Els afroamericans de l'Argentina són les persones que descendeixen dels africans que van ser portats a l'actual Argentina pel comerç atlàntic d'esclaus durant els segles de la dominació espanyola del virregnat del Riu de la Plata. Aquests han tingut un paper important en la història de l'Argentina. La població negra va arribar a significar més de la meitat de la població d'algunes ciutats durant els segles i i va exercir un profund impacte sobre la cultura nacional. Tot i que va disminuir molt en nombre al llarg del , per l'efecte de l'al·luvió migratori fomentat per la Constitució de 1853, la seva aparent desaparició fou més aviat el resultat d'una representació historiogràfica que els donava per exterminats d'una realitat empírica. El 2006 es va realitzar un cens pilot sobre aquesta qüestió, als barris de Montserrat, de Buenos Aires i de Santa Rosa de Lima, de Santa Fe i es va verificar que el 5% de la població argentina sap que té alguns avantpassats que provenien de l'Àfrica negra i que n'hi ha un 20% que considera que podria tenir-los, però no ho sap de segur. Això recolza l'estudi del Centre de Genètica de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires, que va estimar que un 4,3% dels habitants de Buenos Aires i del seva zona metropolitana tenia marcadors genètics africans.
Introducció i origen dels afroamericans durant la colònia miniatura|Esclavitud de Debret. La colonització espanyola imposà un sistema esclavista sobre la base del segrest de desenes de milers de persones a l'Àfrica subsahariana
Com a part del procés de conquesta, el règim econòmic de les colònies europees al continent americà va desenvolupar diferents formes d'explotació forçada del treball dels amerindis. Però, a causa de la baixa densitat relativa de població d'alguns dels territoris americans, a la resistència oposada per alguns grups aborígens a l'aculturació i sobretot, a l'elevada taxa de mortalitat a què els sotmetien, el tipus de treball i les malalties introduïdes pels europeus que van provocar a la població nadiua, arribaren a complementar la mà d'obra que aquests proporcionaven amb esclaus procedents del continent africà.
Fins ben entrat el , l'explotació minera i l'agricultura van constituir el gruix de l'activitat econòmica a Amèrica. Bona part d'aquests treball va ser dut a terme per mà d'obra en règim d'esclavitud o similar. Els africans oferien als conqueridors l'avantatge d'haver estat ja exposats, a causa de la seva proximitat geogràfica, a les malalties europees, i a la vegada estar adaptats al clima tropical de les colònies. L'ingrés d'esclaus africans va començar a les colònies del Riu de la Plata el 1588, malgrat que, als seus inicis, la majoria d'arribada d'esclaus negres va ser mitjançant el contraban; el tràfic va prosperar pel port de Buenos Aires quan es va concedir als britànics el privilegi d'ingressar una quota d'esclaus a través d'aquest. Els reis d'Espanya comptaven amb contractes amb diverses companyies, sobretot portugueses i espanyoles, perquè els proveïssin d'esclaus. El 1713, Anglaterra va exercir un monopoli sobre aquest comerç a causa de la seva victòria en la Guerra de Successió espanyola. L'últim contracte es va pactar el 1787 amb la Real Compañía de Filipinas. El 1784 hi va haver la prohibició del comerç d'esclaus.
Tenint en compte la seva procedència, abans del , havien arribat nombres reduïts d'esclaus procedents de les illes del Cap Verd, però la majoria dels africans que es van introduir a l'actual Argentina procedien dels territoris de l'actual Angola, República Democràtica del Congo, Guinea i la República del Congo, sobretot dels grups ètnics de la família de llengües bantu. Dels ioruba i els ewé, que van ser portats en massa al Brasil, en van arribar menys.
