Trave), és a dir al modern Holstein. Tenien com a veïns al sud els caucs, a l'est els suardons, i al nord els sigulons, angles i altres. Des d'aquí els saxons es van traslladar a les illes de la costa, anomenades llavors illes saxones (Helgoland, Dycksand i Vielschovel).
Progressivament van dominar una extensa zona de Germània del nord-oest, que va prendre el nom de Saxònia però on vivien també altres pobles. Del país dels saxons a Alemanya no es coneixen les seves ciutats excepte Treva (Τρήουα) esmentada per Ptolemeu.
El 371 els saxons foren severament derrotats pels romans dirigits per Valentinià I quan feien una incursió a la costa de la Gàl·lia.
miniatura|Els imperis romà i hun en 450 Al segle següent, bandes de saxons dirigides per Hengist i Horsa o el rei Aelle van travessar cap a Britànnia on es van establir, barrejant-se amb altres pobles immigrats com els angles (d'aquí el nom de "cultura anglosaxona").
Els saxons que van romandre al continent van estar en guerra permanent amb els francs fins que van ser derrotats per Carlemany. Alguns d'ells es van convertir al cristianisme i van jurar obediència al Sacre Imperi Romanogermànic. Així van poder conservar les seves terres (a l'actual Alemanya).
Un grup va fundar una colònia a Transsilvània, a Romania, durant el . Aquests van ser els únics que van perviure com a poble fins al .
Societat Les tribus estaven governades per consells d'ancians que lideraven les batalles i agrupaven els homes per a la guerra. La societat saxona estava dividida en castes: els nobles, els lliures i els serfs. Tenien un conjunt de lleis, recopilades en la Lex Saxonum, que regien els conflictes i els drets de cada casta (prohibint expressament el matrimoni entre membres de diferent classe per evitar problemes d'interpretació). Anualment se celebrava un consell general, amb participació de totes les castes, per decidir sobre la guerra i reafirmar-se en el seu codi. Els saxons eren politeistes i van anar assimilant progressivament la religió germànica a partir de la conquesta franca. El calendari començava el 25 de desembre, amb el solstici d'hivern.
Llengua
L'anglès antic, associat amb els saxons a Anglaterra, era més proper als dialectes del frisó antic registrats posteriorment que a la llengua saxona antiga. El frisó antic sembla que s'estenia al llarg de la costa del Mar del Nord des del nord dels Països Baixos fins al sud de Dinamarca, mentre que el saxó antic originalment no s'estenia fins a la costa. Els lingüistes han observat que el frisó antic i el saxó antic, tot i ser veïns i relacionats, no formaven part del mateix continu dialectal. En canvi, els dialectes saxons van passar a formar part del continu germànic occidental continental, molt més ampli, que s'estenia fins als Alps, i tots es poden considerar tipus d'alemany.
Segons el lingüista històric Elmar Seebold, aquest desenvolupament només es pot explicar si la societat saxona continental anterior a la migració a Gran Bretanya estava composta efectivament per dues formes relacionades, però diferents, de germànic occidental. Segons la seva opinió, el grup de persones que, al segle III, van emigrar primer cap al sud, al que ara és la part nord-oest de la Baixa Saxònia, parlaven dialectes germànics del Mar del Nord estretament relacionats amb el frisó antic i l'anglès antic. Allà, aquests migrants es van trobar amb una població ja present, la llengua de la qual era significativament diferent de la seva, és a dir, pertanyent al grup germànic del Weser-Rin, sobre el qual van formar una elit, donant el seu nom a la posterior federació tribal i regió en conjunt. Més tard, durant el segle V, quan els angles van començar a migrar a Gran Bretanya, els descendents d'aquesta elit s'hi van unir, mentre que els descendents dels habitants nadius no ho van fer, o almenys no significativament. Com que les llengües dels angles i d'aquest grup saxó en particular estaven estretament relacionades, es va poder formar un continu entre l'ànglià i el saxó a Gran Bretanya, que més tard es va convertir en l'anglès. A la mateixa terra dels saxons, la marxa d'una gran part d'aquesta antiga elit va fer que el panorama sociopolític canviés, i la població original, després de la marxa de la majoria dels descendents de l'elit, es va tornar tan predominant que els seus dialectes (presumiblement la llengua dels caucs, la llengua dels turingis i possiblement altres tribus antigues) van prevaler i finalment van formar la base dels dialectes baix-saxons coneguts avui dia, mentre que els seus parlants van conservar el nom tribal.
Cultura Estructura social Beda, un saxó de Northúmbria que va escriure al voltant de l'any 730, assenyala que «els antics (és a dir, els continentals) saxons no tenen rei, sinó que són governats per uns quants sàtrapes que, durant la guerra, sortegen el lideratge però que, en temps de pau, són iguals en poder». El estava dividit en tres províncies – Westfàlia, Eastfàlia i Angria – que comprenia uns cent pagi o Gau. Cada Gau tenia el seu propi sàtrapa amb prou poder militar per arrasar pobles sencers que s'hi oposaven.
