La salamandra, salamandra comuna o salamàndria (Salamandra salamandra) és una espècie d'amfibi urodel de la família dels salamàndrids (Salamandridae), en la qual estan inclosos la majoria dels urodels europeus.
Té una longitud mitjana de 18 cm i la pell llisa. És inconfusible pels seus colors vius, fons negre amb taques grogues molt variables, que adverteixen de les secrecions irritants que pot desprendre, cosa que li serveix de defensa davant els depredadors. Les poblacions s'estenen pel centre i sud d'Europa, des de Portugal fins als Carpats. Es tracta d'una espècie associada a hàbitats de boscos humits; les seves larves es desenvolupen en aigües molt netes. Té hàbits terrestres i nocturns. La reproducció és ovovivípara.
La salamandra està protegida per la legislació, però la destrucció o alteració de l'hàbitat són amenaces que l'afecten. Moltes supersticions associades a la salamandra en fan un ésser diabòlic o, si més no, nociu i resistent al foc.
Morfologia Es tracta d'un urodel gros i robust, amb una longitud mitjana total de 18 centímetres, amb màxims fins a 25 centímetres i d'uns 24 grams de pes. Té la cua amb secció bàsicament cilíndrica i amb una llargada semblant a la del cos i el cap junts, no presenta ni crestes ni membranes interdigitals; les potes són llargues i gruixudes, amb quatre dits a la mà i cinc al peu. Darrere els ulls, té dues glàndules paròtides amb porus grossos que es poden observar a simple vista. El cap és ample, amb el musell arrodonit i els ulls grossos i foscos.
Té la pell llisa i lluent amb colors vius. Sobre un fons negre intens hi destaquen les taques grogues. L'abundància, la disposició i/o extensió d'aquestes taques són molt variables. Pot ser gairebé negre amb punts grocs, tenir taques grogues extenses, o bé línies grogues longitudinals, amples i dominants. La part inferior de l'animal és fosca, rarament amb taques clares.
El dimorfisme sexual està poc accentuat. Tot i que els mascles acostumen a ser més esvelts que les femelles, la diferència més visible és la major grandària dels llavis cloacals del mascle durant l'època de zel.
Larves miniatura|Larva de salamandra Neix amb una longitud total aproximada d'entre 2,5 i 3,5 cm i les quatre extremitats ben formades, amb una taca blanca a la base de cada pota i els dits llargs. Té el cap gros i ample, i tres plomalls branquials a cada costat, de llargada moderada, però densos. L'inici de la cresta dorsicaudal és a la meitat del tronc i la cua no té l'extrem punxegut. La part dorsal acostuma a ser grisa o bruna, amb taques fosques abundants i denses, que li donen una tonalitat general molt fosca. Durant l'etapa de larva viu dins de l'aigua, i generalment abandona el medi aquàtic després de la metamorfosi, quan té una longitud total d'entre 4 i 6 cm, o més. La durada del període larvari oscil·la entre les dues setmanes (en alguns punts de la península Ibèrica no catalana) i els 5 mesos.
Distribució miniatura|Mapa de distribució de la salamandra als Països Catalans La salamandra comuna és una espècie present gairebé a tota l'Europa continental, des de la península de Jutlàndia al sud d'Itàlia, des de Grècia a la península Ibèrica, i des dels Carpats a l'extrem sud de Portugal. Hi ha animals semblants al nord-oest de l'Àfrica i a parts del sud-oest d'Àsia, però es classifiquen com espècies diferents.
La salamandra es distribueix de manera discontínua als Països Catalans. A causa de la seva higrofília, hom pot trobar-la des del nivell del mar fins a uns 2.000 m d'altitud, però és més freqüent a les muntanyes mitjanes. Habita a la Catalunya del Nord i a totes les comarques gironines i barcelonines, i també a Andorra i altres àrees pirinenques, prepirinenques i de la Catalunya central. A la Catalunya meridional, és present al nord del riu Ebre, especialment a les serres prelitorals. No és present al delta de l'Ebre, a la plana de Lleida ni a les zones de climes més àrids, a la plana de l'Empordà, i recentment ha desaparegut al delta del Llobregat. Tampoc no es troba a les comarques valencianes, a les illes Balears, ni a l'Alguer.
Hàbitat Espècie d'hàbits terrestres i típicament forestal, als Països Catalans es presenta gairebé sempre en zones amb més de 500 mm de precipitació anual. D'afinitat eurosiberiana, prefereix la humitat: és més comuna a les zones amb elevada cobertura forestal i caducifolis. La seva preferència són els boscos de planifolis frescos i humits, en especial als marges, i més rarament boscos de coníferes i boscos mediterranis. Sovint es troba entre faigs, roures i castanyers, i a menor densitat entre alzines sureres, pins i alzines, així com, a gran altitud, en prats alpins i torberes. Mostra predilecció per les àrees obagues de muntanya, li agraden els vessants molsosos amb arbustos i pedres, així com el sotabosc amb abundants soques o brancatge caigut i fullaraca humida. Sempre es troba a prop d'aigües adients per a la reproducció.
Les larves són aquàtiques i es troben en rierols i torrents amb un corrent gairebé inexistent, petit o molt lent. Per tant, les larves es concentren amb preferència a les gorgues i vores lentes. També se'n troben en fonts, basses naturals o d'obra, petits embassaments i canals, sempre que siguin accessibles. Toleren cert grau d'eutrofització de l'aigua, però sempre que sigui fresca i oxigenada, si bé és molt més abundant en aigües netes; possiblement, per aquest motiu, popularment se la considera indicadora d'aigües de bona qualitat.
