miniatura|Poesies de Ramon Llull dels anys 1275 a 1311. Un dels primers exemples d'obres rimades i versos de la literatura catalana medieval. Edició publicada a Barcelona per l'Editorial Barcino dins la col·lecció Els Nostres Clàssics l'any 1925 La poesia, a l'art en general, és una manera d'utilitzar qualsevol llenguatge artístic en accions, situacions o objectes que inspiren sensacions, estats, bellesa, nous punts de vista o noves relacions entre conceptes. Així, sense especificitat temàtica, la poètica d'un llenguatge o d'una obra d'art té a veure amb la síntesi i l'associació. Algunes eines en poden ser la metàfora, és a dir, l'expressió que conté implícita una comparació entre termes que naturalment se suggereixen els uns als altres, o entre els que l'artista troba subtils afinitats, i la imatge, paraules que la retòrica tradicional emparenta. La imatge és la construcció d'una nova realitat semàntica mitjançant significats que en conjunt suggereixen un sentit unívoc i alhora diferent. El Dia Mundial de la Poesia és el 21 de març.
En el cas específic de la literatura, és l'art d'expressar, en paraules, el contingut espiritual propi, tradicionalment mitjançant mots disposats segons la mètrica. La poesia popular és la poesia creada pel poble per expressar-ne la identitat, amb unes vivències elementals i permanents en què es reconeix com a poble. Es pot enquadrar com una «modalitat textual» –és a dir, com si fos un tipus de text escrit. El recull de diferents poemes o poesies s'anomena poemari.
També s'anomena poesia a una obra en vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres poètiques d'un poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una llengua determinada, un gènere, etc. S'anomena poesia al contingut formós, o a la forma bella d'una obra literària. Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'èpic, el líric i el dramàtic.
Orígens Amb el terme poesia se significa de manera estricta l'art d'expressar o traduir en forma concreta oral o escrita, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques. Aquesta definició de l'Institut d'Estudis Catalans fa referència als principis sota els quals es va fundar la poesia, és a dir, el poeta mira de relacionar el seu jo poètic amb el seu entorn. Per tant, dins d'una poesia trobem "el contingut espiritual propi".La poesia, contràriament a una novel·la o un drama, no pretén exposar una trama amb una descripció que es vol versemblant, incloent-hi un narrador amb els seus punts de vista, així com una successió de peripècies que se seguixen des d'un punt iniciàtic a un final probablement inesperat, sinó que procura parlar en primera persona per transmetre el jo [del poeta o poetessa] davant el món que l'envolta [la realitat que viu i com la percep]. Tot plegat es fa mitjançant un cant dit poètic, perquè la poesia pretén fer cantar els mots a través d'unes "determinades lleis mètriques" que li donen sentit d'ésser.El mot "poesia" prové del grec ποίησις, poiesis, obra o creació, provinent del verb ποιέω, poieou, fer. Originàriament, a les reflexions sobre literatura de Plató, el mot grec que es corresponia a "poesia" abastava el concepte actual de literatura. El terme "poiesis" es referia a tota feina artesanal, incloent-hi aquella que portava a terme un artista. L'artista mateix (ποιητής, poietès) era "creador, autor, fabricant, artesà, legislador, poeta" entre altres múltiples traduccions associables al mot. Al·ludia a l'activitat creativa en tant que activitat que atorga existència a alguna cosa que fins aleshores no la tenia. Aplicat a la literatura, feia referència a l'art creatiu que feia servir el llenguatge antic.
Grècia clàssica
La poiesis grega es caracteritzava pel fet que es tractava d'una actuació davant d'un auditori realitzada per un individu o un cor amb acompanyament d'un instrument musical. Prenia forma de cançó, perquè el poema es componia per ser cantat. El concepte actual més proper a l'antic grec seria el de lírica.
A la seva obra La República, Plató va establir tres tipus de poesies o subgèneres d'aquesta: la poesia imitativa la poesia no imitativa l'èpica
Atès que la reflexió literària de Plató es troba dins d'una obra més àmplia, de caràcter metafísic, el criteri que va fer servir el filòsof grec per a establir aquesta distinció en tres graus no és literari, sinó més aviat filosòfic. En primera instància, Plató descriu la creació dramàtica, és a dir, el teatre, com a "poesia imitativa" en què l'autor no parla en primera persona, sinó que fa parlar els altres. Hi descriu, d'altra banda, com a "poesia no imitativa" l'obra en què l'autor sí que parla en primera persona, al·ludint d'aquesta manera al ditirambe, que és una composició religiosa en honor de Dionís. En darrera instància, estableix un tercer tipus de poesia en què la veu de l'autor es barreja amb la dels altres, és a dir, els personatges, en què caldria situar l'èpica.
D'aquesta primera classificació platònica es desprèn l'origen que vincula el gènere poètic amb la característica enunciativa de la presència de la veu de l'autor. Pel que fa la resta, l'ús del vers no és aleshores rellevant en tant que la literatura antiga es componia sempre en vers (el teatre inclòs).
