La vida després de la mort, és a dir, una existència de la persona un cop aquesta ha mort és una afirmació de diverses creences, especialment religioses. Aquesta existència pot adoptar diferents formes: en la reencarnació l'individu passa a ocupar el lloc d'un altre ésser i, per tant, té una altra vida; el mort vivent és una mena de monstre que està a cavall entre el món físic i la desaparició; per acabar, per a les religions tradicionals la vida després de la mort pot referir-se al destí de l'ànima o part espiritual de l'ésser humà (usualment segons la bondat dels seus actes a la Terra), que roman en un altre pla mentre el cos desapareix. Aquest pla pot ser concebut com un altre món (habitual en la mitologia, on un psicopomp acompanya l'esperit en el trànsit) o com un estat immaterial. La vida després de la mort és un dels temes fonamentals d'estudi de l'escatologia.
No hi ha proves empíriques de l'existència d'aquesta vida després de la mort, com tampoc del contrari, per tant tota afirmació al respecte depèn de la fe o de revelacions, sota la forma d'experiències paranormals, aparicions o escriptures considerades sagrades.
Reencarnació Per contra els cultes orientals, que defensen la doctrina de la reencarnació, adiuen que segons els actes l'individu es reencarna en un ésser o un altre; esdevé un ésser superior si ha obrat bé i descendeix si la seva vida ha estat marcada per l'error i el mal. L'objectiu de cada persona, aleshores, és tenir una vida recta d'acord amb els ensenyaments sagrats per anar ascendint en successives vides. Algunes escoles afirmen que el darrer pas és justament l'alliberament d'aquest cicle, interrompre la reencarnació (ja que la vida és dolor i càstig i l'aspiració màxima, doncs, és precisament eliminar la vida després de la mort) mentre que altres creuen que les reencarnacions són eternes.
Vida eterna
Es creu que el concepte d'una vida després de la mort amb relació a la conducta va néixer a l'antic Egipte. Per primer cop es considerava una segona vida immaterial que actuava com a fonament de l'ètica a la vida ordinària, i apareixien els conceptes de judici final (sota el poder de la deessa Maat), salvació i condemnació, que van perdurar a la majoria de cultes religiosos posteriors.
El zoroastrisme va afegir el concepte de la segona vinguda o vida eterna. Un cop després de la vida després de la mort, on l'esperit expia els pecats comesos en vida, s'esdevé la fi del món conegut i una resurrecció massiva (idea que va perdurar en l'apocalipsi cristiana, entre d'altres). Les diferents religions antigues van anar separant dos espais o mons, un per a les ànimes salvades i un per a les condemnades a partir del pla immaterial primigeni. Aquest dualisme es va imposar en segles posteriors, com es veu en el cel i l'infern cristià, per exemple.
Més enllà
El més enllà és la realitat que està fora del món físic o perceptible amb els sentits. Segons les creences personals, aquest altre món pot ser un univers paral·lel, una esfera immaterial on habiten els esperits o bé un món diferent, previst per l'escatologia religiosa, on va a parar l'ànima de la persona un cop morta (aquest altre món religiós sovint està dividit en un Paradís on va l'ànima del just i un Infern on va l'ànima pecadora, tot i que poden haver-hi variants).
Al més enllà els cossos són pura energia i es poden comunicar amb els éssers humans iniciats a través d'algun acte sobrenatural, i els rituals per convocar els morts vivents o per conjurar llur aparició daten d'antic, com es veu als ritus grecs per tal d'evitar la resurrecció dels morts. El vodú atorga un paper central a aquestes pràctiques, properes a l'espiritisme. Igualment, els vius poden albirar el contingut d'aquest més enllà amb la meditació, la pregària, recitacions de paraules màgiques i mantres o encanteris, segons el ritual prescrit per cada creença.
