El Bedorc o també El Badorc és un petit poble català al municipi de Piera, a la comarca de l'Anoia (província de Barcelona). El topònim Bedorc és un dels escassíssims noms preromans de la comarca de l'Anoia per bé que d'arrel incerta.Vegeu J. Coromines. Estudis de toponímia catalana. Vol. I pàg. 226. Biblioteca Filològica Barcino, Barcelona, Editorial Barcino, 1965, . Posteriorment Coromines hi va veure un possible nom cèltic BITURIGOM relacionat amb el poble dels bituriges.
Demografia
Història Es coneixen vestigis avui destruïts del Neolític, entre el 3500 i el 2500 aC, a la riba dreta del riu Anoia: eren explotacions agrícoles en camp de sitges a la carena de la Guitza. Al peu de la muralla del castell del Bedorc es troba una cova natural usada en enterraments col·lectius i utilitzada des del Calcolític fins a l'edat del bronzeEntre el 2200 i el 1500 a.n.e. i de la qual se'n conserven valuoses peces al Museu d'Arqueologia de Catalunya.Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, D. G. del Patrimoni Cultural, Servei d'Arqueologia Altres troballes a banda i banda del riu que corresponen a llocs d'habitació i fragments de ceràmica, ens situen ja en el ferro-ibèric, és a dir, des del 650 fins al 50 a.n.e., encara que gairebé totes es troben, dissortadament, en un estat força dolent.
Escampats enmig de la majoria ibèrica, alguns clans cèltics erigien fortificacions per mantenir-se vigorosos en les anomenades fortitudines (fortaleses),Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, Vol.II (A-BE), Curial Edicions Catalanes, Barcelona, Edició 1994 paraula que, amb referència al Bedorc apareix a finals del . Un d'aquests clans cèltics eren els Bitúriges, clan que donà nom a la regió de Berric i la seva capital. Possiblement aquest sigui l'origen del nom del poble.
Període romà i societat feudal De forma casual s'han anat trobant, esparses pels voltants del poble, diverses sepultures d'inhumació en caixa de lloses, pertanyents a l'època alt-medieval ( aproximadament) però no se'n sap gairebé res més i és que, a part d'un jaciment al castell de Cabrera d'Anoia d'unes ruïnes romanes i unes minses restes a Sant Jaume Sesoliveres, amb la decadència de l'imperi s'acaben per un bon temps els senyals visibles de petjada humana a la zona. Amb les successives invasions bàrbares i musulmanes aquest territori, fronterer entre els dominis de l'emperador Carlemany i l'Àndalus, restà gairebé despoblat. Durant gairebé dos segles les seves ribes foren terra de ningú. Ni cristiana ni sarraïna...
En acabada aquesta època, que deixarem certament indefinida, ens arriba la construcció d'un símbol del skyline bedorquí: el castell, o sigui, la fortalesa o torre del Bedorc, també anomenada castell de la Ventosa. Aquesta edificació del , declarada bé cultural d'interès nacional,Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (l'Anoia) Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, D. G. del Patrimoni Cultural forma part de les fortaleses i torres de defensa destinades al control militar de la vall. A manca de més dades, caldria anomenar-la torre del Bedorc (també se n'ha dit castell del Parellada) i és que, en si mateixa, és plena de confusions d'identificació i nomenclatura, i mereix, abans que es faci malbé com li ha passat a una altra fortificació coneguda com a "la barraca del Climent", un capítol i estudi a part d'aquest article, per la seva interessant complexitat i aportació de dades.
Primers documents escrits A partir del , el Bedorc es trobava sotmès a les rendes dels comtes de Barcelona i el seu paisatge va començar a definir-se més o menys com ara veiem els seus entorns, amb la implantació de vinyes, camps de cereal i oliverars, feixes de regadiu vora la riera, la cria d'aviram i la construcció d'un important molí farinerCasale molendinorum (molí fariner) ubicat a un indret mencionat com a Sussisa.
