fou un compositor, pianista, organista i professor de música belga, naturalitzat francès el 1873, que va treballar a París durant la seva vida adulta. Era dos anys menor que el seu germà Joseph (1820-1892) que també fou un bon músic.
Va néixer a Lieja, en el que avui és Bèlgica (encara que en el moment del seu naixement estava sota el control dels Països Baixos). Fou en aquesta ciutat on va fer els primers concerts el 1834. Va estudiar en privat a París des de 1835, entre els seus professors hi va haver Anton Reicha. Després d'un breu retorn a Bèlgica, i una recepció desastrosa de l'oratori primerenc Ruth, es va traslladar a París, on es va casar i es va embarcar en una carrera com a professor i organista. Es va guanyar una reputació com a improvisador formidable, i va viatjar àmpliament per França per demostrar els nous instruments construïts per Aristides Cavaillé-Coll.
El 1858 va ser nomenat organista de Sainte-Clotilde, una posició que va mantenir per la resta de la seva vida. Es va convertir en professor al Conservatori de París el 1872, va prendre la nacionalitat francesa, un requisit del lloc. Els seus alumnes van incloure Camille Benoit,Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 141. () Louis de Serres,Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. 9, pàg. 1248 () Mel Bonis, Vincent d'Indy, Ernest Chausson, Louis Vierne, Charles Tournemire, Henri Libert,Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. VI, pàg. 1185 () Guillaume Lekeu i Henri Duparc. Després d'adquirir la plaça de professor, Franck va escriure diverses peces que han entrat en el repertori clàssic estàndard, incloent peces simfòniques, de cambra i per a teclat.
Biografia Nen i estudiant (1822-1842) miniatura|esquerra|Casa Grady (a l'esquerra), casa natal d'en César-Auguste Franck, construïda del 1780 al 1785 al carrer Sainte-Croix a Lieja Franck va néixer a Lieja, que llavors formava part del Regne Unit dels Països Baixos (i des de 1830 va formar part de la Bèlgica de parla valona) fill de Nicolas-Joseph Franck, un empleat de banc que la seva família procedia de Gemmenich, un poble del ducat de Limburg, a la frontera germano-belga, i Marie-Catherine-Barbe Franck (nascuda Frings), que era d'Aquisgrà, a Alemanya. El jove César-Auguste, com era conegut en els seus primers anys, va mostrar habilitat tant en el dibuix com en la música. El seu pare va veure en ell un jove prodigi pianista i compositor, a la manera de Franz Liszt o Sigismond Thalberg, i el va voler portar a la fama i fortuna de la seva família.d'Indy calls Nicolas-Joseph "stern and autocratic" (p. 31); Vallas bluntly refers to "commercial exploitation" (p. 16) El 1830 el va inscriure al Conservatori Reial de Lieja, estudiant solfeig, piano, orgue i harmonia amb Daussoigne-Méhul i altres. Després d'obtenir els grans premis de solfeig i de piano el 1834, César-Auguste va fer els primers concerts, un any abans que Leopold I fos rei de la recentment formada Bèlgica.Vallas, p. 15
El 1835, César-Auguste va portar César i el seu germà menor Joseph a París per estudiar en privat: contrapunt amb Anton Reicha i piano amb Pierre Zimmermann. Els dos músics eren també professors al Conservatori de París. Quan Reicha va morir deu mesos després, Nicolas-Joseph va tractar d'introduir els nois al Conservatori. No obstant això, el Conservatori no acceptava estrangers i Nicolas-Joseph es va veure obligat a sol·licitar la ciutadania francesa, que va ser concedida el 1837.Vallas, p. 22 En l'interval, Nicolas-Joseph va promoure concerts i recitals a París amb un o els dos nois tocant música popular, obtenint majoritàriament bones crítiques.
Els joves Franck van entrar al Conservatori l'octubre de 1837, César va continuar els estudis de piano amb Zimmerman i va començar composició amb Aimé Leborne.d'Indy, 31 Va fer el primer premi en piano al final del seu primer any (1838) i va continuar mantenint el nivell d'aprenentatge. El seu treball en el contrapunt va ser menys espectacular, tenint premis successivament tercer, segon i primer entre 1838 i 1840. Va afegir estudis d'orgue amb François Benoist, que inclouria la improvisació, obtenint el segon premi el 1841, amb la finalitat de competir pel Premi de Roma en composició l'any següent. No obstant això, per raons que no són explícits, va sortir "voluntàriament" del Conservatori el 22 d'abril de 1842.d'Indy, p. 34 miniatura|Conservatori de París La seva sortida pot haver estat a instàncies del seu pare. Mentre César-Auguste es dedicava als seus estudis acadèmics, també era, per voluntat del seu pare, professor privat i concertista. "Fou una vida molt dura per a ell, ... sobretot pel comportament malhumorat i fins i tot venjatiu del seu pare..."Vallas, p. 37 Els concerts realitzats pel jove Franck (alguns d'elles amb el seu germà al violí, incloent algunes composicions pròpies de Franck) van ser en un principi ben rebudes, però cada vegada més la promoció comercial de Nicolas-Joseph dels seus fills foren antagòniques amb les revistes musicals i crítics parisencs. La capacitat tècnica de César-Auguste com a pianista van ser reconeguts, i les seves habilitats com a compositor van ser (probablement amb raó en aquest punt) una mica menystingudes. La situació es va agreujar quan al final es va convertir en una disputa entre Nicolas-Joseph i Henri Blanchard, el principal crític de laRevue et Gazette musicale, qui no va perdre oportunitat de castigar les pretensions agressives del pare i de burlar-se del nom "imperial" del seu fill gran. Aquesta animositat, "indubtablement personal",Vallas, p. 45 pot haver influït en el fet que Nicolas-Joseph decidís retornar a Bèlgica, i el 1842 "una ordre peremptòria" als joves Franck els va obligar a abandonar el Conservatori i acompanyar-lo. Els trios op.1 i l'oratori Ruth daten d'aquest període.
