miniatura|Fita trobada prop de Salern que enumera les ciutats travessades per la Via Popília (Càpua-Règium). La declinació del llatí és el conjunt de patrons que regeixen la declinació dels substantius, adjectius, pronoms i altres categories de paraules en llatí. La declinació d'una paraula serveix per indicar-ne la funció i el nombre gramatical. Hi ha cinc declinacions, que estan numerades i agrupades segons la terminació dels mots i el seu gènere gramatical. Els diversos casos s'expressen mitjançant un sufix (o morfema gramatical) afegit a l'arrel de la paraula. La flexió de les paraules dins una mateixa declinació varia segons el seu gènere gramatical, que pot ser masculí, femení o neutre.
El llatí té sis casos d'ús habitual (nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu i ablatiu) i un setè d'ús residual (locatiu) que no sempre és reconegut com a part del paradigma. Cadascun d'aquests casos té una funció principal i (tret del vocatiu i el locatiu) una sèrie de funcions secundàries, que poden tenir un nexe amb la funció principal o no. Aquest sistema de casos ha influït en la gramàtica de les llengües romàniques, que descendeixen del llatí. Algunes, com el romanès, encara conserven un sistema de casos, mentre que d'altres, com el català, només en conserven alguns vestigis.
Casos El llatí heretà sis dels vuit casos gramaticals originals del protoindoeuropeu: el nominatiu, el vocatiu, l'acusatiu, el genitiu, el datiu i l'ablatiu. El cas locatiu indoeuropeu sobrevisqué en les declinacions d'alguns topònims i substantius, com ara Roma, 'Roma' (locatiu Romae), o domus, 'casa' (locatiu domi). Algunes formes adverbials que acaben en -e són vestigis del cas instrumental.
En llatí, els adjectius han de concordar amb els substantius que acompanyen no només en gènere i nombre, sinó també en cas gramatical. Això també és cert quan el substantiu i l'adjectiu pertanyen a declinacions diferents. Per exemple, a la frase poeta bonus magnas aves habet,'El bon poeta té ocells grossos.' poeta i bonus són nominatius singulars de la primera i la segona declinació, respectivament, mentre que magnas i aves són acusatius plurals de la primera i la tercera declinació.
Tant al món anglosaxó (amb la notable excepció dels Estats Units) com al món catalanòfon, l'ordre d'ensenyament dels casos és generalment N-V-Ac-G-D-Ab. Això reflecteix la tendència de casos diferents a compartir terminacions similars (vegeu Tendències sincrètiques). Tanmateix, hi ha escoles que ensenyen els casos en l'ordre N-G-D-Ac-Ab-V. En les llengües modernes que conserven un sistema de casos gramaticals, els casos llatins se solen ensenyar en l'ordre estàndard que es fa servir per als casos de la llengua pròpia.
Cas nominatiu miniatura|August, primer emperador romà El nominatiu marca, generalment, el subjecte d'un verb o el seu atribut.
Augustus imperator imperii romani fuit ('August fou emperador de l'Imperi Romà')
Tanmateix, en llatí hi ha altres usos del nominatiu:
Urbs Roma caput mundi vocatur ('La ciutat de Roma és anomenada la capital del món')
En aquesta frase, hi ha un complement de denominació (Roma)Un complement de denominació és un complement indirecte que ofereix una informació accessòria o explicativa del terme al qual es refereix. i un complement predicatiu del subjecte (caput).Un complement predicatiu del subjecte és un substantiu o adjectiu que es refereix al subjecte, completant el significat del verb.
Cas vocatiu El vocatiu marca l'ésser o entitat al qual hom s'adreça i, si és necessari, els adjectius que acompanyen aquest substantiu. Una expressió vocativa és una expressió utilitzada per a adreçar-se directament a algú o quelcom, incloent a la frase la identitat de la persona a qui hom es dirigeix.
Fragment de l'Eneida (29 aC-19 aC), de Virgili (70 aC-19 aC): OriginalTraduccióMusa, mihi causas memora, quo numine laeso,Musa, recorda'm les causes, quin decret de la seva divina voluntat violat,quidve dolens, regina deum tot volvere casustant dolgué la reina dels déus,insignem pietate virum, tot adire laboresperquè un home distingit en la pietat a emprendre tantes provesimpulerit. Tantaene animis caelestibus irae? obligués? Per què tant d'ira en els ànims celestials?
