miniatura|1924 La muntanya màgica (en alemany: Der Zauberberg) és una novel·la de Thomas Mann que es publicà el 1924. Es considera la novel·la més important de Mann i un clàssic de la literatura en llengua alemanya del . Ha estat traduïda a nombroses llengües.
Thomas Mann començà a escriure la novel·la el 1912, arran d'una visita a la seva dona al Sanatori Wald de Davos en què era internada. Va concebre-la inicialment com una novel·la curta, el projecte, però, va començar a créixer amb el temps fins a convertir-se en una obra molt més extensa. L'obra narra l'estada del seu protagonista principal, el jove Hans Castorp, en un sanatori dels Alps suïssos, al qual havia arribat al principi únicament com a visitant. L'obra ha estat qualificada de novel·la filosòfica, ja que, tot i que s'ajusta al model genèric del Bildungsroman o novel·la d'aprenentatge, introdueix reflexions sobre els temes més diversos: tant a càrrec del narrador com dels personatges (especialment Naphta i Settembrini, els encarregats de l'educació del protagonista). Entre aquests temes ocupa un lloc rellevant el del "temps", fins a l'extrem que el mateix autor la qualificà de "novel·la del temps" (Zeitroman), però també es dediquen moltes pàgines a discutir sobre la malaltia, la mort, l'estètica, la política, etc.
S'ha vist la novel·la com un fresc del decadent mode de vida de la burgesia europea als anys anteriors de la Primera Guerra Mundial.
Creació de la novel·la Segons declara el mateix autor en una introducció a la novel·la,Thomas Mann: "Introducció a La muntanya màgica". Conferència dictada als estudiants de la Universitat de Princeton el 10 de maig del 1939. A Revista Adamar, nº 25. Consultat el 27/11/2007. la idea inicial de La muntanya màgica va arribar-li arran de l'estada de la seva dona, Katia, al Sanatori Wald de Davos, el 1912. En diverses cartes, avui dia perdudes, Katia informava detalladament al seu espòs de la seva vida quotidiana a la institució. El mateix Mann visità la seva dona durant una temporada (el maig i juny d'aquell any), i va poder conèixer ell mateix el funcionament del sanatori. Com escrigué la mateixa Katia:
Com a Castorp, a Mann el director del sanatori li suggerí que romangués internat per una estada, però l'autor rebutjà la proposta.
Un argument semblant havia aparegut ja a la novel·la Tristany, del 1903, en què el personatge d'Anton Klöterjahn porta la seva dona malalta de pulmons a un sanatori a la muntanya. Hi coneix l'escriptor Detlev Spinell. Ell el convenç que toqui al piano un passatge de l'òpera Tristany i Isolda, de Richard Wagner, tot i que els metges li havien prohibit qualsevol esforç.
En un primer moment, Mann pensà escriure sobre aquest tema una novel·la curta que fos "la contrapartida humorística" de La mort a Venècia, que havia publicat el 1912, una espècie de "drama satíric". El seu propòsit era publicar-la a la revista satírica Neue Rundschau. Començà l'escriptura del primer capítol de l'obra immediatament després de la tornada del sanatori, tot interrompent la novel·la en la qual estava treballant (Confessions de l'estafador Felix Krull). Aviat descobrí, però, que la història que tenia a la ment demanava una extensió més gran, per això acabà essent-ne una "novel·la curta allargada".
El treball de Mann a l'obra fou aturat per la Primera Guerra Mundial. Va reprendre-la el 1920, tot i que de forma discontínua. És important tenir en compte que durant el procés de creació de la novel·la, les opinions polítiques de Mann van patir una important transformació. En esclatar la Primera Guerra Mundial, donà suport explícitament a la causa bel·licista i al nacionalisme alemany amb diverses publicacions, entre les quals destaca l'assaig Consideracions d'un apolític, publicat el 1918. En aquest assaig, Mann defensa la tradició cultural alemanya (Kultur), oposant-la a la de les democràcies occidentals (Zivilisation). Aquesta presa de posició el feu enfrontar al seu germà, Heinrich Mann. Des del 1922, no obstant això, Mann, reconciliat amb el seu germà, va prendre decididament part de la democràtica República de Weimar.Aníbal Romero: "Literatura i política": Reflexions sobre l'obra de Thomas Mann (1995). Consultat el 27/11/2007.
