El Regne visigot o Regne dels visigots () va ser un regne que va ocupar l'actual sud-oest de França i la península Ibèrica des dels segles fins al . Un dels estats successors germànics de l'Imperi Romà d'Occident, va ser creat originàriament per l'assentament dels visigots sota el rei Vàlia a la província de la Gàl·lia Aquitània al sud-oest de la Gàl·lia pel govern romà, i després es va estendre per conquesta a tota Hispània. El regne va mantenir la independència de l'Imperi Romà, els intents dels quals per restablir l'autoritat romana a Hispània només van ser parcialment reeixits i de curta durada.
Els visigots eren europeus centrals romanitzats que s'havien traslladat a l'oest des de la vall del Danubi. Es van convertir en federats de Roma i van voler restablir l'ordre romà contra les hordes de vàndals, alans i sueus. L'Imperi romà d'Occident va caure el 476 dC; per tant, els visigots creien tenir el dret de prendre els territoris que Roma havia promès a Hispània a canvi de restablir l'ordre romà. Sota el rei Euric, que va eliminar l'estatus de federats, va començar un avanç triomfal dels visigots. Alarmat davant l'expansió visigoda d'Aquitània després de la batalla de Déols a Déols el 469, l'emperador occidental Procopi Antemi va enviar un nou exèrcit als Alps contra Euric, que estava assetjant Arle. L'exèrcit romà va ser derrotat en la batalla d'Arle (471) i Euric va capturar Arle i va assegurar-se gran part del sud de la Gàl·lia.
De vegades anomenat Regnum Tolosanum o Regne de Tolosa després per la seva capital Tolosa en la historiografia moderna, el regne va perdre gran part del seu territori a la Gàl·lia (guerres franco-visigòtiques) a mans dels francs a principis del , a excepció de l'estreta franja costanera de Septimània. El regne dels segles i de vegades es diu Regnum Toletanum o Regne de Toledo després de la nova capital de Toledo a Hispània. Una guerra civil que va començar el 549 va resultar en una invitació del visigot Atanagild, que havia usurpat el rei, a l'emperador romà d'Orient, Justinià I, per enviar soldats en la seva ajuda. Atanagild va guanyar la seva guerra, però els romans d'Orient es van apoderar de Cartagena i de bona part del sud d'Hispània, fins al 624, quan Suíntila va expulsar de la península les darreres guarnicions romanes d'Orient, i ocupà Orcelis, que els visigots anomenaven Aurariola (avui Oriola a la província d'Alacant). A partir de la dècada de 570 el germà d'Atanagild, Leovigild, compensa aquesta pèrdua conquerint el Regne dels sueus a Gal·lècia (que correspon aproximadament a l'actual Galícia i el nord de Portugal) i la seva annexió, i per les repetides campanyes contra els bascos.
La distinció ètnica entre la població hispanoromana i els visigots havia desaparegut en gran manera en aquest moment (la llengua gòtica va perdre la seva última funció i probablement ja era en declivi com a llengua eclesiàstica quan els visigots van renunciar a l'arrianisme el 589).Strategies of Distinction: Construction of Ethnic Communities, 300–800 (Transformation of the Roman World) by Walter Pohl, (p. 119-121: dress and funerary customs cease to be distinguishing features in AD 570/580). Aquesta nova unitat es va expressar en una persecució cada vegada més severa dels forasters, especialment dels jueus. El Codi visigòtic (completat el 654) va abolir l'antiga tradició de disposar de lleis diferents per als hispanoromans i per als visigots. Al es van produir moltes guerres civils entre faccions de l'aristocràcia. Malgrat els bons registres que han deixat els bisbes contemporanis, com Isidor i Leandre de Sevilla, es fa cada vegada més difícil distingir els gots dels hispanoromans, ja que els dos s'entrellacen inextricablement. Malgrat aquestes guerres civils, cap al 625 dC els visigots havien aconseguit expulsar els romans d'Orient d'Hispània i havien establert un punt de suport al port de Ceuta, a l'Àfrica. La major part del Regne visigòtic va ser conquerida per les tropes omeies del nord d'Àfrica el 711 dC: només quedà en mans cristianes la zona septentrional d'Hispània. Aquests van donar lloc al Regne medieval d'Astúries quan un noble visigòtic anomenat Pelai va ser elegit príncep pels àsturs, d'origen celta, que vivien a les muntanyes, i per la població visigoda, que havia fugit dels musulmans i es va refugiar a Astúries, on es van unir a Pelai.
