La cova d'Altamira és una cavitat natural a la roca en què es conserva un dels cicles pictòrics i artístics més importants de la Prehistòria. És al municipi de Santillana del Mar (Cantàbria, Espanya), a uns dos quilòmetres del centre urbà, en un prat del qual va prendre el nom.
Des del seu descobriment el 1868 per Modesto Cubillas i el seu posterior estudi per Marcelino Sanz de Sautuola, ha estat excavada i estudiada pels principals prehistoriadors de cadascuna de les èpoques des que va ser admesa la seva pertinença al paleolític.
Les pintures i gravats de la cova pertanyen als períodes magdalenià i solutrià principalment i, alguns altres, al gravetià i al començament de l'aurinyacià, això últim segons proves utilitzant sèries d'urani. D'aquesta manera es pot assegurar que la cova va ser utilitzada durant diversos períodes, sumant 22 000 anys d'ocupació, des de fa uns 35 600 fins fa 13 000 anys, quan l'entrada principal de la cova va quedar segellada per un ensorrament, tots dins el paleolític superior.
L'estil de gran part de les seves obres s'emmarca en l'anomenada escola francocantàbrica, caracteritzada pel realisme de les figures representades. Conté pintures policromes, gravats, pintures negres, vermelles i ocres que representen animals, figures antropomorfes, dibuixos abstractes i no figuratius.
El seu sostre dels policroms ha rebut qualificatius com «la Capella Sixtina de l'art rupestre»; «la manifestació més extraordinària d'aquest art paleolític», «la primera cova decorada que es va descobrir i que continua sent la més esplèndida» i «si la pintura rupestre [paleolítica] és l'exemple d'una gran capacitat artística, la cova d'Altamira representa la seva obra més excel·lent» ens indiquen la gran qualitat i bellesa del treball dels magdalenians en aquest recinte.
Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1985. http://whc.unesco.org/en/list/310 L'any 2008 es va fer una extensió de la nominació a 17 altres coves del País Basc, Astúries i la pròpia Cantàbria, i el conjunt va passar a anomenar-se «Cova d'Altamira i art rupestre paleolític del nord d'Espanya».
Descoberta i estudi miniatura|esquerra|Bisons en el sostre de la cova. Les pintures d'Altamira, descobertes el 1879 per Marcelino Sanz de Sautuola, van ser el primer conjunt pictòric prehistòric de gran extensió conegut en el moment. Tal descobriment determina que l'estudi de la cova i el seu reconeixement aixequi tota una polèmica respecte als plantejaments acceptats en la ciència prehistòrica del moment. El realisme de les seves escenes va provocar, al principi, un debat entorn de la seva autenticitat. El seu reconeixement com una obra artística realitzada per homes del Paleolític suposa un llarg procés en el qual, també, es van a anar definint els estudis sobre la Prehistòria. El seu primer defensor va ser el mateix Marcelino Sanz de Sautuola, el seu descobridor. El seu valor serà avalat per les freqüents troballes d'altres peces d'art moble similars en nombroses coves europees. A la fi del , principalment a França, es van descobrir pintures rupestres innegablement associades a les estatuetes, relleus i ossos gravats apareguts en nivells arqueològics paleolítics, units a restes d'animals absents en aquell moment a l'àrea (mamut, ren, bisó, etc.). En aquest reconeixement, va destacar molt positivament Henri Breuil. Els seus treballs entorn del tema «L'art parietal», presentats en el congrés de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències en 1902, van provocar canvis substancials en la mentalitat dels investigadors de l'època.
