Durant els segles i , hugonots va ser el nom donat als membres de l'Església protestant reformada de França.
Origen del nom Utilitzat al començament com un terme despectiu, l'origen del nom és incert. Es creu que deriva del nom personal de Besançon Hugues, el líder del Partit Confederat de Ginebra, en combinació amb la corrupció de la paraula germànica per conspirador o confederat: edgenosse. El partit d'Hugues va ser anomenat els confederats, ja que afavorien l'aliança de la ciutat estat de Ginebra amb la Confederació Suïssa. D'acord amb aquesta teoria, el terme hugonot va ser utilitzat per referir-se als conspiradors francesos (membres de l'Església reformada), amb la intenció de relacionar el moviment protestant amb les polítiques impopulars.
Ginebra va ser la llar adoptiva de Joan Calví i el centre del moviment calvinista. A Ginebra, Hugues, tot i ser catòlic, era un dels líders del Partit Confederat, anomenat així perquè afavoria la independència del duc de Savoia. Buscava una aliança entre la ciutat-estat de Ginebra i la Confederació Suïssa. L'etiqueta d'hugonot es va aplicar suposadament per primera vegada a França als conspiradors i membres aristocràtics de l'Església Reformada que van estar implicats en el complot d'Amboise de 1560: un intent frustrat d'arrabassar el poder a França a la influent i zelosa catòlica Casa de Guisa. Aquesta acció hauria fomentat les relacions amb els suïssos.
OIA Roche va promoure aquesta idea entre els historiadors. Va escriure al llibre, The Days of the Upright, A History of the Huguenots (1965), que l'hugonot és:Alguns no estan d'acord amb aquests orígens lingüístics no francesos. Janet Gray argumenta que perquè la paraula s'hagi estès a l'ús comú a França, ha d'haver-se originat allà en francès. La hipòtesi d'Hugues argumenta que el nom va derivar per associació amb Hug I de França, rei de França, que va regnar molt abans de la Reforma. Els gal·lics el consideraven un home noble que respectava la dignitat i la vida de les persones. Janet Gray i altres partidaris de la hipòtesi suggereixen que el nom seria aproximadament equivalent a petits Hugos o aquells que volen Hugo. Paul Ristelhuber, en la introducció de 1879 a una nova edició de l'obra controvertida i censurada, però popular de 1566 Apologie pour Hérodote, d'Henri Estienne, esmenta aquestes teories i opinions, però tendeix a donar suport a un origen completament catòlic. Tal com diu una llegenda, una zona d'entrada als carrers de Tours estava infestada pels fantasmes (un terme genèric per a aquests esperits), «perquè solien reunir-se prop de la porta que porta el nom d'Hugon, un comte de Tours en temps antics, que havia deixat un registre de males accions i s'havia convertit en la fantasia popular en una mena de geni sinistre i malèfic. Aquest comte podria haver estat Hug de Tours, que era antipàtic per la seva covardia. A més, es relata que es creia (que aquests esperits) en comptes de passar el temps al Purgatori, tornaven per fer tremolar portes i perseguir i fer mal a la gent a la nit. Els protestants sortien de nit als seus conventicles lascius, i així els sacerdots i el poble van començar a anomenar-los hugonots a Tours i després a altres llocs». El nom, hugonot, «el poble l'aplicava amb odi i burla a aquells que en altres llocs eren anomenats luterans, i des de Touraine es va estendre per tota França». Els ('suposadament reformats') es deia que es reunien a la nit a Tours, tant amb finalitats polítiques com per pregar i cantar salms."Who Were the Huguenots?" , The National Huguenot Society Reguier de la Plancha (m. 1560) al seu va oferir el següent relat sobre l'origen del nom, tal com ho cita The Cape Monthly:Alguns han suggerit que el nom deriva, amb menyspreu intencionat, de (els «micos» o «simis de Jan Hus»). El 1911, encara no hi havia consens als Estats Units sobre aquesta interpretació.