A mitjans del , Nitard va descriure per primera vegada l'estructura social dels saxons sota els seus líders. L'estructura de castes era rígida; en la llengua saxona, les tres castes, excloent els esclaus, s'anomenaven (relacionat amb el terme aetheling), i Aquests termes van ser posteriorment llatinitzats com a o , o ; i , o Segons tradicions molt antigues que es presumeix que contenen molta veritat històrica, l’ eren els descendents dels saxons que van liderar la tribu fora de Holstein i durant les migracions del segle VI. Eren una elit guerrera conqueridora. Els representaven els descendents dels i d'aquella casta. Els representaven els descendents dels habitants originals dels territoris conquerits, que van ser obligats a fer juraments de submissió i pagar tributs als .
La Lex Saxonum regulava la societat diferent dels saxons. Els matrimonis mixtos entre les castes estaven prohibits per la Lex Saxonum, i els wergelds s'establien en funció de la pertinença a la casta. Els valien 1.440 sòlids, o uns 700 caps de bestiar, el wergeld més alt del continent; el preu d'una núvia també era molt alt. Això era sis vegades més que el dels i vuit vegades més que els L'abisme entre noble i ignoble era molt gran, però la diferència entre un home lliure i un treballador contractat era petita.9
Segons la , una font important per a la història saxona primerenca, els saxons celebraven un concili anual a Marklo (Westfàlia) on "confirmaven les seves lleis, jutjaven els casos pendents i determinaven per consell comú si anirien a la guerra o estarien en pau aquell any". Les tres castes participaven al concili general; dotze representants de cada casta van ser enviats des de cada Gau. El 782, Carlemany va abolir el sistema de Gaue i el va substituir pel , el sistema de comtats típic del Regne Franc. En prohibir els consells de Marklo, Carlemany va impulsar els i fora del poder polític. L'antic sistema saxó d’, el senyoriu basat en drets i impostos, va ser substituït per una forma de feudalisme basada en el servei i el treball, les relacions personals i els juraments.
Religió Religió germànica Les pràctiques religioses saxones estaven estretament relacionades amb les seves pràctiques polítiques. Els consells anuals de tota la tribu començaven amb invocacions dels déus. Es presumeix que el procediment pel qual els ducs eren elegits en temps de guerra, per sorteig, tenia un significat religiós, és a dir, en la confiança en la providència divina. sembla per guiar la presa de decisions aleatòria. També hi havia rituals i objectes sagrats, com ara els pilars anomenats Irminsul; es creia que connectaven el cel i la terra, com passa amb altres exemples d'arbres o escales al cel en nombroses religions. Carlemany va fer tallar un d'aquests pilars l'any 772 a prop de la fortalesa d'Eresburg.
Les primeres pràctiques religioses saxones a Gran Bretanya es poden deduir dels noms de llocs i del calendari germànic en ús en aquella època. Els déus germànics Odin, Friga, Tir i Tor, que figuren en totes les tradicions germàniques, eren venerats a Wessex, Sussex i Essex. Són els únics directament documentats, tot i que els noms del tercer i quart mes (març i abril) del calendari anglès antic porten els noms Hrēþmōnaþ i Ēosturmōnaþ, que significa mes de Hretha i mes d’Ēostre. Es presumeix que aquests són els noms de dues deesses que eren adorades al voltant d'aquella estació. Els saxons oferien pastissos als seus déus al febrer (Solmōnaþ). Hi havia una festa religiosa associada a la collita, Halegmōnaþ ('mes sagrat' o 'mes de les ofrenes', setembre). El calendari saxó començava el 25 de desembre, i els mesos de desembre i gener s'anomenaven Yule (o Giuli). Contenien una Modra niht o «nit de les mares», una altra festa religiosa de contingut desconegut.
Els homes lliures i la classe servil saxons van romandre fidels a les seves creences originals molt després de la seva conversió nominal al cristianisme. Alimentant un odi cap a la classe alta, que, amb l'ajuda franca, els havia marginat del poder polític, les classes baixes (el o ) van ser un problema per a les autoritats cristianes fins al 836. La observacions sobre la seva obstinació en pagans ('ús i superstició').
Cristianisme miniatura|Il·lustració de 1868 d'Agustí dirigint-se als saxons La conversió dels saxons a Anglaterra de la seva religió germànica anterior al cristianisme va tenir lloc a principis i finals del segle VII sota la influència dels juts de Kent, ja convertits. A la dècada del 630, Birinus es va convertir en l'apòstol dels saxons occidentals i va convertir Wessex, el primer rei cristià del qual va ser Cynegils. Els saxons occidentals comencen a sortir de l'obscuritat només amb la seva conversió al cristianisme i mantenint registres escrits. Els gewisse, un poble saxó occidental, van ser especialment resistents al cristianisme; Birinus va exercir més esforços contra ells i finalment va aconseguir la conversió. A Wessex, es va fundar un bisbat a Dorchester. Els saxons del sud van ser evangelitzats àmpliament per primera vegada sota la influència anglesa; Aethelwalh de Sussex va ser convertit per Wulfhere, rei de Mèrcia, i va permetre a Wilfrid, bisbe de York, evangelitzar el seu poble a partir del 681. El principal bisbat saxó del sud era el de Selsey. Els saxons orientals eren més pagans que els saxons del sud o de l'oest; el seu territori tenia una superabundància de llocs pagans. El seu rei, Saebert, es va convertir aviat i es va establir una diòcesi a Londres. El seu primer bisbe, Melitó, va ser expulsat pels hereus de Saebert. La conversió dels saxons orientals es va completar sota Cedap a les dècades 650 i 660.