Émile Cartailhac va ser un dels més grans opositors a l'autenticitat d'Altamira. El descobriment de gravats i pintures a partir del 1895 en les coves franceses de La Mouthe, Combarelles i Font-de-Gaume, li va fer reconsiderar la seva postura. Després de visitar les coves, va escriure en la revista L'Antropologie (1902) un article titulat La grotte d'Altamira. L'article Mea culpa d'un sceptique va comportar el reconeixement universal del caràcter paleolític de les pintures d'Altamira. Fixada l'autenticitat de les pintures, s'inicià el debat sobre la pròpia obra. La divergència entre els investigadors es va centrar entorn de la precisió cronològica, la misteriosa finalitat de les mateixes i el seu valor artístic i arqueològic. Aquestes qüestions van afectar, no només a la cova d'Altamira, sinó a tot l'art rupestre quaternari descobert.
El mètode de datació basada en el carboni 14 va dur als investigadors André Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire a proposar per a les pintures d'Altamira una datació entre 15 000 i 12 000 anys aC. S'han adscrit al període magdalenià .
Descripció de la cova La cova d'Altamira està situada al lateral d'un petit turó calcari d'origen pliocènic. Té l'entrada a 156 msnm i a uns 120 metres d'elevació sobre el riu Saja, que passa a uns dos quilòmetres. A l'època de les pintures de la Gran sala, la cova es trobava a 8 o 10 km més a l'interior respecte el mar que a l'actualitat, que és a 5 km, ja que el Cantàbric tenia menys nivell. Aquesta situació hauria estat privilegiada per als caçadors, ja que els permetia dominar un territori extens i, alhora, disposar de refugi. esquerra|miniatura|396x396px|Plànol de la cova d'Altamira amb corbes de nivell. Fa uns 13 000 anys, a finals del magdalenià, l'entrada de la cova es va esfondrar segellant-ne l'entrada, cosa que va permetre la conservació de les seves pintures i gravats i del jaciment arqueològic en si.
La cova d'Altamira és relativament petita, només té 270 metres de longitud. Presenta una estructura senzilla formada per una galeria amb escasses ramificacions i acaba en una llarga galeria estreta i de recorregut complicat.
La temperatura i la humitat de l'aire a la Gran sala de la cova es mantenen més o menys constants al llarg de tot l'any, com van poder comprovar Breuil i Obermaier amb les seves mesures, amb rangs de valors que oscil·len entre 13,5-14,5 °C i el 94-97 % d'humitat.
L'estudi de la composició de la roca es va realitzar gràcies al fet que a principis dels anys 1960 les autoritats espanyoles proporcionessin un tros de sostre de la cova al dr. Pietsch perquè en fes l'anàlisi. Aquesta mostra va servir per a fer les rèpliques que es mostrarien al Museu Arqueològic Nacional de Madrid i al Deutsches Museum de Múnic. L'anàlisi de Pietsch indicava:En aquest estudi s'hi oferien d'altres detalls, i es concloïa que la pedra calcària era gairebé pura, amb un component dolomític mínim —amb una proporció de magnesi no superior a l'1,3 %.
Veient el plànol actual de la cova es fa difícil d'entendre com es van utilitzar la zona d'habitació i la sala dels policroms, per tant hem d'imaginar l'espai gairebé com a continu a època de les pintures. Amb la excavacions s'han identificat, almenys, cinc ensorraments importants de la cova: un presolutrià, anterior a l'ocupació solutriana; el següent va ocórrer abans del període magdalenià, perquè el tercer coincideix amb el jaciment magdalenià; després n'hi hagué dos més que van deixar blocs sobre la capa estalagmítica, que s'havia trobat sobre aquest jaciment, i que van ser, molt probablement, abans que acabés el Plistocè (fa uns 12 000 anys). Hi ha hagut ensorraments menors al llarg dels següents anys; un va estar a punt d'agafar Obermaier durant les seves excavacions de la dècada de 1920.
Sales Actualment es defineixen diverses zones, que si bé no totes tenen noms propis consensuats s'esmenten habitualment com a vestíbul, «Gran sala dels policroms», gran sala dels tectiformes, galeria, sala del bisó negre, «Sala de la foia» (sala prèvia a la cua de cavall), i la «cua de cavall». També se les anomena per mitjà d'una numeració basada en el plànol, especialment el que van fer Obermaier i Breuil.