Amb la primera paraula d'aquest fragment, el poeta s'adreça a la seva musa, tot volent remarcar que es dirigeix precisament a ella. És per això que musa es troba en cas vocatiu.
Cas acusatiu L'acusatiu marca, generalment, el complement directe d'un verb transitiu, és a dir, l'objecte sobre el qual es produeix l'acció del verb.
Scipionis Africani exercitus incurret hostem (‘L'exèrcit d'Escipió Africà ataca l'enemic’)
miniatura|Sicília caigué sota la influència romana el 241 aC. Tanmateix, l'acusatiu també pot tenir diverses altres funcions:
acusatiu de durada: indica l'espai de temps durant el qual es perllonga l'acció del verb. Postea trescentos annos Romani totum Mare Mediterraneum imperaverunt (‘Després, els romans dominaren tot el mar Mediterrani durant tres-cents anys’) acusatiu de direcció: indica la direcció d'un moviment. Els noms propis de ciutats i illes no porten preposició, mentre que en la resta de casos es fan servir les preposicions in (moviment cap a l'interior d'un lloc) o ad (moviment cap als voltants d'un lloc). Romani Siciliam navigant et terram occupant (‘Els romans naveguen a Sicília i ocupen la terra’) Legatus in Hispaniam missus est (‘El llegat fou enviat a Hispània’) Milites ad oppidum appropinquant (‘Els soldats s'acosten a la fortalesa’) en oracions completives d'infinitiu: el subjecte d'una oració subordinada es posa en acusatiu, mentre que el verb apareix en infinitiu. Dico te priore nocte venisse in M. Laecae domum ('Dic que tu, la nit passada, anares a casa d'M. Leca') amb determinades preposicions:Per una llista de les preposicions que porten acusatiu, vegeu Fretum Gaditanum partem maris inter Hispaniam et Africam est ('L'estret de Gibraltar és la part del mar entre Hispània i Àfrica') com a complement predicatiu del complement directe: van en acusatiu els mots que completen el significat del complement directe. Pauperes existimant divites felices ('Els pobres consideren els rics feliços') en exclamacions: Me miseram! ('Pobra de mi!')Dit per Circe a Odisseu a l'obra d'Ovidi Remedium amoris.
Cas genitiu miniatura|A l'esquerra, Iacopo da Varazze sosté la seva Llegenda àuria. El genitiu marca, generalment, el complement del nom d'un substantiu. En la majoria de casos, això indica una relació de possessió en què el substantiu en genitiu és el posseïdor. Els usos del genitiu es poden dividir en adjectivals i adverbials.
Usos adjectivals genitiu possessiu: indica una relació de possessió. Caput primum provinciae Africae Utica fuit ('La primera capital de la província d'Àfrica fou Útica') genitiu subjectiu: indica una relació en què hi ha una activitat i un autor de l'activitat. Deus pugnat pro iis et vos non videtis. Cessate iam, ne in vos ira Dei descendat ('Déu lluita per ells i no us n'adoneu. Atureu-vos, no sigui que caigui sobre vós la ira de Déu')Iacopo da Varazze, finals del . De Sancto Andrea Apostolo, a l'obra Llegenda àuria. genitiu objectiu: indica l'objecte d'una acció implicada per un substantiu o adjectiu. […] Metus hostilis in bonis artibus civitatem retinebat ('La por de l'enemic mantenia la ciutat al bon camí') genitiu partitiu: indica la cosa més gran de la qual forma part quelcom. Tarraco caput fuit prouinciae Tarraconensis, qua maior pars Hispaniae continebatur ('Tàrraco fou la capital de la província Tarraconense, que cobria la major part d'Hispània') genitiu de definició: defineix un nom comú donant un exemple concret de coses que pertanyen a la mateixa classe: […] decessit non solum iuvenibus sed et universae genti memoriam mortis suae ad exemplum virtutis ('[…] deixà, no només als joves sinó a tota la nació, un exemple de virtut')Adaptat de 2 Macabeus, 6:3 genitiu de descripció: descriu un objecte o persona en termes de quantitat o qualitat. Daedalus, vir magni ingenii, in insula Creta exsulabat ('Dèdal, home de gran intel·ligència, vivia exiliat a l'illa de Creta') genitiu de valor: descriu el valor o el preu de quelcom. Si quis aquam oletarit, sestertiorum decem milium multa esto ('Si algú embruta l'aigua, serà multat amb deu mil sestercis')