Els visigots i els seus primers reis eren arrians i van entrar en conflicte amb l'Església catòlica romana, però després de convertir-se al cristianisme nicè, l'Església va exercir una enorme influència en els afers seculars a través dels concilis de Toledo. Els visigots també van desenvolupar el codi de la llei, molt influent, conegut a Europa occidental com a codi visigòtic (Liber Iudiciorum), que esdevindria la base del dret castellà al llarg de l'edat mitjana.
Història Antecedents miniatura|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd) El poble germànic dels gots va ser anomenat ja per Tàcit, que els esmenta com Gotones. Llavors habitaven el nord de Germània, en terres que abans van poblar els bois, getes i escites. Van ampliar els seus territoris i van incorporar a altres grups veïns (d'origen germànic i sàrmata) i van dominar del Tisza al Don i des de la regió del Pont Polemoniac a la mar Bàltica. Integraven la nació dels gots pobles diversos: hèruls, rugis, lemovis, escirs, helvecons, sidenis, turcilinges, gèpids, vàndals i altres, alguns dels quals van acabar desapareixent en el conjunt, mentre altres van formar els seus propis grups. Els gots pròpiament dits es dividien en tervings, que poblaven el territori entre els Carpats i el Dnièper, i els greutungs a les estepes ucraïneses a l'oest del Dnièper. Així aquest riu servia de límit entre els dos grups i els tervings van ser anomentas west goths (visigots) per situar-se a occident (West en germànic), i els greutungs van ser anomenats ost goths (ostrogots) per situar-se a l'est (Ost en germànic). Una altra versió atribueix la denominació visigots a la paraula germànica wisgoths, traduïda per ‘homes forts’. Durant el segle III els dos grups van efectuar incursions contra l'Imperi, destacant la guerra gòtica del 250 i 251 contra Mèsia i Tràcia en la qual va morir l'emperador Deci en la batalla d'Abritus, la del 258 i 259 contra la costa del mar Negre, Propòntida, les illes de l'Egeu, Efes, Atenes i altres punts) i la del 269 contra Creta, Xipre, Tessalònica i altres punts. El 270 Aurelià va haver d'abandonar el marge esquerre del Danubi a la Dàcia cessant llavors les seves incursions, ocupant els gots aquesta província. A la primavera del 291 van formar una aliança especial amb el taifals per combatre els vàndals i gèpides que duraria fins al 376. Herwig Wolfram, History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of California Press, 1988.
Cap al 370, ja cristianitzats arrians, estaven governats per un rei anomenat Hermanric, el primer rei històric de la dinastia dels amals, qui va haver d'enfrontar-se als huns dirigits per Balamir el 375. Hermanric, ja ancià, va ser greument ferit en un atemptat i es va suïcidar abans d'una imminent derrota, succeint-lo Witimir o Winithar, l'intent del qual de resistir als huns no va tenir èxit i ell mateix va resultar mort. Els magnats ostrogots van elegir un nou rei per al seu poble i es van sotmetre als huns, però els visigots, que eren uns dos-cents mil, es van reunir a la riba nord del Danubi i van demanar a l'Imperi Romà, contra el que havien combatut uns anys abans, que els acceptessin en els seus territoris i se'ls atorguessin terres on assentar-se. Una part dels ostrogots, al capdavant dels quals figurava el rei nen Videric, de la dinastia legítima dels Amals, va marxar amb els visigots, i un dels seus descendents va enllaçar anys després amb la dinastia ostrogoda (en temps de Teodoric el Gran).
Regne federat miniatura|Assentament visigòtic i península Ibèrica, vers el 418 miniatura|Moneda d'or (411-450 dC) del Regne dels sueus a la península Ibèrica Del 407 al 409 dC, una aliança de vàndals germànics, alans i sueus germànics, va travessar el Rin glaçat i va travessar l'actual França fins a la península Ibèrica. Per la seva banda, els visigots dirigits per Alaric van saquejar Roma el 410, i capturaren Gal·la Placídia, la germana de l'emperador romà d'Occident, Flavi Honori.
