Lalguerès o alguerés (pron. algueresa: [algaˈɾes]) és el dialecte del català que se parla a la ciutat de l'Alguer, al nord-oest de l'illa de Sardenya. Ha estat reconegut com a llengua minoritària per la República italiana i per la regió autònoma de Sardenya.
Amb l'aprovació de la llei sarda 22/2018, es va institucionalitzar poder obtenir el certificat de català del professorat que havia d'ensenyar-lo, així com la possibilitat que les famílies l'escollissin com a matèria curricular i extraescolar. La llei també va regular el dret a poder-se adreçar a les administracions en català, i l'espai de presència als mitjans de comunicació públics. El 2023 més de 400 famílies van sol·licitar-ho per al curs 2023-24.
Classificació Els colons catalans, als segles XIV, XV, XVI i XVII, procedents sobretot del camp de Tarragona però també del Camp del Penedès, de les Balears, de València, de Barcelona, van repoblar l'Alguer després d'expulsar-ne la població sarda el 1354. Lo català va ésser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial després de la Guerra de Successió a la primeria del , i després per l'italià. A la dècada del 1990 vora 65% de la població de l'Alguer comprenia lo català alguerès, i 30% lo parlava. Prop de 50% de los habitants de l'Alguer també comprenen el sard, sobre tot los sous dialectes logudorès i sasserès (de transició entre el sard i el cors).
miniatura|esquerra|Monument a la unitat de la llengua a l'Alguer. L'alguerès es classifica generalment en el grup de dialectes catalans orientals, però de fet comporta una barreja d'elements orientals i occidentals, que fan difícil la inclusió del català de Sardenya en qualsevol dels dos blocs convencionals. Aquest fenomen de coexistència d'ambdós tipus d'elements ha estat observada per diversos autors, i ha donat lloc, en els últims anys, a diverses postures sobre l'adscripció del català de Sardenya a un grup o l'altre.
Per a Jordi Carbonell pesen més les aportacions de procedència oriental: “La predominança d'immigrants procedents de les comarques de l'est del Principat determinarà que el català parlat i escrit a Sardenya tingui sobretot les característiques dialectals del català oriental, sense excloure, però, trets d'altres dialectes catalans i, naturalment, fortes interferències del sard”.
En canvi, per Rafael Caria, en estudiar els documents algueresos dels segles i , assenyala que el lèxic, les formes verbals i la morfosintaxi són fonamentalment “de procedència occidental-valenciana, i si volem més aviat valenciana”, sense excloure el pes del català centre-oriental i baleàric. El mateix autor afirma que “l'alguerès modern al principi nasqué com a híbrid de les quatre grans varietats dialectals (català central, valencià, rossellonès i, baleàric) entre el final del i el principi del XVI; una mena d'estàndard resultat de la natural mútua influència entre les susdites varietats geolingüístiques catalanes […] els quals passaren de la transliteració dels textos en grafia italiana a un alguerès «normatiu» gràcies a la benèfica influència cultural dels ambients de L'IEC, d’Òmnium Cultural de Catalunya i de lo Rat Penat de València (quan era lo Rat Penat de les «Normes de Castelló»)."El català a l'Alguer: Apunts per a un llibre blanc Destaca les relacions comercials amb València, particularment en els segles i . Es pronuncia per una col·locació eclèctica o intermediària de l'alguerès dins el diasistema català, amb característiques que el configuren com un dialecte prou singular de la llengua catalana.
Eduard Blasco Ferrer destaca la “prevalència de balearismes i valencianismes”, producte de la diversa procedència dels colonitzadors de Sardenya: “la fusió d'elements lingüístics diversos degué crear un anivellament de les particularitats més notables dels parlars d'origen, donant forma a un sistema lingüístic particularíssim.” En observar l'especial posició del català de Sardenya respecte dels dos diasistemes catalans (oriental i occidental), troba un gran paral·lelisme entre la situació de l'alguerès actual i la del baleàric: “també aquí naufraguen els intents d'incloure aqueixa àrea dins el domini oriental”, i posa com a exemple del tancament d'o àtona en u, que no afecta totes les localitats del diasistema. També proposa una nova classificació dels dialectes catalans, ja que “la distinció entre oriental i occidental recolza sobre criteris poc homologables i generalitzables”, i que cal basar-se en una tria de criteris, sobretot de caràcter morfosintàctic, més que fonètic: “a parer meu és dins la morfosintaxi on (sic) més s'identifica la tipologia lingüística d'un sistema”. Proposa la inclusió, tant del balear com del català de Sardenya, en una “àrea lateral o aïllada” i deixar de banda per aquests dos diasistemes la distinció oriental-occidental.