Una altra teoria suggereix que hugonot és la combinació d'una paraula dels dialectes del neerlandès i de l'alemany. En la regió flamenca de França, els estudiants protestants de la Bíblia que es reunien en cases per estudiar en secret eren anomenats Huis Genooten, 'companys de casa', encara que a les fronteres suïssa i alemanya eren anomenats Eid Genossen, 'companys de pacte', ja que estaven units per mitjà d'un pacte d'amistat. El terme huguenot n'era la versió (adaptació) francesa sovint utilitzada despectivament, i d'aquesta se'n deriva la catalana hugonot.
Símbol miniatura|upright=0.45|La creu hugonota La creu hugonota (croix huguenote) és l'emblema distintiu dels hugonots. En l'actualitat, també és un símbol oficial de lÉglise des Protestants réformés de França. Els descendents hugonots de vegades mostren aquest símbol com a signe de reconeixement (reconnaissance) entre ells.
Història Els predecessors dels hugonots van ser reformadors catòlics, com Jacques Lefèvre. Els hugonots, però, van adoptar el moviment luterà, i després el calvinisme. Van compartir les creences radicals de Joan Calví en contra del sacerdoci jeràrquic, dels sagraments i d'algunes doctrines de l'Església catòlica. Els hugonots van creure que la salvació era un acte de Déu, com la creació, i que només la misericòrdia de Déu en predestinació podia escollir els aptes per a la salvació. Sobretot, els hugonots van ser reconeguts per les seves dures crítiques contra la forma d'adoració de l'Església catòlica, particularment en l'èmfasi del ritual i la seva obsessió amb la mort i els morts. Van creure que els rituals, les imatges, els sants, els pelegrinatges, les oracions i la jerarquia de l'Església catòlica no ajudaven ningú a aconseguir la redempció. Van creure que la fe cristiana s'havia d'expressar per mitjà d'una vida pietosa i estricta, en obediència a la Bíblia com a resposta de gratitud per la misericòrdia de Déu. Com altres protestants, van creure que el catolicisme necessitava ser netejat de les impureses, i que el papa representava un regne mundà. Aquesta retòrica va provocar l'hostilitat per part dels catòlics. Segons la tradició protestant, el moviment dels hugonots va estar acompanyat de nombrosos senyals miraculosos.
Guerres de religió Els hugonots van sofrir persecució des del començament de la Reforma protestant, però el rei Francesc I de França (que va regnar de 1515 - 1547) els va protegir de les polítiques parlamentàries que s'havien planejat per exterminar-los. Després de l'afer de Placards de 1534, el rei va canviar d'opinió, i va permetre'n la persecució, que va ser feroç. El nombre d'hugonots, però, va créixer ràpidament entre 1555 i 1562, principalment entre els nobles i els habitants de les grans ciutats. Els opositors al moviment aleshores van anomenar hugonots els membres d'aquest moviment, però ells es van referir a si mateixos com a reformats. El 1562, el nombre d'hugonots va arribar als dos milions, especialment al sud i centre del país. En aquest any es va proclamar l'edicte d'Orleans, que declarava la fi de la persecució, però la tensió augmentava amb la violència als carrers.
Les guerres de religió a França van començar amb la massacre a Vassy l'1 de març de 1562. Després d'això, Els hugonots es van transformar en un moviment polític. Els predicadors protestants van agrupar un potent exèrcit sota el lideratge de l'almirall Gaspard de Coligny. Enric III de Navarra i la casa de Borbó es van aliar als hugonots, donant recursos al moviment, el qual va tenir 60 ciutats fortificades i va ser una amenaça seriosa per a la corona catòlica i el poder de París.