Ataülf (rei dels visigots del 410 al 415) va passar els anys següents en les campanyes gal·les i ibèriques, jugant diplomàticament amb faccions de comandants germànics i romans amb efectes hàbils, i prenent possessió de ciutats com Narbona i Tolosa (el 413). Després de casar-se amb Placídia, l'emperador Honori el va contractar per proporcionar ajuda visigoda per recuperar el control nominal romà d'Hispània, que tenien vàndals, alans i sueus.
El 418, Honori va recompensar els seus visigots federats sota el rei Vàlia (va regnar entre 415 i 418) donant-los terres a la vall del Garona de la Gàl·lia Aquitània, on establir-se. Probablement es va produir sota el sistema d'hospitalitas. Sembla probable que al principi els visigots no rebessin una gran quantitat de finques a la regió (com es creia anteriorment), sinó que van aconseguir gestionar els impostos de la zona, ja que els aristòcrates gals locals pagaven ara els impostos als visigots en lloc del govern romà.
Els visigots, amb capital a Tolosa de Llenguadoc, van romandre de facto independents i aviat van començar a expandir-se cap al territori romà a costa del feble imperi occidental. Sota Teodoric I (418-451), els visigots van atacar Arle (el 425 i el 430) i Narbona (436), però Aeci els va aturar amb mercenaris huns, i Teodoric va ser derrotat el 438. Cap al 451, la situació s'havia invertit i els huns havien envaït la Gàl·lia; ara Teodoric va lluitar amb Aeci contra Àtila en la batalla dels Camps Catalàunics. Àtila va ser expulsat, però Teodoric va morir en la batalla.
Els vàndals van completar la conquesta del nord d'Àfrica quan van prendre Cartago el 19 d'octubre de 439 i els sueus havien pres la major part d'Hispània. Ara l'emperador romà Marc Mecili Avit va enviar els visigots a Hispània. Teodoric II va entrar a la província de Lusitània i va ocupar la capital Mèrida, però va haver de retornar en 457 per assegurar els seus propis dominis després de la mort d'Avit (17 d'octubre del 456). Encara que la conquesta d'Hispània s'havia fet a les ordes d'Avit, en l'acord hi havia una clàusula secreta que estipulava que les conquestes que fes a Hispània serien pels visigots. El 458, Teodoric va enviar un nou exèrcit a Hispània dirigit pel got Ciril·la. Majorià va reconstruir l'exèrcit i la marina d'Itàlia i es va dedicar a recuperar les províncies el sud de la Gàl·lia que no havien reconegut la seva elevació amb un exèrcit format principalment per bàrbars (bastarnes, sueus, huns, alans, rugis, burgundis, gots i sàrmates) per pacificar la província, creuant els Alps i el novembre del 458 era a Lió on fou complimentat pel poeta Sidoni Apol·linar que va llegir el panegíric. El 459 Teodoric II envià un exèrcit comandat per Sunieric a Hispània. Majorià va derrotar els visigots comandats per Teodoric en la batalla d'Arelate i els va forçar a abandonar la Septimània i retirar-se cap a l'oest d'Aquitània mentre ell va romandre a Arle tot el 459 per reunir l'exèrcit amb el qual pensava anar a Àfrica. Amb el nou tractat de pau, els visigots havien de renunciar a les seves conquestes a Hispània i tornar a la situació de federat. El 461, els gots van rebre la ciutat de Narbona de l'emperador Libi Sever a canvi del seu suport. L'any 461 Ricimer va fer executar Majorià i va proclamar Libi Sever nou emperador. Egidi no el va reconèixer i es va proclamar independent, però els burgundis van tornar a ocupar Lugdunum i van aïllar Egidi al nord de la Gàl·lia, on va crear un regne conegut com a Regne de Soissons.
Regne de Tolosa miniatura|Teodoric I de Fabrizio Castello (1560–1617) miniatura|La península Ibèrica cap al 476