Aquest dialecte ha rebut fortes i sempre creixents influències de l'italià, el sard i el castellà. També té bona cosa d'arcaismes, conseqüència del seu aïllament en el continuum lingüístic català.
Fonètica i fonologia Com la major part del català oriental, neutralitza les "o" i "u" àtones en [u]: "portal">[pultal], "lo">[lu], "los">[lus]: "dolor">[duró]; Com tot el català oriental, neutralitza les "e" i "a" àtones (amb excepcions com a la preposició "de" que MAI se pronuncia */da/), però ho fa en [a] en comptes de [ə]: "persona">[paltsona], "estar">[astà], "alguerès">[algarés]; la E manté el seu so encara en un cert nombre de mots cultes i semicultes com: delació, delit (però també [dalit], denou, elegant, elecció, emfàtic, enorme, extensió, genial, legal, mesilla, negatiu, percussor, registro (sic), servil, terminal, veritat, etc. La [e] tònica derivada de la E llarga i la I breu llatines, sona tancada com en català occidental: plenu > ple [pré], frigidu > fred [frét], i no oberta com en oriental. Precisament Badia i Margarit considera aquest criteri més important que el del vocalisme àton per a destriar els parlars occidentals dels orientals. Preserva com a fonema diferenciat de , com a les illes Balears, en tarragoní i una part País Valencià. Pronunciació africada de "g" ("gent", "girar") i "j" ("ajudar") com a /dʒ/, com en italià i en valencià no apitxat. El fonema fricatiu /ʒ/ existeix també en alguerès en poquíssimes paraules procedents del sard logudorès o del sasserès: "braja" (‘brasa’), "brager" (‘braser’), "brujar" (‘cremar’) (se troba també en paraules d'origen genovès ("ajajo" /a'ʒaʒu/ 'arjau', "ajerto" /a'ʒɛltu/ 'scomber scomber') i també catalana ("estreginar" /astriʒi'na/). No entra mai en oposició fonològica amb l'africat /dʒ/. Manté el so [ts] de la ç i el so [ts] de rs com en català antic després de consonant: Barcelona [baltsalona], persona [paltsona]. Manté la consonant etimològica final en les paraules ond i quand -com en valencià i balear- ('on' i 'quan' respectivament). Nombroses metàtesis, algunes comunes amb el balear. Quan no es transcriu aquest fenomen normativament no mencionarem la forma escrita amb metàtesi: "dintre" > [drinte], "a dintre" > [adrin'te] o [arrin'te], "buidar" > [buriá], "cabra" > [krába], "cogombre" > [kugrómba], "dormir" > [rrumí], "entendre" > [antrénda], "febrer" > [frabé], "forment" > froment [frumént] (froment apareix ja d'antic en català), "pebre" > [préba], "p(r)endre" > [prénda], "pobre" > [pròba], "processó" > [pulsasó], "tendre" > [trènda] (tenir= /trénda/ amb e tònica tancada, en oposició fonologica amb /trènda/ = tendre), "ufàbrica" > [ufrábika] (alfàbrega). Rotacisme (influència sarda): mutació de i intervocàliques a : ala [ára], "escola" [ascòra], "Barceloneta" (petita Barcelona): estàndard , alguerès , "amesclar" [amaskrá], "calentura" [karantúra], "català" [katará], "espilit" [aspirít], "flastomar" [frastumá], "iglésia" [igrézia], "pla" [prá], "ple" [pré], "pluja" [prúdʒa], "platja" [prádʒa], "plorar" [prurá], "taula" [táwra] (fins en sardismes: "flocar" [fruká], "molendu" [muréndu], trilibiqui [triribíki]); "mocador" [mukaró], "vistides" [vistíras], "afinestrada" [afinastrára], "m’agrada" [magrára], "bleda" ['bɾeɾa], "cada" [kára] ("cada" i "cara" són homòfons), "codony" [ku'ɾom], "roda" ['rɔɾa], "vida" [víra] (no existeix un mot 'vila' [vira] en alguerès, sinó l'italianisme "vil·la"), Nadal [narál], reda [réra]. Aquest fenomen també es produeix entre dos mots diferents: de l'Alguer [deralgé], a l'Alguer [aralgé], dona-me-la [donamara]. Hi ha el cas especial de la paraula cadira [karía] que ha tingut l'evolució següent: cadira > carira > cari(r)a > caria [karía]. També de a en grups oclusiva+liquida: "blanc" ['bɾaŋk], "plana" ['pɾana], "clau" [kɾau], "flor" ['fɾɔr], "maleït" [maraít], "meló" [maró], "plaça" ['pɾasa], "ungla" ['uŋgɾa], "plena" ['pɾena], ... Igualment, mutació de davant i en : "cisterna" ['sistelna], "barba" ['balba]. Tanmateix so [l] implosiu seguit de consonant, en les combinacions LC, LÇ, LP, LV, no esdevé pas [r]. Mutació de final de síl·laba a lateral (influència sarda): "aguardar" [agwaldá] (esperar), "barca" [bálka], "corda" ['kɔlda], "germà" [dʒalmá], "guardià" [gwaldiá], "juniverd" [dʒunivèlt] (juliverd), "parlar" [pa'l:a] (aquest darrer com en balear), "part" [palt], "persona" [pal'tsona], "port" [pɔlt], "portal" [pul'tal], "quart" [kwált], "sardu" [saldu], "Sardenya" [Sal'deɲa], "tarda" [tálda], "vergínia" [valdʒínja, valdʒíña] (albergínia). El possible grup consonàntic resultant +consonant encara se simplifica més fins a ; e.g. 'forn' : estàndard , alguerès ; carn > [kaln]> [kal]. Despalatalitza modernament i no totalment consonants laterals i nasals a final de síl·laba (influència sarda): lateral a , nasal a ; e.g "any": estàndard , alguerès , "enguany" [angwán], "dany" [dán], "juny" [dʒún]; "aquell" [akél], "cavall" [kavál], "corall" [kurál], "ell" [él], "fenoll" [fanól], "fill" [fil], "treball" [trabál], "ull" [úl], "vell" [vel] (per alguns mots és arcaisme, per la major part és un fenomen encara en evolució augmentat per la influència de l'italià. Els vells encara conserv(av)en palatals dient paraules com 'cavall', 'any'). El palatal es manté en fonètica sintàctica i en els derivats: "bell amic" [beʎa'mik], "cavaller" [kava'ʎer], amb manteniment de -r. Emmudeix la r final (llevat de la vibrant [r] en posició final absoluta en els mots següents: acer, ahir, clar, claror, cor, doctor, dur, favor, flor, lleuger, militar, millor, or, por, pur, temor, ver), en mots en -er tònic: carrer [karré], l'Alguer [lalgé], en els infinitius dels verbs (però no en aquells acabats en -er àton: ésser [éssar]) : anar [aná], cantar [cantá], dormir [rrumí], fer anar [fé], fugir [fugí], poguer [pugé], saber [sabé], sentir [sentí], volar [vurá]; en mots acabats en -dor: color [kuró], dolor [duró], olor [uró], sabor [sabó], pescador [paskaró]. En els plurals de mots com dolor [duró], servidor [salviró] per metàtesi es restitueix la vibrant en forma de l [duróls], [salviróls]).<ref>En lo infinitiu, parlant diem amà, diura (y no dir) -lus antichs dievan di-, conèixer, suplí, vent, patí. Cuant però encontra una vocal alhora pronunciem 'l r. No na vull saber arrés, amar a Déu, suplir una altra; y'l pòpul talvolta pronuncia suplí . Adverteixi que los infinitius plans, és a saber, que tenan l'accent sobre la penúltima síl·laba, tots sa pronuncian am la r: conèixer, parèixer, etc. Lus truncats sens r (amà, deixà, bruixà, cremà) encuntrant vocal sa pronuncia : cremar a foc ardent, bruixar a foc lentu; ma'l r és tan dolsa i rodonal! La i de vaig, bruix, pareix, deix, etc. Non sa fa més entendra, y és mester conèixer l'ortographia antiga per saber escriura tals paraulas. Los altrus, com veura, caura, rebra, treura (lo traure actual de vosaltras), los pronunciam com són escrits. http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/41621/2/02.FBB_PART_I.pdf</ref> https://books.google.cat/books?id=Sw9C_I_5h9YC Estudis sobre la cultura catalana a Sardenya, Joan Armangué i Herrero Institut d'Estudis Catalans, 2001, pàg. 257