miniatura|Wiphala, bandera del poble aimara La llengua aimara (aymar aru) pertany al grup quitxuamarà de la família andina-equatorial. El terme aimara és un concepte el qual engloba una dotzena de grups ètnics, alguns dels quals, com el colla i el lupaka, havien format estats independents abans que els inques arribessin al poder.(Gualdoni 2009) «las lenguas mayoritarias son tres (aymara, quechua y guaraní)»
Segons l'inca Garcilaso de la Vega la província dels aimares, la qual tenia més de trenta llegües de llarg i més de quinze d'amplitud, fou conquerida per l'inca cinquè Káyac Yupanqui. Els aimares o aimaraes comprenien diverses nacions les quals parlaven diversos dialectes de l'aimara.
Els aimaraes, encara que veïns de la cort dels inques, degueren conservar sempre la seva llengua i després que els castellans haguessin conquerit el Perú van menysprear la llengua dels inques i van continuar lliurement parlant la pròpia. No obstant això, en alguns pobles aimaraes es conservava el quítxua en temps de Garcilaso, atès que es diu que els indis estimen els castellans i valoren aquesta llengua cortesana (o quitxua) que aprengueren.
Els actuals aimara es denominen a si mateixos "la nacionalitat qulla" i s'estima que el seu nombre oscil·la entre el mig milió i el milió i mig de persones. Viuen principalment a Bolívia i Perú, sobretot a l'altiplà del Titicaca.
Nombre de parlants Les xifres segons els llocs on es parla la llengua serien les següents: n'hi ha uns 330.000 al Perú (cens 1972), uns 30.000 a Xile i la resta (uns 1.140.000) a Bolívia (estimacions). A Xile gairebé tots són bilingües; al Perú un 60% ho són, a Bolívia un 45%, i són força superiors els percentatges entre el sexe masculí i en la generació jove. Això no obstant, al Perú i Bolívia els percentatges donats sobre bilingüisme s'han de prendre en el sentit més ample del terme: gairebé sempre es tracta de bilingües subordinats, amb nivells a voltes molt elementals de proficiència al castellà. Aqueix segon idioma s'adquireix a l'escola (si es tracta de la generació jove), al quarter o als contactes regulars o ocasionals amb la ciutat. Per això mateix s'empra en contexts relativament limitats. Però, pel seu prestigi dominant, els aimares tendiran a emprar poc el castellà que saben davant els estranys i a identificar-se com a bilingües als censos. A part de Xile, les regions més bilingües són, evidentment, les ciutats i la seva rodalia, i també, les regions que més s'han incorporat a una economia de mercat, com les "Yungas" i les zones de colonització.
Fora de Xile, el nombre de parlants d'aimara en xifres relatives disminueix amb relació al total de cada país.(Hardman 2000: p. 1) Avui dia els aimares representen el 3% del Perú (però el 40% de les regions de Puno i Tacna) i el 25% de Bolívia però el 80% dels departaments de La Paz i d'Oruro. La principal ciutat de parla aimara és La Paz, on aproximadament un 40% de la població (640.000) parla aimara, i la proporció arriba a més del 90% a alguns barris.
Perú miniatura|Parlants d'aimara al cens peruà de 2017 Segons el cens del Perú del 2017 hi havia 444.389 parlants d'aimara al Perú, repartits entre les diferents regions: UBIGEO Departament Població Ubicació Cens 2017 Parlants d'aimara Parlants d'aimara (%) 1 Amazonas 0,0 % 75px 2 Áncash 0,0 % 75px 3 Apurímac 0,2 % 75px 4 Arequipa 2,1 % 75px 5 Ayacucho 0,1 % 75px 6 Cajamarca 0,0 % 75px 7 Callao 0,4 % 75px 8 Cusco 0,2 % 75px 9 Huancavelica 0,0 % 75px 10 Huánuco 0,0 % 75px 11 Ica 0,2 % 75px 12 Junín 0,1 % 75px 13 La Libertad 0,0 % 75px 14 Lambayeque 0,0 % 75px 15 Lima 0,3 % 75px 16 Loreto 0,0 % 75px 17 Madre de Dios 1,2 % 75px 18 Moquegua 13,2 % 75px 19 Pasco 0,0 % 75px 20 Piura 0,0 % 75px 21 Puno 27,0 % 75px 22 San Martín 0,0 % 75px 23 Tacna 19,4 % 75px 24 Tumbes 0,0 % 75px 25 Ucayali 0,0 % 75px</center>
Bolívia miniatura|Mapa lingüístic de Bolívia, la zona d'aimara és de color vermell. miniatura|Distribució de l'aimara per municipis Segons el cens bolivià de 2012 hi havia 1.598.807 persones que es definien com a aimara, de les quals 998.000 parlaven la llengua, l'11,1 % de la població. Es reparteixen en les següents regions:Característica de Población 2012, pàgina 30Etnicidad en los censos de Bolivia, p. 10 Departament Població Ubicació Cens 2012 Parlants de quítxua Parlants de quítxua (%) La Paz 31,21 % 75px Oruro 16,48 % 75px Cochabamba 2,60 % 75px Potosí 3,21 % 75px Santa Cruz 0,90 % 75px Beni 1,31 % 75px Chuquisaca 0,23 % 75px Pando 2,48 % 75px Tarija 0,55 % 75px</center>
Xile miniatura|Els aimara de Xile Segons el cens de Xile del 2017, un total de 156.754 persones s'identificava com a aimara,Síntesis del Resultado del censo chileno de 2017 , a la pàgina 16 dels quals només 19.000 parlaven la llengua.Lenguas indígenas en Chile: viejas historias, nuevos actores y un epílogo para el futuro, per Fernando Wittig, p. 12, Universitat Catòlica de Temuco. Viuen principalment a la Regió d'Arica i Parinacota i a la regió de Tarapacá.Tabla 6: Cantidad y distribución porcentual de personas que se consideran pertenecientes a un pueblo indígena u originario según región de empadronamiento y pueblo: Quechua y Colla, p. 10Vigencia y desplazamiento de la lengua aymara en Chile, Estudios Filológicos, n.42 Valdivia sep. 2007
Etnografia Una de les races aborígens de l'Amèrica meridional, considerada amb fonament com el poble autòcton de l'altiplà bolivià. Posseí des d'antic un grau de civilització molt superior al de les terres veïnes, però inferior al dels indis de Cuzco, venint a formar amb el temps d'una de les entitats constitutives de l'Imperi Inca. L'indi aimara, ja pur, ja mesclat amb altres races, avui dia existeix en les regions del Nord de l'altiplà bolivià, és de color coure fort, completament barbamec, amb cabells lacis, cara allargada, celles arquejades, i nas deprimida en la base, boca força gran.
