miniatura|Un campament gitano a les Santes Maries de la Mar, a la desembocadura del Roine, de Vincent van Gogh La història dels gitanos, que també són coneguts com a poble rom (nom que es donen ells mateixos), roma, romaní o romanó, és encara actualment objecte de controvèrsia. Hi ha diverses raons que ho expliquen. En primer lloc, la cultura gitana és fonamentalment no escrita, com passa en moltes cultures del món, de manera que no han conservat per escrit la seva procedència i els seus avatars. La seva història ha estat estudiada sempre pels no romanís, freqüentment a través d'un punt de vista fortament etnocentrista. Els primers moviments migratoris daten del , de manera que molta informació s'ha perdut, si bé es pot suposar que alguna vegada va existir. Cal assenyalar, també, que els primers grups gitanos arribats a Europa occidental fantasiaven sobre els seus orígens i s'atribuïen una procedència misteriosa i llegendària, en part com a estratègia de protecció enfront d'una població davant la qual eren minoria, en part com a posada en escena dels seus espectacles i activitats.
Un altre problema que s'ha de tenir en compte és que la pertinença (o no) a la comunitat romaní és una qüestió disputada. No hi ha una delimitació clara dins la mateixa comunitat (ni a fora) sobre qui és gitano i qui no ho és.
Les principals fonts d'informació són els testimonis escrits, les anàlisis lingüístiques i la genètica de poblacions. En aquest sentit, l'anàlisi del genoma pertanyent a 13 grups de gitanos europeus, publicat l'any 2012 per investigadors de la Universitat Erasmus de Rotterdam, va evidenciar que la migració dels gitanos, des del seu origen inicial al nord-oest de l'Índia, va començar fa uns 1.500 anys.Sciencedaily
El terme gitano i la qüestió del seu origen geogràfic El terme català "gitano" és una corrupció degiptano, aplicat a aquest poble per creure erròniament que procedia d'Egipte. Al , l'estudi de la llengua romaní, pròpia dels gitanos, confirmà que es tractava d'una llengua índica, molt similar al panjabi o a l'hindi occidental.La variant tradicionalment parlada a Espanya de la llengua romaní rep el nom de caló. Això va demostrar que l'origen del poble gitano es troba en el nord-oest del subcontinent indi, a la zona en la qual actualment es troba la frontera entre els estats moderns de l'Índia i Pakistan. Aquest descobriment lingüístic s'ha vist, a més, sostingut per estudis genètics.
Orígens llegendaris La procedència dels gitanos ha estat objecte de tota mena de fantasies. Han estat considerats descendents de Caín, o relacionats amb el llinatge de Cam. Algunes tradicions els han identificat amb mags caldeus de Síria, o amb una tribu d'Israel extraviada en l'Egipte faraònic. Una antiga llegenda balcànica els fa els ferrers (o els lladres) dels claus de Crist, motiu pel qual haurien estat condemnats a vagar pel món, si bé no hi ha cap prova que situï els gitanos en l'Orient Mitjà en aquella època.
Primer moviment migratori del
Els estudis genètics i lingüístics semblen confirmar que els romanís són originaris del subcontinent indi, possiblement de la regió del Panjab. La causa de la seva diàspora continua essent un misteri. Unes teories suggereixen que foren originàriament individus pertanyents a una casta inferior reclutats i enviats a lluitar a l'oest contra la penetració musulmana. O potser els mateixos musulmans conqueriren els romanís, els esclavitzaren i els portaren a l'oest, on formaren una comunitat separada. Aquesta darrera hipòtesi es basa en un relat de Mahmud de Ghazni, que informa de 50.000 presoners durant una invasió turco-persa del Sindh i del Punjab. El motiu pel qual els romanís escolliren viatjar a l'oest en lloc de tornar a la seva terra és un altre enigma, encara que l'explicació pot haver estat el servei militar sota el poder musulmà.
El que és acceptat per la majoria d'investigadors és que els romanís podrien haver abandonat l'Índia al voltant de l'any 1000, i haver travessat el que actualment és Afganistan, Iran, Armènia i Turquia. Diversos pobles similars als gitanos viuen actualment a l'Índia, aparentment originaris de l'estat desèrtic de Rajasthan, i a la vegada, poblacions gitanes, així reconegudes pels mateixos gitanos, viuen encara a l'Iran amb el nom de luris.