Durant la massacre del dia de Sant Bartomeu (24 d'agost de 1572), més de 70.000 hugonots van ser assassinats, entre ells el filòsof Petrus Ramus i els nobles Armand de Clermont de Piles i Saint-Jean-d'Angely. Es va signar l'amnistia el 1573, però l'any següent va començar una altra guerra que va acabar quan Enric III de Navarra, llavors rei de França, es va convertir al catolicisme, i va proclamar l'edicte de Nantes, el qual donava igualtat de drets als protestants i als catòlics, per bé que declarava el catolicisme com a religió oficial de l'Estat i protegia llurs interessos, ja que prohibia la fundació de noves esglésies protestants en àrees controlades per catòlics.
Exili Lluís XIV de França (que va regnar de 1643 a 1715) va prendre el control del govern francès el 1661 i va iniciar una nova onada de persecucions. Finalment, va revocar l'edicte irrevocable de Nantes el 1685 i va declarar il·legal el protestantisme per mitjà de l'edicte de Fontainebleau. Després d'això, milers d'hugonots (entre 200.000 i 500.000) van fugir a altres països protestants. El govern francès va prohibir que emigressin a Nova França, i un nombre considerable d'hugonots es va establir a les 13 colònies nord-americanes, especialment a l'estat de Nova York. La persecució va finalitzar el 1764, i la Revolució Francesa els va convertir en ciutadans amb tots els drets el 1789.
Com a destinació final, la majoria dels emigrants hugonots es van traslladar a estats protestants com la República Holandesa, Anglaterra i Gal·les (sobretot a Kent i Londres), la Irlanda controlada pels protestants, les Illes Anglonormandes, Escòcia, Dinamarca, Suècia, Suïssa, els electorats de Brandenburg i el Palatinat del Sacre Imperi Romanogermànic i el Ducat de Prússia. Alguns van fugir com a refugiats a la Colònia Holandesa del Cap, les Índies Orientals Holandeses, diverses colònies del Carib i diverses de les colònies holandeses i angleses a Amèrica del Nord. Algunes famílies van anar a la Rússia ortodoxa i al Quebec catòlic.
Després de segles, la majoria dels hugonots es van assimilar a les diverses societats i cultures on s'havien assentat. Les comunitats restants de camisards a les Cevenes, la majoria dels membres reformats de l’Església Protestant Unida de França, els membres francesos de l’Església Reformada Protestant d'Alsàcia i Lorena, majoritàriament alemanya, i la diàspora hugonota a Anglaterra i Austràlia, encara conserven les seves creences i la designació hugonota.
Edicte de Nantes esquerra|miniatura|Enric IV, com a Hèrcules vencent l'Hidra de Lerna (és a dir, la Lliga Catòlica), per Toussaint Dubreuil, cap al 1600
El patró de guerra, seguit de breus períodes de pau, va continuar durant gairebé un altre quart de segle. La guerra va ser definitivament sufocada el 1598, quan Enric de Navarra, després d'haver ascendit al tron francès com a Enric IV, i després d'haver renunciat al protestantisme a favor del catolicisme romà per obtenir la corona francesa, va emetre l'Edicte de Nantes. L'Edicte reafirmava el catolicisme romà com a religió estatal de França, però atorgava als protestants la igualtat amb els catòlics sota el tron i un cert grau de llibertat religiosa i política dins dels seus dominis. L'Edicte protegia simultàniament els interessos catòlics desincentivant la fundació de noves esglésies protestants a les regions controlades pels catòlics.
Amb la proclamació de l'Edicte de Nantes i la posterior protecció dels drets dels hugonots, les pressions per abandonar França van disminuir. Tanmateix, l'aplicació de l'Edicte es va tornar cada cop més irregular amb el temps, fent que la vida fos tan intolerable que molts van fugir del país. La població hugonota de França va baixar a 856.000 habitants a mitjans de la dècada de 1660, dels quals una pluralitat vivia a zones rurals. Les concentracions més grans d'hugonots en aquesta època residien a les regions de Guyena, Saintonge -Aunis - Angoumois i Poitou.