Aquestes rendes eren supeditades a cura de l'anomenat batlle, com ho va ésser l'Enric i en Ramon d'Apiera, els quals exercien d'administradors o recaptadors dels dominis reials i originaven no poques tensions amb els esforçats vilatans bedorquins. Del molí fariner, per exemple, en queda constància que el comte gaudiria de la meitat dels drets de molta. En aquells moments les activitats riberenques esmentades comportaren, per afinitat i proximitat, que el poble s'apropés més a Cabrera d'Anoia i fins i tot a Capellades, que a Piera.
El 1188, en Guerau i n'Arsendis de Bedorg, marit i muller, varen fer donació als monjos de Sant Cugat de la seva fortitudine i l'església de Sant Miquel (avui desapareguda) feta construir per les primeres famílies que trobem documentades els anys 1143 i 1160: les de Bernat Marcucii i de Guillem de Bedorc. No gaire més tard començaren a edificar-se les primeres masies algunes de les quals encara resten dretes però molt transformades pel transcurs dels segles, i avui conegudes com a Ca l'Enric, Can Parellada, Ca l'Olivé, Cal Valls (enderrocada el 2006) i Can Ferrer del Coll (amb una impressionant arbreda de pi blanc catalogada per la Generalitat de Catalunya.Decret de 1987 per a mesures de protecció d'arbres monumentals de Catalunya Els propietaris d'aquestes masies ho eren també de terres rústiques i de conreu explotades per pagesos sota cens. Els Parellada i els del Coll ja consten en documents que daten del 1200, exercint com a testimonis de la consagració de l'església de Santa Maria de Piera. Ambdues famílies han mantingut el cognom a llurs masos fins a finals del .
Període baixmedieval fins al 1500 Les tibantors i enfrontaments s'accentuaren per l'ús de l'aigua a causa de l'escassesa de cabals (molt normal a l'Anoia on s'alternen les severes rierades, com la de 1344, amb períodes de gran sequera) i la història del poble s'endinsà en un període de males collites que tanmateix no comportaren una reducció dels censos ni de la pressió fiscal.
La pesta negra que afectà tot Catalunya el 1348 acabà d'empitjorar la situació, amb abandons de conreus, fre de l'activitat econòmica i descensos de la població. Els buidatges documentals que s'han fet de can Parellada i can Ferrer han permès conèixer algunes de les famílies que tenien el domini útil de les terres: Alberich, Bonastre, Codorniu, de Coll, Gabiol, Miquel, Pasqual, Parera, Soldevila...En aquella època trobem també alguns personatges documentats amb el cognom del Bedorc:Dietari de l'Antich Consell de Cent de Barcelona Tenim, per exemple, en Berenguer Badorch, com un home d'armes defensor del Portal Nou de Barcelona l'any 1390, l'Antoni Badorch, un picapedres, posteriorment també armat, i en P. (Pere?) Badorch, corredor d'orella, condemnat a presó perpètua per heretge, l'any 1488. A partir del 1500 dels portadors del cognom en coneixem la familia Badorc, vidriers de Vallbona del i, a partir del 1600, també a Vallbona, en Pere Badorch, paraire, i na Magdalena Roig i Badorc, vídua i potser darrera persona en dur el cognom. L'especificitat del Bedorc torna a fer-se palesa el amb la definició territorial de quadra, és a dir, com a districte especial dins el terme d'un castell centrat en una torre, tal com hem vist que posseeix el poble. En aquells temps, el Bedorc tot i tenir força lligams socioeconòmics amb Piera, la seva identitat i singularitat termenal també n'era ben nítida a causa de la seva unitat castral.Flocel Sabaté, Història medieval de Piera
El terròs Durant els anys que continuaren el , de l'aspecte del Bedorc se'n sap allò que es manté d'aquella època: les masies i el molí. Als masos que ja existien, se n'hi afegiren a poc a poc, i en diferents èpoques, d'altres com el de la Ventosa (amb referències d'abans del 1500) el Priorat de la Costa i la seva petita església, circa 1600, i en el terme de Cabrera, Can Torres, i Can Torres del Molí (avui desaparegudes) Can Piqué, Can Codony i, ja a finals del , Can Borràs. La població anava augmentant lentament i el pagès (sempre arrendatari d'una part de les terres que envoltaven les masies) vivia del cereal, la vinya i molt significativament de l'horta amb l'aprofitament del curs de l'aigua, encara que les riuades s'encarreguessin de tant en tant a malmetre-ho tot plegat: la del 1584 arrasà tot el que va poder i en vingueren d'altres memorables com la de 1740, la de 1788, la del 1790, i un parell de dimensions esgarrifoses: la de 1792 i, especialment, l'aiguat de Sant Bartomeu, el 24 d'agost de 1842.