Professor i organista (1842-1858) La tornada a Bèlgica va durar menys de dos anys. Els concerts rendibles no sorgien, els crítics eren indiferents o despectius, el patrocini de la cort belga no arribava (encara que el rei va enviar posteriorment a Cèsar-Auguste una medalla d'or)Vallas, p. 62 i no hi va haver diners pel mig. Pel que fa a Nicolas-Joseph, l'excursió va ser un fracàs, i va portar al seu fill de tornada a un règim d'ensenyament i concerts familiars a París, que Laurence Davies qualifica de rigorós i de baixa remuneració.Davies, p. 63 No obstant això, hi havia beneficis a llarg termini per als joves Franck. Perquè va ser a partir d'aquesta època, en els últims anys Conservatori i coincidint amb el retorn a París, que van sorgir les seves primeres composicions madures en un conjunt de trios (piano, violí, violoncel), que varen ser els primers d'un treball permanent. Liszt els va veure, els va oferir suport i crítiques constructives i els va ajudar alguns anys després, a Weimar.d'Indy, p. 111 El 1843, Franck va començar a treballar en el seu primer treball sense cambra, l'oratori Ruth. Es va estrenar en privat el 1845 gràcies a Liszt, i Meyerbeer, i altres notables músics, que van donar la seva aprovació moderada i una crítica constructiva.Davies, p. 62 No obstant això, una actuació pública de principis de 1846 es va produir amb la indiferència pública i els desaires dels crítics davant la ingenuïtat i simplicitat de l'oratori.Vallas, p. 75-6 El treball no es va representar de nou fins al 1872, després d'una revisió.
En resposta, César-Auguste essencialment es va retirar de la vida pública per fer de professor i acompanyant. El jove Franck tenia comandes tant a París com a Orleans per a aquestes activitats, i per a la composició de cançons i petites obres. Va oferir algunes composicions per celebrar i enfortir la nova Segona República de 1848, el públic va rebre a algunes d'elles amb interès, però com que la República va donar pas al Segon Imperi de Lluís Napoleó, va caure en desús. El 1851 va intentar una òpera, Le Valet de Ferme, amb un llibret de "qualitat literària abismal"Vallas, p. 105 i una música precipitadament esbossada. El mateix Franck ho va dir al final de la seva carrera.d'Indy, p. 41 miniatura|esquerra|L'església de Notre-Dame-de-Lorette de París, primera en la que va tocar l'orgue La primera reacció va ser una interrupció gairebé total de les relacions amb els pares. La causa immediata va ser la seva amistat i després l'amor per una de les seves alumnes de piano, Eugénie-Félicité-Caroline Saillot (1824-1918), els pares eren membres de la companyia Comédie-Française sota el nom artístic de Desmousseaux. La coneixia des dels anys al Conservatori, i la llar de la família Desmousseaux s'havia convertit en un refugi del seu pare dominant. Quan el 1846, Nicolas-Joseph va trobar una composició dedicada a "Mlle. F. Desmousseaux, en els records agradables", entre els papers de César-Auguste, la va trencar en la presència d'aquest últim. César-Auguste va anar directament a casa del Desmousseauxs, va escriure la peça de memòria, i la va presentar a Félicité amb una dedicatòria. Les relacions amb el seu pare van empitjorar i aquest va prohibir qualsevol pensament de matrimoni (que la legislació francesa permet a un pare per a un fill menor de 25 anys), acusant-lo d'angoixar la seva mare, tot i que ella feia costat lleugerament al seu fill i es va mantenir totalment al marge del conflicte.Vallas, p. 84-5 Un diumenge de juliol, César-Auguste va sortir de casa per última vegada, amb res més que el que podia portar, i es va traslladar a la casa dels pares de Desmousseauxs, on va ser rebut. A partir de llavors, el jove Franck va denominar el seu futur i va signar els seus treballs com a César Franck o simplement C. Franck. "Era la seva intenció de fer una clara ruptura amb el seu pare i perquè se sàpiga que ho havia fet .... Estava decidit a esdevenir una nova persona, el més diferent possible de l'altra".Vallas, p. 85 miniatura|Orgue d'Aristide Cavaillé-Coll a Notre-Dame-de-Lorette a París, església on es va casar César Franck i on va tenir la primera feina d'organista Va continuar vivint a casa dels pares de Félicité i tan aviat com es va fer 25 anys, el 1847, va informar al seu pare de la seva intenció de casar-se amb ella, i de fet així ho va fer el 22 de febrer de 1848, el mes de la revolta de París. Per arribar a l'església, van haver de saltar per sobre de les barricades instal·lades pels revolucionaris.d'Indy, p. 39 Els Franck, per reconciliar-se amb el matrimoni van assistir a la cerimònia i van signar al registre que es convertiria en l'església parroquial de César, la Notre-Dame-de-Lorette. Era l'església que li acabava d'oferir la primera feina com a organista assistent, el primer d'una sèrie de feines com a organista cada vegada més importants i influents.