Es calcula que uns 60.000.000 van ser enviats a Amèrica des d'Àfrica, dels quals només en van arribar amb vida uns 12 milions, que van ingressar al continent americà sobretot pels ports de Buenos Aires, Montevideo, Valparaíso i Rio de Janeiro.La presencia negroafricana en la Argentina: pasado y permanencia, por Miriam Victoria Gomes, Bolteín digital de la Biblioteca del Congreso, Nº 9, 2006
Els esclaus es van destinar a les tasques d'agricultura, ramaderia, el treball domèstic i en menor mesura l'artesania. A les zones urbanes, molts esclaus desenvolupaven tasques d'artesania per a la venda, els rèdits percebien els seus patrons. Els barris porteños de San Telmo i Montserrat van allotjar a gran quantitat dels mateixos, encara que la major part va anar a donar a l'interior. El cens dut a terme per Juan José de Vértiz i Salcedo en 1778 va llançar resultats molt elevats en les ciutats localitzades en les àrees de major producció agrícola: el 54% de la població a Santiago del Estero, el 52% a San Fernando del Valle de Catamarca, el 46% a Salta, el 44% a Córdoba, el 42% a San Miguel de Tucumán, el 24% a Mendoza, el 20% a La Rioja, el 16% a San Juan de la Frontera, el 13% a San Salvador de Jujuy i el 9% a San Luis, encara que existien també en altres ciutats i pobles en menor quantitat (per ex., un barri actualment ric de la ciutat de Corrientes porta el nom de Camba Cuá -del guaraní kamba kua, 'cova de negres '-).
A la ciutat de Buenos Aires, el mateix cens xifrava en 15.719 la quantitat d'espanyols, 1.288 la de mestissos d'indis i de 7.268 la de mulats i negres; mentre que el 1810 es comptabilitzaren 22.793 blancs, 9.615 negres i mulats i només 150 indígenes. La zona més densament poblada d'afroamericans estava situada al barri de Montserrat, també anomenat barrio del Tambor, a prop de l'actual Congrés argentí.
Les naciones Els afroamericans a l'Argentina se solien agrupar en el que ells anomenaven naciones, com els conga (de morenos), Cabunda, Africana argentina, Mozambique, etc.
Les seves seus eren llocs oberts aplanats artificialment i preparats per al ball, així com tenien llocs tancats. En alguns casos, les sales tenien catifes i cortines, gràcies al que va pagar algun amo. La nació tenia el seu rei i reina (que eren triats democràticament i no tenien cort) i comptaven amb un tron que s'aixecava en el millor lloc de la sala, amb la seva pròpia bandera. També hi havia una estrada o almenys una tarima que, entre altres coses, era utilitzada per a rebre els grans dignataris. A la seu s'efectuaven tertúlies i balls.
Al seu torn, les societats de negres s'aglomeraven en els barris, com el del Mondongo o el del Tambor. El primer fou un dels més importants de Buenos Aires i tenia 16 illes de cases, al barri Montserrat. El seu nom provenia del fet que es consumien grans quantitats de mondongo. Sobre el nom de Tambor, era molt comú que algun poble tingués una nació amb aquest nom, ja que era el seu instrument favorit per als balls i les cançons.
Els negres en la formació de l'Argentina Tot i la seva reducció a l'esclavitud, testimonis de l'època sostenen que a Buenos Aires i Montevideo, els esclaus eren tractats amb menys crueltat que en altres llocs. José Antonio Wilde, a Buenos Aires (1810-80), va dir que:
Tot i que també reconeixia que:
La mateixa opinió, sobre el millor tracte que s'oferia als esclaus, ens ho van deixar els estrangers que viatjaven a l'actual Argentina. Per exemple, Alexander Gillespie, capità de l'exèrcit britànic durant les invasions angleses, va escriure en les seves memòries que el va sorprendre el fet que se'ls tractés bé, en contrast amb els seus plantadors, i prosseguia:
El 1801, les primeres milícies de negres es van organitzar i reglamentar a la compañía de Granaderos de Pardos y Morenos, com un cos militar segregat de la resta.