Morts vivents
Un mort vivent o no-mort és un monstre o criatura que continua de moure's i d'obrar com si fos viu tot i que ha patit la mort. Pot tractar-se d'un cadàver animat, d'un ésser ressuscitat o un tipus d'esperit. Els morts vivents es diferencien de les ànimes, ja que l'ànima pertany a l'altre món (sigui el paradís o l'infern) mentre que el mort vivent actua en el món terrenal i sovint la seva tornada de la mort no és pas desitjada i és sinònim de perill. El concepte de mort vivent és freqüent a la literatura fantàstica i els jocs basats en aquesta (on sovint es considera una raça a part), així com al cinema de terror, amb personatges com vampirs,Paul Barber, Vampires, Burial and Death: Folklore and Reality, New York, Yale University Press, 1988, . fantasmes, zombis, draugs, ghouls o mòmies.
Alguns conceptes religiosos i filosòfics Segons el budisme En el budisme primitiu, els éssers vius (sattva) es divideixen en sis destins (gati), segons les accions de vides anteriors: 1) habitants del món subterrani (naraka, morada dels condemnats, que pateixen fins a l'esgotament del mal karma), 2) animals, 3) els difunts (preta, intervals dels mons on viuen els difunts, morts de gana), 4) titans (asura, déus menors), 5) déus (deva), 6) homes. Entre destins successius, els éssers es troben en una existència intermèdia (antarâbhava). És menys una llei de causes, un càstig per les accions (karman), que un procés automàtic, una transmigració (samsara) deguda a les accions del cos, la parla o la ment. per efecte natural, qualsevol acció basada en la voluntat produeix els seus efectes. L'ésser transmigrant (Pudgala) no és realment una persona, sinó un agregat (Skandha), una continuïtat fenomenal amb elements canviants, sense un jo permanent. La cadena de transmigració es deu a tres arrels del mal (akushala, Tres Verins): desig, odi, ignorància. El sant (Arhat), alliberat de diversos lligams, ja no té un renaixement (Punarbhava, en pali): punabbhava).
Concepció del cristianisme Segons el cristianisme, els morts ressuscitaran:
Jesús ressuscita els morts (Joan 6:40): «Aquesta és la voluntat del meu Pare. Qui veu el Fill i creu en ell tindrà vida eterna, i jo el ressucitaré el darrer dia».
«Jesús és el camí cap al seu Pare; és a través d'ell que es pot assolir la vida després de la mort». Jesús (…) va dir «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú arriba al Pare si no és per mi».(Joan 14:6) Els sofriments d'aquest món es perceben aleshores com a múltiples oportunitats per unir-los amb el sofriment del Crist crucificat i així fer-se éssers donats a imatge del seu ensenyament («Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat». (Joan 13:34)) i així obtenir la gràcia de l'eternitat. El cristià que emprèn aquest camí espiritual accepta, en conseqüència, el sofriment com una gràcia de salvació, i això, mentre fa tot el que està al seu abast per reduir-lo al seu voltant. Així participa en el sofriment redemptor de Crist a través de la seva condició mortal, que de cap manera s'escapa al sofriment. Des d'un punt de vista teològic, el moment de la mort correspon per al cristià al judici particular de l'ànima on el seu destí etern es determina segons la seva acceptació o no de l'amor de Déu en plena consciència.
La Bíblia fa referència a la vida després de la mort i cita les paraules de Crist als seus deixebles sobre aquest tema:
Jesús, el camí cap al Pare (Joan 13:14): «No deixeu que el vostre cor es torbi. Si creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha moltes cambres. Si no fos així, t'hauria dit que anava a preparar el lloc on seràs? Quan hagi anat i us ho hagi preparat, tornaré i us prendré amb mi, perquè on jo sóc, també hi sigueu vosaltres. Pel que fa al lloc on jo vaig, ja sabeu el camí». En Tomàs li va dir: «Senyor, ni tan sols sabem on vas, com és possible que sabem el camí?» Jesús li va dir: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú arriba al Pare si no és per mi. Si em coneguéssiu, també coneixeríeu el meu Pare. Des d'ara el coneixeu i l'heu vist» ;
el judici final i l'assoliment de la vida eterna: la resurrecció dels morts, persones justes i pecadors (Actes 24:15), precedirà el Judici Final. Serà l'hora en què els qui jeuen a la tomba sortiran a la crida de la veu del Fill de l'home. «Els qui han fet el bé ressucitaran per a la vida, els qui han fet el mal per a la condemna». (Joan 5:28-29) «Aleshores Crist vindrà en la seva glòria, escortat per tots els àngels (…). Davant d'ell es reuniran totes les nacions, i ell separarà els pobles els uns dels altres, tal com el pastor separa les ovelles de les cabres. Posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra (…). I se n'aniran, aquestes al càstig etern, i els justos a la vida eterna».(Mt 25, 31, 32, 46).
