El pinsà mec (Fringilla montifringilla) és un ocell menut passeriforme de la família dels fringíl·lids (Fringillidae). L'àrea de distribució abasta els boscos del nord d'Europa i d'Àsia. És un ocell migrador, hiverna al sud d'Europa, el nord d'Àfrica, nord del Pakistan, nord de l'Índia, Xina i el Japó. Durant la migració passa per Alaska i arriba a l'oest dels Estats Units. Els boscos oberts de coníferes o faigs són favorables perquè criï. Fa el niu en arbres coberts amb molsa o líquens, pon de 4 a 9 ous. S'alimenta de llavors, però els pollets són alimentats amb insectes.

Noms populars Als Països Catalans també se'l coneix amb el nom de boig, pinsà boig, pinsà de muntanya, pinsà gavatx, a les Balears, pinsà mè i al País Valencià pinsà francès o xeu roquer.

Descripció

El pinsà mec és similar en mida i forma a un pinsà comú (F. coelebs). Pesa entre 22–29 g, mesura uns 16 cm i una envergadura alar de 25–26 cm.

En època reproductora presenta un marcat dimorfisme sexual: els mascles tenen el cap negre, les parts superiors fosques, el pit taronja i el ventre blanc. Les femelles i els ocells més joves són menys diferents i més similars en aparença a alguns pinsans. En tots els plomatges, però, el pinsà mec difereix del pinsà comú en diverses característiques:

el pinsà mec té el carpó blanc mentre que el comú el té grisenc-verdós. el pit és taronja, contrastant amb el ventre blanc mentre que les parts inferiors del comú són de color més uniforme (rosa o beix). les plomes escapulars del pinsà mec són taronges, mentre que les del comú són grises o grisenques-marrons. e pinsà mec té els flancs amb taques fosques i el comú els té llisos. el pinsà mec no té les plomes blanques exteriors de la cua que sí té el comú. una diferència addicional per a tots els plomatges excepte els mascles amb plomatge reproductor és el color del bec: groc pel pinsà mec, rosat apagat pel pinsà comú (els mec amb plomatge reproductor tenen bec negre, i els comuns en el plomatge corresponent tenen bec gris).

Distribució i hàbitat Aquest ocell està molt estès, durant l'època de cria, per tots els boscos del nord d'Europa i a l'est a través del Paleàrtic. És migratori, hiverna al sud d'Europa, nord d'Àfrica, nord de l'Índia, nord del Pakistan, Xina i el Japó. Sovint s'endinsa a Alaska durant la migració i hi ha registres dispersos al nord dels Estats Units i al sud del Canadà.

Hiverna en diversos hàbitats boscosos (especialment amb faigs), camps semioberts i terres de conreu amb bardisses; de vegades visita jardins i parcs amb menjadores o arbres fruiters.

Els boscos oberts de coníferes o bedolls són els preferits per a la cria.

A Catalunya és exclusivament hivernant i en general escàs tot i que el nombre varia molt segons els anys. És més freqüent a la Catalunya Nord i la humida i més rar al País Valencià i Balears.

Ecologia Dieta i alimentació Principalment s'alimenta de llavors a l'hivern, però insectes a l'estiu.

Reproducció miniatura|200x200px|Ous de pinsà mec. Museu de Tolosa. El pinsà mec es reprodueix per primera vegada a partir de l'any. El niu se sol col·locar a dalt d'un arbre contra el tronc. El construeix la femella i consisteix en una capa exterior que pot contenir líquens, herba, bruc, teranyines i tires d'escorça de bedolls o ginebrons. Està folrat amb plomes, herba suau i pèl. Els ous es ponen a intervals diaris. La posta sol contenir de cinc a set ous. El color va del blau clar al marró oliva fosc i té taques de color rosa a vermell rovellat. De mitjana, mesuren 19,4 mm × 14,5 mm i pesen 2,14 g. Després de la posta de l'últim ou, la femella els incuba i desclouen al cap d'11-12 dies. Les cries són alimentades i cuidades pels dos pares i emplomen al cap de 13-14 dies. Sovint només fa una posta cada any, però al nord-oest de Rússia se'n poden fer-ne dues.

Els nius poden ser depredats per la cornella (Corvus corone) o el gaig siberià (Perisoreus infaustus). Els nius sovint són parasitats pel cucut comú (Cuculus canorus).

Vocalitzacions El cant és sorprenent i gairebé lleig per a un pinsà, un brunzit estrany: "eerRRRRNnnn". Emet un "cuiii" ascendent, un "tsi, tsi" més agut i diversos crits nasals i piuladors d'estol. El més habitual és el reclam que fa en vol "meeec" del que deriva el nom comú en català.

Migració Aquesta espècie és gairebé completament migratòria. A Europa, forma grans estols a l'hivern, de vegades amb milers o fins i tot milions d'ocells en un sol estol. Aquestes grans concentracions es produeixen especialment si el faig és abundant. El pinsà mec no necessita faig a l'hivern, però els estols hivernals es desplacen fins a trobar-ne. Això pot ser una adaptació per evitar la competència amb el pinsà comú.

Estat de conservació El pinsà mec està classificat com en risc mínim per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. Té una àrea de distribució extremadament àmplia i la mida de la població és extremadament gran, per la qual cosa no s'acosta als llindars d'amenaça per als criteris de distribució o mida de la població. Malgrat que la tendència de la població sembla estar disminuint, no es creu que el declivi sigui prou ràpid per apropar-se als llindars de Vulnerable segons el criteri de tendència poblacional.

Taxonomia El pinsà mec va ser descrit pel biòleg suís Carl von Linné l'any 1758, va incloure l'espècie a la 10a edició del seu "Systema Naturae" amb l'actual nom binomial, Fringilla montifringilla.

És una espècie monotípica.

Montifringilla prové del llatí «mons», «montis» que significa “mont” i “fringilla” significa “pinsà”.

Galeria

Referències

mec Categoria:Ocells d'Àsia Categoria:Ocells d'Europa