Durant les invasions britàniques del Riu de la Plata (1806), s'originà un aixecament d'esclaus negres a Buenos Aires, encoratjats per l'auge de l'abolicionisme de l'esclavitud a Anglaterra. Creien que l'expedició anglesa arribava sobretot per oferir-los la seva independència. Però el general anglès William Carr Beresford no va veure amb bons ulls aquest moviment: Juan Martín de Pueyrredón li va exposar que el país seria una ruïna si no se suprimia la il·lusió dels esclaus a la llibertat i mesures a favor de les "haciendas", de manera que Beresford va emetre un ban en què ordenava que es fes entendre als esclaus que no s'alliberarien. Aquesta mesura va contribuir a la derrota dels anglesos, ja que impulsà els esclaus a lluitar en contra seva.
Després de la derrota dels anglesos, el cabildo de Buenos Aires va declarar com el seu principal objectiu el fet de "ver modo de desterrar la esclavitud de nuestro suelo". El 1812, a Bernardo de Monteagudo, se li va impedir ser membre del primer triumvirat a causa de la seva "dubtosa filiació materna", al·ludint als seus avantpassats africans; paradoxalment, un dels impugnants fou Bernardino Rivadavia, que també tenia ancestres africans.Chumbita, Hugo (2004). Hijos del País, Buenos Aires : Emecé, pag. 93. L'Assemblea de l'any XIII, el primer cos constituent de l'Argentina, va decretar la llibertat de ventres, però no va reconèixer el dret total a la llibertat dels esclaus. Molts d'aquests van formar part de les milícies i tropes irregulars que van formar l'exèrcit argentí, sempre en esquadrons segregats. Podien, això sí, en cas que no estiguessin contents amb el seu amo, sol·licitar ser venuts i, fins i tot, cercar ells mateixos un comprador.
El 1853 es va abolir l'esclavitud. Fins aquell moment, la Llei de rescat obligava els propietaris a cedir el 40% dels seus esclaus perquè fessin el servei militar. Els que feien cinc anys complerts de servei militar, obtindrien la llibertat, però aquest cas va passar poques vegades.
A l'exèrcit del Nord, que van comandar José de San Martín i Manuel Belgrano, els lliberts negres van compondre fins al 65% de les tropes. San Martín va arribar a considerar que hi havia uns 400.000 afroamericans que podien ser reclutats pels exèrcits argentins.
Els exèrcits de la independència van reclutar una gran quantitat dels esclaus que existien en els territoris conquerits als reialistes, oferint-los, a canvi, la llibertat. Molts d'ells van integrar el batalló núm. 8, que va formar part de la línia de xoc en la batalla de Chacabuco, en què van registrar una gran quantitat de baixes.
Durant el govern de Juan Manuel de Rosas, la població negra de Buenos Aires va arribar a ser el 30% de la total. En aquesta època, ja se celebraven els carnavals en la seva forma americana i també es van desenvolupar els ritmes com el candombe i la milonga, que esdevindrien part fonamental del folklore argentí. De Rosas gaudia d'una gran estimació per part de la població negra, i acudia freqüentment als candombes. Molts dels gautxos que desenvolupaven les feines al camp en aquesta època eren afroargentins.
El 1837, Rosas va sancionar una llei que prohibia, de manera expressa, la compravenda d'esclaus en el territori nacional, i el 1840 feu pública la seva declaració de l'abolició total del tràfic d'esclaus al Riu de la Plata, en totes les seves formes. La Constitució Nacional del 1853 va abolir del tot l'esclavitud, però aquesta va quedar del tot establerta, amb la Constitució del 1860, quan es va establir la llibertat dels esclaus dels estrangers dins el territori argentí.
Un dels passatges ornamentals de l'obra Martín Fierro, escrita el 1872, i considerat com el llibre nacional de l'Argentina, consisteix en dues trobades del protagonista amb gautxos negres: al primer l'assassina, amb un caire racista, a la primera part del llibre, i amb l'altre, que resulta ser el fill del primer, diversos anys després, sosté una famosa payada (versos).