Concepció Evangèlica La vida després de la mort en la teologia evangèlica és molt similar a la vida abans de la mort. Les diferències notables són:
no hi haurà més mort ni patiment (Apocalipsi 21:4), per tant, vida eterna (Joan 5) accés a la plena i completa glòria de Déu (Corintis 13:12)
Però els que se salven, és a dir, els que tindran accés a aquesta nova vida, viuran en una Terra similar, en els seus cossos ressucitats i glorificats (és a dir, sense defecte).
L'accés a aquesta nova vida només s'adquireix mitjançant el reconeixement de la nostra incapacitat per merèixer l'accés a aquesta salvació a través de les nostres obres i l'acceptació del do de la gràcia (Efesis 2:8-9).
Segons l'hinduisme En l'hinduisme dels Upanixads, en els escrits de Yajnavalkya ( aC), fundador del Yajur Veda Blanc, apareix la noció de renaixement i reencarnació. En el seu Brihadâranyaka-Upanishad, apareix la noció de retribució per mèrits i defectes, karman significa acte, acte moral i resultat de l'acte (i ja no només ritual), l'home es dissol en morir, però el seu karma és la causa d'un nou naixement que heretarà les seves bones o males accions de l'existència anterior. Segons la tradició hindú, calen cinquanta-dos milions de naixements abans que una persona pugui tornar a néixer com a ésser humà: així ens reencarnem com a plantes i diferents animals, durant milions de vegades, abans de trobar una matriu humana, igual que un embrió (símbol vegetal) esdevé un fetus (símbol animal) abans de néixer com un nounat humà, si no ha aconseguit sortir de la matriu de la Natura mitjançant l'Alliberament del cicle de les reencarnacions (gràcies als diferents tipus de ioga que condueixen a la destrucció de l'ego, sent l'egoisme el principal obstacle a la Unió amb el Diví). En una obra atribuïda al mateix Yâjñavalkya, el Shatapatha-Brâhmana, del Yajur-Veda Blanc, s'afirma que aquells que no realitzen correctament els ritus reneixen després de la mort, que la immortalitat adquirida a través dels ritus és de durada limitada i que la cremació produeix un nou naixement. que hom passa a la mort entre dos focs, que cremen els malvats i perdonen els bons, que després van cap al Sol. Altres bramanes afegeixen que el pare reneix en el fill.
Segons l'islam Després de la mort es produeixen diversos esdeveniments, les etapes més importants dels quals són:
la vida al Barzakh. El barzakh és el lloc on les ànimes, arwah en àrab (plural de rouh), s'agruparan.
L'ànima es separa del cos a través d'un àngel especial conegut com l'àngel de la mort. Segons l'islam, dormir es considera una forma de mort. L'ànima ha d'esperar la fi del món. Per a l'islam, un màrtir no és algú que va renunciar a la seva vida en lloc de renunciar a la seva fe, sinó algú que va morir per una causa considerada noble o sagrada en un moment determinat de la història. Segons l'islam, algú que mor defensant la seva propietat és considerat un màrtir.
La fi del món: té una doble característica. És sobtat i generalitzat. És sobtat en el sentit que sorgeix de manera abrupta i ràpida. Només Déu sap quan acabarà. És en aquest sentit general que és còsmic. A l'Alcorà i a les paraules del Profeta, tots els missatgers anteriors a Mahoma van parlar d'aquest dia apocalíptic. Tot ha de marxar.