miniatura|Les quatre formes essencials d'aculturació: 1. Segregació
2. Integració
3. Assimilació
4. Marginalització En antropologia i sociologia s'anomena amb el terme aculturació al procés de canvi cultural per contacte o imposició d'una altra cultura. Generalment el procés d'aculturació implica una pèrdua dels trets propis i una assimilació a la nova cultura, que ocupa respecte a l'anterior una posició dominant. Es considera que hi ha un procés d'aculturació des de "l'adopció relativament aïllada d'un terme tècnic estranger, en un llenguatge que manca de la seva equivalència, fins al canvi gairebé total dels sistemes socials sota la influència política «externa» o l'aprofitament de models preferibles, quant a la producció econòmica i l'organització social".Moore, p. 143.
Un exemple d'aculturació varen ser les implantacions de cultura, idioma i religió, entre d'altres, que van realitzar els europeus a Àfrica a principis del .
Etimologia i significat Definició El mot aculturació l'encunya per primera vegada John Power, director del Bureau d'etnologia americana, per a designar l'any 1880 els préstecs culturals entre societats. Elabora una sèrie d'estudis sobre els immigrants als EUA i fa servir el terme que reprèn d'antropòlegs estatunidencs.J. Étienne, F. Bloess, JP. Noreck, JP. Roux. Dictionnaire de sociologie. París: Hatier, 2004 El país és llavors un carrefour d'influències gràcies a un fenomen d'immigració europea que marxa molts cops de les guerres d'Europa. La noció, però, pren el seu significat actual a partir de la publicació d'un memoràndum publicat l'any 1936 per part de Herskovits, Linton i Redfield. El defineixen com a "estudi dels fenòmens que s'esdevenen quan grups d'individus de cultures diferents entren en contacte directe i continuat de forma que produeixen intercanvis dins els models culturals d'un o de dos grups" [trd.] (J. Étienne, 2004).
L'aculturació designa essencialment la transformació dels sistemes culturals en contacte. Es pot proposar una tipologia de contactes mitjançant els indicadors següents:
dilucidar els models d'aculturació resultants de les interaccions analitzar els processos esdevinguts durant les trobades (resistència, forma d'integració a les cultures d'origen) captar els mecanismes psicològics utilitzats pels individus concernits per a generar el decalatge cultural
A diferència de la difusió cultural, que estudia les transformacions culturals ja esdevingudes, l'aculturació s'interessa per tot plegat en la dinàmica d'intercanvi cultural en construcció.
Cadascun dels indicadors mencionats sempre han fet objecte d'atenció per part d'investigadors, entre més, com ara Abou, Bastide, Devereux, Berry, etc. Tots s'amoïnen per entendre les variants de l'aculturació. No endebades, malgrat la presència ben notable del terme als treballs sobre canvis culturals, alguns investigadors emeten cert escepticisme sobre les conclusions finals.
Confusions recurrents Confusió entre aculturació i assimilació L'assimilació constitueix un cas extrem d'aculturació. Comporta la desaparició total de la cultura d'un grup que assimila i interioritza la cultura de l'altre grup amb què entra en contacte. Hi trobem la noció d'asimetria entre l'un i l'altre.
S'han definit de fet tres altres menes d'aculturació, ultra l'assimilació:
el sincretisme; mestissatge cultural que combina la cultura originària amb la nova el multiculturalisme; cohabitació de diverses cultures sense que hi hagi assimilació o mestissatge la contra-aculturació; rebuig o refús de la nova cultura i genera un retorn a la cultura originària
Confusió entre aculturació i etnocidi L'etnocidi és la destrucció sistemàtica de la cultura d'un grup. És a dir, és la supressió a través de tota mena de mitjans no únicament dels modes de vida, però també de la seva manera de pensar. L'etnocidi és una desculturació provocada i programada mentre que l'aculturació és un fenomen consentit.