En l'etapa que va de 1780 al 1850 en la qual Catalunya se'n sortia del sistema feudal, el Bedorc encara es trobava sotmès a delmes, primícies, alous i altres obligacions tal com es documenta als delmaris on són relacionades les collites anuals i els censos pagats a l'Abadessa del Monestir de Pedralbes, Sant Miquel, Baró de Cabrera, etc.
Els conreus de les vinyes s'establien a rabassa morta, és a dir, amb contractes enfitèutics signats pel propietari i el pagès que duraven fins a la mort dels ceps plantats. Aquesta pràctica va consolidar un certa puixança econòmica fins als voltants del 1890 en què la plaga de la fil·loxera arribà al Bedorc, matant totes les vinyes i encetant una crisi agrària sense precedents: els propietaris van considerar els contractes extints i va començar un llarg enfrontament jurídic amb els pagesos, fins que s'aconseguiren nous contractes de renovació automàtica, que conveniren al pagès i no qüestionaren els drets de l'amo.
A cavall entre les darreries del i començaments del es va perfilant el petit nucli urbà que s'acabà d'urbanitzar l'any 1910, tal com certifiquen els llibres de plens de l'Ajuntament de Piera; i el 1928, en Josep Maria Munné Orpí va concebre la portada d'aigües al poble el qual, en agraïment, l'hi dedicà un carrer. El nucli és agrupat en vuit carrers formats per cases unifamiliars de dos o tres pisos, inicialment construïdes amb materials clàssics de país de secà: teula i tàpia i que, pràcticament totes, conserven encara intactes el celler i el cup, l'ús dels quals, en temps no llunyans permetien vins de collita molt personals que recollien els carreters per tal d'ésser distribuïts als mercats de les capitals.
Les indústries A més a més dels casale molendinorum que, com hem vist, s'instal·laren prop del poble a l'època feudal, el curs de l'Anoia va afavorir a través del temps la posada en marxa de diferents manufactures. Avui encara impressionen les runes mig engolides pel bosc del Figuerot (o Figarot -de la carena del Bedorc-)Darrera serralada de l'anomenat congost de Capellades (a tocar del Penedès) d'un imponent molí paperer el qual, aprofitant l'antiga farinera de can Torras, van edificar el 1790 els capelladins Jeroni Tort i Josep Tiana els quals desenvoluparen la seva activitat fins a començament del .
La indústria tèxtil, també necessitada del curs de l'aigua, prengué el relleu a la paperera. És el cas dels telers d'en Segimon Mata, instal·lats l'any 1893, i després la fàbrica de teixits per a folreria Romeu. Les dues van començar com a arrendatàries dels locals i salt d'aigua propietat de Can Ferrer del Coll. La fàbrica Fills i Germans de J.Romeu arribà a donar feina a una quarantena de persones els quals, juntament amb aquelles que anaven a treballar a Ca la Fou (o colònia Marçal de Cabrera d'Anoia), representaven la majoria de famílies que vivien al poble. L'any 1965, la fàbrica es traslladà, com a propietària de l'immoble, a la carretera de Piera fins al seu tancament l'any 1980.
Un dels seus socis, en Joan Romeu Calmet, germà del fundador i descendent d'industrials paperers de la Pobla de Claramunt, fou regidor electe de Piera el 1931, any de la proclamació de la Segona República Espanyola i també, al final del cop militar del general Franco l'any 1939, participà de la comissió gestora per tirar endavant un consistori abatut en acabada la guerra civil espanyola.
L'edat moderna