miniatura|Neptú i la seva lluna Tritó, foto presa pel Voyager 2. La definició de «planeta» ha estat carregada d'ambigüitat des de l'antiguitat. Al món clàssic es parlava de planetes o planetoi, que significa 'estels errants'. Al llarg del temps la paraula planeta ha significat coses diferents, sovint de forma simultània. El seu significat va ser deformat per incloure o excloure una gran varietat d'objectes, satèl·lits i asteroides. A mesura que el coneixement de l'univers millorà, el significat de la paraula planeta va anar canviant, descartant els vells significats i adoptant-ne de nous, però sense arribar mai a una definició simple i concreta.
Cap al final del planeta tenia, sense haver estat definida, un lloc còmode com a paraula de treball. Només s'aplicava a objectes del sistema solar; un nombre suficient petit perquè qualsevol diferència pogués ser tractada amb una base individual. Tanmateix després de 1992, els astrònoms van començar a descobrir molts objectes addicionals fora de l'òrbita de Neptú, i centenars d'objectes extrasolars (orbitant altres estels). Aquests descobriments no només van incrementar el nombre de planetes en potència, sinó que també augmentaren la seva varietat i peculiaritat. Alguns eren prou grossos per a ser estels, mentre altres eren més petits que la lluna de la Terra. Aquests descobriments posaren a prova les nocions del que podia ser un planeta.
La qüestió d'una definició clara de planeta va ser necessària l'any 2005 quan es va descobrir l'objecte transneptunià Eris (un planeta nan), un cos més gran que el que aleshores es considerava el planeta més petit (Plutó). A la resposta de l'any 2006 la Unió Astronòmica Internacional (UAI), reconeguda per resoldre temes de nomenclatura, va emetre la seva decisió. La definició proposada s'aplica només al nostre Sistema solar, i estableix que un planeta és un cos que té una òrbita lligada al sol, és prou gran perquè la seva pròpia gravetat el faci voltar, i té els seus voltants nets d'objectes petits. Sota aquesta nova definició Plutó i altres objectes més enllà de Neptú no es poden qualificar de planetes. La decisió de la UAI no ha resolt totes les controvèrsies, i mentre molts científics l'han acceptada, part de la comunitat científica s'hi oposa.
Història Planetes a l'antigor miniatura|100 px|El filòsof Plató Mentre el coneixement dels planetes precedeix la història i és comú de moltes civilitzacions, la paraula «planeta» data de l'antiga Grècia. Els grecs creien que la terra estava estacionària en el centre de l'univers, d'acord amb el model geocèntric, i que els objectes del cel i el cel mateix, voltaven la terra. Varen fer servir per als planetes el terme asteres planetai, "estrelles errants" Per descriure aquests aquest objectes que semblaven estels però que es movien en el decurs de l'any en contrast amb els asteres aplanis, les "estrelles fixes", les quals estaven immòbils relativament unes respecte a les altres. Els cinc cossos anomenats «planetes» que eren coneguts pels grecs són els que són visibles a ull nu: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, i Saturn.
La cosmologia grecoromana normalment afegia el sol i la lluna als planetes, que sumaven aleshores 7 (com passa en l'Astrologia).Però hi havia una certa ambigüitat en això: Plató en el diàleg Timeu menciona "el sol i la lluna i cinc altres estels que són anomenats planetes" Aristòtil, el seu deixeble, fa una distinció similar en la seva obra "sobre el cel". En l'Almagest escrit al , Ptolemeu es refereix al "Sol, la lluna i els cinc planetes."
Els planetes a l'Edat Mitjana miniatura|100px|John Gower En temps medievals i en el Renaixement s'acceptava en general la idea dels set planetes. La introducció a l'astronomia escrita en època medieval per Sacrobosco anomenada De sphaera mundi, inclou el Sol i la Lluna entre els planetesSacrobosco, "On the Sphere", in Edward Grant, ed. A Source Book in Medieval Science, (Cambridge: Harvard University Press, 1974), p. 450. "every planet except the sun has an epicycle." Mentre les instruccions de les taules d'Alfons X el Savi mostren com "trobar mitjançant les taules els moviments del, sol, la lluna i la resta de planetes"John of Saxony, "Extracts from the Alfonsine Tables and Rules for their use", in Edward Grant, ed. A Source Book in Medieval Science, (Cambridge: Harvard University Press, 1974), p. 466. En la seva Confessio Amantis, el poeta del John Gower, indica que el Sol i la Lluna són planetes. Fins i tot Copèrnic, que rebutjava el model geocèntric, era ambivalent respecte si el Sol i la Lluna eren planetes en el seu De Revolutionibus, Copèrnic clarament separava "el sol, la lluna, planetes i estrelles"; però en la dedicatòria al papa Pau III, Copèrnic escriu: "el moviment del sòl i la lluna... i dels altres cinc planetes."
Terra miniatura|100px|Copèrnic Un cop acceptat el model heliocèntric de Copèrnic la Terra va entrar dins del terme de planeta i el Sol i la Lluna en van sortir.
Galileu indirectament es va referir a la Terra com un planeta en el Diàleg Sobre les Dues Concepcions del Món.
Planetes moderns miniatura|100px|William Herschel, descobridor d'Urà Urà va ser descobert per l'astrònom W.Herschell l'any 1781, pensant primer que es tractava d'un cometa, ja que era el primer planeta que es descobria en la història de la humanitat (a part dels 5 planetes clàssics) i a Herschell no se li podia ocórrer trobar un nou planeta. Va ser el seu company astrònom Nevil Maskelyne, qui li va dir que l'objecte descobert seguia una òrbita al voltant del Sol, no tenia cua ("coma") i per això no podia ser un cometa. Aquest objecte va ser reconegut com el setè planeta Urà (el pare de Saturn).