Mann publicà finalment la novel·la, en dos volums, la tardor del 1924, a l'editorial S. Fischer.Thomas Mann-Werk-Der Autor und sein Verlag: Ein besonderes Verhältnis (en alemany). Consultat el 27/11/2007.
Argument Arribada al sanatori La novel·la està dividida en set capítols, cadascun dels quals se subdivideix alhora en diversos epígrafs. El moment històric en què transcorre l'acció no s'indica de forma precisa, tot i que l'autor comenta al pròleg que l'obra té lloc:
La novel·la s'obre amb el viatge en tren del jove de vint-i-tres anys Hans Castorp, des d'Hamburg fins a Davos, als Alps suïssos, per visitar el seu cosí Joachim Ziemssen, al Sanatori Internacional Berghof. En Castorp arriba al sanatori al capvespre d'un dimarts de principis d'agost (no s'indica a la novel·la la data exacta). En Joachim, que pensa seguir la carrera militar, fa ja cinc mesos que hi és internat, al sanatori, tractant-se de tuberculosi, i adverteix a en Castorp, quan el rep a l'estació, que al lloc s'hi viu amb un sentit del temps completament diferent de l'habitual.LMM, p. 14. El sanatori es troba a la cimera d'una muntanya, a més de 1.600 metres d'altitud.LMM, p. 17. A en Castorp, que va al sanatori no com a pacient, sinó com a simple visitant, li assignen l'habitació 34, en la qual acaba de morir una malalta estatunidenca, i que es troba entre la del seu cosí i la d'un matrimoni rus.
Després de narrar la primera presa de contacte d'en Castorp amb el sanatori i els seus hostes, s'expliquen (al capítol II) els antecedents familiars del protagonista, fill únic d'una família de comerciants d'Hamburg, que, després de la mort dels seus pares, ha estat educat primer pel seu avi, i després pel seu oncle, el cònsol Tienappel. Tot i que compta amb una bona posició econòmica gràcies a l'herència familiar, acaba de concloure els estudis d'enginyeria naval i està il·lusionat amb la perspectiva de començar a exercir la professió.
En el moment de la seva arribada, en Castorp té la intenció de romandre-hi només tres setmanes, abans d'incorporar-se a la seva feina a les drassanes Tunder & Wilms. La nit de la seva arribada, coneix un dels metges del sanatori: el doctor Krokovski.
El primer dia miniatura|Pista de patinatge a Davos, prop del 1915. El capítol III de la novel·la està íntegrament dedicat a narrar la primera jornada d'en Castorp al Sanatori Internacional Berghof. Lleugerament molest per les sorolloses manifestacions d'afecte del matrimoni rus que s'hostatja a l'habitació del costat, en Castorp baixa a esmorzar al menjador amb el seu cosí a les vuit del matí. El menjador és una sala àmplia i llarga, i amb molta llum, en què hi ha set taules, cadascuna amb capacitat per a deu persones.LMM, p. 65. En Joachim presenta en Hans als seus companys de taula, tot i que ell no els para gaire atenció.
En sortir del menjador, en Castorp és presentat al metge en cap, el doctor Behrens, que nota símptomes d'anèmia en el jove. Tot seguit, en Castorp i el seu cosí surten a fer un tomb pels voltants del sanatori. Es troben amb un grup de joves de tots dos sexes, que formen part, segons explicarà posteriorment en Ziemssen, de la "Societat Mig Pulmó". Una noia del grup, Herminie Kleefeld, xiula amb el seu pneumotòrax per sorprendre en Castorp.LMM, p. 75-77. miniatura| En Castorp comenta que ha començat a notar dos estranys símptomes des que es troba al sanatori: sent un estrany ardor a la cara, i ha deixat d'apreciar el sabor dels purs que sol fumar (de la marca Maria Mancini). La conversa que segueix entre tots dos cosins gira al voltant del tema de la mort, però l'interromp l'arribada d'un nou personatge: Lodovico Settembrini, un escriptor italià, de Pàdua, admirador de Giosuè Carducci, de qui recita un himne a Satan.