Si bé les proves documentals comencen a ser fiables només a partir del , alguns autors contemporanis consideren que les primeres dades sobre els gitanos serien del ; algunes referències semblen indicar-ho: un text que relata com Santa Anastàsia d'Egina repartí menjar a Tràcia a uns «estrangers anomenats atsingani» (del grec Ατσίνγανος') durant la fam del , en plena època romana d'Orient. Fins i tot abans, a principis del mateix segle, l'any 803, Teòfanes el Confessor escriu que l'emperador Nicèfor I va utilitzar l'ajuda d'uns atsingani, que amb la seva màgia l'haurien ajudat a contenir una revolta popular. Atsingani va ser un terme usat també per a referir-se a endevins ambulants i ventrílocs i fetillers que visitaren l'emperador Constantí el 1054. Un text hagiogràfic (Vida de Sant Jordi anacoreta) explica com els «atsingani» foren cridats per Constantí per ajudar-lo a netejar els boscs de feres. Més endavant serien descrits com fetillers i malfactors i acusats de tractar d'enverinar el gos llebrer favorit de l'emperador. L'extensió d'aquest terme generaria els substantius moderns de tzigane, Zigeuner, zingari i zíngaros.
Una narració històrico-llegendària del titulada Crònica Persa, de Hazma de Ispaham, esmenta alguns músics sol·licitats al rei de l'Índia, als quals anomenà zott. El Llibre dels Reis (o Shahnameh, datat del 1010), del poeta Firdusi, explica una història semblant: uns quants milers de Zott, Rom o Dom («homes») haurien marxat de l'actual Sindh (potser del riu Indus) amb l'objecte d'entretenir al rei de Pèrsia amb els seus espectacles.
Des d'aquell moment, després d'una llarga estada en aquesta regió, i descrits ja com un poble que refusava viure de l'agricultura, s'haurien escampat en dos grups migratoris: un cap al sud-oest i Egipte, l'altre cap al nord-oest i Europa.
En tot cas, no hi ha un consens sobre la qüestió, però l'opinió més estesa es veu avalada per les següents proves de l'origen asiàtic dels gitanos:
Proves lingüístiques de l'origen asiàtic dels gitanos
Des de la seva arribada a terres europees, un dels trets de la comunitat gitana que més cridà l'atenció dels altres pobles era la seva estranya llengua, molt diferent de les que es parlaven a Europa. La primera reproducció escrita del romaní es remunta a una enciclopèdia sota el títol de Fyrst Book of the Introduction of Knowledge. (Primer llibre d'introducció al saber) l'autor de la qual va ser Andrew Boorde. Aquesta obra, completada el 1542 i publicada el 1547, recollia exemples de frases en allò que l'autor anomenava Egipt speche (parla egípcia), donant com a vàlida la creença popular sobre el fet que els gitanos procedien d'Egipte.Fraser, Angus, Los gitanos, pàg. 26 i seg.
Durant els dos segles següents apareixen més esments escrits de la llengua romaní. A Espanya, el marquès de Sentmenat publica al voltant de 1750 un petit vocabulari del romaní parlat a la península Ibèrica.A Brief History of Romani Linguistics Cronologia de lingüística romaní, a la pàgina web del projecte romaní de la Universidad de Manchester.
Un dels primers o el primer document en què es proposa identificar la llengua romaní com una llengua índia és un treball de Szekely de Doba en la Gazzeta de Viena el 1763. En aquest article es comenta que el predicador Vali, en la Universitat de Leiden, estudià l'idioma d'uns estudiants de Malabar del districte de Zigania, nom que li recordà els dels "zíngars" i que posteriorment exposà el vocabulari a gitanos d'Almasch (Komora, Eslovàquia), comprovant que aquests entenien les paraulesFrancisco de Sales Mayo (1870) El Gitanismo. Historia, costumbres y dialecto de los gitanos, Madrid, pàg. 44s.
