Francesc Vidal i Jevellí (Barcelona, 1 de gener de 1848Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1848, llibre 1r, número de registre 1. - Barcelona, 11 d'octubre de 1914) va ser un dels ebenistes, tan moblista com decorador, més destacats de la ciutat de Barcelona a finals del vuit-cents pel fet de ser un dels primers professionals a potenciar l'artesania en el si del naixent esteticisme i modernisme català, format a lÉcole des Beaux-Arts de Paris.
Materialitzà les reflexions teòriques propagades per la Renaixença, pel que fa a la recuperació dels vells oficis i a la integració de l'art a la indústria i a la decoració. Als tallers de Vidal, des de finals dels anys setanta, treballaren conjuntament artesans procedents dels més diversos oficis de les arts industrials i decoratives, per poder donar als mobles tots els complements necessaris.
Així, el seu obrador, situat des de 1883 en un edifici de Josep Vilaseca al carrer Diputació 326,Convertit posteriorment i fins a l'actualitat en convent-escola Sagrat Cor per Enric Sagnier a més de la secció d'ebenisteria, comptava amb les de metal·listeria, foneria, vidrieria, plànols i projectes, comandades per especialistes com Lluís Masriera i Rosés, Antoni Rigalt, Gaspar Homar o Joan González i Pellicer. D'aquesta manera, s'avançà a les Arts and Crafts, i és possible considerar-lo com l'antecedent del taller del Castell dels Tres Dragons, ja que es dona el fet que molts dels integrants d'aquest grup anteriorment havien treballat amb Vidal. Francesc Vidal va ser un dels principals difusors de l'Esteticisme, conjuntament Apel·les Mestres i Josep Vilaseca. Va treballar com a moblista, decorador i interiorista per les principals famílies del país, com els López i els Güell, per a les institucions públiques i per a la casa reial. Destaquen els mobles dissenyats per Gaudí per al Palau Güell i per a l'estàtua del monument a Colom.
Exercí influència en la societat del seu temps, i practicà el mecenatge amb joves de talent, com Pau Casals, Isaac Albéniz, C.G.Vidiella. Simó Gómez, li va realitzar potser el millor dels retrats en la pintura catalana del seu temps, quadre que actualment es pot veure al MNAC.
Biografia Francesc Vidal i Jevellí va néixer al carrer Obradors de Barcelona, fill de l'ebenista Lluís Vidal i Bearnés i d'Andrea Jevellí i Palau, naturals ambdós de Barcelona. L'avi matern era natural de Cadis. Al registre civil del naixement el cognom de la família materna apareix com a Chevalí, en comptes de Jevellí. El seu registre de naixement fou el primer de Barcelona de l'any 1848.
Francesc Vidal es casà amb Mercè Puig i Busco, una dona música, refinada i culta, de classe alta, que parlava l'alemany, el francès, el castellà i el català, filla del compositor i músic Bernat C. Puig i de Susana Busco Grün, pertanyent a una família d'origen alsacià.
El matrimoni va tenir dotze fills: deu noies i dos nois que van néixer en menys de 18 anys. La filla gran Lluïsa, ajudava la seva mare en l'educació dels altres fills més petits. El pare creia en l'educació de les seves filles malgrat el costum de l'època i presumia dels seus talents. Totes aprengueren idiomes, història, literatura i música. El 1882, associat amb Masriera creà les indústries F. Vidal i Cia. La vida social de la família es convertí en un reflex de la pròspera vida professional del pare.
Lluïsa Andrea Francisca Vidal i Puig (1876-1918), com que demostrà des de molt petita les seves aptituds per al dibuix i el seu interès per l'art i la decoració, rebé classes del xilògraf Enric Gómez Polo, de Joan González i d'Arcadi Mas i Fontdevila. No es casà mai i, quan el pare entrà en crisi i abandonà la llar familiar el 1906, ella es feu càrrec de la família retratant, fent classes de dibuix i de pintura i col·laborant en la il·lustració de moltes revistes de l'època.
El seu fill Frederic Vidal i Puig (1882-1950) va anar a Londres a formar-se en la casa Cloisonné Glass Company. Des de 1899, i durant uns quatre anys, Frederic va dotar el taller del seu pare de peces decorades amb vidre cloisonné, obres preuades per la laboriositat d'aquesta inusual tècnica. Amb el nou segle, el gran prestigi aconseguit entorn de l'Exposició Universal de 1888, va cedir pas a noves generacions de moblistes i decoradors, de la talla de Gaspar Homar o Santiago Marco, deixebles ambdós de la Casa Vidal.
Evolució artística miniatura|Vitralls dissenyats per Francesc Vidal i Jevellí per al Palau Güell d'Antoni Gaudí a Barcelona, Catalunya. 1888. Per entendre la personalitat i les capacitats de renovació de Francesc Vidal, un dels fets clau fou la seva estada a l'Exposició Universal de París de 1867, mostra on el seu pare presentá estoigs per a joies i necessers.El seu pare, Lluís Vidal, tenia l'establiment al carrer de l'Argenteria núm. 22 on confeccionava tota mena d'estoigs per joies i necessers que s'exportaven a tota la Península. A més de poder observar el naixement del japonisme a París, va poder quedar-se un temps estudiant a l'Escole des Arts Décoratifs amb l'exoficial de cavalleria Louvrier de Lajolais.M. RUIDO, Lluisa Vidal, fila del modernisme, Barcelona, Edicions la Campana, 1996, p. 18 Des d'aleshores els seus viatges per Europa, Anglaterra, Àustria i Alemanya, fets sent ben jove, li van permetre prendre nota i adquirir un gran coneixement de les pràctiques artístiques que s'estaven impulsant a les grans capitals. En arribar a Barcelona, la seva voluntat va ser la de modernitzar i europeïtzar una ciutat que es mantenia excessivament tradicionalista introduint novetats com era l'aplicació de l'estil japonès a la decoració d'interiors i al camp de les arts decoratives. No era aquesta una proposta arriscada perquè, si bé veia l'èxit que estava tenint a Europa, podia intuir que Barcelona no rebria també amb bons ulls en una època en què el gust per l'art oriental i la moda japonesa ja estava plenament difós.