Desbordant el tractament filosòfic de Plató de la literatura i la poesia, Aristòtil afronta per primer cop l'elaboració d'una teoria literària independent. L'obra clau és la Poètica (aprx. 334 aC). Aristòtil hi introdueix primerament un element força nou quan descriu la poesia. Hi té en consideració que juntament amb el llenguatge (el "mitjà d'imitació" característic de la poesia) es poden utilitzar en determinades formes, en ultra, altres mitjans com l'harmonia i el ritme. Mitjans reflectits als gèneres dramàtics, a la poesia mèlica i els ditirambes. A més, quan reflexiona sobre la forma d'imitació, fa distinció entre la narració pura o la primera persona (ditirambe) i la narració alternada (èpica), cosa que el porta a una divisió similar a aquella havia fet Plató.
Roma antiga A Roma la poesia era una de les manifestacions artístiques més antigues, per bé que en cap moment se li atorga el valor que avui dia donem a allò que considerem art. En aquest període la poesia es val d'artificis o procediments vairats:
el so a nivell fònic i fonològic el ritme per al semàntic i sintàctic les paraules i l'amplitud del llenguatge per a l'encavalcament
Segons sostenen alguns autors, la poesia es verifica en la trobada amb cada lector que atorga nous sentits al text escrit. D'antuvi, la poesia és igualment considerada per a molts autors una realitat espiritual que es troba més enllà de l'art. Segons aquesta concepció, la qualitat de l'element poètic transcendeix l'àmbit de la llengua i del llenguatge. Comunament, però, la poesia és una forma d'expressar emocions, sentiments, idees i construccions de la imaginació.
La poesia i l'art del joc poètic Tot i que antigament el drama com l''èpica i la lírica s'escrivien en versos mitjans, el terme poesia es relacionava de forma habitual a la lírica, que, d'acord amb la Poètica d'Aristòtil, és el gènere en què l'autor expressa els seus sentiments i visions personals. En un sentit més ampli, s'acostuma a dir que tenen caràcter de "poesia" situacions i objectes que inspiren sensacions personals o misterioses, de somni o idees de bellesa i perfecció. Tradicionalment es referia a la passió amorosa, la lírica en general i, especialment, la contemporània, que ha abordat tant qüestions sentimentals com filosòfiques, metafísiques i socials.
Sense donar-hi especificitat temàtica, la poesia moderna es definix per la seva capacitat de síntesi i d'associació. La seva eina principal és la metàfora, és a dir, l'expressió que conté implícitament una comparació entre termes que enllacen naturalment els uns amb els altres o bé els termes en què el poeta troba afinitats subtils. Alguns autors moderns han volgut diferenciar metàfora d'imatge. Mots que la retòrica tradicional acostuma a emparentar. Per a altres autors, en canvi, la imatges és la construcció d'una nova realitat semàntica a través de significats que conjuntament suggereixen un sentit únic i, al mateix temps, diferent i estrany.
Història dels poemes miniatura|La tauleta sobre el diluvi de l'epopeia de Guilgameix, escrita en accadi.Atès que no es pot conservar l'oralitat, tampoc es pot traçar la possible existència d'una poesia oral prèvia a una d'escrita. Per això l'estudi sobre el naixement i desenvolupament de la poesia rau més aviat en texts escrits, i no pas en tradició oral. Alguns autors sostenen que la poesia és anterior a les restes escrites de què tenim constància. D'altres, en canvi, pensen que la poesia és necessàriament escrita.
El poema èpic més antic de què es té coneixement és lEpopeia de Guilgameix, que caldria datar vers el III mil·lenni aC. El text fou escrit a Sumèria (Mesopotàmia, hui l'Iraq) mitjançant caràcters cuneïformes sobre tauletes d'argila. Més tard es començà a copiar en papirs. És considerat un text literari i un cànon de la literatura. La seva màxima importància rau en el fet que s'hi descriu tots una història que té connexió amb la Bíblia hebraica, i això ha portat a la conclusió que la Bíblia és en realitat un text sumeri propi d'aquella època.
La història del casament simbòlic amb Inanna, que procura fertilitat i prosperitat, és el que en fa el poema d'amor més antic del món, malgrat que es té constància que l'escriptura fou iniciada a Egipte, lloc on s'ha trobat poesia èpica, com ara la Història de Sinuhe (aprox. 1800 a. n. e). Són en realitat cants per als oficis religiosos.
La poesia neix efectivament entre la ritualitat. Les primeres societats protoestatals barregen cant i religió. Els mites creadors, les llegendes i els valors religiosos són transmesos mitjançant el cant. La poesia és qui pren la forma d'aquest cant. Serveix per a impressionar l'oratori. A l'antiga Grècia, la lírica, que és la forma inicial de la poesia, es cantava davant de tot un oratori enmig d'un teatre que constitueix el punt d'inici de la literatura europea. Però no és obligatòriament la primera mostra de què es tinga coneixença al món.