Aculturació antagonista El concepte clàssic d'aculturació pot completar-se mitjançant l'aculturació antagonista, talment com en parlava Georges Devereaux. El concepte ha estat reprès en el marc sociohistòric per part de Jacques Demorgon, qui va demostrar que l'aculturació antagonista mena cap a un concepte més globalitzador i més operatiu com la interculturació. S'hi remarquen treballs com L'interculturation du monde (2000) o L'histoire interculturelle des société (2002).
Tot amb tot, la interculturalitat és el procés d'interacció entre cultures diferents i diverses que conviuen en un mateix territori amb la posada en valor de cadascuna de les cultures concernides com a parts igual.
Mirada històrica Recerca científica Occident ha tingut l'hàbit d'atorgar-se els processos d'aculturació per les polítiques colonialistes de bona part dels estats europeus a l'exterior del seu continent. Però, de processos d'aculturació n'hi ha hagut a l'Àsia històricament. Bona part són processos d'assimilació, més que d'aculturació, i, s'expliquen per l'imperialisme. Antropòlegs, historiadors i sociòlegs han estudiat l'aculturació focalitzant-se gairebé exclusivament com a resultat de l'expansió dels pobles d'Europa al món durant els últims cinc segles.
La primera teoria psicològica de l'aculturació la van proposar W.I. Thomas i Florian Znaniecki l'any 1918 amb The Polish Peasant in Europe and America. A partir de l'estudi d'immigrants polonesos a Xicago, van dilucidar tres formes d'aculturació que corresponien a tres tipus de personalitat:
la bohèmia (adopta la cultura d'acollida i abandona la seva cultura d'origen), la filistea (no adopta la cultura d'acollida però conserva la seva cultura d'origen) la creativa (capaç d'adaptar-se a la cultura d'acollida tot i conservar la seva cultura d'origen)
Al 1936, Redfield, Linton i Herskovits van proporcionar la primera definició àmpliament d'aculturació:Aquells fenòmens que es produeixen quan grups d'individus amb cultures diferents entren en contacte de primera mà i contínuament, tot provocant canvis en els patrons culturals originaris […] Sota aquesta definició s'ha de distingir l'aculturació de […] l'assimilació, que de vegades és una fase d'aculturació.Molt abans que apareguessin uns primers esforços encaminats cap a la integració racial i cultural als Estats Units, l'habitud era assimilar la població. En aquest context l'any 1964 Milton Gordon amb Assimilation in American Life descriu 7 etapes del procés d'assimilació, tot contribuint a obrir més treballs posteriors en l'àmbit. Young Yun Kim n'agafa els treballs i els amplia amb la introducció de la interculturalitat dins les etapes esmentades.
La teoria de Kim se centra en la naturalesa unitària dels processos psicològics i socials de l'aculturació, així com la interdependència recíproca de l'entorn personal de l'individu. Tot i que aquesta visió va ser la primera a fusionar factors micropsicològics i macrosocials en una teoria integrada, està clarament centrada en l'assimilació més que en la integració racial o ètnica. En l'enfocament de Kim, l'assimilació és unilineal i el visitant s'ha d'ajustar a la cultura del grup majoritari perquè és "competència comunicativa" [trd.]. Segons Gudykunst i Kim (2003) el "procés d'adaptació intercultural implica una interacció continuada de desculturació i aculturació que provoca canvis en el foraster en la direcció de l'assimilació, grau més alt d'adaptació concebible teòricament". Aquesta visió ha estat molt criticada, ja que la definició de la biologia de l'adaptació es refereix a la mutació aleatòria de noves formes de vida, no a la convergència d'un monocultiu (Kramer, 2003).