Vestíbul És un vestíbul ampli, il·luminat per la llum natural abans de l'ensorrament de l'entrada de la cova. Va ser, especialment, part del lloc habitat durant generacions des de començaments de el paleolític superior. En aquesta zona s'hi han trobat peces d'interès que han ajudat a les datacions i a comprendre la forma de vida dels seus habitants.
Les principals excavacions arqueològiques realitzades al llarg de la història de la cova han estat en aquesta sala. miniatura|306x306px|Visió general de la Gran Sala.
Gran Sala «Gran sala», «Gran saló», «Gran sala dels policroms», «Sala dels animals», «Gran Sostre», «Sala dels frescos» i molts altres noms són els que ha rebut la segona sala de la cova. És aquí on hi ha el gran conjunt de pintures policromes, cosa que va fer que l'arqueòleg francès Déchelette l'anomenés la «Capella Sixtina de l'Art Quaternari». La seva volta continua mantenint els 18 m de llarg pels 9 m d'ample, però la seva alçada originària (entre 190 i 110 cm) ha augmentat; el nivell del sòl es va rebaixar per a facilitar la còmoda contemplació de les pintures, tot i que s'ha mantingut un testimoni central que marca l'altura original.
En temps prehistòrics rebia una mica de llum natural de l'obertura de la cova a través del vestíbul, tot i que hauria estat insuficient per a poder realitzar el treball policrom i de conjunt.
Altres sales A les altres sales i corredors, en els quals també hi ha manifestacions artístiques de menor transcendència, es troben fora de l'abast de la llum solar, de manera que tota activitat va ser desenvolupada amb il·luminació artificial, tot i que no s'hi han trobat restes d'ocupació habitual, només d'accessos esporàdics.
Datació i periodització De forma general, l'art de la regió francocantàbrica s'emmarca dins del paleolític superior, si bé cal diferenciar entre el paleolític superior ibèric i el paleolític superior cantàbric segons indica, per exemple, Fullola Pericot citant Barandiarán Maestu.
No hi ha un acord en la datació de les diferents peces arqueològiques trobades ni en la datació de les pintures. En el ball de dates que s'ofereixen dins la literatura especialitzada no només cal tenir en compte els diferents valors, sinó també les diferents variables mesurades: les dates dels períodes artístics generals i locals, les dates d'ocupació de les coves, les dates de realització de les pintures d'acord amb els diferents mètodes, la datació de peces arqueològiques, etc.miniatura|305x305px|Regió arqueològica francocantàbrica al paleolític superior. Existien grans capes de gel (en blanc) que van fer retrocedir la línia de la costa (verd clar). El punt groc marca la situació d'Altamira en el conjunt de coves amb art parietal.Un altre dels factors que han pogut portar a confusió ha estat que gran part dels estudiosos han considerat que les pintures, no datables de manera absoluta fins al final de i més precisament en el , haurien de ser assignades als períodes d'ocupació trobats, considerats clàssicament com a solutrians i magdalenians. No obstant això, quan les pintures vermelles s'han estudiat des del punt de vista estilístic s'han inclòs en el gravetià, endarrerint la primera data d'ocupació uns 4 000 anys. De fet, en els estudis arqueològics desenvolupats en la primera dècada del es va confirmar aquesta pertinença quan es va trobar un nivell d'ocupació gravetià.
El 2012 es va publicar un estudi que datava diverses pintures d'algunes coves de nord, inclòs un dels signes claviformes de la Gran sala, i que feia recular els primers treballs a l'aurinyacià. En el cas d'Altamira, les pintures més antigues tindrien 35 600, cosa que les situaria just a l'inici del poblament del nord de la Península pels humans moderns, cosa que fa posar en dubte, per primera vegada, el possible origen sapiens dels dibuixos i introdueix la possibilitat d'una autoria neandertal.
Datació del jaciment