Usos adverbials amb determinats verbs relacionats amb la memòria ('oblidar', 'recordar', etc.). Et dixit Sion: Dereliquit me Dominus, et Dominus oblitus est mei. ('Sió deia: «El Senyor m'ha abandonat, el meu Déu s'ha oblidat de mi»')Adaptat d'Isaïes, 49:14 amb els verbs defectius utor, fruor, fungor, potior, vescor i opus est ('utilitzar', 'gaudir', 'dur a terme', 'posseir', 'menjar-se' i 'caldre', respectivament) Cleanthes solem dominari et rerum potiri putat ('Cleantes creu que el Sol domina i és l'amo de tot l'univers') amb verbs amb el significat domplir', o adjectius amb el significat de 'ple'.Videte, pueri: his saccus plenus est pirorum ('Vegeu, nens: aquest sac és ple de peres') amb verbs amb el significat de 'fer pena', 'avorrir'.Taedet me huius quotidiani mundi ('M'avorreix aquest món quotidià') amb verbs referents a un procediment jurídic, com ara 'acusar' o 'absoldre'. […] quisquam impie diffamavit patrem et accusavit adulterii oculti ('[…] qualsevol que deslleialment difamés el pare i l'acusés d'adulteri ocult')
Cas datiu miniatura|Vercingetòrix, un dels més cèlebres enemics de Juli Cèsar, lliura les seves armes a Alèsia. El datiu marca, generalment, el complement indirecte d'un substantiu. En la majoria de casos, això indica una situació en què el substantiu en datiu és el que rep el complement directe («Joan dona un bolígraf a Anna», on Anna és el CI perquè rep el CD, que és el bolígraf).Pater puero librum donat ('El pare dona el llibre al nen')
Tanmateix, el datiu també pot tenir diverses altres funcions:
datiu de règim verbal: acompanya alguns verbs i adjectius, exercint de complement de règim verbal. Es tracta de verbs amb el significat d'«obeir», «passar» o adjectius amb el significat de «similar».Quam similis soli est, Naevia, noster amor! ('Que semblant al sol que és, Nèvia, el nostre amor!') datiu possessiu: és una construcció que denota possessió per part del substantiu en datiu.Caesari multi inimici erant ('Cèsar tenia molts enemics', literalment 'Hi havia molts enemics per a Cèsar') datiu de finalitat: indica la finalitat amb la qual es fa una acció.Non omnes milites gloriae pugnant ('No tots els soldats lluiten per la glòria') doble datiu: és una mescla de datiu possessiu i datiu de finalitat.Ipsum bellum est mihi curae ('Aquesta guerra és un motiu de preocupació per a mi') datiu d'autor: indica una impressió des del punt de vista d'algú.Vir bonus regi videtur ('Aquest home li sembla bo al rei') datiu de complement agent: s'utilitza en combinació amb el gerundiu per indicar qui ha d'executar l'acció.Haec nobis agenda sunt ('Aquestes coses han de ser fetes per nosaltres') datiu còmode:, que indica per a qui o per a què es duu a terme una acció.Graecis terras colimus 'Conreem terres per als grecs') datiu ètic: es tracta d'una forma emfàtica que indica que la persona en cas datiu té un interès especial en l'acció. Gairebé sempre es tracta d'una implicació afectiva.Quid mihi Celsus agit? ('Què fa Cels per a mi?', sobreentenent-se que el parlant hi té un interès especial)
Cas ablatiu En llatí, l'ablatiu és el cas amb més usos diferents. A grans trets, es pot dir que els mots en ablatiu compleixen funcions de complement circumstancial de temps, de lloc, etc. Molts sintagmes en ablatiu es poden traduir per adverbis: cum celeritate es tradueix per 'ràpidament' (literalment, 'amb velocitat'). L'ablatiu llatí unifica tres casos presents en l'antic protoindoeuropeu: el separatiu, l'instrumental i el locatiu.
miniatura|Mapa de la Gàl·lia abans de la conquesta romana