En contrast amb els treballs de Gudykunst i Kim sobre l'evolució adaptativa, Eric M. Kramer va desenvolupar la seva teoria de la fusió cultural posant clar que hi ha diferència entre assimilació, adaptació i integració. Segons Kramer, l'assimilació implica conformar-se a una forma preexistent. La teoria de la fusió cultural de Kramer, que es basa en la teoria de sistemes i l'hermenèutica, argumenta que és impossible que una persona es desprengui de la seva cultural i que, per definició, el "creixement" cultural no és un procés de suma zero que requereix el rebuig d'una forma perquè en sorgeixi una altra, sinó que és un procés d'aprenentatge de nous idiomes i repertoris culturals (maneres de pensar, cuinar, jugar, treballar el culte, etc.). En altres paraules, Kramer argumenta que no cal desaprendre una llengua per aprendre-ne una de nova, ni tampoc no cal desaprendre qui s'és per aprendre noves maneres de ballar, cuinar, parlar, etc. A diferència de Gudykunst i Kim (2003), Kramer argumenta que aquesta barreja de llenguatge i cultura dona com a resultat una complexitat cognitiva, o la capacitat de canviar entre repertoris culturals. Per dir-ho d'una altra manera, aprendre és creixement més que desaprendre.
Anàlisi del procés d'aculturació Marcs socials d'aculturació Els treballs de Roger Bastide permeten dibuixar els marcs socials d'aculturació a les societats. Segons aquests l'aculturació dependrà d'un context econòmic, social i polític, però també de la interacció entre individus perquè no són les cultures les qui bescanvien, són els individus tots sols els qui intercanvien la cultura que porten dins.
Així l'aculturació no depèn del nombre de persones en contacte, però d'un punt de partença amical o hostil d'ambdues bandes. Normalment si hi ha un caire obert i amical la interacció és progressiva i equilibrada mentre que si existeix hostilitat, l'intercanvi és asimètric i brutalitzant. Llavors parlem d'assimilació i no pas d'aculturació. Cal posar com a exemple els processos de colonització com ara l'espanyolització, l'americanització, l'europeïtzació, la romanització, la sinització, etc.
El contacte desigual s'esdevé doncs perquè una de les parts pretén imposar-se a l'altra i per això es parla de marc social hostil per a l'aculturació. Això produeix una asimetria que construeix uns dominants i dominats. El col·lectiu dominant pot importar alguns elements del col·lectiu més feble, però perquè és insignificant i no pertorba el sòcol de la seva base ideològica. Cas contrari, el dominant tendeix a rebutjar la difusió dels trets culturals del col·lectiu feble, quelcom molt visible en la negativa de promoció d'una llengua, per exemple.
Existeix, no contrastant això, excepcions a la regla com fou el cas de l'antiga Roma en relació amb l'antiga Grècia. L'hel·lenisme gaudia de prestigi i malgrat que Roma imposà el seu imperialisme a tota la Mediterrània, va adoptar cadascun dels aspectes de la cultura i el sistema de vida de l'antiga Grècia. Però ultra aquesta excepció, el col·lectiu més feble tendeix a resistir-se a donar informació sobre trets propis o incorporar-ne d'exteriors pel poder que procura el coneixement de la cultura d'altri.
Les dinàmiques de l'aculturació La cultura com a element a importar S'ha pogut esquematitzar dins el marc d'estudis realitzats en sociologia allò que és rebutjat o acceptat normalment als processos d'aculturació. Generalment tot allò material és importat sempre que millori les condicions de vida de la cultura importadora mentre que els símbols, és a dir, els valors, les creences, entre més, difícilment s'importen. Això no treu que l'antropologia ha pogut analitzar societats nòmades en què la importació d'una tècnica de millora de la condició de vida s'hagi rebutjat pel sòcol ideològic de la cultura partint.
Els préstecs culturals no s'importen secament. Sovint la incorporació es fa amb una reinterpretació de la cultura receptora. Atribueix expressament nous significats o funcions més adients a les seves pròpies creences o valors. Fet observat a la Rússia pre-industrial. Si el préstec, però, toca el nucli de la cultura receptora, la integració condueix a un desequilibre que no es resol fins que no s'ideen reajustaments. Això mateix va ser observat a Madagascar en l'àmbit de l'antropologia.
El llenguatge com a element a importar