L'aparença d'en Settembrini, "mescla de deixadesa i encant", fa que en Castorp pensi en un tocador d'orguenet.LMM, p. 84. La seva conversa, amb moltes cites literàries, amb referències a l'òpera La flauta màgica, al poeta llatí Virgili i la mitologia grega, causa a en Castorp una grata impressió. Amb el temps, en Settembrini, maçó, gran defensor de l'humanisme, la democràcia i el progrés, acabarà per convertir-se en l'amistós mentor d'en Castorp en qüestions de filosofia i política.
Els dos cosins tornen al sanatori per realitzar el repòs d'en Ziemssen. Tenen una breu conversa sobre la naturalesa del temps, fins que arriba l'hora de l'esmorzar. Quan acaben de menjar, fan de nou un tomb, i aquest cop arriben al poble, i després se'n tornen a reposar. Durant el dinar, que en Castorp considera excessiu, apareix un nou personatge: la Clawdia Chauchat, russa, que crida l'atenció d'en Castorp pel seu desagradable costum de donar cops de porta. Tot seguit, mentre jau a la chaise longue de la terrassa de la seva habitació, el protagonista és testimoni de les bravates d'un malalt sense cura, el senyor Albin, que, al seu jardí, fantasieja amb la idea del suïcidi davant un grup de senyores.
Durant el sopar, en Castorp torna a la Clawdia Chauchat, que li fa recordar algú, tot i que no aconsegueix saber qui. Després comença de nou una conversa amb Settembrini, qui l'aconsella que abandoni com més aviat millor el sanatori. El protagonista, que es troba ja molt cansat, no pren com a serioses les paraules de l'italià. Se'n va a dormir poc després. En els seus estranys somnis, es mesclen les persones que ha conegut al sanatori amb records de la seva infantesa.
Les primeres tres setmanes. Settembrini i Clawdia Chauchat El capítol IV descriu la vida d'en Castorp al sanatori durant aproximadament dues setmanes i mitja. Dos personatges tenen una especial importància en aquest capítol: Settembrini i Clawdia Chauchat.
Durant els dies que segueixen al seu ingrés al Sanatori Internacional Berghof, el protagonista conversa sovint amb en Settembrini, qui li parla del seu pare, un famós erudit,LMM, p. 139. i del seu avi, Giuseppe Settembrini, que havia estat revolucionari i havia pres part a la Revolució del 1830.LMM, p. 220-22. L'italià exposa també a Castorp les seves idees sobre la malaltia,LMM, pp.142-145. la músicaLMM, p. 163-166. i el progrés.LMM, p. 226-230.
La conversa sobre la malaltia comença quan en Castorp, una mica a l'atzar, afirma que "la malaltia, en cert mode, té alguna cosa de noble".LMM, p. 141. En Settembrini ho nega vehementment, tot exposant-hi el seu punt de vista, segons el qual la idea exposada per en Castorp és, en si mateixa, malaltissa i obscurantista. Sobre la música, les opinions d'en Settembrini resulten a en Castorp força sorprenents: tot i que reconeix "un aspecte moral" en tant que "estructura el temps a través d'un sistema de proporcions d'una particular força i així li dona vida, ànima i valor", afirma sentir-ne, d'ella, "una antipatia de caràcter polític".LMM, p. 165. A la tercera conversa, a propòsit de la profunda admiració que sent pel seu avi, el revolucionari, Settembrini exposa clarament la seva visió del món:
Tot i la innegable fascinació que les paraules d'en Settembrini exerceixen sobre el seu estat d'ànim, el protagonista no se'n deixa convèncer, i àdhuc manifesta sovint que els seus punts de vista li semblen absurds. Oposa a en Settembrini la figura del seu propi avi, qui encarna els valors més positius del conservadorisme.