En l'àmbit acadèmic, el descobriment de l'origen indi del romaní correspon a l'alemany Johann Rüdiger, catedràtic de la Universitat de Halle, qui el 1782 publicà un article d'investigació lingüística,Rüdiger, Johann C. C. Von der Sprache und Herkunft der Zigeuner aus Indien, In: Neuester Zuwachs der teutschen, fremden una allgemeinen Sprachkunde in eigenen Aufsätze, 1. Stück, Leipzig 37-84. Disponible en Internet en traducció anglesa: On the Indic Language and Origin of the Gypsies. Una discussió acadèmica interessant sobre l'article de Rüdiger és la de Yaron Matras: The Role of Language in Mystyfying and De-mystifying Gypsy Identity. en el qual analitzava el parlar d'una dona gitana, Barbara Makelin, i la comparava amb la llengua recollida en una gramàtica alemanya de l'hindustaní (el nom amb el qual es coneixia antigament als actuals hindis i urdu). En el seu article, Rüdiger reconeixia la influència en les seves investigacions del diccionari de romaní de Hartwig Bacmeister, de 1755, a qui ja el 1777 havia comunicat les seves idees, així com el seu deute cap al seu professor Christian Büttner, que anys abans havia plantejat la possibilitat d'un origen indi o tal vegada afgà (?) dels gitanos. Tanmateix, fou Rüdiger qui establí, mitjançant la seva comparació entre la descripció gramatical de l'indostaní i la parla de Barbara Makelin, que les similituds entre ambdues varietats lingüístiques evidenciaven un origen comú.
Estudis posteriors de la llengua romaní han mostrat un estret parentiu amb l'idioma panjabi i l'hindi occidental, tant pel que fa al seu vocabulari fonamental com en les seves estructures gramaticals i en els canvis fonètics. Les investigacions d'Alexandre Paspati (Études sur les Tchinghianés, publicat en Constantinoble el 1870), de John Sampson (The dialect of the gypsies of Wales, 1926) i dels suecs Gjerdman i Ljungberg (La llengua del gitano suec treballador del coure Dimitri Taikon, publicat el 1963) evidencien que existeix una unitat dins del romaní que s'estén per tot Europa. Els estudis citats recollien mostres del romaní grec, gal·lès i suec, respectivament. Queda demostrat, així, que el vocabulari bàsic coincideix de manera rellevant (nota: no es transcriu la grafia original): Català: gran. Sànscrit: vadra; hindi: bara; grecorromaní: bara; romaní gal·lès: baro; romaní kalderash (suec): baró. Català: cabell. Sànscrit: vála; hindi: bal; grecorromaní: bal; romaní gal·lès: bal; romaní kalderash (suec): bal.
Determinades característiques gramaticals índiques es mantenen en el romaní contemporani (i algunes fins i tot en caló català actual): el final en -e per al masculí i en -i per al femení la formació d'abstractes afegint -ben o -pen: taco (cert) es converteix en taciben (veritat) substitució del genitiu per un final adjectivat: dadésko gras (el cavall del pare, on dad és pare i gras cavall).
Proves lingüístiques de la migració gitana D'acord amb els estudis de Terrence Kaufman (1973) l'origen de la llengua romaní, basat en els dialectes europeus, pot ubicar-se a l'Índia central i, posteriorment, poden documentar-se préstecs lingüístics que ha anat adquirint en els territoris per on migrava, que anirien des del al s. XIV dC: així té préstecs del persa a causa del seu pas per Pèrsia, però no de l'àrab, cosa que demostra que el seu pas per Pèrsia va ser anterior a la seva islamització cap al 900 dC. De cap al s. XI-XII té préstecs de llengües del Caucas (osset, georgià i armeni). Després es detecta la migració cap a Turquia, on rep préstecs del grec, però no del turc, cosa que indica que el seu pas va ser anterior a la invasió turca. Cap al 1300 dC es produiria l'entrada en els Balcans, on adquirí préstecs de les llengües eslaves. Posteriorment els dialectes europeus del romaní es divideixen, encara que Kaufmann indica una distinció entre els que tenen influència lèxica del romanès i els que no, que serien els gitanos de Bulgària i els d'Espanya.
Proves genètiques de l'origen asiàtic dels gitanos