Era als ebenistes i tapissers a qui s'encomanava la decoració de les dependències de la burgesia catalana, de manera que l'únic que calia era que algun d'ells s'animés a importar i oferir sense por l'estil japonès a Barcelona des de l'Exposició Universal de París de 1878. Francesc Vidal ho va fer el mes de maig de 1879 amb l'obertura d'una botiga dedicada a la decoració d'interiors al passatge del Crèdit. Es tractava d'un nou model d'establiment que fins aleshores no s'havia vist a la ciutat; una botiga dedicada a «la exposición, venta y construcción de objetos artísticos, un establecimiento semejante a los que existen en París, Roma, Londres».Diari de Barcelona, núm 88, 29 de març de 1879. P. 3728.
La Botiga La botiga de Vidal s'anunciava com a fabricant de mobles de luxe i complements artistics, decoratius i d'utilitat, amb «especialidad en el decorado de habitaciones».Diari de Barcelona, núm 149, 29 de maig de 1881, p. 6425. Des d'un primer moment, doncs, amb la venda de productes japonesos, va proposar la creació d'ambients de gust oriental si bé aquesta opció es feu especialment evident a inicis dels anys vuitanta. Segons deien el diaris, aquest nou establiment «viene a satisfacer una necesidad que sentía Barcelona hacia algún tiempo por consecuencia del desarrollo creciente que ha tenido entre nosotros la afición a los muebles artísticos»,Diari de Barcelona, núm 91, 1 d'abril del 1979, p. 3840. tota l'oferta del local estava orientada a moblar i decorar de manera artística els interiors de les cases amb mobles luxosos, riques teles, objectes de tota classe, etcétera. Des del dia de la inauguració s'oferien peces nipones i xineses. Les primeres obres de les quals tenim constància documental que imitaven l'estil japonès a la botiga de Vidal són uns gerros exposats a l'aparador d'inicis del 1881.Diari de Barcelona, 4 de gener de 1881, p. 2
Francesc Vidal tenia l'establiment comercial al Passatge del Crèdit, 3, i el taller al Passatge de la Pau, 2. Gràcies a oferir una producció innovadora impregnada de l'esperit de les Arts & Crafts i les teories d'Adrien de Longpérier, fruit de l'experiència dels seus viatges a l'estranger, ràpidament la seva botiga va ser un dels punts neuràlgics per a aquells que volien disposar de les millors i més modernes decoracions d'interiors.J. MAINAR 1976, p. 276.
Com era obvi, responent a la demanda que rebia, va dedicar una atenció als estils historicistes, ja fos de gust abarrocat o neogòtic, i molt especialment un eclecticisme amb un component orientalitzant molt de moda entre la classe benestant. La seva clientela abraçava des de la petita burgesia catalana fins a la monarquia espanyola. Entre els seus encàrrecs hi havia el moblatge de la glorieta dissenyada per Gaudí a Comillas per a Antoni López, la col·laboració també al Palau Güell, els despatxos de l'alcalde Rius i Taulet, dependències del Cercle del Liceu o bé encàrrecs reials com la decoració dels dormitoris reials de Madrid o el bressol per al futur rei Alfons XIII.M. RUDO, 1996, p. 37.
A mesura que els encàrrecs li començaren a venir d'arreu de la Península i d'Amèrica, el negoci va necessitar nous espais. L'any 1882 va traslladar el seu domicili a la planta noble del número 149 del passeig de Gràcia i, associant-se amb Federic Masriera Manovens, va crear les Industrias F. Vidal y Compañía, i va obrir una sucursal a Madrid i una a París. Frederic Masriera, l'administrador aportava el terreny i l'edificació mentre que Vidal, director general, n'aportava el talent.
El trasllat dels tallers fou imminent. Frederic Masriera va encarregar a Josep Vilaseca, el mateix arquitecte que s'ocupava de la construcció del temple-taller dels seus dos germans, un nou edifici que albergués els tallers de les Industrias F. Vidal y Compañía. Els terrenys de què disposava Federic Masriera se situaven a pocs metres del temple-taller Masriera, en una àmplia zona a la cantonada entre Diputació i Bailèn.
Abans que fos inaugurant l'edifici de Vilaseca, en aquests tallers ja s'hi construïen a finals del 1882 mobles d'estil japonès. Ho sabem del cert per la descripció que es feu en un número del mes de gener de 1883 del Diari de Barcelona, «dúna vidriera de colores, de grandes dimensiones y estilo japonés fabricada en los grandes talleres que tiene establecidos en la calle de la Diputación».Diari de Barcelona, núm 34, 31 de gener del 1883, p. 1356. Era una gran vidiera amb diversos compartiments on es representaven, amb una gran diversitat de colors figures, ocells i flors «perfectamente imitados, así en el dibujo, como en el color, de las que se ven en los tapices y cerámica de la China y del Japón». Per tant, Vidal, que tenia peces autèntiques procedents del Japó, el seu taller, tenia ben a la vora models originals d'on extraure'n motius ornamentals, així com segurament de llibres de disseny i ornamentació anglesos o francesos. En el cas dels mobles, aquesta decoració era feta amb el cisellat de la fusta buidant les formes desitjades per aconseguir, amanera d'esgrafiat, les línies fines i esveltes dels elements vegetals que seguien les traces dels dissenys nipons.