Ecologia Els seus moviments són lents i pausats. Quan caminen, aixequen un xic el cos del terra i, normalment, entre desplaçaments curts, fan pauses llargues en les quals descansen sobre el ventre, però amb el cap alt i vigilant. Les salamandres espantades poden fugir força ràpid, però com que es cansen de seguida, aviat tornen al seu caminar lent.
Són d'activitat predominantment nocturna, tot i que en climes humits se les pot veure de dia en jornades plujoses o boiroses i de temperatures suaus. Són actives entre els 2 °C i els 18 °C, tot i que concentren la major part dels moviments entre els 8 °C i els 14 °C i quan la humitat és superior al 95%. Romanen inactives quan les temperatures no superen els 3 °C o amb temps sec o ventós. En zones pirinenques de més altitud, presenten un període d'hibernació més o menys prolongat, mentre que en zones de clima menys rigorós, l'activitat es desenvolupa principalment de setembre a maig i pot interrompre's durant els mesos més calorosos i secs. A grans trets, es pot dir que la hibernació és més o menys prolongada a muntanya i l'estivació és de duració variable a les zones seques. A la major part de Catalunya, el període d'activitat va de setembre a maig aproximadament, però a la zona pirinenca és de març a juny. El millor moment per observar salamandres és després d'uns quants dies de pluja. En determinats boscos humits i temperats del Montseny o la Garrotxa s'ha observat la seva activitat durant tot l'any.
Són criatures molt sedentàries, i tenen un domini vital d'entre 10 i 150 m. Durant el dia i els períodes d'inactivitat busquen amagatalls sota pedres i troncs, i arriben a utilitzar els caus d'altres animals. Són animals solitaris, però si troben bons amagatalls poden compartir l'espai amb altres salamandres.
Les salamandres poden viure 20 anys en estat salvatge, i fins a 50 anys en captivitat. miniatura|Salamandra salamandra
Reproducció Els exemplars d'aquesta espècie arriben a la maduresa sexual als 3 o 4 anys, moment a partir del qual són capaços de reproduir-se. Les salamandres s'aparellen a terra i de nit i les modalitats reproductives varien també entre poblacions. És a la tardor quan entren en zel, però el zel pot allargar-se fins a mitja primavera. El mascle és atret per l'olfacte per la femella i, quan la intercepta, la segueix i es col·loca sobre ella, va lliscant cap a sota rítmicament, i fa fregar el musell amb el coll de la femella. L'aparellament té una durada d'entre 2 i 6 minuts. Sovint els mascles intercepten les femelles quan van a parir. Quan hi ha competència es poden produir lluites rituals entre mascles.
El mascle diposita a terra un espermatòfor d'uns 10 mm de longitud. Llavors, col·loca la femella en la posició adequada perquè l'absorbeixi a través de la seva cloaca. Posteriorment se separen. Les femelles tenen una espermateca, una petita cavitat del conducte oviductal que els permet emmagatzemar l'esperma el temps necessari fins que les condicions ambientals siguin propícies perquè es produeixi l'ovulació. La gestació pot durar fins a 8 mesos, normalment entre 6 i 8.
La salamandra és ovovivípara; els ous es desenvolupen a l'interior de la femella, fins que les larves ja formades són dipositades a l'aigua, en nombre variable, entre 1 i 70. A vegades, la posta de larves pot contenir algun ou no fecundat. Les larves poden néixer de cap o de cua, i no poques vegades enrotllades. Per parir les larves, la femella posa tot el cos dins l'aigua si la fondària és de pocs mil·límetres i hi ha poc corrent. En cas contrari, es limita a posar a l'aigua la part posterior del cos, agafant-se tan sols per les potes davanteres a la riba. Com que no són bones nedadores, a vegades algunes moren ofegades.
Algunes subespècies, com la fastuosa, present a la Vall d'Aran, o la bernardezi, poden parir individus completament metamorfitzats. En aquesta forma, es produeixen fenòmens de canibalisme intrauterí, en què les larves, tot i estar dins la mare, depreden altres larves i/o ous, i llavors el nombre d'individus finalment alliberats es redueix a menys de 15.
Dieta Les salamandres mengen principalment preses d'entre 4 i 20 mm: petits artròpodes, insectes (dípters, himenòpters, coleòpters i blatodeus), gastròpodes (caragols i llimacs), oligoquets (cucs de terra), quilòpodes (centpeus), aràcnids, isòpodes (com el porquet de sant Antoni) i les seves larves i altres invertebrats.
Pel que fa a les larves, són molt voraces i localitzen activament petits crustacis i insectes aquàtics (adults i larves) de tricòpters, plecòpters, dípters, etc. Fins i tot arriben a devorar altres congèneres gairebé de la seva mateixa mida.
Depredadors Els exemplars adults pràcticament no tenen depredadors, tot i que esporàdicament alguns poden incloure'ls en la dieta. Entre els animals que s'alimenten de les larves de la salamandra hi ha rèptils com la serp de collaret, la serp d'aigua i els escurçons, mamífers com el turó comú, la llúdriga, la guilla, el visó i el porc senglar, i ocells com el xot eurasiàtic, l'òliba comuna, l'aligot comú, el xoriguer comú o la garsa.
La majoria dels depredadors, com els escurçons, la serp d'aigua, alguns ocells i altres espècies d'amfibis, escullen com a presa les larves de salamandra, que també poden ser devorades per larves de libèl·lules, ditiscs, escorpins aquàtics i altres amfibis. La truita comuna sembla un predador voraç de les larves i la població de salamandra es troba localment disminuïda en trams fluvials on s'ha introduït, com per exemple al Montseny.
Sistemes de defensa Salamandara salamandra MHNT 3 |miniatura|esquerra|Detall d'un exemplar on s'observa la glàndula paròtide