Respecte a les tribus autòctones que habitaven l'altiplà abans de la Conquesta d'Amèrica, no existeixen sinó tradicions i dades més o menys versemblants. Si la paraula chulpa com a terme etnogràfic és relativament moderna, tampoc són antigues i originals les tradicions en què els aimares pretenen conservar el rècord de la desaparició de la gent als quals s'aplica el nom de chulpes. D'aquestes tradicions, algunes d'elles llegendàries, es desprèn que els chulpes no eren altra cosa que els antics aimares que els castellans trobaren vivint en les torretes de fang i pedra espargides per l'altiplà bolivià.
Els vestigis més antics de la indústria boliviana es troben al voltant del llac Titicaca, que els aimares consideraven com un lloc sagrat. A més de les torretes o chulpes, els arqueòlegs han trobat d'altres construccions rudimentàries de pedra que anomenen pucaras i cachas. Les “pucaras” són uns petits turons fortificats mitjançant unes línies de pedres grosses dividides en diverses zones concèntriques.
Modernament s'aplica el nom de chacas a les construccions situades en la cima dels anteriors turons. S'han de considerar com altars i estaven constituïdes per diverses pedres grosses verticals tapades amb una o més lloses. Les chulpes més antigues degueren servir preferentment de columnes funeràries i eren de pedra. Aquelles en què el material utilitzat és el fang són de construcció relativament moderna.
Les cases dels indígenes necessàriament eren de la mateixa condició, és a dir, de fang i pedra, car no hi abundava la fusta en l'altiplà ni ofereix resguard a la intempèrie. Les gentilares, nom vulgar dat a les ruïnes de la Serra, no ofereixen grans diferències les unes de les altres, totes són chulpes de parets de pedra més o menys estretes amb el mateix espai interior per a llar. Els cranis masculins presenten en totes elles la mateixa deformitat artificial amb l'esclafament del front; els femenins a penes són disformes. De les dades precedents, es desprèn que els antics habitants d'aquestes construccions eren individus espargits en famílies per la puna i serres sense cap orde de pobles verdaders, com ho indica l'absència de monuments de relativa importància. Els grups de chulpes o primitius aimares guerrejaven entre si o amb els habitants més pròxims, i aquests ensems traficaven o es barallaven amb els seus veïns.
Arriben els castellans En aquest estat de coses els trobaren els castellans, Pedro Cieza de León recorregué la reconada del país dels aimares, i malgrat que els seus habitants ja havien modificat els costums pel contacte ocasional amb els cuzqueños, tanmateix, la seva narració justifica aquestes deduccions. Cristóbal Vaca de Castro, que en una carta descriptiva explica els esdeveniments de 1532 a 1552, ho comprova, i la «Relación de Pacaxes» afirma que els aimares vivien en els edificis que avui dia s'anomenen chulpes. Però el que confirma d'una manera indubtable aquesta versió, són les «Ordenanzas» del virrei Francisco de Toledo manant als naturals que s'agrupessin en els pobles formals al voltant d'una missió amb església.
Aquest virrei trobà la puna coberta de xalupes habitades, disseminades sense ordre, edificis aïllats i grups petits, sense cohesió general, hostils entre si i contra els veïns de les parts altes. Per a remeiar aquest estat de segregació foren dictades aquestes ordenances, i amb elles començà la decadència de les chulpes; els seus habitants hagueren de modificar la seva manera de viure, les torretes foren abandonades de mica en mica i caigueren en ruïnes. En aquestes ordenances consta la interessant prohibició d'esclafar el front dels nens mascles, el que prova que fins a finals del subsistia aquest ús. Els que defensen un estat de submissió i esclavitud dels aimares a una raça aristocràtica superior, fan notar que la bàrbara costum de deformar els cranis dels nens tenia per única finalitat l'embrutiment d'un poble oprimit, fent-lo incapaç d'intel·lectualitat i resistència metòdica. A mesura que ens apropem a la regió ocupada antigament pels indis del Cuzco o on hi havia contacte ocasional entre aquests i els aimares, la chulpa presenta una construcció més esmerada. Així succeeix en la regió de Copacabana i en les pampes d'Azángaro. En cap tradició autèntica dels aimares apareix el nom «inca», el que demostra la seva anterioritat al país. A més les conquestes dels inques no varen passar mai del llac Titicaca, sent més enllà nul·la la seva influència. Vers l'Orient els antics aimares penetraren a Yungas i allí es fregaren més o menys hostilment amb les tribus salvatges. Al Nord., els voltants de Charazani estaven i estan habitats per ambdós pobles, quetxua i aimara.
Els costums dels aimares miniatura|Teixidora aimara