Les irregularitats gravitatòries d'Urà van portar al descobriment de Neptú el 1846, i les presumptes irregularitats (ja que posteriorment es va descobrir que la massa de Plutó no era suficient per produir-les) de l'òrbita de Neptú van fer que es descobrís Plutó el 1930. El 1989, la Voyager 2 atribuí les irregularitats a una sobreestimació de la massa de Neptú.
Satèl·lits miniatura|100px|Galileo Galilei Quan Copèrnicu va posar la Terra entre els planetes va posar també la Lluna en òrbita al voltant de la Terra. Va ser el primer satèl·lit natural en ser descobert. Després, el 1610, Galileu va descobrir els satèl·lits de Júpiter però no va donar-los el nom de satèl·lits sinó d'estrelles. També, Christiaan Huygens, descobridor el 1655,de la lluna més gran de Saturn (Tità) va fer servir moltes paraules per a descriure'l: planeta, ('planeta') stella ('estrella') Luna ('lluna'), i el més modern de satellite.
Planetes menors miniatura|100px|Giuseppe Piazzi, descobridor de Ceres Quan William Herschel va descobrir Urà va validar la funció matemàtica de Bode, que genera la mida del semieix major d'una òrbita planetària. Seguint aquest principi Piazzi, el 1801, va ser el primer a descobrir un planeta menor anomenat Ceres.
La paraula asteroide va ser inventada per Herschel i significa "com una estrella" el terme era necessari quan es van anar descobrint més planetes menors que aproximadament estaven a la mateixa distància del Sol i podrien ocupar la mateixa òrbita cosa que semblava impossible fins i tot per a Shakespeare ("Two stars keep not their motion in one sphere").
Plutó El 1978, es va descobrir la lluna més gran de Plutó, (Caront) cosa que va permetre determinar la massa del fins aleshores considerat un planeta. Tenia una massa molt menor a la que s'esperava, només una sisena part de la massa de la lluna de la Terra. A partir de 1992 es van trobar molts cossos de gel similars a Plutó més enllà de l'òrbita de Neptú,. era el pronosticat Cinturó de Kuiper.
Com que l'òrbita de Plutó es trobava en el cinturó de Kuiper es va ja qüestionar el seu estatus de planeta i va ser reclassificat com un planeta menor (com Ceres).
Planetes menors El terme "planeta menor" o "planetoide" s'ha usat sovint per descriure aquells objectes que, encara que orbiten al voltant del sol, no compleixen certs criteris comuns dels planetes "principals". Quins criteris són aquests, o fins i tot si han d'existir tals criteris, és subjecte de cert debat.
Òrbita compartida
Un possible criteri per distingir entre un planeta principal i un planeta menor seria el de si la seva òrbita és única o compartida amb altres objectes de grandària similar. El descobriment d'Urà per Herschel semblava validar la llei de Bode, una funció matemàtica que genera la grandària del semieix major de les òrbites planetàries. Els astrònoms consideraven la llei com una coincidència insignificant, però Urà queia molt a prop de la distància exacta que predeia. Com la llei de Bode també predeia l'existència d'un cos entre Mart i Júpiter que aleshores no s'havia observat, els astrònoms van parar esment a aquesta regió amb l'esperança que pogués complir-se de nou. Finalment, el 1801, Ceres, un objecte tan petit que gairebé era invisible per als telescopis de l'època, va ser trobat just en el lloc correcte de l'espai. L'objecte va ser declarat com a planeta.
Després, el 1802, Heinrich Olbers va descobrir Pal·les, un segon «planeta» més o menys a la mateixa distància del sol que Ceres. La idea que dos planetes poguessin ocupar la mateixa òrbita va ser un afront a un mil·lenni de pensament. Uns anys després es va descobrir un altre món en una òrbita similar, Juno. A partir de llavors els descobriments es van accelerar.
William Herschel va suggerir que se'ls donés una classificació separada a aquests objectes, asteroides, que significa "semblant a un estrella", ja que eren massa petits perquè es poguessin resoldre els seus discos i, per tant, semblaven estrelles, encara que la majoria dels astrònoms preferia anomenar-los planetes. Els llibres de text científics de 1828, després de la mort de Herschel, encara nomenaven als asteroides entre els planetes. El 1851, el nombre d'asteroides havia pujat fins a 15, i es va adoptar un nou mètode per classificar-los, afegint un número abans dels seus noms, col·locant-los distretament en una categoria diferent. En la dècada de 1860, els observatoris d'Europa i els Estats Units van començar a anomenar-los "planetes menors", o "planetes petits", encara que va haver de passar més temps perquè els primers quatre asteroides s'agrupessin així.
miniatura|Les grandàries relatives de la Terra (a l'esquerra) i (de dalt a baix) la Lluna, Plutó, i la seva major lluna Caront, Sedna, Quaoar i Ceres a la dreta.
El llarg camí seguit per Ceres des de la consideració de planeta a la pèrdua d'aquesta categoria està reflectit en la història de Plutó, que va ser designat com a planeta poc després del seu descobriment el 1930. Plutó era una anomalia: un món petit i gelat en una regió de gegants gasosos amb una òrbita que l'eleva molt per sobre del plànol de l'eclíptica i fins i tot l'introdueix dins de la de Neptú. No obstant això, era únic, que se sabés. Després, a principis de 1992, els astrònoms van començar a detectar un gran nombre de cossos gelats més enllà de l'òrbita de Neptú que eren similars a Plutó en grandària i composició. Van concloure que havien descobert l'hipotètic cinturó de Kuiper (de vegades anomenat cinturó d'Edgeworth-Kuiper), una franja de cossos gelats que és la font dels cometes de "període curt"—com el Halley, amb períodes orbitals de fins a 200 anys.